Sant Lleonard

El passat dissabte sis de Novembre va ser Sant Lleonard, el sant del meu pare.
Dels seus germans, ell era el que potser tenia el nom menys comú, doncs es deien Josep, Isabel i Lluís, i a ell no li agradava gaire.
Era el nom d'un avi, i per tradició li varen posar. Bé, jo també porto el nom d'una àvia, la seva mare.
La família li deia Nardo, per aquest costum que tenim d'escurçar els noms suposo; penseu que el nom era en castellà, encara que tots parlaven català.
Jo, és clar, li deia papa.
A mi em feia gràcia aquest nom, doncs era també el del genial DaVinci, cosa que lligava doncs el pare era molt manetes, i tenia gràcia i cura en fer les coses.
A casa guardo algunes de les joguines i estris que ell em va fer. Imagineu com me'ls estimo.
Sembla que fins poc abans de néixer jo era un dia que es celebrava molt.
La àvia, que vivia a Mollet, baixava un parell de dies abans a Barcelona, i ella i la mama es feien un tip de cuinar i preparar. La mama encara ho recorda amb il·lusió.
Podien dinar més de vint persones plegades, i, per fer cafè n'eren més de quaranta.
Una gran festa per a un gran home.