Vint anys

El dia es va llevar clar. Res a veure amb el vespre anterior, amb xàfec inclòs.
Ben d'hora, a les vuit, varem anar la mare i jo a pentinar-nos. Una cosa ben senzilla per a mi, que només delatava el dia per aquelles floretes petites de roba agafades al cabell, pel darrera.
Em vaig vestir d'una revolada.
Jo desitjava una roba de carrer, però finalment vaig fer la concessió a la mare i em vaig posar un vestit espartà si considerem el que es duia al moment, encara que de seda salvatge.
I quatre fotos a casa. Res d'aquelles imatges enganxoses a sobre d'un llit engalanat o mirant un mirall amb cara de bleda. Tot força normal; per tenir un record.
Les flors. Gardènies. Una sorpresa ja que l'amic de tants anys que les va dur no sabia la meva passió per aquestes petites meravelles blanques, i els records que avui encara em duen.
Unes paraules nervioses i improvisades que vaig rebre amb afecte i au! marxem tots que tinc pressa!
No vaig aconseguir conduir. No m'ho varen permetre. Però el que sí que vaig aconseguir és arribar amb puntualitat germànica.
Em vaig agafar ben fort de la mare, i vaig entrar amb un pas clarament massa marcial. Però, què coi, jo tenia pressa per arribar.
Una missa. Vaig insistir en fer una missa i no aquelles cerimònies curtes i de vegades poc entregades. La havíem preparat amb moltes ganes.
Un moment emocionant en llegir unes paraules de record al pare. No hi podia faltar aquell dia. De cap de les maneres.
Anells i felicitat. I el Virolai com a cant final.
Unes quantes fotografies més, amb un bon professional a cada banda de la càmera, i viatge cap al Montseny per celebrar tots plegats.
Un dia inoblidable, i un camí de vint anys, no sense entrebancs importants, que ens ha dut fins aquí.
Hem perseverat, hem lluitat i hem aconseguit recuperar aquell caliu que mai no s'havia d'haver perdut; que mirarem d'atiar per tal que no torni a entrebancar-se. Ara ja no.
Demà farà vint anys, i em sento molt i molt feliç de celebrar-ho.