Gràcies!!

Avui desitjaries agrair. Agrair amb la veu alta i clara l'aventura d'aquests dies.
Com a cantaire amateur, però que molt amateur, considero un regal d'alçada el poder compartir concert amb uns amics.
Un concert preparat amb molt d'esforç, més il·lusió encara, i estretors econòmiques.
La època que vivim no és senzilla si parlem de diners, i cal buscar recursos de tot tipus per tal de reeixir.
I així ho han fet aquests amics que, a més de contar amb alguns de nosaltres, ens han demanat de compartir coses.
Quan a mi un amic em demana un favor, no necessito res a canvi. Un somriure, com a molt.
I em plau que em tingui la confiança, i em plau que valori la meva feina com per fer-ne us.
Si fos de cap altra manera, o no el considero prou amic per cedir-li el meu estri o en demano una contrapartida.
Així que em considero afortunada per tot plegat i, amb un somriure ample, els hi dedico el meu millor GRÀCIES!!

Dissonància

De vegades et quedes astorada del que veus i sents.
No entens. No entens absolutament res.
Ja no comprens com hi ha qui vesteix d'amistat el que en el fons potser és una barreja de rancúnia i enveja, o ves a saber el què.
Això sí, portes una colla de mesos veient esquitxar merda a tort i a dret, fins a límits inimaginables i ja no en queda gairebé res del que imaginaves un recer.
L'astorament és tal, que ja no articules cap discurs. Només marxes.
Ja no resisteixes cap mena de discussió.
El que sí t'ha quedat clar és de qui t'agrada el criteri i a qui ja no li confiaries absolutament res.
I ja no creus possible que la teva veu s'integri, doncs la dissonància és brutal.
Potser el teu acord és un altre.

Flors i música

Fa un moment he enviat el correu que conté el examen corresponent al primer bloc del màster, i ara em prenc un descans de declinacions, temps verbals i pronuncies enrevessades. Fins al proper dimarts, en que tot recomença.
He aconseguit deixar aquest espai per, a partir d'ara mateix, amarar-me de música.
Música d'aquella que canto a la coral que, tot i les mancances de tots nosaltres, amateurs de pro, em fa brillar l'ànima.
En dos repertoris totalment diferents, i amb dues formes d'entendre-ho tot plegat, sumo, uneixo i gaudeixo.
Ahir, i després d'un any de lluita, la meva gardènia va fer la seva primera flor.
És una flor amb forts vincles sentimentals, que m'ha acompanyat des que era una nena, i que vaig desistir de tenir a casa després de perdre una planta preciosa que la mare havia fet créixer especialment per a mi. I d'això ja fa una colla d'anys.
La primavera del passat any, en passar pel seu davant estant al centre de jardineria, em vaig enamorar d'una d'elles i no vaig poder estar-me de dur-la a casa.
I la cosa no ha estat gens fàcil.
L'aclimatació a la meva terrassa no és senzilla, i també m'ha costat entendre-la.
I de moment hem reeixit i avui ja m'he trobat la segona flor mig oberta.
En un moment d'especial felicitat interior, brindo aquestes meravelles a tots els que són al meu costat. A qui he après a estimar i en qui confio plenament.
Són molt pocs, però tots omplen el seu particular espai en la meva vida.

Moment

No trobes el moment d'aterrar aquí per escriure, doncs hi ha massa coses a fer aquests dies.
Saps que et deus alguns escrits que tens al cap, sense gaire forma encara, dedicats a dues de les teves millors amigues, però necessiten el seu moment de reflexió.
Vas aconseguint coses.
La primera part del màster ja és pràcticament enllestida, doncs necessites la setmana vinent el més lliure possible. I pensaves que no ho aconseguiries. Però una mica més d'esforç aquests dies i ho assoliràs.
Portes el tema veterinari més controlat, i mires de ser optimista en pensar en els resultats de la ecografia de la mare del proper dijous. El que veies com una davallada ara pot ser un mantenir-se, segons els metges.
Malgrat tot, et venç l'alegria de veure-la feliç. I t'omple. Molt. Més.
Ara marxes, que el Floc ja demana la seva passejada, i miraràs de distreure aquest cap embotat que avui no t'ha donat treva.

Curull

Em disposo a anar a dormir sense saber ben bé com qualificar aquest cap de setmana.
Potser curull i aprofitat li anirien bé.
Només puc dir de negatiu que em va quedar una sensació de "poc aprofitat" el dissabte per la tarda encara que, si ho analitzo millor, va ser una bona tarda a la que jo li exigia unes funcions que no es varen acomplir.
No he aconseguit un relax important, però porto la pressió del màster, ja que anava una mica endarrerida. Li he dedicat moltes hores i he avançat força, encara que ara duc coronat un mal de cap important.
Tot i així, he cantat a Bruguers, he anat de compres, he rebut amics i he fet una sortideta a Golmés, el poble de la nostra volguda Ramona. Una tarda plena d'emocions, havaneres i somriures. Un sopar de germanor i un deliciós regust de poma lleidatana en tornar a casa.
I nova música. Un cd acabat de comprar que ha omplert la casa mentre planxava. La Arpeggiata, amb la Núria Rial i el Philippe Jaroussky donant vida a una colla de peces al voltant del Via Crucis.
Ara preparo la son, que el que resta de setmana té una densitat aclaparadora.

Comiat al neguit

Avui he aconseguit un dia més serè i relaxat, sense deixar-me dur gaire per la pressió que es viu a l'empresa.
Ja se sap, els divendres al sol suposen, a nivell laboral, un dia menys de temps per a fer la feina, amb el consegüent neguit, i més si hi ha un moment com l'actual en que el laboratori no dóna a bast.
Però aquesta calma interior s'ha fet miques a mitja tarda.
Així, he sortit una hora més tard del que em pertoca, amb aquella angunia, que miro d'evitar, com una motxilla a l'esquena.
Quan he arribat a casa he patit un "atac de xocolata" i, un cop revisat el correu i escoltada aquella cançó de comiat a la que ahir no li vaig trobar tot el temps, he pensat en regar les plantes que, pobres, no tinc gaire cuidades aquests dies.
Doncs bé, he passat per la cuina amb la regadora plena i, en veure la gerra de l'aigua he pensat en beure'n un got. N'he tret un de l'armari i, en omplir-lo, he patit un ensurt doncs tota l'aigua queia a sobre de la taula. Jo no entenia res i he agafat un drap proper per eixugar el moble.
Un cop controlat el desori m'he fixat en tot plegat i he vist com encara balancejava l'aigua de regar.
En resum, he agafat la regadora pensant que era aquella gerra de porcellana blanca pintada a ma amb tot de flors blaves.
Ha estat una barreja de ganes de riure i preocupació, doncs estic massa estressada.
Espero que aquest front pro-descans que hem iniciat fa poc a casa, doni resultats el més aviat possible.

Disbauxa orquestral

Tres quarts i cinc de vuit. Miraculosament has trobat el temps que necessitaves.
Satisfeta, doncs has aparcat ben a prop, surts del cotxe i obres el maleter.
Sí que hi són, però no hi són tots. I, sobretot, no hi ha el que més necessites.
A més, aquella és la versió enganxina, i ara, sobtadament, recordes que hi ha la versió bona.
Tornes a engegar el cotxe i corres cap a l'arxiu.
Busques neguitosa entre mig d'aquell munt de brossa musical que t'han encolomat, fins que finalment mires en aquell calaix a on ho havies guardat acuradament.
N'hi ha molts però, a on són les trompetes?
Saps que n'hi ha alguns de desapareguts i, malauradament, ho és aquell que necessites amb urgència.
Marxes cap a casa, doncs va tornant a la memòria que ho havies preparat.
Efectivament, al despatx hi tens aquells instruments extraviats.
Tornes a marxar, ara sí amb l'orquestra completa, i arribes, satisfeta, a dos quarts menys cinc amb un munt descomunal de papers.
Trenta-cinc minuts de feina per endavant que, ajustadament, et permetran en bona mesura posar tots els instruments en solfa.
La cara del Jordi és de circumstàncies, però estàs tan enfeinada que no et qüestiones res.
Caus de la figuera quan et comenta que ja està plegant. Que a la mitja en punt tanca les portes.
No t'ho pots creure, però busques desesperadament les trompetes. A on són les trompetes?
Finalment, un per un, van caient a la safata els fulls apreciats, gràcies al petit marge que t'ha cedit el Jordi.
I marxes, sense haver tingut temps ni de despenjar-te la bossa, amb un petit plec afegit en aquella pila.
L'endemà el dobles en un moment a la feina.
Finalment, les trompetes sonaran arreu, amb tota la seva força!

Pàgina calma

Aquest adéu petit que et dic a poc a poc
no esborra els records ni la vida.
És obrir una pàgina calma,
sense espai per l'ensurt i el neguit.
Lentament recupero l'harmonia,
apreciada joia,
i tanco aquella porta tants anys oberta.
Dins del cant hi ha el comiat,
la contraportada de tantes imatges.
L'últim capvespre.