Dissonància

De vegades et quedes astorada del que veus i sents.
No entens. No entens absolutament res.
Ja no comprens com hi ha qui vesteix d'amistat el que en el fons potser és una barreja de rancúnia i enveja, o ves a saber el què.
Això sí, portes una colla de mesos veient esquitxar merda a tort i a dret, fins a límits inimaginables i ja no en queda gairebé res del que imaginaves un recer.
L'astorament és tal, que ja no articules cap discurs. Només marxes.
Ja no resisteixes cap mena de discussió.
El que sí t'ha quedat clar és de qui t'agrada el criteri i a qui ja no li confiaries absolutament res.
I ja no creus possible que la teva veu s'integri, doncs la dissonància és brutal.
Potser el teu acord és un altre.