Només plores

Avui no tens l'ànim adequat.
Es suposa que hauries d'estar contenta de dedicar aquests dies a preparar el Nadal, però aquest mix perniciós de cansament i estres, no et deixen pensar i gaudir el que t'envolta.
Penses en canviar el dinar de Sant Esteve, però no tens idees. I tampoc tens clars els entrants de Nadal.
El pessebre és per fer i et fa mal l'esforç fet per netejar el terra de la cuina.
I et sents obligada a tirar endavant sense pausa.
No et queda més remei que deixar a un costat els estudis, amb el neguit que això et comporta ja que vas amb el temps exageradament just, i arrencar un dia pensat només per als altres de casa.
I vas plorant mentre escrius. Et falta la força.
Però ara t'aixecaràs de seguida i miraràs d'enllestir-ho tot encara que no els somriuràs com acostumes. A tant no arribes. Només plores.

Austeritat

Vivim temps de crisi. Això no és cap novetat. Però a casa ens estem plantejant uns Nadals més austers. Per força.
El meu marit fa gairebé dos anys que no rep les pagues extres i, pel que es veu, no crec que n'arribi ara.
Som senzills i no tenim càrregues i, tot i que a mi també m'apliquen un ere d'un dia a la setmana amb la conseqüent escurçada de sou, no hem patit estretors.
Aquest Nadal però, segur que serà més auster, doncs a la meva empresa ens han anunciat que tampoc cobrarem la paga doble. Que és una qüestió puntual i cobrarem aviat, però no ara.
Imagineu les cares que hi veig a l'hora de treballar. Molta gent amb sous justets ja havia emparaulat els diners i, és clar, els estalvis no els hi sobren. Reis, torrons.... Suposo que hauran d'explicar a la canalla que Ses Majestats també tenen problemes.
Ahir vaig aprofitar un temps mort per mirar botigues i, tot i que no em trobo amb els mateixos maldecaps que ells, em vaig sentir una mica trista.
No crec que pugui fer els regals que acostumava. Aquella llista llarga de "nebots" als que tanta il·lusió em fa obsequiar. Però és que no em passa pel cap el fet de gastar uns diners que en aquest moment no disposo.
I a casa farem el mateix. Austeritat i senzillesa per bandera.
Potser les menges no seran luxoses, però mirarem de gaudir de família i amics amb la mateixa il·lusió de sempre.

Primer l'ou i després la farina

Dimarts al vespre. Soc a la cuina fent el sopar i, com altres vegades, em trobo amb aquell dubte existencial si parlem d'arrebossats de peix.
No tinc costum d'enfarinar el peix. Sempre he pensat que conserva molt millor el sabor fregit amb oli ben calent, per tal que no s'enganxi, i prou, però de tant en tant faig una excepció amb el rap. Ou i farina. O farina i ou.
Però ara tinc amb qui consultar aquests temes culinaris, la mare que, definitivament, s'ha traslladat a viure a casa.
Ha estat una decisió encertada.
Malgrat l'embolic que representa adequar una habitació per tal que ella s'hi senti a gust i, molt important, encabir-hi les seves coses doncs té un munt de roba!, malgrat el reajust del meu temps i la pressió que genera el meu cos, queixant-se generosament, hi ha felicitat a casa.
Som una família de tres, bé som quatre, que el Floc també hi suma, en la que tothom somriu i mira de fer feliços als altres. S'acosta a la utopia, però és ben real i espero que durador.
Diuen que l'esforç acaba donant fruit i, tot i que les tempestes han estat molt fortes fins al punt de gairebé enfonsar el vaixell, ara navega plàcidament.
I em sé feliç, malgrat l'estrès i l'exigència de les meves dolències, ara duríssima.
Primer l'ou i després la farina, em va dir la mare, i jo, tossuda, hi vaig tornar a afegir ou.

Noves músiques

Aquest curs serà diferent si pensem en música.
Necessitava fer altres tipus d'obres i m'he afegit en un projecte de clàssica que m'atrau. I també faré col·laboracions en un parell de coses més.
D'aquí a vuit dies, a Santa Maria del Mar, i encara que només en un coral participatiu, però podré cantar una mica de Bach.
No puc negar que impressiona una mica aquell entorn. Només de pensar-hi em sento petiteta, petiteta... Penso gaudir-ne!
El nou projecte duu un altre ritme. En un sol dia hem llegit un munt de peces. Un parell de solfejades, les quatre veus alhora, i posem-hi la lletra!
Crec que en sortirà un concert bonic.
Com que el meu temps és limitat, molt limitat, he hagut de renunciar a la música de sempre. Només aquest curs que, a més, compagino estudis.
Així, torno a dur partitures amunt i avall, mentre amaneixo amb música la meva vida.

Escriu!

Aquest mes bats el rècord d'entrades, però per la banda baixa.
Et costa molt trobar el moment adequat per escriure i, quan ets davant de la pantalla, la lletra no flueix.
Qüestió de l'estrès, et dius, i et passes al programa d'estudi.
I enyores. Enyores aquelles estones de retrobament interior, de calma i bona música, de lletra.
Tens la sort que a la mare li agrada molt la música que ara també gaudeix qui t'acompanya, i tornen a sonar cds bonics. Però, tot i així, no et retrobes. Vius dins un potent espiral de feina, que no només et xucla el temps.
I et dius, escriu, escriu! Encara que sigui quatre coses, escriu! Segur que la lletra tornarà. I també l'ànima.
Que així sigui.

Objectius

Fa uns quants dies vaig llegir un article en el qual algú parlava de la manca d'objectius veritables de la gent, i de que molts de nosaltres no sabríem definir a què dediquem la vida.
L'article es va esborronar en mig del garbuix inexplicable de la meva massa grisa, però em va quedar la pregunta al cap.
Jo tampoc puc definir a què dedico la vida.
Li he donat moltes voltes, però no en trec l'entrellat.
Podríem dir que el meu objectiu és global, i està íntimament relacionat amb aquelles converses que, de petita, tenia amb el meu veí Josep Barri. De com ens donen unes eines i, siguin aquestes bones o no, en marxar, hem de poder mostrar una evolució, una millora.
Aquesta lluita interna de superació, que pot abraçar tantes i tantes coses, és l'únic discurs que podria articular.
El meu objectiu concret, que paradoxalment mai ha estat únic, ha anat variant al llarg de la vida.
La base sempre ha estat en el coneixement. L'aprenentatge que, de pell a fora, m'ha dut pels camins de la química i la música. I totes aquelles coses que m'agraden tant. Les plantes, la lectura, la poesia, nedar...
Visc petits objectius, com la reorganització del meu temps, i d'altres molt més grans, com fer sentir bé a la mare o fer costat a qui m'acompanya.
De moment, aquí, pensant que no em cal una frase concreta per donar sentit al meu camí.
Però ja cal que m'espavili o visqui molts i molts anys per aconseguir presentar un aprovat justet al final.

Octubre

Avui, massa cansada per fer gaire coses, en arribar a casa t'has fet una infusió que t'has pres, amb aquella calma, asseguda al sofà tot mirant el moviment atrafegat d'aquells ocellets que poblen encara la prunera borda del jardí de sota.
Has treballat molt aquest cap de setmana, tot i que en una atmosfera agradable i relaxada.
El dijous vas iniciar el que pretens fer costum, vas dormir a casa de la mare. Vint i quatre hores de comunió intensa, que, a més d'omplir-te de tot allò que només una mare et pot donar i ara tens la sort de gaudir, vas aprofitar per preparar-li menjar i mirar que torni a dur uns horaris saludables.
La resta del cap de setmana, emplenada per un sopar amb amics i moltes, però que moltes hores d'estudi.
El dia cau ràpidament. Tot i la calor, és clar que som a l'octubre. Un octubre que a casa duu celebracions.
I aprofitaràs per acompanyar-te d'amics i família per Sant Francesc, i també celebraràs coses més personals amb qui t'acompanya.
Un octubre del que esperes moltes coses, i al que miraràs d'oferir tot allò que pot ajudar.

Porta trencada

El sol et dóna escalf al clatell
mentre proves d'escopir la por
amb una barreja de lletres i licor d'herbes.
Aquest vespre obriràs la porta
d'un camí irrenunciable i difícil,
i la fusta, vella i gastada,
s'esmicolarà mentre la depasses.
No hi haurà recer per tirar enrere
però si esbarzers i pedres.
Abans, aprofitaràs l'últim capvespre,
per capbussar-te en aquesta aigua
que et pertany
i sempre ha estat tan poc teva.

"Plantes power"

Ets aquí, davant de la pantalla, mirant de posar en ordre un munt de sentiments que venen a glopades i no sempre són de bon digerir.
En uns moments despertaràs a la mare i emprendreu el retorn. Avui ja dormirà a casa seva.
Tot i estar molt feliç per la seva recuperació, fins i tot el metge es va sorprendre, ets trista per totes les buidors que esdevindran, com una cascada imparable.
Ahir ella ens deia adéu amb llàgrimes als ulls, doncs pensa que, tot i poder estar amb les seves plantes i en el seu entorn, enyorarà molt les manyagues que tot sovint ens hem pogut fer.
En aquest aspecte, ha estat un estiu bonic, amb la oportunitat del tracte diari frec a frec, de pell, sense haver de contentar-se amb les trucades telefòniques obligades per la distància.
Estic segura que, en el moment en que faci de jardinera, tot quedarà compensat i trobarà de nou l'equilibri.
El poder de les plantes és infinit.

Platja

El dia ha començat amb força sol, i et miraves la platja amb alegria ja que prometia ser un bon dia de lleure. Relaxada, feies els preparatius de tot plegat. Res vaticinava la debacle.
De cop, una onada ha començat a dur brossa i, el que semblava que només serien quatre llaunes i un grapat d'algues mortes, poca cosa, ha esdevingut una gran onada de merda. Tot tipus de residus han envaït l'aigua i aquell espai agradable ha esdevingut una zona impossible, en la que el bany ja no era ni pensable.
Així, tornes a recollir els estris, i busques un recer per tal de mantenir la pell intacta.

Garbuix

Ets aquí, abduïda per un horari brutal que no et permet interaccionar amb ningú.
Trucades pendents als amics, així com escrits i trobades.
I no trobes temps per tot el que hauries de fer. Ni de conya.
Tot i així, mires d'organitzar-te com pots, i esperes que ben aviat arribin temps menys comprimits.
La setmana vinent tornes a cantar, però no tens un gran afany. Simplement t'asseuràs i et deixaràs portar. A veure què passa.
Esperes la trucada que et durà altres músiques. Ho necessites. Necessites que et bulli la sang i esborronar-te. Deixar-te anar tot cantant. Com a tu t'agrada.
Miraràs d'encaixar l'agenda de la millor manera possible, mentre mires d'assaborir engrunes de felicitat, o de pau, o de calma.
I provaràs de cuidar una mica el cos, ja que l'abandó a que l'has dut en els últims temps t'està passant una factura elevada. Potser si el mimes tornarà la lletra, doncs ara ets eixorca, en part pel cansament a que t'han dut les circumstàncies.
La rentadora centrifuga. Ben aviat estendràs i marxaràs a ciutat. Allà també t'espera feina.

Pluja d'obusos

Avui ho veus tot amb ulls de turmenta. Gris, neguitós, i a punt d'esclatar.
Et revoltes en mig dels núvols que, guerrers, tenen la munició preparada per atacar amb un xàfec poderós, però, segurament, et quedaràs amb quatre gotes d'aquelles que, tot i ser intenses, només serveixen per embrutar cotxes i carrers. Com sempre.
I diuen que el dolor a les mans és degut en aquelles coses que voldries fer o dir, però per les que no acabes mai de decidir-te. I això et corseca, sobretot pel record constant a cada fiblada.
Has guanyat moltes batalles, però hi ha un munt de guerres que s'han perdut al últim moment, per sorpresa, sense esperar-ho, i la teva també podria ser una d'aquestes.
Així, escrius. Escrius amb fúria, amb un apressament neguitós amb el que proves d'allunyar fantasmes, mentre el teclat no para de fer-ho present amb els seus clec-clecs accelerats.
I t'amagues de nou a la trinxera, aguantant els embats de la batalla, mirant de guarir-te en mig d'una pluja d'obusos.

Xafogor

Ja hem passat la primera setmana de feina que, com a convidada particular, ha tingut una xafogor de les més pesades que recordo.
També és veritat que s'ha afegit als meus episodis de calor sobtada i, tot plegat, ha estat un còctel demolidor.
Els matins es llevaven amb boira i la calitja enterbolia el paisatge la resta del dia.
Ahir per la tarda, acudint puntualment a la cita que els meteoròlegs vaticinaven, una remor de trons va fer de preludi a una gran turmenta que, sobtadament, va plegar els arbres fent-los dansar una perillosa dansa que va arrencar més d'una branca. Les teulades deixaven anar una cortina d'aigua atapeïda, intensa, que va fer neteja dels carrers.
Vaig haver d'esperar a que amainés per agafar el cotxe, doncs necessariament havia de marxar, i la carretera del poble era un bassal del qual només era transitable la zona central.
Però va tornar la pau i, amb ella, un gran regal. Una lleugera baixada de la temperatura, una mica d'aire fresquet, i una llum que enamora i que fa encara més boniques les plantes dels carrers, ara netes.
Puc moure'm sense amarar-me de suor, i ho agraeixo profundament.

S'acaba el relax

Jo per aquí, morta de calor, després d'un dia de compres.
I no només morta de calor, sinó a més trinxada pels mosquits.
Mosquits que revifen aquests dies de canícula, i que deuen de trobar deliciós el que xuclen sota la meva pell i que, amb tan poca gràcia, canvien per aquests fluids urticants tan empipadors.
Així, que passo per aquí després de quinze dies de, a més de fer vacances, dedicar el 99% de la meva estona de tecla al màster que vaig haver d'abandonar durant el mes de juliol.
Hores i hores que han donat un bon rendiment, però que han aconseguit que tot plegat em surti per les orelles.
Tot i així, d'aquí a molt poca estona ho seguiré, no fos cas que perdés el ritme.
Ha estat un estiu del tot diferent.
Amb la mare a casa i la impossibilitat de pernoctar fora, però amb una convivència molt però que molt maca.
Amb un inici extremadament complicat, però que la feina de molta gent, a més de la nostra, ha fet girar in-extremis.
I, a més de ventar-me amb una energia del tot incompatible amb el relax, gaudint d'aquesta vida que, a més de nova, espero que sigui definitivament estable.
I em miro el to de pell, molt més torrat que el blanc nuclear que fa tants anys que visc, degut a les estones de piscina i conversa a l'ombra d'un bon arbre, estirada a la gespa, que no tenien gaire sentit sense companyia.
Aviat vindran els dies amb son endarrerida, doncs el proper dilluns tornem a la feina i, ben aviat, començaran totes les activitats que ens fan viure, però aquest any els emprendrem des del relax guanyat amb molt d'esforç i l'esperança de ser feliços.

Vell costum

És tard, i ja tenim pensats els plans per demà.
Dia de ciutat. Gastronomia, exposició i cinema.
I miro d'anar passant per aquí per tal de tornar al vell costum de l'estona de lletra diària.
Aquests dies són força gastronòmics.
Cuina de muntanya, amb pluja i jersei inclosos, que no oblidaré fàcilment.
Cuina de ciutat, més senzilla, i cuina de Begues com Déu mana.
Destacables un micuit amb melmelada de violetes i una crema de meló amb virutes de pernil.
Demà (bé, ja avui) espero provar coses bones a Barcelona. He reservat mitjançant un web amb que aconsegueixes bons descomptes (50% en aquest cas), la qual cosa permet travessar portes que d'altra manera no gosaries.
Ja veurem.
De moment encara m'embolico amb això de les ulleres.
Tot i la gran comoditat de que gaudeixo ara mateix, fa un moment m'he aixecat per anar a la cuina a recollir la infusió, i m'he oblidat de canviar a les progressives.
Així, el menjador semblava imbuït d'un ambient oníric, amb una borrositat important, al igual que la cuina.
Són els efectes del pas dels anys afegits a una graduació important.
Encara que sempre he defensat que mentre sigui qüestió de vidres no hi haurà cap problema. La qüestió és aconseguir una bona visió.
Ja m'he begut les herbes, i només em queda dir bona nit.
Bona nit.

Esperes la calma

Avui, encara que t'ha durat poc, t'has relaxat de debò per primera vegada.
El matí, de passejada tranquil·la pel bosc al ritme pausat que marca el Floc, i el migdia, de repòs a l'herba del jardí. Una estona de lectura, amb la barreja d'ombra i sol preparada conjuntament pel llençol de núvols que s'entestava a cobrir el cel i l'arbre que et feia de recer.
Amb aigua al final.
Aquest cop les piscines, tot i que nedaves sola, no eren tan íntimes com acostumen a ser al vespre.
A més de la companyia de casa, uns veïns eren a l'herba tot provant d'esgarrapar engrunes al sol.
Tot i així, deliciós.
Ahir vas estrenar ulleres.
Com que són només per veure-hi de prop, has escollit un model força atrevit.
Tenies clar que si haguessis substituït les progressives, t'hauries comprat aquella muntura de color blanc trencat, amb les barnilles ratllades amb un carei translúcid. Precioses i lleugerament més discretes. Però finalment t'has decidit per un model vermell, amb les vores blanques i eixamplades pels voltants. Molt dels seixanta.
I t'agrades amb aquest look, a més d'estar força més còmoda davant la pantalla i els llibres.
Passes la primera setmana de vacances. I encares les dues restants amb aquest mix de lleure i estudi, mentre esperes que la calma t'empapi fins al moll de l'os.

Vacances

Avui comencen les vacances laborals. I dic laborals perquè no marxem enlloc.
Amb la mare amb un braç enguixat i el neguit de la crisi, que no et deixa preparar grans coses, farem uns dies calms amb incursions a la ciutat per anar de compres i, el que em fa més il·lusió, amb rutes gastronòmiques tant a dins com a extramurs.
Es presenten uns dies amb un gran component personal, amb el temps necessari per a meditar, doncs necessito prendre grans decisions.
També dies en els que el màster tornarà a estar molt present, doncs al juliol ha estat gairebé absent, amb tot el que representa de represa accelerada.
Dies que comencen amb el regust agradable d'una sopa de tomàquet amb all, sèsam i alfàbrega, potent i deliciosa, presa en la millor companyia, i amb les ganes d'unes estones d'aigua vesprals, amb el xipolleig de l'aigua com a música de fons, i el quadre immillorable dels arbres i el cel.

Sisco

Tenim un amic en estat greu.
Un accident de moto l'ha dut a una uvi amb visites als quiròfans.
Et sorprèn pensar que algú tan ple d'energia, tan bromista, pugui estar a un pas de perdre la vida.
I penses en com, de cop, per una circumstància no esperada, tot allò que has construït al llarg de molts anys et pot donar la volta i perdre el sentit.
Jo ja he viscut un cop d'aquests i no es pot dir mai que no n'hagi de viure un altre. Mai se sap.
Però des d'aquí tot el que puc fer és donar ànims als seus i esperar que ben aviat escampi el seu reguitzell d'acudits entre nosaltres.

Peix

Tants dies sense trobar el moment d'aturar-me aquí.
I ho necessito.
Aquest bloc és un recer inexpugnable, dins el que deixo anar tot el que em cal a cada moment.
Si hi ha temps, és clar.
I fa molts dies que em ballen lletres al cap, i després es dilueixen amb el pas inexorable de les hores i els dies.
Espero trobar un ritme just, prou calm dins de tot, per afegir el meu jo més íntim en aquest espai tan privat i públic alhora.
I donar el punt just a la lletra. I gaudir-ne.
De moment, dir que espero els propers dies amb il·lusió calmada, però il·lusió al cap i a la fi.
I espero nedar desesperadament. Travessar piscines, i donar un toc d'atenció en aquells músculs que ja ni recorden la seva funció, per tal de tornar a la feina i fer-me sentir aquell peix que controla cos i esperit, mentre xipolleja feliç entre aigua i bombolles, tot veient el cel que allibera de la claror al dia mentre fa sortir els seus somnis més íntims.

Roba d'aigua

Amb el cap embotat, i una mica col·lapsada pels esdeveniments.
Tires endavant, però una tristor de fons t'envaeix.
Com la remor de les màquines de la fàbrica, conviu amb tu com si fos el més normal, i et sorprèn quan marxa.
Has estat uns mesos creient que el teu món estava ben cimentat i tot encaixava. Eres feliç.
Però ara, amb tot el cabdell desllorigat, no saps què fer amb els fils que escapen arreu, insolents i decidits.
Tot ha trontollat, com si de un gran terratrèmol es tractés.
Però necessites portar un ordre a casa, i no tens capacitat per pensar en tot.
Així, ho deixes reposar amb l'esperança que la calma regeneri la troca.
Viuràs un estiu feliç i pensaràs com t'has de vestir per a les turmentes de la tardor.

La màgia de la música

Quarts de dues i jo encara aquí. Només espero que s'acabi de coure el menjar que li preparo al Floc, per barrejar-li amb el pinso especial que pren, ja que ni aquest li acaba de provar.
Abans me'n he oblidat, i hauria estat fet mentre veia el final de La Riera amb la mare.
No us penseu que m'interessa gaire aquesta sèrie, però la he anat veient tots els divendres a casa seva i ara la he acompanyat per anar comentant els esdeveniments.
La mare està més eixerida. La inflamació i el dolor minven i, si tot ha anat bé i ha soldat correctament, el dijous ho sabrem, el camí serà de baixada.
Pel que fa a mi, comença una setmana especial. Setmana d'assaigs diaris a l'escenari a on farem el concert el proper divendres.
De moment m'ho miro de lluny, però espero amarar-me de la màgia de la música i ser feliç.

Grisor a l'horitzó

És tard i, encara que la son comença a fer-me pesants els ulls, em sorprèn com, malgrat el ritme i les vivències d'aquesta setmana, encara no he anat a dormir.
Paradoxalment, em sento infinitament més forta que fa vuit dies.
La situació actual de la mare, amb un encaix complicat, ha estat el més senzill a que m'he hagut d'enfrontar.
Una debacle inesperada i duríssima ha fet trontollar tots els meus ciments, fins a un punt inimaginable.
La severitat de la situació ha estat tal que, a més de la sorpresa, ha obert una ferida de mal cicatritzar.
S'albira grisor a l'horitzó.

Trencadissa

A casa encara dormen.
Tothom està cansat, doncs s'ha viscut un moment de tensió.
Després d'una agradable tarda de divendres a casa seva, a mig camí de Begues, la mare em va trucar. Havia caigut.
Una ma trencada i una infecció d'orina trobada en revisar-la de dalt a baix a urgències, ens varen fer restar en observació a l'hospital.
Nit de vistes a la Diagonal, que no vaig saber apreciar, ja que el cansament i la deshora m'ho varen impedir.
Ara és a casa amb nosaltres. Amb l'esperança de quedar-se només uns dies, mentre es fa al guix.
Malgrat la seva bona voluntat, representa l'inici d'una nova etapa embolicada.
Ja et prepares per a aquestes coses, però, quan t'hi trobes, no deixa de venir una mica de nou.
La logística de tot és important, i de la única cosa que em penedeixo és de no haver estat més al cas del meu cos, que em demana natació i gimnàs, i que ara no respon com caldria.
Ella segueix amb un ànim immillorable, que no deixo mai de treballar, i això afegeix el punt de joia necessari.
Com també ho és el recolzament de qui m'acompanya, i a qui vull donar les gràcies de nou per arrossegar-me, malgrat tot, cap a aquella música que m'eleva l'esperit. Sense ell no hauria estat possible.

Rossinyols

Alceu el nou cant nord enllà
a la terra promesa.
Emblanquineu les parets
per tal que la foscor mai torni
Deixeu les motxilles a les runes
de la vella casa,
ja no calen les pedres,
i planteu un nou jardí
ple de perfum i color.
Esperaré amb un somriure
els nous acords
del vostre refilar joiós.

Voltors

Com als voltors,
la fortor de la carronya
us fa venir salivera,
i traieu pit tot defensant
el vostre castell de sorra.
Us envolteu de porcellanes
i objectes valuosos
sense adonar-vos que
la vostra ànima
és només de Duralex.
Mireu de front, altivament,
per oblidar la introspecció
necessària.
Vigileu de gratar-vos massa!
No fos cas que adollessin
les vostres misèries...

Vivències

Ja som a dimarts, i totes les vivències d'aquests dies es van aposentant, ja reposades, en un espai de la meva memòria sentimental.
Han estat uns dies importants, no només per el goig viscut, que ha superat totes les expectatives, sinó també perquè m'han acostat una mica més a mi mateixa.
M'explico.
Així com fa uns anys vaig recuperar el meu riure, -qui no m'imagini sense deixar anar rialles a tort i a dret com acostumo, potser es sorprendrà que en anys, com a molt, era capaç d'esbossar un somriure-, aquests dies he estat capaç de deixar-me anar a escena, com quan ho feia de jove.
Fins ara m'heu vist cantant força rígida, només deslliurant el gest quan la música m'emocionava. Però el dissabte passat, i també als últims assaigs, vaig poder fer totes les ganyotes divertides que la peça requeria.
Em vaig adonar de tot plegat quan, en sortir d'escena, un baix de la meva coral em va dir com l'havia fet riure mentre cantàvem.
Clar que la meva companya, una contralt amb qui m'entenc molt bé, ajudava força, i segur que també ho fa la medicació que prenc per tal de desblocar neguits.
Però ara ja ho tinc gravat com una cosa plaent, i segur que no em donarà gaire més problemes.
Així, vaig fent camí, tot omplint-me de bagatge positiu, i gaudint d'una felicitat planera.

Nit

Avui estic una mica descol·locada.
M'he llevat molt més d'hora del que hauria volgut, doncs ahir no vaig poder fer el pastís d'aniversari.
He de dir que el meu cap encara era al concert d'ahir al vespre, i m'ha costat baixar d'aquell núvol per posar-me als fogons.
Però m'hi he posat, doncs m'he embolicat a fer una crema de llimona per al farcit que no havia fet mai, i no us negaré que m'ha fet patir una bona estona.
No controlava els punts de cada cosa, però al final el resultat ha estat correcte.
Un pastís amb dues capes de crema de llimona, un recobriment amb melmelada de taronja amarga, i per sobre una gelatina que he preparat amb suc de llimona i que li donava un punt molt bo.
Tothom ha estat content i s'ha menjat a gust tot i el copiós dinar de que hem gaudit.
Ara estic cansada. Només desitjo planxar la roba d'uniforme i marxar al llit.
Demà m'espera un dia complicat, amb una auditoria que no ens ve gens de cara i que miraré de defensar, i una prova important de la mare que decidirà la medicació que se li pot administrar.
Esperem sortir-ne airosos de les dues guerres.

Quin dissabte!

Avui t'has llevat amb energia. És un dia important.
Avui cantaràs al concert d'uns amics, cosa genial.
Vols fer una última ullada a fons a la partitura, i repassar de memòria entrades i sortides.
Ja se sap, els assaigs generals no acostumen a rutllar gaire i vols repassar.
I et fa il·lusió. Molta il·lusió.
També gaudiràs una estona amiga per veure de trobar una brusa més adient per al concert.
A més de mirar de posar ordre en aquell garbuix de roba que espera planxa i armari, també dedicaràs un temps a preparar un pastís d'aniversari. Per demà diumenge.
Aquest cop t'has embolicat una mica més, però esperes que quedi bo.
Marxes, que la feina t'espera!

La llum de la melangia

Com la fragància de l'encens,
les primeres notes d'aquella música
s'escampen per tota la casa
mentre la melangia amagada
torna a veure la llum.
I provo de convèncer-me
del meravellós camí que hem trobat
per a nosaltres.
No aconsegueixo tancar
aquest adéu tan pensat.

Gràcies!!

Avui desitjaries agrair. Agrair amb la veu alta i clara l'aventura d'aquests dies.
Com a cantaire amateur, però que molt amateur, considero un regal d'alçada el poder compartir concert amb uns amics.
Un concert preparat amb molt d'esforç, més il·lusió encara, i estretors econòmiques.
La època que vivim no és senzilla si parlem de diners, i cal buscar recursos de tot tipus per tal de reeixir.
I així ho han fet aquests amics que, a més de contar amb alguns de nosaltres, ens han demanat de compartir coses.
Quan a mi un amic em demana un favor, no necessito res a canvi. Un somriure, com a molt.
I em plau que em tingui la confiança, i em plau que valori la meva feina com per fer-ne us.
Si fos de cap altra manera, o no el considero prou amic per cedir-li el meu estri o en demano una contrapartida.
Així que em considero afortunada per tot plegat i, amb un somriure ample, els hi dedico el meu millor GRÀCIES!!

Dissonància

De vegades et quedes astorada del que veus i sents.
No entens. No entens absolutament res.
Ja no comprens com hi ha qui vesteix d'amistat el que en el fons potser és una barreja de rancúnia i enveja, o ves a saber el què.
Això sí, portes una colla de mesos veient esquitxar merda a tort i a dret, fins a límits inimaginables i ja no en queda gairebé res del que imaginaves un recer.
L'astorament és tal, que ja no articules cap discurs. Només marxes.
Ja no resisteixes cap mena de discussió.
El que sí t'ha quedat clar és de qui t'agrada el criteri i a qui ja no li confiaries absolutament res.
I ja no creus possible que la teva veu s'integri, doncs la dissonància és brutal.
Potser el teu acord és un altre.

Flors i música

Fa un moment he enviat el correu que conté el examen corresponent al primer bloc del màster, i ara em prenc un descans de declinacions, temps verbals i pronuncies enrevessades. Fins al proper dimarts, en que tot recomença.
He aconseguit deixar aquest espai per, a partir d'ara mateix, amarar-me de música.
Música d'aquella que canto a la coral que, tot i les mancances de tots nosaltres, amateurs de pro, em fa brillar l'ànima.
En dos repertoris totalment diferents, i amb dues formes d'entendre-ho tot plegat, sumo, uneixo i gaudeixo.
Ahir, i després d'un any de lluita, la meva gardènia va fer la seva primera flor.
És una flor amb forts vincles sentimentals, que m'ha acompanyat des que era una nena, i que vaig desistir de tenir a casa després de perdre una planta preciosa que la mare havia fet créixer especialment per a mi. I d'això ja fa una colla d'anys.
La primavera del passat any, en passar pel seu davant estant al centre de jardineria, em vaig enamorar d'una d'elles i no vaig poder estar-me de dur-la a casa.
I la cosa no ha estat gens fàcil.
L'aclimatació a la meva terrassa no és senzilla, i també m'ha costat entendre-la.
I de moment hem reeixit i avui ja m'he trobat la segona flor mig oberta.
En un moment d'especial felicitat interior, brindo aquestes meravelles a tots els que són al meu costat. A qui he après a estimar i en qui confio plenament.
Són molt pocs, però tots omplen el seu particular espai en la meva vida.

Moment

No trobes el moment d'aterrar aquí per escriure, doncs hi ha massa coses a fer aquests dies.
Saps que et deus alguns escrits que tens al cap, sense gaire forma encara, dedicats a dues de les teves millors amigues, però necessiten el seu moment de reflexió.
Vas aconseguint coses.
La primera part del màster ja és pràcticament enllestida, doncs necessites la setmana vinent el més lliure possible. I pensaves que no ho aconseguiries. Però una mica més d'esforç aquests dies i ho assoliràs.
Portes el tema veterinari més controlat, i mires de ser optimista en pensar en els resultats de la ecografia de la mare del proper dijous. El que veies com una davallada ara pot ser un mantenir-se, segons els metges.
Malgrat tot, et venç l'alegria de veure-la feliç. I t'omple. Molt. Més.
Ara marxes, que el Floc ja demana la seva passejada, i miraràs de distreure aquest cap embotat que avui no t'ha donat treva.

Curull

Em disposo a anar a dormir sense saber ben bé com qualificar aquest cap de setmana.
Potser curull i aprofitat li anirien bé.
Només puc dir de negatiu que em va quedar una sensació de "poc aprofitat" el dissabte per la tarda encara que, si ho analitzo millor, va ser una bona tarda a la que jo li exigia unes funcions que no es varen acomplir.
No he aconseguit un relax important, però porto la pressió del màster, ja que anava una mica endarrerida. Li he dedicat moltes hores i he avançat força, encara que ara duc coronat un mal de cap important.
Tot i així, he cantat a Bruguers, he anat de compres, he rebut amics i he fet una sortideta a Golmés, el poble de la nostra volguda Ramona. Una tarda plena d'emocions, havaneres i somriures. Un sopar de germanor i un deliciós regust de poma lleidatana en tornar a casa.
I nova música. Un cd acabat de comprar que ha omplert la casa mentre planxava. La Arpeggiata, amb la Núria Rial i el Philippe Jaroussky donant vida a una colla de peces al voltant del Via Crucis.
Ara preparo la son, que el que resta de setmana té una densitat aclaparadora.

Comiat al neguit

Avui he aconseguit un dia més serè i relaxat, sense deixar-me dur gaire per la pressió que es viu a l'empresa.
Ja se sap, els divendres al sol suposen, a nivell laboral, un dia menys de temps per a fer la feina, amb el consegüent neguit, i més si hi ha un moment com l'actual en que el laboratori no dóna a bast.
Però aquesta calma interior s'ha fet miques a mitja tarda.
Així, he sortit una hora més tard del que em pertoca, amb aquella angunia, que miro d'evitar, com una motxilla a l'esquena.
Quan he arribat a casa he patit un "atac de xocolata" i, un cop revisat el correu i escoltada aquella cançó de comiat a la que ahir no li vaig trobar tot el temps, he pensat en regar les plantes que, pobres, no tinc gaire cuidades aquests dies.
Doncs bé, he passat per la cuina amb la regadora plena i, en veure la gerra de l'aigua he pensat en beure'n un got. N'he tret un de l'armari i, en omplir-lo, he patit un ensurt doncs tota l'aigua queia a sobre de la taula. Jo no entenia res i he agafat un drap proper per eixugar el moble.
Un cop controlat el desori m'he fixat en tot plegat i he vist com encara balancejava l'aigua de regar.
En resum, he agafat la regadora pensant que era aquella gerra de porcellana blanca pintada a ma amb tot de flors blaves.
Ha estat una barreja de ganes de riure i preocupació, doncs estic massa estressada.
Espero que aquest front pro-descans que hem iniciat fa poc a casa, doni resultats el més aviat possible.

Disbauxa orquestral

Tres quarts i cinc de vuit. Miraculosament has trobat el temps que necessitaves.
Satisfeta, doncs has aparcat ben a prop, surts del cotxe i obres el maleter.
Sí que hi són, però no hi són tots. I, sobretot, no hi ha el que més necessites.
A més, aquella és la versió enganxina, i ara, sobtadament, recordes que hi ha la versió bona.
Tornes a engegar el cotxe i corres cap a l'arxiu.
Busques neguitosa entre mig d'aquell munt de brossa musical que t'han encolomat, fins que finalment mires en aquell calaix a on ho havies guardat acuradament.
N'hi ha molts però, a on són les trompetes?
Saps que n'hi ha alguns de desapareguts i, malauradament, ho és aquell que necessites amb urgència.
Marxes cap a casa, doncs va tornant a la memòria que ho havies preparat.
Efectivament, al despatx hi tens aquells instruments extraviats.
Tornes a marxar, ara sí amb l'orquestra completa, i arribes, satisfeta, a dos quarts menys cinc amb un munt descomunal de papers.
Trenta-cinc minuts de feina per endavant que, ajustadament, et permetran en bona mesura posar tots els instruments en solfa.
La cara del Jordi és de circumstàncies, però estàs tan enfeinada que no et qüestiones res.
Caus de la figuera quan et comenta que ja està plegant. Que a la mitja en punt tanca les portes.
No t'ho pots creure, però busques desesperadament les trompetes. A on són les trompetes?
Finalment, un per un, van caient a la safata els fulls apreciats, gràcies al petit marge que t'ha cedit el Jordi.
I marxes, sense haver tingut temps ni de despenjar-te la bossa, amb un petit plec afegit en aquella pila.
L'endemà el dobles en un moment a la feina.
Finalment, les trompetes sonaran arreu, amb tota la seva força!

Pàgina calma

Aquest adéu petit que et dic a poc a poc
no esborra els records ni la vida.
És obrir una pàgina calma,
sense espai per l'ensurt i el neguit.
Lentament recupero l'harmonia,
apreciada joia,
i tanco aquella porta tants anys oberta.
Dins del cant hi ha el comiat,
la contraportada de tantes imatges.
L'últim capvespre.

Vespre trist

Vespre gris, de pluja, amb una temperatura que em recorda la tardor.
Música, absolutament preciosa, de Tomás Luis de Victoria, amb bons intèrprets, que m'embolcalla.
Necessitava de la música. Necessitava guarir aquesta ànima atrotinada a la que no li agraden els adéus.
Els núvols cendrosos deixen pas a una lleugera capa de boira que acompanya aquesta pluja, lleugera i pertinaç alhora, que dóna un respir de frescor a la natura.
Jo, segueixo amb la tristesa que em venç des d'ahir al vespre; potser, pels camins amargs que hauràs de trepitjar, potser per aquest cos sense forces que t'engabia i empresona.
Però ara faràs el sopar, i, després, aniràs a cantar.
Potser vessaràs alguna llàgrima.

Tard

Massa tard.
Ja tens la infusió preparada, i només et queda prendre les pastilles de la nit i dur-la al llit.
Una mica de lectura, poca, que la son et pot, i tancar el llum.
Et sembla que el temps s'esmuny per qualsevol clivella.
Tot passa massa de pressa i no trobes el moment de descansar. Si més no, tant com necessites.
Però et sents feliç.
Malgrat tot, et sents feliç amb el que t'ofereix la vida.

Roure cruixit

Com a primer exercici extraordinari, el meu professor d'alemany em va passar aquest poema, per traduir-lo i comentar-lo:


Hermann Hesse, aus Gedichte des Malers, 1920
Gestutzte Eiche

Wie haben sie dich, Baum, verschnitten,
wie stehst du fremd und sonderbar!
Wie hast du hundertmal gelitten,
bis nichts in dir als Trotz und Wille war!
Ich bin wie du, mit dem verschnittnen,
gequälten Leben brach ich nicht
und tauche täglich aus durchlittnen
Rohheiten neu die Stirn ins Licht.
Was in mir weich und zart gewesen,
hat mir die Welt zu Tod gehöhnt,
doch unzerstörbar ist mein Wesen,
Ich bin zufrieden, bin versöhnt,
Geduldig neue Blätter treib ich
Aus Ästen hundertmal zerspellt,
und allem Weh zu Trotze bleib ich
verliebt in die verrückte Welt.

I aquí la meva traducció, que vaig haver de fer en castellà, versió que no posaré.

Hermann Hesse, Poemes del pintor, 1920
Roure cruixit

Com t'han tallat, roure,
com et sostens, desconegut i rar!
com has sofert centenars de vegades,
no queda més en tu que obstinació i voluntat!
Jo estic com tu, cruixit per ells,
la vida turmentada no em trenca
i a diari submergit en sofriment
encaro brutalment el front a la llum.
Allò que en mi ha estat delicat i suau
mortalment el món ho ha escarnit,
però el meu ésser és indestructible.
Estic satisfet, reconciliat,
pacient, noves fulles brotaran
a les meves branques cent vegades partides
i a pesar del lament obstinat em mantinc
en l'amor d'aquest boig món.

Til·la

Hi ha una persona, que treballa amb mi al laboratori, que es dedica a allargassar la seva feina tot el que pot, per tal de no arribar cap dia a acabar-la.
És algú que no es concentra, que tot el sant dia es dedica a escoltar les converses dels altres, a mirar les pantalles d'ordinador per veure què s'hi cou, i a ficar cullerada a base de constants comentaris al·lusius a qualsevol de les coses que passen al seu voltant.
Sempre posa l'excusa que no té temps, i em consta que en perd força cada matí a la seva ronda de feina per la fàbrica.
Ara disposa de vora cent minuts més al dia, i fins i tot aconsegueix realitzar menys treball amb aquesta actitud.
La hauríeu de sentir badallar en veu alta i molestar-se si se li fa el més mínim comentari al·lusiu.
Els papers es multipliquen, i les caixes també.
I ella ven a tort i a dret com de bona treballadora és.
Arriba a plorar desconsoladament si se li fa qualsevol retret, doncs exhibeix una succeptibilitat exacerbada.
Avui m'he arribat a posar molt nerviosa ja que en sentir el badall no he pogut evitar anar-me fixant en ella.
Poc tinc a fer, però de vegades la sang em bull i m'acabo tensant.
Hauré de prendre molta til·la.

Arbres

Avui per dues vegades se t'ha encongit el cor. Dues vegades.
I maldes per aconseguir que els ulls no et delatin.
Forma part de la vida l'adéu dels éssers estimats. Però es fa feixuc.
Aprofites les últimes fulles d'aquell arbre del que ja no esperes nous brots però cada minut de companyia s'escurça vertiginosament.
T'aferres en aquells cossos estimats sentint el seu escalf i mirant de donar tot el que pots.
Aquella engruna íntima plena del millor destil·lat d'amor, que has aconseguit gràcies a ells, a tot el que has rebut d'ells.
Perquè no series la mateixa sense tot el que has viscut al seu costat. De bo i de dolent. De dolç i d'amarg. De dur i de tendre. De camí de vida.
I et mires les fulles. Les recordes amb tota la seva verdor, penjant d'un arbre engalanat que sempre t'ha ofert la seva millor ombra, i que ara només et pot donar tendresa i companyia, que tu reps com un tresor.
Et sents afortunada de gaudir-los, però, alhora, infinitament trista per cada fulla marcida.

Amics

Ha estat una setmana dura. Com fa temps no recordo.
Sorprenentment, al contrari del que sempre em diu l'ànima, aquest cop no em ve de gust plasmar aquí els fets. Ho deixo per a la intimitat amb els meus millors amics.
És bonic saber que comptes amb aquest recer, a on pots deixar anar sense embuts el teu jo més intim. I t'escolten. I t'estimen escoltant-te.
És un nombre molt escàs, però més que suficient, de qui els consells són agraïts i a qui, quan es dóna el cas, també t'atreveixes a aconsellar, amb aquella confiança.
I te'ls estimes. Incondicional i particularment. Per voltes que doni la vida. Per anys que passin.
I et sents estimada. Amb aquella relació tan especial i diferent amb cada un d'ells.
Aquí el meu homenatge.

Primavera

Enyores deixar la lletra a l'aire
i avui la estens al sol
com un llençol que emblanquina.
Et guareix la llum i trobes,
en aquell recer conegut,
l'espurna que necessites,
com l'escalf de l'astre que t'il·lumina.
I camines reconfortada.
Ara ja pots tornar a casa.

Espera

Estic esperant, enmig d'una grisor i un vent fresc que no es corresponen als darrers dies, que el centrifugat acabi i així poder estendre la rentadora de llana que, delicada de per sí, conté un parell de peces de color fosc que encara s'entesten a donar la nota, i no es convenient deixar molta estona en repòs barrejades.
És un impàs abans de reiniciar el màster d'alemany que, en la provatura del primer dia, va tenir més de baixades de programes que d'estudi.
Clar que, ara que hi penso, avui ho treballo a casa, i potser el meu ordinador també sent la necessitat de demanar-me coses. A veure què passa.
Han estat uns dies de lluita intensa. De metges i de provatures amb el meu esquema de temps que, poc a poc vaig perfilant.
De moment, el que es ressenteix més és la dieta, ja que no estic per massa sacrificis quan em sento tan embolicada. Però bé, espero que la endocrina ho entengui el proper dilluns.
Em vaig trobant, i vaig trobant espais que fa uns dies em semblaven impossibles.
Petites victòries.
Crec que ja puc anar a estendre.
Properament hi torno. M'ho prometo.

Marc

Aquest cap de setmana ha girat al voltant d'una festa d'aniversari.
El Marc, el fill dels nostres amics de tota la vida, ha fet divuit anys, i els seus pares li varen muntar una festa sorpresa de les més boniques que he viscut mai.
Allà hi érem tots, família, amics del nano i dels pares, i algú molt, però que molt important per a ell.
El Marc és un noi molt especial. Ha heretat el tarannà del seu pare, obert, amb do de gents i molt amic dels seus amics.
El que més m'agrada d'ell, però, és la seva sensibilitat. Estima, i fa saber que estima, sense embuts; sense vergonya.
Jo tinc la gran sort d'haver connectat molt bé amb ell des de l'etapa d'adolescent, i confesso que em sento orgullosa de dir que més d'un cop m'ha fet confiança. Ha compartit amb mi qüestions importants.
Té molta ma amb la càmera de fotos i aquella manera d'agafar-la tan especial que poca gent aconsegueix i que fa tan orgullós al Tomàs.
Aquest cap de setmana ens ha fet emocionar una vegada rere l'altra, amb els seus sentiments a flor de pell, i aquest agraïment que ens ha vessat com un gran riu d'aigua fresca i neta.
És algú amb un gran futur a nivell humà i, si s'ho acaba de creure, també a nivell professional, doncs pot brillar amb llum pròpia dins d'aquest món artístic i pragmàtic alhora de la fotografia.
Li desitjo de tot cor que trobi el seu camí a la vida, i sigui sempre tan especial com ara.
Nosaltres però, l'estimarem sempre. Incondicionalment.

Flaixos

Tinc molt poca veu. El Floc em mira, inquisidor. Vol sortir. El coll em fa la guitza. He pelat les pastanagues. Plou, i el Floc ho escolta desencisat. Api, m'agrada l'api a les verdures. Miro d'allargar les tardes, però no s'eixamplen. Ho puc fer! Ho puc fer! Aquests jerseis, plegats de seguida! L'extractor, fa molt soroll. Encara no tic clar com vestir-me el diumenge; potser tampoc el dissabte. Sembla que la pluja és més lleugera. No, encara plou força. Núvols grisos. Les mongetes verdes també bullen. Faré una bona truita. De verdures. Recorda programar la rentadora. Roses de colors vius contra la grisor del cel. Organització. Un cert neguit. No hi cap tot. No hi cap tot. Aquest calendari, tan difícil de lligar. La roba de planxa. Partitures. Quina llauna la afonia. La verdura va ballant dins el seu bany calent. Potser soparé abans. Per la pluja. Aquella conversa, a veure si la podem mantenir. Dissabte. Paper de regal. No te'l deixis! Mira que si m'hi presento sense... no! Festa esperada. Il·lusió. I la pluja, que no s'atura. Aquells cabells recollits... ainx! jo no ho faria, mai! Poca veu. Alemany. Màster i desorganització. Incompetents! Be, per la propera setmana. Dimarts comprimit. Metges i més metges. Xafogor. I ara què? Traducció. Inici. Traurem la pols en aquells llibres. Repte. Làmines per emmarcar. Massa lectures interessants. Esfilagarsa el temps. Fes-lo condir. Com aquells menjars de postguerra. Allargar el tall. I ara, verduretes. Massa farts. Massa greix. Missatges que entren. Feina. Vinga mails de feina! Estrès. Viatge. Sort que jo només volo esporàdicament. Demà vindrà cansat. Pilotes. Alegria. País. Sempre país. I la verdura. Ara sí que marxem!

Mercadeig

Ahir, en anar a comprar el llibre de Sant Jordi, vaig haver d'anar al Passeig de l'Església, que és el lloc a on els llibreters havien posat la paradeta.
Així, i malgrat que anava amb els minuts contats, em vaig trobar una munió de gent coneguda doncs, a més, també hi havia totes les parades dels partits polítics que es presenten a les properes eleccions municipals.
Em vaig fixar en una flor preciosa que duia un conegut a la ma. Una rosa d'un color blau molt viu que, malgrat que normalment no m'agraden aquests experiments, em va captivar.
En comentar-ho, em va explicar que la donava un determinat partit polític, i que també en portava una altra, vermella, d'un partit de signe absolutament contrari.
Llavors, en voler ell explicar-me la seva teoria al respecte, em vaig adonar del mercadeig al que estava assistint.
Flors per vots. Gent a la recerca del premi olorós. Somriures forçats i esforçats per tal de fer adeptes. Ramells de roses de tots els colors polítics en mans d'abstencionistes.
I tot plegat em va fer una mica d'angúnia.
Crec que una votació és quelcom important, que cal pensar amb temps. Escoltar el que et proposen uns i altres, i valorar la feina feta. Ser conseqüent amb la idea de País o de poble que vols i votar en conseqüència.
Tot i així sempre es generen dubtes i decepcions. Sorpreses, bones i dolentes.
Una flor mai hauria de servir per afalagar-nos i decantar un vot.
Jo ahir vaig rebre la rosa que volia. La rosa triada amb molta cura per qui m'estima i m'acompanya.
La meva rosa de Sant Jordi.

Benvingut

El dia s'ha llevat plujós i lleugerament emboirat.
He obert la finestra per deixar que aquell vent que feia dansar els arbres del davant, farcits de ramells de flors d'un color violeta preciós, m'acariciés la cara.
I he contemplat les muntanyes, mig amagades al darrera d'un tel de boira, fi com la seda.
Les plantes que arrelen de nou a la pedrera quedaven desdibuixades i, tot plegat, respirava un aire lleugerament oníric.
Amb aquest plaer i la calma pròpia d'un dia de festa he arrencat el que promet ser un dia d'amics, de bona companyia.
Ara el cel em sembla més desapacible. Tot s'impregna d'un color plom que només convida al recer i la introspecció, la música i la lletra, la calma; però els plans no són aquests i segur que trencarem l'aire amb les rialles i les converses.
Benvingut aquest dia.
Benvinguda la vida.

Une nouvelle lettre

Avui et sents sol i buit,
dins la foscor d'un pou profund
que només t'il·lumina les nafres.

Mira amunt i busca la llum.
Trenca't les ungles si cal
per remuntar la paret costeruda,
troba els sortints per clavar-hi els peus
i mira la llum quan defalleixis.

Finalment, arribaràs al món triat,
volgut i estimat.
La llum que et porta a la vida.

Organització

Miro d'organitzar-me molt i molt bé i això, a més d'una exigència d'horaris, requereix disciplina en tots els àmbits.
M'espera una temporada llarga plena de reptes.
Un màster d'alemany, els estudis pendents, petits projectes musicals que per a algú com jo requereixen temps i alguna altra cosa que ara no ve al cas desvetllar, a més de mantenir, encara que sigui com ara, amb petites pinzellades, aquest bloc que fa tant de temps que m'acompanya. Bloc que fa de pou profund a on llençar els neguits, i de finestra per deixar volar alegries i que, per tant, també té la seva funció.
Aquest màster ha arribat com caigut del cel, doncs s'ha gestionat a través de l'empresa amb un d'aquells convenis que donen formació gratuïta als treballadors. Una gran sort a la que no podia dir que no, doncs poques vegades s'escau el dedicar tants diners a un sol projecte.
I els estudis. Finalment sembla que ja m'hi puc anar posant sense gaire problemes i neguits. Recta final.
A veure si puc compaginar-ho tot plegat amb la vida familiar sense perdre l'oremus!

Fins demà

Un got de llet de soja tèbia per dir adéu en aquest cap de setmana intens i agradable.
Poesia i música per festejar d'avançada la diada de Sant Jordi, un esdeveniment que sempre frueixo.
Al vespre, dotzena i mitja d'amics plegats per veure el partit de futbol, tot sopant entrepans. Una festassa, sobretot per als que no som gaire patidors.
Aquest matí benedicció d'un palmó gran, graaaaann, i dinar amb uns amics de tota la vida, en un entorn plaent.
Passejada llarga i calma amb el Floc dins del vespre beguetà, i cloenda relaxada tot enllestint els preparatius per demà tornar a la feina.
Calma, amics i família. Una delícia!

Barreja deliciosa

Aprofitant l'avinentesa de les vacances sobtades del Tomàs, el cap de setmana passat varem marxar a la Vall de Boí.
Varen ser uns dies preciosos, intensos, que ens han ajudat a dur aquesta setmana tan complicada.
Romànic i natura. Quina barreja tan fantàstica.
Potser sabeu de la meva passió per l'art romànic. De sempre.
Ni us imagineu la de vegades que he fet voltar al Tomàs per gaudir d'aquestes meravelles de les quals el nostre país en posseeix una bona mostra.
I les vegades que li he demanat de fer fotografies de detalls de les pedres que jo no era capaç de fer.
Sempre m'ha sorprès que aquelles pintures, amb tanta força, fossin considerades bàrbares segles enllà, amagades i malmeses.
La seva magnificència no rau en el detall acurat de les figures, sinó en tot el que transmeten.
A mi em reconforten, i m'ajuden a pregar.
De segur que a la gent que va tenir la gran sort de veure-les amb tota la seva esplendor, a més de fruir-les, se sentien acomboiades per Déu.
I l'arquitectura. Sòbriament deliciosa. Immensa dins les seves reduïdes dimensions.
Buscaré una estona per triar algunes imatges i penjar-les aquí al bloc.
De les meves. Sense aprofitar-me de les tècnicament molt millors que segur sortiran de la càmera del Tomàs.

Zona grisa

Avui he patit un reves.
Aquest matí he anat sola a visita de la metgessa de digestiu de la mare. És clar que no m'esperava cap mena de regal, doncs ja m'havia anticipat telefònicament la inestabilitat de la seva salut, però avui hem trobat una cosa nova ja que les pedres de la bufeta de la fel han iniciat un viatge no desitjat i ja han començat a inflamar la zona. De moment la cosa és lleu, però es pot precipitar i per això hem de fer noves proves que ens poden dur a una cirurgia endoscòpica. Tot plegat no seria greu en una persona sana, però en ella adquireix importància.
També hem parlat de probabilitats i, estadísticament, sembla que no allargarà massa. I aquí comença el meu neguit.
Com mantenir-li l'ànim a mida que les complicacions siguin més feixugues i, sobretot, com ajudar-la per tal que el traspàs arribi amb la màxima tranquil·litat d'esperit possible i el mínim de pors.
Ara per ara no sembla una qüestió imminent, però necessito meditar-ho per fer-ho bé.
Així, he arribat a la feina amb l'estómac encongit i, donat que no disposava de la concentració necessària, he provat de contactar bons amics per dur el pensament enllà. No ho he aconseguit gaire.
De sobte, aquell màster que ahir m'il·lusionava tant ha passat a una zona grisa, boirosa, juntament amb tots els nous projectes que esbojarradament duc alhora.
I necessito música. Música que em calmi el dolor de la ferida que ara mateix tinc a l'ànima.

Bricolatge

La tarda del dissabte va ser genial.
Ja feia temps que li anava al darrera i, pel matí, varem comprar un d'aquells armaris de plàstic que resisteixen la intempèrie i que tant li calia al meu safareig.
Tres portes, amb tot d'estants per desar-hi sabons i suavitzants, els estris del Floc, escombres, aspirador i tantes coses que fan servei a casa.
Així que després d'un descans reparador, a mitja tarda ens disposàvem a muntar l'interior d'aquella gran caixa que ens prometia només deu minuts de feina sense necessitat de cap mena d'eina.
Com podeu imaginar no va ser així, ja que només la distribució i recompte de les peces ens va prendre gairebé tot aquell temps.
Tot i que hi va haver petits moments d'incertesa, la cosa va derivar ràpidament al bon humor i les rialles, tot fent broma de com es poden arribar a estirar deu minuts.
Finalment l'armari va quedar muntat, i el safareig i la cuina nets i endreçats.
Paradoxalment, tot i el nou moble, l'ordre fa que l'espai sigui molt més ampli.

Embadalida

Fa uns minuts ha entrat el meu company al laboratori i m'ha trobat amb una ma a la cara, tota embadalida, escoltant i veient una gravació d'un concert per a violí i orquestra de Bach, amb Isaac Stern com a solista i director.
Sempre que puc, aprofito l'estona del migdia per xafardejar alguns blocs que m'agraden i avui he escoltat dues peces d'aquelles que aconsegueixen que pugi al cel fins i tot estant entre mig de cartutxos de silicona.
I ara el meu esguard gaudeix d'un somriure dolç i feliç, que reflexa la meva ànima, tot i la gran matinada que he hagut de fer per anar de metges a ciutat amb la mare.
Gairebé no entenc com he pogut viure uns anys d'abstinència de música.
Segur que haurien estat infinitament més feliços.

Japó

Des que hi va haver l'últim terratrèmol al Japó visc força enganxada a les notícies, sobretot per saber de l'evolució dels treballs dins la central nuclear.
El que va ser un allau sensacional i sensacionalista del principi, ha esdevingut, en molts casos, una notícia curta i desdibuixada.

Estic convençuda que en qualsevol altre lloc del món, aquesta cadena de desastres, ja per si mateixos devastadors, hauria dut a un caos en tots els àmbits difícil de controlar. Però ells ho estan gestionant de la millor manera possible. Sense alarmisme i anant per feina.
Des dels primers dies van reconstruint carreteres, gestionant els recursos energètics, i allunyant la gent que és en la zona de més risc de contaminació, alhora que desenrunen i comptabilitzen milers de morts i analitzen els aliments que provenen de la zona.
Segur que estan patint molt, però no cauen en la desesperança, i treballen. Sobretot treballen.
Una menció especial als tècnics que miren d'estabilitzar els reactors greument malmesos, doncs segur que són conscients dels riscos que corren, i del preu massa alt que pagaran per fer la seva feina. I posen tots els mitjans al seu abast al servei d'aquesta tasca gegantina.
Tota la meva admiració per a aquest poble que viu amb tanta enteresa una situació difícilment suportable.

Camins d'aire

Omples els silencis
d'aquestes gotes de música
mesurades, concises,
que donen pas al gran esclat,
la música de totes les músiques,
aquesta plenitud que, per sorpresa,
omple l'espai de melodia.

Ara hi tornes,
barrejant-te amb el fraseig
i omplint la calma retrobada.

No ens embrutarem les sabates,
eteris com la música,
però, alhora robustos,
sabrem de les nostres petjades.

Espurnes

Sembla que sigui al cel. M'envolta una música preciosa, molt ben cantada.
Tot i la gran celebració de que he gaudit, no puc negar que tenia ganes d'arribar a casa per poder encetar uns discs nous.
I així ha estat. Avui soc dins la bellesa de Tomás Luis de Victoria, presentada per The Sixteen i el Harry Christophers. Disc acabat de sortir del forn i que em va captivar.
Demà al vespre, si tot va bé, serà temps d'Arvo Pärt i el seu Miserere, amb el Hilliard Ensemble, regal d'algú que cada cop coneix més els meus gustos musicals.
Sempre he gaudit enormement d'aquests vespres de música, repòs i vida interior. De mirar endins tot i que el dia ha estat gairebé esbojarrat.
És el complement perfecte.
Cap de setmana ple d'emocions, amics, sentiments i rialles. Ple d'interiors dolços tot i el contrapunt amarg que els acompanya.
De moments que de segur que passaran a formar part del meu àlbum de records. Aquella caixa màgica a on hi ha espurnes de tots colors, brillants i tristos, però que conformen plegats això que en dic vida.

Sentiments

Cap de setmana ple, però no amb la sensació d'intensitat, sinó amb un transcórrer plàcid. Una cosa darrera d'altra.
Sopar íntim de divendres, dinar de dissabte amb una gran convidada, la mare, i ressopó a Barcelona, a casa d'uns amics inesborrables. Avui cervesseta d'aperitiu amb una molt bona amiga i tarda de descans.
Una mica la impressió d'una tarda massa curta, en la que per tota feina he fet una llegida en aquella cantata de Bach que em té enfeinada, i un petit viatge de neteja dins la closca del piano.
M'agradaria escriure. Descriure el que em passa. Aquest garbuix de sentiments que em bullen pel cervell i em fan pessigolles a la panxa. Coses alegres i tristes. Vida, estimació, amor, tristesa i enyor anticipat.
I és que, per bones que siguin les coses que em passen, hi ha aquell baix continu que mai no calla i que em fa present aquesta davallada de la mare, que no sé gestionar millor i que em pren moltes neurones.
Ho visc alhora amb l'alegria del goig novell d'estar juntes i en harmonia, i amb el neguit per aquest equilibri inestable en el que va passant els dies.
I visc un estrès important que em pren forces i que no acabo de saber per a on atacar.
Demano paciència a tothom qui comparteix els meus moments, i també als que passen per aquí de tant en tant per veure el què explico, doncs la qüestió és recurrent, però suposo que és la meva manera de dur-la endavant.
Tot i així, la vida és generosa amb mi i m'atorga vivències que em fan sentir molt feliç.

Poesia catalana

Ahir per la nit vaig posar una poesia al facebook doncs hi ha una convocatòria per penjar poesia catalana al mur de cadascú.
Des del inici tenia clar l'autor, Miquel Martí i Pol, que és un dels poetes que aconsegueixen arribar-me al moll de l'os. Ara, dubtava de quin poema triar.
Donada la meva gran davallada física d'aquests últims temps, tot indicava que triaria un poema trist, doncs és la lectura que més m'atreia
"Avui el cor es perdrà pels camins més incerts..."
però finalment la escollida ha estat una obra que, si bé no es pot considerar alegra, sí esperançada.
La calma després del neguit i la tempesta. El tornar amb noves energies un cop alleugerit l'esperit.
Com la vida.

Aquí el deixo:

DESPRÉS

S'encalma el temps a l'encordat del vent.
Per l'abrupte pendent d'aquesta tarda
davallo lentament.

No em són estranyes

les fites del retorn, que molt sovint
l'he fet, aquest camí.

Reposo en el pedrís de les paraules.

Ara em reprenc, i és bo sentir la pluja
de mi mateix que em renta i em fecunda.

De l'altra riba estant d'aquesta espera
algú crida el meu nom; i jo responc,
volenterós i esperançat com sempre.

Miquel Martí i Pol
Temps d'interluni

Goig

Ahir va ser un dia llarg, llarg i gris.
Semblava que visqués dins d'un gran túnel de ciment, pel qual anava caminant en mig d'una llum somorta i una fresa llunyana provinent de l'exterior, sense albirar cap mena de sortida.
Em costava interaccionar amb l'entorn i provava obstinadament de concentrar-me en les meves tasques per mirar de sobreviure.
En arribar a casa em vaig arraulir al sofà, potser una mitja hora, amb llum tènue, els ulls gairebé tancats, i, per tot soroll, la respiració del Floc assegut vora meu.
Em va anar bé per poder continuar.
Tot i així, al vespre vaig dubtar d'anar a l'assaig, doncs el llit m'enviava un missatge xifrat que entenia sense gaire problemes.
Per sort, em vaig abillar i així vaig poder gaudir, a més del cant, d'un piano que enamorava.
Quin goig la música. Posa llum a les meves foscors i un somriure agraït a la meva cara.

Vellesa

El Floc cada vegada més dóna mostres d'incontinència urinària. No és que pixi a casa, però, de tant en tant, et vas trobant gotetes al terra i mullena al coixí, encara que acabi de tornar del passeig. El futur passa per posar una palanganeta amb papers, tal i com ens ha aconsellat la veterinària, però encara no hem decidit el lloc.
Tot i que ens dóna molta feina netejant terres i rentant la seva roba, la seva companyia ens omple enormement, i compensa sobradament els inconvenients.
La mare també em necessita, però ara em fa feliç, molt més que mai, i em considero molt afortunada de viure com visc aquests darrers temps.
Vivim en una societat que allunya als vells, els hi pren tot el valor i, fins i tot, els amaga dins de residències per tal que no facin nosa.
No estic en contra de les residències d'avis. N'hi ha que ho trien ells mateixos i també n'hi ha que, donada la seva salut, necessiten d'un tracte que no es pot donar a casa. Però també n'hi ha molts abandonats allà a la seva sort, sense visites, sense conversa amb els seus.
I seguint la comparació, també hi ha qui abandona els gossos només perquè són vells i donen feina.
Visc la vellesa dels meus amb agraïment, doncs m'aporten molt més que el que jo els hi pugui donar. Tot i una certa tristesa en pensar que són a la darrera etapa de la vida, em donen felicitat.
Des d'aquí, la reivindicació d'uns valors que s'han perdut en una part de la nostra societat.

Viatge

Massa dies sense trobar un moment per passar per aquí. Aquesta barreja d'escassetat de temps i abundància d'estrès és un còctel demolidor.
Acabo d'escoltar un bolero al facebook, molt bonic, i he retrobat la veu del pare. Quantes emocions!
Ahir vaig començar un petit curs de cant gregorià, i aquest va ser el motiu de baixar d'hora a Barcelona malgrat l'aiguat.
El viatge però, em va dur una baixada bonica i relaxant en mig d'una boira densa, tupida, d'aquelles que fins i tot et fan posar el llum especial del cotxe -i jo no en sóc gaire amant- doncs tot just s'albiraven els llums dels altres cotxes en tenir-los molt de prop.
És tota una sensació el fet de trobar-te dins d'aquell univers blanc en el que només hi ets tu amb tu mateixa sense ingerències exteriors.
I condueixes gaudint del no res del paisatge, de la sensació de silenci malgrat les noticies que no paren de brollar de la radio, referents en a aquesta catàstrofe natural que ha assolat el Japó i de la que, malgrat tot, penso que en reeixiran en un temps prudencial, sobretot si són capaços de controlar correctament els problemes que els hi estan creant els desperfectes a les centrals nuclears. Crec en aquest poble immensament treballador i organitzat.
Condueixes dins la boira oblidant el neguit d'anar amb el temps just, ja que t'has hagut de canviar sencera de roba i calçat degut a la mullena espectacular que t'ha xopat mentre miraves que el Floc donés només una petita volta.
I penses en la música, i en la satisfacció que et dóna la seva coneixença. Aquell món immens del qual només aspires a esgarrapar-ne l'escorça i que sempre ha format part de la teva vida.
I et sents moderadament feliç.

Oasi

Resumeix-te:
la lletra no duu el teu nom.

Has viscut dins d'un miratge
que no ha estat mai escrit
a la paraula veritable.

No hi ha aigua per a tu
dins l'oasi.

Impressions

Prenc una estona a la pila de roba per passar per aquí a deixar quatre impressions.
Dissabte va ser un dia de xandall i bambes, de descans i hores mortes.
El televisor es va sentir altre cop viu doncs la tarda li va ser dedicada, encara que sense massa interès, deixada anar en mig d'aquesta baixada física aclaparadora que m'ha dut a arrosegar-me pels racons.
I la tristesa, a la que m'ha costat vèncer, i molt.
Un poema a mig fer, esgarrapat a llapis, com sempre, en una llibreta antiga, truncat per una trucada telefònica, esperada i gaudida per altra banda.
I avui encara em mira, amb tots aquells sentiments a mig despullar.
Matí de diumenge tranquil i un dinar d'aquells de festa en un restaurant del poble, amb una amanida de rúcula i foie que enamorava i un bon vi triat esmeradament pel Tomàs.
La tarda, perduda dins d'un núvol que es va endur la ventada i aterrada al laboratori sense saber ben bé de quina figuera havia baixat.
Tot plegat, una aturada forçada per la maquinaria, i un cervell que potser havia marxat de vacances o s'havia amagat al darrera de qualsevol disfressa, ridícula o enlluernadora, d'aquelles que els meus ulls s'han atipat d'enfocar aquesta setmana.

Un ball més ample

Avui aterro aquí sense saber gaire per a on tirar. Tinc massa coses de les que escriure.
Ara sembla que visc un moment especial, doncs començo a desentortolligar coses.
La meva metgessa diu que aconseguirem arribar a fer net, i llavors podré enfrontar-me als meus reptes.
De moment, ho treballo a tres bandes, ajudant-me tant de la medecina tradicional, la psicologia i una teràpia alternativa. I vaig fent.
Cada vegada entenc més les meves circumstàncies, i cada vegada sóc més capaç d'enfrontar-m'hi i, a poc a poc, acumular victòries dins d'aquest ràtio tan desfavorable que fins ara han estat les meves conquestes.
Sembla que alleugereixo la motxilla que, com diu un amic, tots duem a l'esquena.
Així, miro d'anar passejant-me pels racons més inhòspits de les meves neurones, que em miren agraïdes en veure que, de mica en mica, poden ballar més lleugeres dins la troca del meu cervell.

Bona nit

Un altre cap de setmana intens. Massa intens per a la meva atrotinada carcassa. I els ulls, que em pesen com si un maó s'hagués aposentat a les parpelles.
Però alhora bo. Molt bo.
Sortida amb la mare el divendres i tarda entranyable a casa seva.
Matí de dissabte musical, interior i càlid, tarda de compres fantàstica amb la millor companyia i sopar amb amics.
Diumenge de celebració, també amb amics fins fa poca estona.
I ara aquell cansament existencial que demà presentarà batalla a l'hora de llevar-me, però amb un somriure interior.
Un moment de planxa i carmanyola. I a dormir.

Ja són les dotze. Felicitats!!

23 F. Trenta anys

Ho recordes? Havíem sortit de l'escola a mitja tarda, potser a les set? i, com moltes altres tardes, varem anar en aquella farmàcia propera a comprar juanoles.
Quina dèria amb les juanoles...
En entrar-hi, els dos nois joves del mostrador ens ho van comentar, mig espantats. Hi havia una ràdio a la farmàcia.
Nosaltres dues, adolescents de disset anys, -bé, tu quasi bé- i estudiants de tercer de BUP, encara no teníem massa neguits en quan al tema polític, però sí que érem ben conscients del nostre entorn social i cultural. Per tant, tot plegat ens va amoïnar.
En arribar a casa, em vaig trobar amb aquella reacció coneguda de por, amb el gran lema de vida d'allunyar-me de qualsevol qüestió, de qualsevol idea que pogués ser reconeguda per algú no conegut i ens pogués dur conseqüències desfavorables. Jo, en desacord, vaig engegar el televisor per trobar-me sense programació. No puc recordar si hi havia marxes militars amb la carta d'ajust; diria que sí.
Així, vaig marxar a dormir sense tenir cap altra noticia de l'alçament militar.
En arribar a escola, diria que l'endemà, tothom anava ple d'aquell desastre, i es comentava que molts ja havien fet les maletes per sortir del país.
Tu portaves una opinió de casa. Se n'havia parlat.
Crec que allò va ser la nostra primera incursió real dins el món polític. A partir de llavors varem poder obrir moltes portes.

Violetes

Aquest matí, d'hora si pensem en diumenge, la mare ha trucat a casa per preguntar-me quin dia era. Estava desorientada, i no sabia si calia anar a comprar.
Hem estat xerrant una bona estona. Una conversa agradable, amb la que la he anat fent pensar en les coses que hem fet aquests últims dies. I s'ha quedat convençuda i tranquil·la.
És curiós com perd el moment actual i, en canvi, t'explica coses de la seva infantesa i joventut.
Fa uns dies em va dur un ramet de violetes, molt bonic i olorós, amb aquell perfum conegut i suau.
Em va explicar com sempre li havien agradat tant aquestes flors, i que era costum als anys quaranta vendre'n petits rams.
I així, passejant per la Rambla, es va enamorar d'un d'aquells capricis de la natura, i les giragonses que va haver de fer el pare per comprar-lo, ja que els diners eren escassos. I com de feliç es va sentir.
I que, per rememorar-ho, sempre n'ha tingut al jardí.
I és veritat. A casa seva sempre he vist el racó d'una de les jardineres amb un parell de pams de fulles baixetes i frondoses, que de tant en tant giren en un mar virolat i perfumat.
Ara n'he plantat un brot a casa. Espero reeixir amb la planta per mantenir el record d'aquella dona jove d'extraordinària bellesa que he vist a tantes fotografies i que ara ha esdevingut una iaiona amable i dolça.

Plantulia

Al menjador, al costat de les Marqueses, hi tinc una planta diferent. No és especialment bonica, però se li ha de reconèixer un atractiu, una gràcia.
No fa flors, i tota ella són un parell de tiges amb fulles allargades vorejant-les; unes fulles de colors barrejats, passant del verd al vermell en tons foscos, i amb una característica especial, ja que són caragolades. Sembla que siguin uns tirabuixonets ben drets, fets amb no gaire gràcia, agafats en un pal.
El seu vestit és un test de fang de quatre cares, allargat i gruixut, força maco.
La plantulia en qüestió sembla forta, resistent i, de fet, ha anat trampejant els embats de les temporades en que no he estat massa al cas per manca de temps. Però pateix força amb la manca d'aigua.
Així, degut a la calor del menjador i la porositat del substrat, sovint amoixava les fulles, fent que jo m'hi acostés amb l'aigua guaridora. I hem anat trampejant potser un parell d'anys.
Però, de cop i volta, no va poder més, i va perdre totes les fulles menys una, a pesar de que la vaig regar.
Aquella terra necessita que s'hi estigui molt a sobre per mantenir un nivell d'humitat adequat i, degut a les meves mancances, quasi perdo la planta.
Ara, i com a fruit de la meva atenció d'unes quantes setmanes, brota arreu, i es va omplint de petits caragolins que presagien una bona recuperació.
Com aquella planta, hi ha persones que, tot i semblar fortes, no aguanten bé certs embats que la vida els hi proporciona i, encara que vagin reeixint, arriba un moment en que cauen.
I necessiten, a més d'estimació, ajuda psicològica fins i tot.
Poden guarir-se, sempre que s'allunyin de l'estímul negatiu. Si no és així, acabarien perdent totes les fulles i morint per dins i, de veritat, això no paga mai la pena. Mai.
Per la meva part, miraré de no deixar de regar la meva planta.

Bones sensacions

Aquest matí se m'ha ofert blanc, amb un viatge fred i humit dins un túnel de boira que, com en un passeig oníric, m'ha transportat a un món màgic i suau.
Poc a poc s'han albirat alguns arbres alhora que els llums del cotxe del davant es feien presents en mig d'una borrositat plàcida.
I, a poc a poc, en sortir del poble, he anat aterrant al meu paisatge habitual, batejat amb una densa capa de rosada, en una foscor provocada per aquesta mescla de núvols baixos i boira, preparant cos i ment per a la feina que m'esperava.
Vaig afegint bones sensacions en aquests dies immensament apretats, que porten glops d'aire fresc en aquest cos mig ofegat i cansat.
Ahir el Floc em va dur, per primer cop des que està malalt, un dels ninos de peluix que té com a costum oferir-nos quan arribem a casa, amb mostres evidents de felicitat.
No cal que us expliqui la il·lusió que m'ha fet.
Sembla que, tot i que a un ritme lent, va recuperant el cos. I tot i que esdevé un avi delicat, podrà dur una vida plàcida amb nosaltres.
No us podria explicar la bona sensació que em fa el estar pendent de dos avis, la mare i el Floc, tot salvant les òbvies diferències.
Rebo dolçor i em puc deixar anar, i estimar, i parlo de la mare, exterioritzant al màxim els sentiments.
És molt agraït.
I a casa també rebo moments dolços, amb aquella intimitat quotidiana i senzilla, que m'omple d'allò més.
Tot i la gran tasca que he de fer amb mi mateixa, crec que el meu granet de sorra, afegit amb tossuderia i molt de temps, ha ajudat a que el meu entorn sigui molt proper en allò que sempre he desitjat. Que els sentiments surtin a la llum i, en sortir, ens retornin aquella felicitat que tots ens mereixem.

Cua alta

Quina felicitat veure que el Floc comença a aixecar la cua quan surt al carrer.
Quan era petit, uns veïns es varen sorprendre en veure l'animaló a dins de casa amb la cua baixa, doncs sempre la havien vist amunt.
Suposo que per la seva forma i el tallat de cabell en els westis és molt visible aquella "antena" sempre rígida i enlairada, que només relaxen en arribar al seu recer.
Aquests dies, amb el dolor tenallant, tot i que no és queixós, quasi bé no podia caminar. I menys aixecar la cua.
Ahir, finalment, hi va tornar una estona.
I és que el Floc, poc a poc, va tornant. Amb molta precaució per part dels veterinaris, però va tornant.
Necessitava tornar a casa per animar-se a menjar i beure, i així ho ha fet.
Un cop passada la gravetat, la estimació i les carícies poden més que qualsevol d'aquells medicaments que no paro de donar-li.
L'amor dóna vida

D'hospitals

El Floc segueix malalt.
El que havia de ser una setmana tranquil·la s'ha convertit en tardes de veterinaris, neguits i un divendres complicat que va acabar amb la hospitalització del gos.
Varem témer seriosament per la seva vida, però poc a poc reacciona positivament.
Avui, en deixar-lo acabada la estona de visita, hem demanat de baixar a la sala, i hem vist l'espai i la seva gàbia.
La veritat és que està net i polit, amb tota classe de tecnologia mèdica, i un munt de personal pendent dels animals.
N'hem tret una bona impressió, però el Floc ens mirava i somicava.
Suposo que no entén res, i encara menys que, ara que està malalt, ens el traiem de casa. I està enfadat amb nosaltres doncs gira la cara quan li acostem la ma i no vol llepar-nos.
Així, hem marxat encongits tot i saber que està en bones mans.
Esperem que demà pugui tornar a casa.

Floc

És el primer cop que marxo de casa amb neguit de deixar el Floc sol. I fa tretze anys que és entre nosaltres.
Una colitis aguda que, de moment, no remet, el té ben destarotat.
L'animal està molt aixafat i, fins i tot i també per primer cop, ha oposat resistència a sortir a fer el seu passeig matinal.
Ens l'estimem molt al Floc. És un west higland diferent en quan a caràcter, que forma part de la nostra família.
És un animal dolç i sentit, delicat i net, obedient. Només treu el caràcter distintiu de la raça al davant d'altres mascles, i ho va començar a fer arrel de l'atac d'un altre gos que quasi li costa la vida. Fins i tot amb la veterinària és dolç, no para de llepar-la encara que li faci mal.
El Tomàs i jo estem amoïnats doncs comença a ser vell per tants tràfecs.
Esperem que tot acabi aviat i bé. Que torni a ser el gos alegre i tranquil que ens aporta tant de bo a nosaltres.

Art a dojo

Avui m'he llevat amb un color esmorteït al jardí. Una pàtina de gel ho cobria tot.
Després, un triangle d'herba lluenta contrastava amb la grisor de l'obaga i, ara, tot ha tornat al seu estat habitual.
M'agraden aquests matins que conviden a la introspecció, al silenci.
He estat recordant el concert d'ahir. Per dos motius.
La música; un repertori molt del meu gust, amb una peça per a sis veus masculines, preciosa, que despertava els sentits.
Malgrat la distància tècnica i artística, em va recordar l'emoció d'altres moments i altres veus.
Amb una ensalada de Fletxa que no coneixia, recentment recuperada, molt menys festiva que les que he escoltat anteriorment i força més bonica. Una sorpresa.
L'entorn; sóc una gran entusiasta de l'art romànic, amb aquella sobrietat i la pau que proporciona.
He de dir que he fet molts quilòmetres per visitar un munt d'esglésies d'aquesta època, però, paradoxalment, em quedaven dues esglésies dins ciutat per visitar. Una, molt a prop d'on viu la mare, i l'altra, el monestir que ahir finalment vaig conèixer, Sant Pau del Camp.
Va ser emocionant el viure aquell entorn barrejat amb música. Una meravella.
El mosaic que cobreix tot el terra, fabulós, restaurat fa uns vint i cinc anys.
Es dóna la circumstància que uns bons amics meus es varen casar allà, i varen haver de passar per sobre de taulons, doncs hi estaven treballant.
Les parets, l'espai, recollit i alhora grandiós als meus ulls, i, sobretot, el claustre.
Tot plegat, una meravella que tornaré a visitar ben aviat i a la que dedicaré el temps que es mereix.
Música antiga i romànic. Art a dojo per exaltar els sentits.

Tempus fugit

Aquests dies, amb això d'haver fet quaranta-set anys, he despertat un neguit que suposo passarà aviat, doncs tampoc és gaire intens.
Em veig de cara la cinquantena i, de moment, em fa la impressió que llavors ja seré gran. S'haurà acabat aquella mitja edat dins la qual nedo tan a gust.
I clar, això no em fa patxoca.
Amb aquesta reflexió ve unida indefectiblement aquella altra de que el temps passa cada cop més apressa.
M'imagino el temps com un fluid no newtonià, que va modificant la seva viscositat a mida que l'agitem.
Així, quan som petitets, i passa tan a poc a poc, el temps podria semblar quasi bé com un sòlid a les nostres mans, de tan viscós com és. Però, a mida que passen els anys, amb el us, baixa progressivament aquesta viscositat.
A la joventut pot semblar com un gel espès, que podem mantenir a les mans sense predre'n gaire però, quan més grans ens fem, més fluid es va tornant, i cada vegada ens regalima més i més entremig dels dits.
I així fins que arriba la vellesa, en la que et mires amb sorpresa les mans quan descobreixes que, el poc que et queda, és líquid com l'aigua i poc pots fer per conservar-lo.
I llavors repasses tots els records, i et sembla mentida com hi poden cabre tantes coses dins d'aquest buf veloç que és la vida.
Per això no vull oblidar res, i ho emmagatzemo tot dins caixes que podré obrir quan quasi bé ja no quedi res a les meves mans, i m'ho miraré amb tendresa.
No em serviria per a res un munt de cendres.

Llum

T'espurnegen els ulls
mentre despulles l'ànima
i, descarnadament, et resumeixes.
-tots som el producte de les
nostres vivències-
Puges muntanyes i baixes als inferns
amb tossuderia, mentre
reflexiones el camí que prens
i lluites la millora.
Et sinceres amb mi
com només ho fa qui estima.
-blau i marró de mocador-
Ens sabem al costat i ens fem llum.

Esforç i calma

Finalment torno a passar per aquí.
Ha estat una setmana una mica complicada degut al cansament dels darrers dies de festes i també per la descompressió de tot plegat.
La meva celebració va ser millor fins i tot del que podia esperar.
El Tomàs em va regalar dos cistelles de flors precioses, que varen servir per guarnir les taules d'una manera exquisida i, no cal que ho digui, em varen fer molta il·lusió.
De fet, encara les tinc, i encara fan goig.
El menjar, tot i els nervis en un moment donat del migdia, ja que creia que no ho podria preparar tot, va quedar bo.
El menú: flam de verdures en tres capes acompanyat amb una barreja de pebrot del piquillo i tonyina; rodó de pollastre farcit, rostit, amb patatetes; pastís de xocolata i taronja.
La presentació va quedar bonica, i vaig aprofitar els tips de desossar que m'havia fet al mercat amb la mare per fer una bona feina.
Ara, amb alguns detalls de casa que encara van a deshora, i amb el dia d'ahir dedicat a una reflexió acurada al voltant de mi mateixa, miraré de tornar a prendre les regnes i dur la vida per aquells camins que m'he marcat, amb esforç i calma.

Quin dia!

Ahir va ser un dia diferent. Un dia fantàstic.
Des de bon matí vaig anar rebent felicitacions, a través de tots els mitjans que avui tenim a l'abast.
I em vaig sentir acompanyada i estimada. Feliç. Molt.
Ara, la part menys positiva de tot plegat és que no vaig poder fer tot el que volia a la cuina. Sí una part important, però no tot.
I ara, després de barallar-me amb la roba una estona, em poso en marxa per fer anar cassoles, motlles i forns. Espàtules, bols i culleres.
Potser m'he embolicat massa, però crec que serà un bon sopar per a la tretzena que ens trobarem a taula. Cuina una mica tradicional, però adaptada al temps d'ara.
Ainx! no en puc donar més detalls... demà ho escriuré!
Un moment entranyable del matí d'ahir és que vaig haver de trucar a la mare per explicar-li quin dia era, tot i que per Reis ja em va donar el regal d'aniversari.
I em va preguntar quants anys he fet. I va estar molt contenta de poder felicitar-me.
Agraeixo tenir tanta i tanta gent que m'estima. Sóc afortunada!

47!

M'he llevat pensant en el menú. Finalment, he desfet tot el pla anterior i començo de nou.
Aquesta tarda la passaré als fogons (això dels fogons és un dir; jo, a la vitro), per preparar les menges que oferiré als amics demà al vespre.
I és que avui faig anys. Quaranta set.
No sembla un bon número, ja que veig més propera la aterrada als cinquanta, però, tot i així, li trauré tot el suc de que sigui capaç.
Visc, i sóc feliç. Cada cop més.
La vida a casa, la mare, els amics, tot rutlla.
I l'ànima, que sembla que torna a mirar-se els arbres des del cel, en un vol planer, tota tranquil·la.
No tinc totes les fites primordials aconseguides, però segueixo treballant, esforçant-me de valent per millorar les coses.
Ahir la mama em va dir que ja tinc més ma que ella amb les plantes.
Això no és del tot cert ja que ella és molt entesa, però sí que és veritat que els hi vaig agafant el traç alhora que ella, amb la pèrdua de poder cognitiu, també els hi ha perdut aquell punt fantàstic que la caracteritzava.
Tot i així, és un gran elogi, i mostra una mica el com em sento i del que sóc capaç.
Aquestes festes han estat entranyables, dolces i divertides. Demà espero que també.
I la resta de l'any me la miro amb empenta, esforç i alegria doncs espero aconseguir totes aquelles coses que tant m'il·lusionen.

Bona nit!

Hem posat en marxa el nou pla de retirada.
Mirarem d'anar a dormir a les onze, excepte els dies que hi ha coral, és clar.
Duem un cansament exagerat que ens acaba afeixugant massa i, amb una mica més de temps de son, millora.
I avui ens ho han posat difícil, doncs els encàrrecs de Ses Majestats en el meu cas, i la feina en el cas del Tomàs, ens han fet arribar més tard del que voldríem a casa.
I au!, posa't a bullir verdureta, fer amanida i una mica de tall a la planxa. No és gaire feina, però requereix el seu temps.
I hem sopat a la cuina, amb la ràdio engegada i conversa.
M'agraden molt més aquests sopars a la cuina que els que fem al menjador, amb el televisor engegat.
Si exceptuem els informatius, algunes sèries i programes, pocs, la cosa no ens emociona però, tot i així, acabem badant mentre sopem, i perdem la estoneta de compartir impressions.
Així que, abans de marxar a dormir, he baixat el correu i m'he donat una volta per saludar des d'aquí, alhora que us dic "bona nit!".

Any nou

Ja s'acaba el segon dia d'aquest any que acabem d'estrenar, i de moment tot va de celebració en celebració, i totes rodones.
Com aquells vestits dels anys cinquanta, de robes setinades amb les faldilles esbiaixades, que devien de necessitar molt d'aprest per mantenir-se en una posició tan inestable.
De moment, sense ni una arruga, i cap mena de taca. Impecable.
Al Floc li han tret els punts aquest matí i, segons la veterinària, tot ha anat de la millor manera possible. Ara ja no necessitarà dormir amb aquella mena de pantalla que ens incomodava a tots.
Demà tornaré a la rutina laboral, però hauré d'emprar totes les tardes per ajudar als Reis d'Orient a fer les compres, doncs aquest any, de tanta feina com tenen, encara no han recollit la llista de casa.
Esperem que no s'oblidin de res.
I verdura per dinar. I un ou dur i fruita.
Necessito una treva alimentaria.
I la setmana vinent arribarà la calma i, amb ella, el temps d'estudi, el treball interior, l'exercici i la música.
Beneïda música que farà brollar el millor de tots nosaltres.