Fa uns quants dies vaig llegir un article en el qual algú parlava de la manca d'objectius veritables de la gent, i de que molts de nosaltres no sabríem definir a què dediquem la vida.
L'article es va esborronar en mig del garbuix inexplicable de la meva massa grisa, però em va quedar la pregunta al cap.
Jo tampoc puc definir a què dedico la vida.
Li he donat moltes voltes, però no en trec l'entrellat.
Podríem dir que el meu objectiu és global, i està íntimament relacionat amb aquelles converses que, de petita, tenia amb el meu veí Josep Barri. De com ens donen unes eines i, siguin aquestes bones o no, en marxar, hem de poder mostrar una evolució, una millora.
Aquesta lluita interna de superació, que pot abraçar tantes i tantes coses, és l'únic discurs que podria articular.
El meu objectiu concret, que paradoxalment mai ha estat únic, ha anat variant al llarg de la vida.
La base sempre ha estat en el coneixement. L'aprenentatge que, de pell a fora, m'ha dut pels camins de la química i la música. I totes aquelles coses que m'agraden tant. Les plantes, la lectura, la poesia, nedar...
Visc petits objectius, com la reorganització del meu temps, i d'altres molt més grans, com fer sentir bé a la mare o fer costat a qui m'acompanya.
De moment, aquí, pensant que no em cal una frase concreta per donar sentit al meu camí.
Però ja cal que m'espavili o visqui molts i molts anys per aconseguir presentar un aprovat justet al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada