Qualitat humana

Aquesta setmana ha estat presidida per uns fets que m'han fet passar de la sorpresa a una infinita tristesa, passant per una gran emprenyada.
Des de fa quasi bé sis anys pertanyo en un grup que, a més de trobar-nos per fer música, sempre m'ha semblat una gran colla d'amics.
És un grup que m'ha donat molta empenta en uns moments difícils, i dins del qual he fet grans amistats, que l'han traspassat i s'han fet persones molt importants en la meva vida.
Tot i que sempre he patit si pensem en termes musicals, i m'he trobat en més d'una discussió contra mundum, mai m'he sentit com ara, en que fins i tot m'he plantejat abandonar a final del curs.
Allunyar-me d'una colla que sempre ha fet gal·la de la seva qualitat humana, però que ara no ha estat capaç de demostrar cap paciència davant d'una situació nova, i que en cap moment s'ha plantejat què és el que fem nosaltres malament i com podríem ajudar en algú que es troba per primer cop al nostre davant i potser tenia unes altres expectatives, i que va buscant poc a poc la manera de treure el millor de nosaltres.
He de dir que per a mi la sorpresa ha estat majúscula, doncs per a mi ha estat un bon inici, en el que m'ho he passat molt bé veient sonoritats noves i coneixent una altra manera de treballar, sentiment que les cantaires del meu voltant compartien.
I ara visc en una barreja de tristesa i desconcert, de por de perdre en aquest algú tan important, i pensant en el futur.
Potser arribin nous aires que imposin una mica de seny i humilitat entre nosaltres.
Potser el futur ens mostri una llum més generosa.

M'ho he de pensar

Encara no tinc clar a on l'he de guardar. Encara no sé quina és la millor manera. M'ho he de pensar.
És aquí al meu costat, en una edició de tapa dura en roba granat, elegant, i una sobre coberta blanca, amb les heures.
Les meves heures, dins d'una foto que vaig demanar d'usar a qui m'estima, i que m'he fet tant meva. Que ho presideix tot, sempre.
El paper de color crema, de bona qualitat, i més de quatre-centes pàgines acuradament impreses.
Una feinada gegantina si considerem el que s'ha hagut de fer. I el temps que s'hi ha dedicat.
I és que el llibre és el recull de tots els escrits que he penjat en aquest bloc, des del seu inici fins a aquest passat agost.
I s'han hagut de tractar informàticament un per un per tal d'obtenir el format que necessitaven.
Increïble!
I el meu nom; i una imatge meva amb una sinopsi de mi. I tots els detalls d'un llibre d'editorial.
En veure'l em vaig quedar sense paraules.
La emoció em va posar un gran nus a la gola i no podia fer res més que deixar que els meus ulls espurnegessin una mica.
No m'ho podia creure. I encara em costa. La cosa és grossa.
És grossa la estimació que s'ha de tenir en algú per tal d'embolicar-te en una aventura com aquesta, pensada fins a l'últim detall.
I així ho rebo. Amb tanta estimació com la que m'han demostrat, i amb un immens agraïment.
Immens com immensa és la amistat que fa tants anys que ens uneix.
I encara no sé si deixar-lo dins la caixa feta a mida, verda per dins i granat a l'exterior, amb els tons de les heures, o posar-lo a la llibreria, barrejant-me entre tants autors.

Vint anys

El dia es va llevar clar. Res a veure amb el vespre anterior, amb xàfec inclòs.
Ben d'hora, a les vuit, varem anar la mare i jo a pentinar-nos. Una cosa ben senzilla per a mi, que només delatava el dia per aquelles floretes petites de roba agafades al cabell, pel darrera.
Em vaig vestir d'una revolada.
Jo desitjava una roba de carrer, però finalment vaig fer la concessió a la mare i em vaig posar un vestit espartà si considerem el que es duia al moment, encara que de seda salvatge.
I quatre fotos a casa. Res d'aquelles imatges enganxoses a sobre d'un llit engalanat o mirant un mirall amb cara de bleda. Tot força normal; per tenir un record.
Les flors. Gardènies. Una sorpresa ja que l'amic de tants anys que les va dur no sabia la meva passió per aquestes petites meravelles blanques, i els records que avui encara em duen.
Unes paraules nervioses i improvisades que vaig rebre amb afecte i au! marxem tots que tinc pressa!
No vaig aconseguir conduir. No m'ho varen permetre. Però el que sí que vaig aconseguir és arribar amb puntualitat germànica.
Em vaig agafar ben fort de la mare, i vaig entrar amb un pas clarament massa marcial. Però, què coi, jo tenia pressa per arribar.
Una missa. Vaig insistir en fer una missa i no aquelles cerimònies curtes i de vegades poc entregades. La havíem preparat amb moltes ganes.
Un moment emocionant en llegir unes paraules de record al pare. No hi podia faltar aquell dia. De cap de les maneres.
Anells i felicitat. I el Virolai com a cant final.
Unes quantes fotografies més, amb un bon professional a cada banda de la càmera, i viatge cap al Montseny per celebrar tots plegats.
Un dia inoblidable, i un camí de vint anys, no sense entrebancs importants, que ens ha dut fins aquí.
Hem perseverat, hem lluitat i hem aconseguit recuperar aquell caliu que mai no s'havia d'haver perdut; que mirarem d'atiar per tal que no torni a entrebancar-se. Ara ja no.
Demà farà vint anys, i em sento molt i molt feliç de celebrar-ho.

Feina

Tinc un maldecap a la feina.
Algú proper a mi, que no treballa com deuria.
En èpoques de crisi els laboratoris de les industries tenen molta més feina de l'habitual. I en èpoques de crisi no sobra personal enlloc; ans al contrari, s'ajusta tot al màxim.
Així, ens trobem una colla de gent anant de cul tot el dia per poder fer la feina.
El meu treball és complexe, ja que toca moltes vessants, així que em passo el dia analitzant competència, controlant reclamacions, codificant totes les fórmules i articles de l'empresa, portant una munió de documentació al dia, fent tota una colla d'assaigs una mica més especials i, fins i tot, ajudant en les traduccions dels textos tècnics en alemany.
En definitiva, una mica de tot el que es cou a la part tècnica de l'empresa.
I m'ho prenc amb ganes, i procuro concentrar-me per estar al cas.
Així, i tornant a l'inici, hi ha algú, amb una feina força rutinària, que mai de la vida acompleix l'objectiu diari.
Es passa molt de temps rentant-se les mans i posant-se crema, marxant al bany i canviant-se de roba infinitat de vegades, i, el que és pitjor, estant pendent de tot, absolutament tot el que fan els altres.
Com que és força susceptible, tothom va amb molta cura amb el que li diu, però tot i així sempre té problemes.
Ha arribat el punt en què no se li pot fer ni el més mínim comentari, per suau i mesurat que sigui, sense que marxi una estona per passar el disgust.
Em costa molt de portar aquesta situació, ja que la consideració que he tingut no ha servit per a res més que per endarrerir la feina.
Ara m'he proposat de no estalviar cap dels comentaris que cregui necessaris encara que ho faci amablement. Potser hi haurà un daltabaix, però sabrà com es valora la seva feina.

La dernière lettre

Creies que no calia
però potser tant d'aire
ha barrejat el sentit de les lletres.
El record, difuminat,
ha perdut tota bellesa
i no existeix l'enyor
quan tens l'ànima plena.
Conrees un jardí sincer
a on no hi caben esbarzeres
en el que totes les flors
exhalen amor i tendresa.
Saps que saludaràs l'amic
quan et demani conversa
però mai més hi haurà cartes
per a aquella antiga adreça.

Tranquil i solitari

Dos quarts de deu. Fa quasi bé una hora que gaudeixes d'aquest matí tranquil i solitari.
Has fet que la rentadora es posi a voltar, però abans has sortit a la terrassa per mirar les teves plantes.
Tretze graus i, tot i el refredat, agraeixes aquesta fresca.
Sempre que pots dediques una estona a mirar les plantes; en això, cada vegada t'assembles més a la teva mare. És una estona plaent i relaxada.
Ara, un cop repassada una mica la premsa, faràs que el dia rutlli, doncs tens intenció de fer moltes coses.
A veure com te'n surts!

Camí planer

Albires cel enllà aquesta pau antiga
que et porta per camins de plenitud i saviesa,
i en reps l'escalfor dels seus raigs,
somrius sota la seva llum serena.
Has deixat enrere tots aquells camins
de bardisses i pedres
i ja no duus nafres al cor
ni esgarrapades a l'esquena.
Ara et mires les flors d'hivern i les poncelles,
tot esperant la primavera.

Setmana plena

Aquesta ha estat una setmana plena; molt plena.
Si parlem de metges, ha estat dura.
No s'han atrevit finalment a medicar la variu esofàgica de la mama, tot i que el cardiòleg va donar un cert marge de maniobra, doncs és molt més elevat el risc de la medicació que el problema, ara per ara. Haurem de controlar.
Si parlem de veterinaris, esperem el proper dijous per fer una ecografia del fetge del Floc, ja que les analítiques no ens diuen res de bo. Ja veurem.
Si parlem de música, a més de l'assaig del passat dimarts, aquest cop sí que puc dir que, finalment, el piano omple la paret que li va ser reservada al menjador de casa.
M'hi estic adaptant. Al seu espai, i a tornar-m'hi a posar.
Val a dir que m'han tallat una mica els comentaris d'una veïna, quan només feia mitja hora que tocava i, a més, ho feia amb sordina. Amables, això sí, però suposo que la cosa no anirà més enllà, encara que hauré de vigilar una mica.
Si parlem de compres, ahir per la tarda em vaig comprar unes sabates delicioses. De nobuk, aquell tipus d'ante tan bonic que es fa ara, en color gris plom, cordades amb sivella i amb una miqueta de taló. Molt maques i molt còmodes.
També varen caure una jaqueta de punt de l'outlet d'una marca coneguda, i una brusa de cotó, també grisa, que vaig tenir la sort de trobar per nou euros.
Tot plegat, efecte dels regals de sant.
Si parlem del diumenge, tranquil.
Passejades amb el floc, bon dinar, tortell i cava.
I les pluges, que ens han deixat sortir al carrer i tornar amb el gos eixut.
Setmana plena; molt plena.

Floc

El Floc està malaltó. Encara no sabem quin és el problema, però té febre i dolor abdominal, fins al punt de no poder caminar gaire.
És un gos pacient, tranquil i molt carinyós, que no es queixa mai si li fa mal alguna cosa, i ens fa molta companyia.
Està a punt de fer tretze anys, i tot i no ser una exageració per a un West Higland, podem dir que ja és vellet.
Tot i així, cada cop que entrem a casa va a buscar un nino de peluix de la filera que hi ha en un costat de la taula de centre, i ens l'ofereix tot remenant la cua. I si està molt però que molt content n'agafa dos tot i els problemes que té per transportar-los.
Un cop hem jugat plegats amb el nino, el deixa cuidadosament al terra i, si considera que el joc ha estat massa dur, el llepa una mica abans d'anar a la cuina per recollir un premi.
Els ninos tenen més de deu anys, i no estan trencats, tot i l'ús i les rentades. Imagineu com els cuida.
Ahir hi havia preocupació a casa, doncs ens parlen d'una possible pancreatitis, i hi havia la possibilitat d'haver de marxar d'urgències per la nit. Sortosament, ha dormit bé.
Ara només podem anar-lo medicant, doncs necessitem els resultats de l'anàlisi per saber per a on anem.
Esperem que tot s'acabi bé, i segueixi omplint les nostres vides.

Peixos en família

Marxo a dormir de seguida, doncs els meus ulls ja fan intents de tancament, però necessito fer un petit resum d'aquest cap de setmana.
Tot ha estat girant sobre el dinar d'avui, dinar familiar amb la família Peix.
Han estat a casa, a Begues, per primer cop, i la mama ja va venir ahir al migdia amb el Tomàs.
M'ha fet molta il·lusió que hagi volgut venir un dia abans, doncs vol dir que està animada, i té ganes de fer coses.
M'ha ajudat una mica a la cuina i, sobretot, ens ha fet companyia.
I avui tots a casa.
El menjar ha quedat prou bo, i la prova és que els plats s'han buidat força, però el millor és que hem estat plegats, i molt a gust.
M'agrada aquest costum que fa uns anys hem adquirit les dues cosines de fer un dinar, ella per la Mare de Déu de Montserrat i jo per Sant Francesc, doncs ens permet estar en contacte, saber molt més els uns dels altres.
Farem que duri molts anys.