Resum

He aconseguit arribar amb forces al vespre del diumenge, i la cosa té mèrit si penso que la setmana ha estat molt embolicada. Molt!
Tres baixades a Barcelona per metges, activitats diverses els altres dos dies laborals, i festa grossa ahir a casa.
He hagut d'encabir amb calçador dins de l'agenda el temps necessari pels preparatius del sopar d'aniversari del Tomàs. Però me'n he sortit.
Hem celebrat sols i en companyia, i ha estat bonic.
Ara la casa fa una olor dolça, doncs he fet unes postres per sopar demà amb amics, tot veient el futbol.
A mi no em veureu gaire vegades badant davant de la tele, mirant com uns tios corren en calça curta darrera d'una pilota, però demà la ocasió s'ho val.
Espero que el Barça guanyi, i de bon tros!
Ara, a planxar la roba de la feina, i a descansar.

Vespre

Avui potser voldries escriure de moltes coses, o potser de res en concret.
Has viscut un cap de setmana intens, i només somnies en el recer dels llençols i la lectura.
Ni la música que t'acompanya aconsegueix vèncer l'embotament d'aquest cervell cansat, que encara es sorprèn d'aquesta nova vida, planera i plaent, feliç, que encetes per segona vegada.
No goses mirar enrere, doncs no vols que el moment es trenqui; que s'esvaeixi com el fum que avui has sentit fet música per primera vegada.
I mires que la base sigui ferma, i et preocupa la qualitat de les pedres que basteixen el castell, que no s'ha de tornar mai més sorra.
Potser més endavant podràs obrir aquell calaix per treure'n imatges d'altres vides, i les podràs mirar sense sentir aquella barreja de dolor i enyor que t'esquinçava la pell, que et nafrava l'ànima.
Potser més endavant penjaràs un quadre al menjador, i somriuràs evocant tot allò que t'alenava.
Tanta llum. Tanta màgia.

Anell especial

Ara porto a la ma dreta un anell força brillant, amb aspecte de nou.
És l'anell de prometatge que em va regalar, ara fa uns vint i cinc anys, el meu marit.
El va comprar a una joieria de tota la vida i de molt renom, a Barcelona, a l'inici de les Rambles. El lloc on acostumava a anar un dels seus avis.
No és un anell de molt preu, però sí una peça especial, amb un disseny que avui encara sorprèn, i que delata el bon gust del comprador.
Ara, aquest disseny tan especial el fa fràgil en un punt i, com que no me'l treia mai, va acabar trencant-se.
Vaig mirar de fer-lo reparar a una joieria convencional, però no s'hi van veure amb cor, i va haver de tornar als orígens, encara que a la botiga que hi ha al Passeig de Gràcia.
Mentre tant, han passat força turmentes i, curiosament, el torno a tenir ara que el temps és plaent i calm.
No el duré sempre. El cuidaré una mica més i miraré que no es torni a trencar, com una icona que m'ajudi a mantenir un horitzó assoleiat.

Jo el conec!

Aquest matí, mentre era al bany, he escoltat per la ràdio la noticia que ahir, a Viladecans, la candidata del PP va haver de contestar unes paraules que li havia adreçat un immigrant senegalès.
I he pensat, mira que si fos ell?; però el tall que han passat era molt curt i no li he conegut la veu.
A l'hora d'esmorzar, al menjador de l'empresa, un noi del magatzem m'ha comentat que abans d'ahir algú li havia donat records per a mi, i que, per a sorpresa seva, el va veure ahir al migdia a les noticies de televisió.
De seguida he sabut qui era.
Jo el conec aquest noi. Va treballar a la meva empresa una temporada curta, i varem fer una certa amistat.
Curiosament, vaig parlar de ell en el primer post d'aquest bloc.
Un comentari seu em va servir d'excusa per començar a escriure aquí.
No sóc conscient de si va parlar en castellà o en català amb la candidata, però sé que, sempre que pot, s'adreça a la gent en català. L'estudia i té ganes d'integrar-se.
Demà provaré de trucar-lo, i el felicitaré.
Per ser capaç de dir el que pensa, i aprofitar l'avinentesa, adreçant-se a algú que és capaç de fer de ninot d'un joc consistent, entre altres coses, en llançar bombetes als immigrants. Vergonyós.
Per seguir endavant, malgrat les dificultats, i seguir estudiant català amb la il·lusió que el caracteritza.
I per no perdre les formes, desitjant-li sort en aquella dona, per tancar la conversa.
Tot un exemple.

Avis

Fa unes setmanes una amiga em va fer una reflexió que em va impressionar, i que tinc molt present: als avis la gent no els toca.
És de tots sabut com un nen petit necessita de les nostres abraçades i petons, de l'escalf humà, i la felicitat i seguretat que això li comporta. Els avis també són fràgils i ens necessiten molt.
També els hi cal l'efecte guaridor d'una abraçada i una colla de petons.
De fet, a tots ens ajuden les abraçades.
Això és fàcil si l'avi en qüestió és algú estimat, però tremendament difícil si no és dels nostres i, encara pitjor, si no està ben cuidat.
El carrer és ple de gent gran desabillada i no gaire neta, que potser té dificultats físiques per mantenir una bona higiene, o no està prou motivada per cuidar-se. I els demés ens en apartem.
Dubto que trobin aquest escalf enlloc.
Jo sóc molt petonera, però reconec que els anys que la relació amb la mare ha estat difícil no m'he prodigat especialment. Ara, en canvi, frueixo d'allò més abraçant-la i fent-li petonets i manyagues.
A més, el resultat és espectacular. És una avia alegra i molt més dolça, amb ganes de viure.
Suposo que ara sóc força sensible en aquest tema, però quan veig avis pel carrer, penso en qui els hi fa abraçades, qui els hi grata l'esquena mentre els fa riure, qui els fa sentir estimats.
I em fa una mica de por el fet que, si arribo a vella, no em passi alguna cosa semblant.
En el moment tan complicat en què necessites d'altri per viure doncs el teu cos ja no et porta, el millor que pots obtenir és estimació i contacte humà.

De tecles i música

Ja fa uns dies que tinc el piano a casa i, poc a poc, recupero la meva història musical.
En un inici em vaig dedicar a fer sonar peces que m'agradaven especialment, i de les que, en el seu moment, n'havia quedat contenta del resultat.
Una, és clar, no té la agilitat adequada, doncs fa quasi bé trenta anys que no li dóna a la tecla, essent especialment visible si considerem la ma esquerra.
I això no em deixa fer música, doncs ja començo per no tocar les tecles com deuria.
Així que, ahir, i també per rememorar, vaig agafar un dels primers llibres de piano, sinó el primer, i em vaig dedicar a passar molts d'aquells exercicis força bàsics, però sempre fent música.
Crec que hi ha una gran diferència entre tocar una peça i fer música.
Qualsevol melodia, per senzilla o complicada que sigui, pot sonar com un seguit de notes o ser música. Ser com una màquina, o tenir ànima.
I aquí és a on comença el goig.
I el començo a trobar en soledat, emocionant-me alhora pel record d'aquells sons oblidats, i per la mica de música que els hi aconsegueixo treure.
He començat un camí llarg, preludi d'una feina molt important per a mi, que m'ajuda a retrobar la meva essència.

Sant Lleonard

El passat dissabte sis de Novembre va ser Sant Lleonard, el sant del meu pare.
Dels seus germans, ell era el que potser tenia el nom menys comú, doncs es deien Josep, Isabel i Lluís, i a ell no li agradava gaire.
Era el nom d'un avi, i per tradició li varen posar. Bé, jo també porto el nom d'una àvia, la seva mare.
La família li deia Nardo, per aquest costum que tenim d'escurçar els noms suposo; penseu que el nom era en castellà, encara que tots parlaven català.
Jo, és clar, li deia papa.
A mi em feia gràcia aquest nom, doncs era també el del genial DaVinci, cosa que lligava doncs el pare era molt manetes, i tenia gràcia i cura en fer les coses.
A casa guardo algunes de les joguines i estris que ell em va fer. Imagineu com me'ls estimo.
Sembla que fins poc abans de néixer jo era un dia que es celebrava molt.
La àvia, que vivia a Mollet, baixava un parell de dies abans a Barcelona, i ella i la mama es feien un tip de cuinar i preparar. La mama encara ho recorda amb il·lusió.
Podien dinar més de vint persones plegades, i, per fer cafè n'eren més de quaranta.
Una gran festa per a un gran home.

He estat feliç

Un bon cap de setmana. Ple i feliç.
Ple de converses amb amics i xerrades per mail. De sopars i dinars especials. De somriures i relax a casa.
Amb un divendres per la tarda acompanyant a la mare i ajudant en la neteja d'alçades. Aquest cop, làmpades.
Amb una mare feliç, a la que deixo fer el seu paper, encara guaridor, quan procura acomboiar-me i cuidar-me, i que viu amb alegria aquests divendres que passem juntes, i que m'omplen tant.
I una moto. Blanca, com ell volia. I penso que molt bonica, doncs jo no sóc la més adequada per parlar de les característiques tècniques d'aquests aparells. Però que el fa feliç, i a mi també de retruc.
I ho varem celebrar amb un bon sopar, regat amb un cava que la mare ens va regalar per a la ocasió i que era boníssim.
Dissabte al matí assajant partitures amb una soprano especial, i un vespre amb amics. Divertit i agradable.
Un dia d'aquells que es fan curtets, curtets.
Diumenge tranquil, assaborint aquesta nova vida, aquest recomençar que tant ens il·lusiona, i tarda amb una bona amiga, amb qui he après a compartir molt.
No he descansat gaire, però he estat feliç.

En bona part

He passat uns dies embolicada per dins. Amb això vull dir que els esdeveniments viscuts últimament no hi tenen res a veure, sinó que tot és cosa meva.
Potser hi ajuda una medicació que, tot i donar-me un resultat fantàstic, pot donar com a efecte secundari tristesa i depressió, per la qual cosa la acostumen a donar amb ansiolítics que jo no puc prendre doncs faig quadre d'al·lèrgia.
Potser també el cansament excessiu que no arribo a recuperar.
Així, uns certs neguits nous i diferents s'han barrejat amb les meves atrotinades neurones.
El temps. El fet de no tenir prou temps per fer tot el que voldria em va anguniejar tant que fins i tot se'm va passar pel cap, només un instant, que potser no pagava la pena viure.
Vaig reaccionar immediatament, doncs em va sorprendre, i molt, el fet de pensar una cosa com aquesta.
Així que vaig posar fil a l'agulla, provant d'analitzar el que em passava, i vaig aconseguir col·locar cada cosa al seu lloc.
I vaig trobar forces per recuperar una part de la disciplina que necessito per fer anar aquest cos a un ritme adequat, malgrat les seves xacres.
És difícil dur una vida que satisfaci els mínims que em demana el meu cap, quan he d'usar una carcassa que necessita sempre tot tipus de reparacions i m'obliga a conviure amb un nivell alt de dolor. Però, en bona part, ho aconsegueixo.

Dies tristos

Aquests dies han estat una mica tristos.
Malgrat la gran trobada d'ahir per fer i menjar panellets i un àpat d'alçada amb la millor companyia, no m'he tret de sobre aquest punt de tristesa.
Tot i la dolça tarda de divendres amb la mama amb visita a la Montserrat inclosa, un cert neguit m'acompanya.
En un cap de setmana en què he gaudit com fa temps del recolzament a casa, no acabo d'aixecar l'ànim.
Em costa recuperar-me de les grans decepcions.
Aquell grup que em feia tant meu ha deixat de ser un recer d'amistat, i em costa pensar en l'assaig del proper dijous.
Cantaré, i donaré tot el que pugui, per tal que aquests bonics repertoris que ens proposen m'arribin a l'ànima i m'emocionin, de la ma d'algú que prova de fer-nos fer música de la millor manera possible.
Espero que quan aquest cos guerrer em doni uns dies de treva trobi la força que em cal per remuntar aquesta davallada.