Qualitat humana

Aquesta setmana ha estat presidida per uns fets que m'han fet passar de la sorpresa a una infinita tristesa, passant per una gran emprenyada.
Des de fa quasi bé sis anys pertanyo en un grup que, a més de trobar-nos per fer música, sempre m'ha semblat una gran colla d'amics.
És un grup que m'ha donat molta empenta en uns moments difícils, i dins del qual he fet grans amistats, que l'han traspassat i s'han fet persones molt importants en la meva vida.
Tot i que sempre he patit si pensem en termes musicals, i m'he trobat en més d'una discussió contra mundum, mai m'he sentit com ara, en que fins i tot m'he plantejat abandonar a final del curs.
Allunyar-me d'una colla que sempre ha fet gal·la de la seva qualitat humana, però que ara no ha estat capaç de demostrar cap paciència davant d'una situació nova, i que en cap moment s'ha plantejat què és el que fem nosaltres malament i com podríem ajudar en algú que es troba per primer cop al nostre davant i potser tenia unes altres expectatives, i que va buscant poc a poc la manera de treure el millor de nosaltres.
He de dir que per a mi la sorpresa ha estat majúscula, doncs per a mi ha estat un bon inici, en el que m'ho he passat molt bé veient sonoritats noves i coneixent una altra manera de treballar, sentiment que les cantaires del meu voltant compartien.
I ara visc en una barreja de tristesa i desconcert, de por de perdre en aquest algú tan important, i pensant en el futur.
Potser arribin nous aires que imposin una mica de seny i humilitat entre nosaltres.
Potser el futur ens mostri una llum més generosa.