He passat uns dies embolicada per dins. Amb això vull dir que els esdeveniments viscuts últimament no hi tenen res a veure, sinó que tot és cosa meva.
Potser hi ajuda una medicació que, tot i donar-me un resultat fantàstic, pot donar com a efecte secundari tristesa i depressió, per la qual cosa la acostumen a donar amb ansiolítics que jo no puc prendre doncs faig quadre d'al·lèrgia.
Potser també el cansament excessiu que no arribo a recuperar.
Així, uns certs neguits nous i diferents s'han barrejat amb les meves atrotinades neurones.
El temps. El fet de no tenir prou temps per fer tot el que voldria em va anguniejar tant que fins i tot se'm va passar pel cap, només un instant, que potser no pagava la pena viure.
Vaig reaccionar immediatament, doncs em va sorprendre, i molt, el fet de pensar una cosa com aquesta.
Així que vaig posar fil a l'agulla, provant d'analitzar el que em passava, i vaig aconseguir col·locar cada cosa al seu lloc.
I vaig trobar forces per recuperar una part de la disciplina que necessito per fer anar aquest cos a un ritme adequat, malgrat les seves xacres.
És difícil dur una vida que satisfaci els mínims que em demana el meu cap, quan he d'usar una carcassa que necessita sempre tot tipus de reparacions i m'obliga a conviure amb un nivell alt de dolor. Però, en bona part, ho aconsegueixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada