Sembla que, de mica en mica, em vaig desemboirant.
Les plantes em donen feina, però alhora vida. Agraïdes, em van donant petites alegries.
Les petúnies d'aquesta finestra, ben altes i florides, escampen color davant del vidre.
Aquell roser de pitiminí, del que no estava segura que s'avingués a estar-se a la meva terrassa, va esclatant roses d'un vermell vibrant que enamora.
Les crasses, lluint força, amb una empenta envejable, i els geranis, com cada any, buscant un espai difícil de trobar per afegir encara més flors a la seva estructura.
I el boix grèvol va fent, tot floridet.
A dins, la begònia de la llar de foc segueix farcint-se d'aquell rosa vermellós, gruixut, i, la que em fa més il·lusió de totes, la orquídia, a la que cada dia li miro amb molta atenció el brot nou de la tija, ja de més de deu centímetres i amb una nova gemma en un costat, promesa de belles flors ja conegudes.
Sempre he viscut envoltada de plantes. El cuidar-les m'agrada. Em calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada