Hi ha moments en què et sents imbècil. T'emprenyes, tot i saber que no servirà de res, ja que la comunicació no és possible. Però, segons com, no pots evitar-ho. El caràcter et pot.
He trucat a la mama, i pràcticament no teia veu. Està massa cansada.
Ahir em vaig passar un quart d'hora intentant explicar-li per telèfon que el fet d'emblanquinar les juntes de les rajoles és molt pesat i cansat; que no hi ha cap pressa en tornar a tenir-ho tot com abans de l'obra i que, si hi ha juntes que no es veuen com les noves, que ho vagi arreglant de mica en mica, cada dia un tros.
Doncs no! Ha fet el que li ha sortit dels pebrots i em deia, tota satisfeta però esgotada, que ja li queda molt poquet.
En tornar a emprendre el discurs ja gastat d'ahir, em seguia dient que sí, com el que dona la raó a un tonto, i quan, veient que els fets no corresponen a les paraules, l'he tornada a interpel·lar, ho ha acabat tot dient "és que s'ha de fer".
No para de queixar-se però no escolta els consells.
Aprofita la seva posició per fer-te sentir malament, però res del que dius és tingut en compte.
Això em recorda quan, fa força anys doncs encara vivia a casa seva, em posava pebre al pollastre.
Debades intentava explicar-li que, donat els potents antiinflamatoris que prenia, el meu estómac estava molt ressentit i el pebre em feia mal. El següent pit de pollastre, encara era més negre degut a la gran quantitat de pebre que li posava.
El màxim que vaig aconseguir era que em digués que el pebre "feia sang" i que allò em calia.
Impossible fins que, de mica en mica, es va anar cansant i ho va deixar en un petit polsim. Mai sense.
Suposo que no hi ha remei, que només queda l'acceptació, i desfogar-se de tant en tant, de la millor manera possible.
dissabte, 31 de gener del 2009
Boscos
Ahir en un post amic es parlava, entre d'altres coses, de la tala dels arbres caiguts aquests dies de temporal.
Al meu pare, gran amant de la natura, era un tema que li preocupava molt.
Tot i que no va viure els últims grans incendis, en va veure molts de força importants.
Ell ho tenia molt clar. El més important és una bona neteja del sotabosc i, és clar, de tots els arbres malmesos.
A més d'evitar que els incendis corrin, el fet de mantenir el bosc airejat fa que no hi hagi tantes plagues i, per tant, els arbres viuen molt millor.
Sempre m'explicava que, quan ell era jove (va néixer l'any vint-i-u), eren els presoners qui s'encarregaven d'aquesta tasca.
Al marge de les consideracions polítiques i socials que hi podríem afegir fàcilment, ell ho veia com una manera de sortir de la garjola i envoltar-se de natura, a més de fer una feina profitosa per al medi. Al bosc s'hi trobava com a casa.
No tinc coneixement de com estan les lleis en aquest aspecte, però sí que puc dir que l'any passat ja vaig veure alguns boscos desbrossats aquí a Begues.
Sóc conscient que deu de ser un tema econòmicament complicat. Segur que es necessiten molts diners per mantenir tanta extensió com disposem en bones condicions, però també estic segura que és caríssima cada actuació d'emergència en la que es mobilitzen, a més de multitud de camions de bombers, helicòpters i hidroavions, sense pensar ja en les vides que es posen en perill.
Penso que tot plegat, donada la nostra climatologia, és un tema que no es porta com caldria.
A veure què ens espera per al proper estiu!
Al meu pare, gran amant de la natura, era un tema que li preocupava molt.
Tot i que no va viure els últims grans incendis, en va veure molts de força importants.
Ell ho tenia molt clar. El més important és una bona neteja del sotabosc i, és clar, de tots els arbres malmesos.
A més d'evitar que els incendis corrin, el fet de mantenir el bosc airejat fa que no hi hagi tantes plagues i, per tant, els arbres viuen molt millor.
Sempre m'explicava que, quan ell era jove (va néixer l'any vint-i-u), eren els presoners qui s'encarregaven d'aquesta tasca.
Al marge de les consideracions polítiques i socials que hi podríem afegir fàcilment, ell ho veia com una manera de sortir de la garjola i envoltar-se de natura, a més de fer una feina profitosa per al medi. Al bosc s'hi trobava com a casa.
No tinc coneixement de com estan les lleis en aquest aspecte, però sí que puc dir que l'any passat ja vaig veure alguns boscos desbrossats aquí a Begues.
Sóc conscient que deu de ser un tema econòmicament complicat. Segur que es necessiten molts diners per mantenir tanta extensió com disposem en bones condicions, però també estic segura que és caríssima cada actuació d'emergència en la que es mobilitzen, a més de multitud de camions de bombers, helicòpters i hidroavions, sense pensar ja en les vides que es posen en perill.
Penso que tot plegat, donada la nostra climatologia, és un tema que no es porta com caldria.
A veure què ens espera per al proper estiu!
divendres, 30 de gener del 2009
Calma gris
Avui és un dia força gris.
Ara mateix estic tancada al despatx, doncs la senyora que neteja té tota la casa oberta i el meu refredat i jo necessitem escalfor. En quant marxi, torno al llit.
Per la finestra veig la teulada dels pisos de la meva comunitat que feien front al vent i que han perdut una colla de teules, que ara reposen, indulgents, a sobre de l'herba del jardí.
Un cel tapat, sense escletxes, amb unes suaus gradacions de gris, no deixa marge a la llum del sol.
I jo, aquí, sense gaire cosa més a fer que escriure, doncs m'he deixat la lectura a l'habitació.
Estic acabant un llibre que, si bé m'ha agradat molt, s'ha fet més llarg del necessari, no només perquè té una quantitat ingent de pàgines, sinó també degut al meu costum de barrejar lectures.
A més, com que pesa força tot i ser edició de butxaca, no m'acompanya quasi bé mai enlloc.
Espero acabar de gaudir de la calma forçada, però agradable alhora, que m'han imposat les circumstàncies i recuperar-me finalment d'aquest episodi que ja dura massa.
Ara mateix estic tancada al despatx, doncs la senyora que neteja té tota la casa oberta i el meu refredat i jo necessitem escalfor. En quant marxi, torno al llit.
Per la finestra veig la teulada dels pisos de la meva comunitat que feien front al vent i que han perdut una colla de teules, que ara reposen, indulgents, a sobre de l'herba del jardí.
Un cel tapat, sense escletxes, amb unes suaus gradacions de gris, no deixa marge a la llum del sol.
I jo, aquí, sense gaire cosa més a fer que escriure, doncs m'he deixat la lectura a l'habitació.
Estic acabant un llibre que, si bé m'ha agradat molt, s'ha fet més llarg del necessari, no només perquè té una quantitat ingent de pàgines, sinó també degut al meu costum de barrejar lectures.
A més, com que pesa força tot i ser edició de butxaca, no m'acompanya quasi bé mai enlloc.
Espero acabar de gaudir de la calma forçada, però agradable alhora, que m'han imposat les circumstàncies i recuperar-me finalment d'aquest episodi que ja dura massa.
dijous, 29 de gener del 2009
I em deixo anar...
Ploro
finalment, ploro
Una barreja d'emocions es mesclen
i es confonen dins meu
I em deixo anar
mentre aquest paper mullat
recull les sensacions
les passions viscudes
que m'acompanyaran
fins al darrer alè
I el que encara ens queda
ho desitjo intens
feliç i sincer
fins que la remor
de la darrera cançó
ens allunyi per sempre
finalment, ploro
Una barreja d'emocions es mesclen
i es confonen dins meu
I em deixo anar
mentre aquest paper mullat
recull les sensacions
les passions viscudes
que m'acompanyaran
fins al darrer alè
I el que encara ens queda
ho desitjo intens
feliç i sincer
fins que la remor
de la darrera cançó
ens allunyi per sempre
dimecres, 28 de gener del 2009
Desconfiguració II
Ara no ho entenc.
Obro el bloc des de casa per tal d'arranjar l'encapçalament i va i les heures són al seu lloc, del que no s'haurien d'haver mogut mai.
Em pot dir algú si les veu?
Aquestes són les coses que m'atabalen de l'informàtica. De cop i volta va i s'espatlla, de cop i volta s'arregla.
Obro el bloc des de casa per tal d'arranjar l'encapçalament i va i les heures són al seu lloc, del que no s'haurien d'haver mogut mai.
Em pot dir algú si les veu?
Aquestes són les coses que m'atabalen de l'informàtica. De cop i volta va i s'espatlla, de cop i volta s'arregla.
Celebracions
Aquest matí, en agafar la carretera per baixar a Gavà, la natura m'ha regalat un espectacle deliciós: una franja ampla de núvols prims travessava el cel. Un color rogenc, preciós, els omplia en algunes zones i, en el seu límit, semblava ben bé que acabessin amb unes randes vermelles d'una bellesa extraordinària.
He pensat: mira, com avui és Sant Tomàs, li dedico al meu marit.
A casa comencem l'any amb una colla de celebracions.
A primers de més el meu aniversari i el sant d'un amic de tota la vida. A finals, el sant del meu marit i l'aniversari del meu fillol. També l'aniversari d'algú que no puc deixar de considerar com un bon amic.
Demà el Pol fa dos anys.
Jo, seguint el camí que em vaig traçar en un inici, li regalaré música. Em fa il·lusió que vagi coneixent aquest món; que, poc a poc, vagi fent seu aquest art que em dóna vida.
El dissabte ho celebrarem!
He pensat: mira, com avui és Sant Tomàs, li dedico al meu marit.
A casa comencem l'any amb una colla de celebracions.
A primers de més el meu aniversari i el sant d'un amic de tota la vida. A finals, el sant del meu marit i l'aniversari del meu fillol. També l'aniversari d'algú que no puc deixar de considerar com un bon amic.
Demà el Pol fa dos anys.
Jo, seguint el camí que em vaig traçar en un inici, li regalaré música. Em fa il·lusió que vagi coneixent aquest món; que, poc a poc, vagi fent seu aquest art que em dóna vida.
El dissabte ho celebrarem!
dimarts, 27 de gener del 2009
Regal
Ahir em varen fer un regal molt especial.
Algú a qui m'estimo molt i, ho puc dir tanquil·lament, m'estima força, em va fer un present molt particular.
És un objecte que per a aquesta persona té un valor sentimental, fet per ella mateixa, i que li recorda a la seva mare, doncs a ella li feia il·lusió.
És algú amb qui tinc confiança plena.
Sé que li puc explicar tot el que vull, sabent que mai transcendirà.
Algú que m'escolta i, de vegades, em dóna consells.
Que sap donar consells. Sempre amb molt de respecte, procurant no posar-s'hi massa.
Com jo procuro fer. Provo d'aprendre molt d'ella, doncs és una persona que per damunt de tot estima i, com que estima, accepta. T'accepta tal i com ets, agraint les coses bones.
Puc dir que tinc la sort de comptar amb una mitja dotzena de persones que em tracten així, i mai podré agrair a totes elles la pau que em donen, el recolzament que n'obtinc i els consells assenyats que m'ofereixen.
No em qüestionen. M'estimen. Me les estimo incondicionalment.
Aquest objecte s'ha passat molts anys a sobre d'un piano, i a sobre d'un piano tornarà, en quant porti el meu a casa.
Sempre em farà saber quant afortunada sóc.
Algú a qui m'estimo molt i, ho puc dir tanquil·lament, m'estima força, em va fer un present molt particular.
És un objecte que per a aquesta persona té un valor sentimental, fet per ella mateixa, i que li recorda a la seva mare, doncs a ella li feia il·lusió.
És algú amb qui tinc confiança plena.
Sé que li puc explicar tot el que vull, sabent que mai transcendirà.
Algú que m'escolta i, de vegades, em dóna consells.
Que sap donar consells. Sempre amb molt de respecte, procurant no posar-s'hi massa.
Com jo procuro fer. Provo d'aprendre molt d'ella, doncs és una persona que per damunt de tot estima i, com que estima, accepta. T'accepta tal i com ets, agraint les coses bones.
Puc dir que tinc la sort de comptar amb una mitja dotzena de persones que em tracten així, i mai podré agrair a totes elles la pau que em donen, el recolzament que n'obtinc i els consells assenyats que m'ofereixen.
No em qüestionen. M'estimen. Me les estimo incondicionalment.
Aquest objecte s'ha passat molts anys a sobre d'un piano, i a sobre d'un piano tornarà, en quant porti el meu a casa.
Sempre em farà saber quant afortunada sóc.
Desconfiguració
Caram! Veig que s'ha desconfigurat la pàgina!!!
A veure si aquest vespre tinc temps de mirar-m'ho.
Ara no ho se veure sense aquella foto de les heures....
A veure si aquest vespre tinc temps de mirar-m'ho.
Ara no ho se veure sense aquella foto de les heures....
dilluns, 26 de gener del 2009
Ventada II
Ahir varem treure el gos a la muntanya.
L'espectacle era dantesc. Arbres i arbres arrencats de soca rel, o esquinçats com si fossin escuradents. Impressionava.
Vaig poder admirar les arrels d'una colla de pins, i puc dir que, si ho comparo amb la grandària dels arbres, no em varen semblar massa grans. M'ho imaginava d'una altra manera, tot més extens.
Varem anar sortejant arbres que travessaven el camí, fins a arribar en un punt en què la cosa es va posar difícil, i varem decidir tornar. No vaig poder veure la mar, com acostumo.
En baixar aquest matí a Gavà, la majoria dels senyals de trànsit eren plegats, com si fossin de plastilina, i he vist algunes cases xafades sota el pes d'un gran arbre.
A la feina, la actual senyora de la neteja era trista. Coneixia un dels nens morts a Sant Boi.
Aquest ha estat l'incident que més ens ha aclaparat a tots plegats.
Amb un veí, comentàvem com es pot aixecar cap desprès d'una desgràcia d'aquestes.
El que ha de passar pel cap d'uns pares deu de ser incommensurable.
Conseqüències totes elles dels fenòmens naturals, que acostumem a obviar.
Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona...
L'espectacle era dantesc. Arbres i arbres arrencats de soca rel, o esquinçats com si fossin escuradents. Impressionava.
Vaig poder admirar les arrels d'una colla de pins, i puc dir que, si ho comparo amb la grandària dels arbres, no em varen semblar massa grans. M'ho imaginava d'una altra manera, tot més extens.
Varem anar sortejant arbres que travessaven el camí, fins a arribar en un punt en què la cosa es va posar difícil, i varem decidir tornar. No vaig poder veure la mar, com acostumo.
En baixar aquest matí a Gavà, la majoria dels senyals de trànsit eren plegats, com si fossin de plastilina, i he vist algunes cases xafades sota el pes d'un gran arbre.
A la feina, la actual senyora de la neteja era trista. Coneixia un dels nens morts a Sant Boi.
Aquest ha estat l'incident que més ens ha aclaparat a tots plegats.
Amb un veí, comentàvem com es pot aixecar cap desprès d'una desgràcia d'aquestes.
El que ha de passar pel cap d'uns pares deu de ser incommensurable.
Conseqüències totes elles dels fenòmens naturals, que acostumem a obviar.
Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona...
dissabte, 24 de gener del 2009
Ventada
Avui ha estat un dia condicionat per el temporal de vent.
Ja de bon matí, ha estat una aventura el passejar el gos. M'he allunyat tot el que he pogut de les obres que hi ha al davant de casa, per tal d'evitar un impacte amb qualsevol d'aquells trastos que hi ha a dins, i que eren susceptibles de sortir volant en qualsevol moment, però la passejada ha semblat una gimcana doncs no fèiem més que sortejar obstacles de tot tipus, sobretot branques d'arbres.
A la terrassa, he hagut de falcar el boix-grèvol amb les cadires i la taula, ja que era al terra, sortosament sense desperfectes, i he regat una mica tot plegat, ja que les plantes eren assedegades.
La llum saltava constantment i he hagut d'apagar l'ordinador.
Finalment ens hem quedat sense i he aprofitat per cosir amb la radio del bany, que va amb piles, al costat.
Al migdia, quan tot just havia tornat la electricitat, m'he disposat a baixar a Barcelona però no he sortit de l'escala, ja que una veïna m'ha dit que hi havia la carretera tallada. Un arbre dels grossos.
El Tomi ha fet una volta important: Martorell-Vilafranca-Avinyonet per tornar a casa, sortejant set o vuit arbres caiguts en l'últim tram i una teulada que havia travessat tres carrils de l'autopista.
Hem dinat al Pi gros i, en tornar a casa, hem vist que no hi havia línia telefònica.
Els mòbils no han funcionat en tot el dia. Encara ara no hi ha cobertura.
Davant d'això ens hem posat, finalment, a triar les fotos del viatge d'estiu.
Ha estat una tarda agradable, en que finalment 295 imatges han passat a l'arxiu que enviarem a revelar. Feina feta!
Una jornada diferent, en que ha quedat palès com de petits som davant les forces de la natura.
Tot plegat obre un punt de reflexió, ja que moltes vegades ens creiem els amos del món i, mira per a on, tot el nostre muntatge s'enruna com un castell de cartes davant d'un aiguat, una ventada o una gelada mes forts del que estem acostumats.
Ja de bon matí, ha estat una aventura el passejar el gos. M'he allunyat tot el que he pogut de les obres que hi ha al davant de casa, per tal d'evitar un impacte amb qualsevol d'aquells trastos que hi ha a dins, i que eren susceptibles de sortir volant en qualsevol moment, però la passejada ha semblat una gimcana doncs no fèiem més que sortejar obstacles de tot tipus, sobretot branques d'arbres.
A la terrassa, he hagut de falcar el boix-grèvol amb les cadires i la taula, ja que era al terra, sortosament sense desperfectes, i he regat una mica tot plegat, ja que les plantes eren assedegades.
La llum saltava constantment i he hagut d'apagar l'ordinador.
Finalment ens hem quedat sense i he aprofitat per cosir amb la radio del bany, que va amb piles, al costat.
Al migdia, quan tot just havia tornat la electricitat, m'he disposat a baixar a Barcelona però no he sortit de l'escala, ja que una veïna m'ha dit que hi havia la carretera tallada. Un arbre dels grossos.
El Tomi ha fet una volta important: Martorell-Vilafranca-Avinyonet per tornar a casa, sortejant set o vuit arbres caiguts en l'últim tram i una teulada que havia travessat tres carrils de l'autopista.
Hem dinat al Pi gros i, en tornar a casa, hem vist que no hi havia línia telefònica.
Els mòbils no han funcionat en tot el dia. Encara ara no hi ha cobertura.
Davant d'això ens hem posat, finalment, a triar les fotos del viatge d'estiu.
Ha estat una tarda agradable, en que finalment 295 imatges han passat a l'arxiu que enviarem a revelar. Feina feta!
Una jornada diferent, en que ha quedat palès com de petits som davant les forces de la natura.
Tot plegat obre un punt de reflexió, ja que moltes vegades ens creiem els amos del món i, mira per a on, tot el nostre muntatge s'enruna com un castell de cartes davant d'un aiguat, una ventada o una gelada mes forts del que estem acostumats.
divendres, 23 de gener del 2009
Somniem
Dibuix del teu cos, només fet amb so que mai no ha sabut trobar els teus mots...
Hi ha dies complicats, i puc dir que el d'avui ho ha estat.
Tots els neguits que esperava per la setmana passada, en què varem arrencar el nou programa de gestió de l'empresa, en comptes d'esllanguir-se, han anat en un clar crescendo a mida que els consultors ens van deixant sols i es van fent servir més i més codis.
Van sorgint multitud de problemes, petits i grans, i no tan sols m'he d'amoïnar per ells sinó que a més he d'aguantar els nervis dels altres.
Avui, una reunió amb l'amo, que podria qualificar amb molts adjectius, però mai com a cordial i tranquil·la.
I el meu cap, que tot i que s'ha mantingut absolutament al marge del tema, de tant en tant hi fot cullerada de manera impertinent.
Crec que malgrat tot ho porto força bé, ja que pràcticament no m'he alterat i, a més, provo de calmar a la gent.
Tot i així, suposo que la professo va per dins.
Criatura dolcíssima que fores la sola riba forta, un deix d'idea, la ma que entre les meves perdurava...
A més, problemes a casa de la mama.
Hi ha una fuita d'aigua al bany que, encara que petita, va fent i, el que és pitjor, humiteja la paret de la Montserrat.
L'assegurança s'ha desentès al·legant que és una filtració i avui, quan han començat a obrir s'ha vist que hi ha problemes a les canonades.
Imagineu-vos quina fila trucant amb el mòbil a la companyia, escoltant un company pel telèfon del laboratori i, el meu cap, amb un paper, al meu costat, apressant-me.
Sembla finalment que, un cop redactat l'informe corresponent de la ma del paleta, es faran càrrec de les despeses. Ja veurem!
A més, al migdia hi he anat i ell no s'ha presentat "se m'ha ido" ha comentat mig disculpant-se.
Torna corrents a Begues doncs a les cinc m'esperava el fisio.
Ha estat una bona estona, reparadora, en què he desconnectat mentre ell provava de desfer tots els nusos que creo amb les tensions.
Ara, a casa, el premi gran: he pujat de Barcelona una colla de discs de pasta ja que ara disposo de plat.
El primer que he escoltat: Somniem, de Lluís Llach.
Una ma d'emocions fantàstiques m'ha omplert tot sentint aquelles peces que sempre m'han agradat tant.
Somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins lo inimaginat!
Hi ha dies complicats, i puc dir que el d'avui ho ha estat.
Tots els neguits que esperava per la setmana passada, en què varem arrencar el nou programa de gestió de l'empresa, en comptes d'esllanguir-se, han anat en un clar crescendo a mida que els consultors ens van deixant sols i es van fent servir més i més codis.
Van sorgint multitud de problemes, petits i grans, i no tan sols m'he d'amoïnar per ells sinó que a més he d'aguantar els nervis dels altres.
Avui, una reunió amb l'amo, que podria qualificar amb molts adjectius, però mai com a cordial i tranquil·la.
I el meu cap, que tot i que s'ha mantingut absolutament al marge del tema, de tant en tant hi fot cullerada de manera impertinent.
Crec que malgrat tot ho porto força bé, ja que pràcticament no m'he alterat i, a més, provo de calmar a la gent.
Tot i així, suposo que la professo va per dins.
Criatura dolcíssima que fores la sola riba forta, un deix d'idea, la ma que entre les meves perdurava...
A més, problemes a casa de la mama.
Hi ha una fuita d'aigua al bany que, encara que petita, va fent i, el que és pitjor, humiteja la paret de la Montserrat.
L'assegurança s'ha desentès al·legant que és una filtració i avui, quan han començat a obrir s'ha vist que hi ha problemes a les canonades.
Imagineu-vos quina fila trucant amb el mòbil a la companyia, escoltant un company pel telèfon del laboratori i, el meu cap, amb un paper, al meu costat, apressant-me.
Sembla finalment que, un cop redactat l'informe corresponent de la ma del paleta, es faran càrrec de les despeses. Ja veurem!
A més, al migdia hi he anat i ell no s'ha presentat "se m'ha ido" ha comentat mig disculpant-se.
Torna corrents a Begues doncs a les cinc m'esperava el fisio.
Ha estat una bona estona, reparadora, en què he desconnectat mentre ell provava de desfer tots els nusos que creo amb les tensions.
Ara, a casa, el premi gran: he pujat de Barcelona una colla de discs de pasta ja que ara disposo de plat.
El primer que he escoltat: Somniem, de Lluís Llach.
Una ma d'emocions fantàstiques m'ha omplert tot sentint aquelles peces que sempre m'han agradat tant.
Somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins lo inimaginat!
dimecres, 21 de gener del 2009
Caràcters
Com és lògic, al món hi ha gent de totes les maneres.
I, clar, tots veiem les coses a la nostra forma.
Cadascú ha nascut amb uns trets de caràcter que són molt difícils de modificar.
Pots modelar, adaptar-te, procurar contenir, però sempre acaben sortint les tendències innates.
Sóc molt oberta, potser massa, i m'agrada parlar de les coses sense prejudicis, de cara a cara, per molt personals que siguin. Això em fa sentir bé. De fet, ho necessito.
Per contra, hi ha persones molt tancades. Suposo que és així com se senten bé.
Procuro respectar-ho però sempre hi ha vegades en que, sense voler, et fiques de peus a la galleda.
Llavors pateixes i potser fas patir o, com a mínim, incomodes.
Mai hi ha cap intenció estranya. Tens clar que allò a tu t'allibera i penses que als altres els hi farà el mateix efecte.
Suposo que forma part de l'aprenentatge d'aquesta vida el saber trobar un equilibri; assolir una posició que no et faci sentir engabiada però tampoc faci sentir desprotegits als altres.
Seguirem intentant-ho!
I, clar, tots veiem les coses a la nostra forma.
Cadascú ha nascut amb uns trets de caràcter que són molt difícils de modificar.
Pots modelar, adaptar-te, procurar contenir, però sempre acaben sortint les tendències innates.
Sóc molt oberta, potser massa, i m'agrada parlar de les coses sense prejudicis, de cara a cara, per molt personals que siguin. Això em fa sentir bé. De fet, ho necessito.
Per contra, hi ha persones molt tancades. Suposo que és així com se senten bé.
Procuro respectar-ho però sempre hi ha vegades en que, sense voler, et fiques de peus a la galleda.
Llavors pateixes i potser fas patir o, com a mínim, incomodes.
Mai hi ha cap intenció estranya. Tens clar que allò a tu t'allibera i penses que als altres els hi farà el mateix efecte.
Suposo que forma part de l'aprenentatge d'aquesta vida el saber trobar un equilibri; assolir una posició que no et faci sentir engabiada però tampoc faci sentir desprotegits als altres.
Seguirem intentant-ho!
dimarts, 20 de gener del 2009
Ànima
Fredor, gel, distància
neu, molta neu
gris, gris fosc, boira
tensió, llamp, tempesta
pedra, ferida, mort
rígida, enverada
neu, massa neu, allau
matinada
colgada
neu, molta neu
gris, gris fosc, boira
tensió, llamp, tempesta
pedra, ferida, mort
rígida, enverada
neu, massa neu, allau
matinada
colgada
dilluns, 19 de gener del 2009
Descans
Una cosa que m'amoïna aquests dies és el tema del descans.
El passat cap de setmana he procurat que fos cara endins, sense veure amics, per tal de reposar una mica.
Jo, que donat el meu reumatisme, sempre tinc problemes afegits per dormir, he d'admetre que el meu marit té raó: no descanso prou.
El pitjor d'això no és el cansament físic sinó el mental.
No rendeixo el que deuria ja que el meu cervell no processa com Déu mana.
En una cosa en què ho noto, curiosament, és en els idiomes.
Quan estic descansada tinc molts menys problemes per entendre converses o cançons en les llengües estrangeres que he estudiat. De cop i volta, me'n adono que ho entenc, sense pensar-hi.
En la resta, em passa el mateix. La meva capacitat de percepció i enteniment, així com la posada en pràctica de qualsevol cosa, baixa en picat si estic massa cansada.
M'he fet el propòsit de descansar més per tal d'assolir els reptes que tinc entre mans.
A veure si això és com aquelles dietes que un es proposa començar tots els dilluns i mai arriben a bon terme!
Esperem que no.
El passat cap de setmana he procurat que fos cara endins, sense veure amics, per tal de reposar una mica.
Jo, que donat el meu reumatisme, sempre tinc problemes afegits per dormir, he d'admetre que el meu marit té raó: no descanso prou.
El pitjor d'això no és el cansament físic sinó el mental.
No rendeixo el que deuria ja que el meu cervell no processa com Déu mana.
En una cosa en què ho noto, curiosament, és en els idiomes.
Quan estic descansada tinc molts menys problemes per entendre converses o cançons en les llengües estrangeres que he estudiat. De cop i volta, me'n adono que ho entenc, sense pensar-hi.
En la resta, em passa el mateix. La meva capacitat de percepció i enteniment, així com la posada en pràctica de qualsevol cosa, baixa en picat si estic massa cansada.
M'he fet el propòsit de descansar més per tal d'assolir els reptes que tinc entre mans.
A veure si això és com aquelles dietes que un es proposa començar tots els dilluns i mai arriben a bon terme!
Esperem que no.
diumenge, 18 de gener del 2009
Inesborrable
Sempre serà meu el record
d'aquell primer dia
en que, descobert,
et fregaves nerviós els cabells
sense saber el què fer
i em miraves de reüll
entre atabalat i content
I com aquell,
hi ha un sac ple
de moments preciosos
que no em prendrà
ni la tempesta més forta
ni la mar més brava
d'aquell primer dia
en que, descobert,
et fregaves nerviós els cabells
sense saber el què fer
i em miraves de reüll
entre atabalat i content
I com aquell,
hi ha un sac ple
de moments preciosos
que no em prendrà
ni la tempesta més forta
ni la mar més brava
Barri
Ahir va ser un dia d'aquells d'anar de compres.
Aprofitant l'avinentesa que érem a casa tots dos, varem baixar a Barcelona per tal de comprar unes coses que ens calien.
Per dinar, ja que finalment érem al centre, ens varem decidir per marxar d'allà i anar al barri a on vivíem quan ens vam casar. Allà hi ha un restaurant xinès a on anàvem sovint.
La mestressa ens va conèixer de seguida tot i que potser feia sis o set anys que no hi anàvem i, en preguntar per aquell nen petit, l'Andy, ara va i és un jove de quinze anys. Com passa el temps!
El petit, amb un nom xinès impronunciable, ja té vuit anys i corria per allà.
Va ser bonic recordar coses d'aquells anys que, per ser els primers del matrimoni, eren frescos, vius i alegres.
Aquell pis excessivament petit, amb una vista deplorable de la que encara s'en recorden els amics, però en el que les rialles sovintejaven; les dificultats per aparcar que de vegades ens feien perdre els nervis; les botigues a on compràvem; els veïns.
Han passat quasi catorze anys des que varem marxar i no tot han estat flors i violes però, donat que finalment hem trobat un punt d'equilibri, hem pogut parlar d'aquella època sense enyor, gaudint dels records mentre seguim fent camí.
Aprofitant l'avinentesa que érem a casa tots dos, varem baixar a Barcelona per tal de comprar unes coses que ens calien.
Per dinar, ja que finalment érem al centre, ens varem decidir per marxar d'allà i anar al barri a on vivíem quan ens vam casar. Allà hi ha un restaurant xinès a on anàvem sovint.
La mestressa ens va conèixer de seguida tot i que potser feia sis o set anys que no hi anàvem i, en preguntar per aquell nen petit, l'Andy, ara va i és un jove de quinze anys. Com passa el temps!
El petit, amb un nom xinès impronunciable, ja té vuit anys i corria per allà.
Va ser bonic recordar coses d'aquells anys que, per ser els primers del matrimoni, eren frescos, vius i alegres.
Aquell pis excessivament petit, amb una vista deplorable de la que encara s'en recorden els amics, però en el que les rialles sovintejaven; les dificultats per aparcar que de vegades ens feien perdre els nervis; les botigues a on compràvem; els veïns.
Han passat quasi catorze anys des que varem marxar i no tot han estat flors i violes però, donat que finalment hem trobat un punt d'equilibri, hem pogut parlar d'aquella època sense enyor, gaudint dels records mentre seguim fent camí.
divendres, 16 de gener del 2009
Plegats
Posats a enfonsar el vaixell,
fem-ho plegats.
Arrenquem totes les veles
i encenem una foguera al mig
Agafem l'ampolla, amorrats,
ara l'un, ara l'altre
i quan la voluntat s'ableni
forniquem, durament,
mossegant-nos amb fúria
sense gaudir d'aquell cos,
només amb ràbia
I alhora que la fusta es crema
cremem les nostres ànimes
Així, quan la carcassa s'enfonsi
la sal del mar només trobarà
dos cossos extenuats
dues voluntats exhaustes
fem-ho plegats.
Arrenquem totes les veles
i encenem una foguera al mig
Agafem l'ampolla, amorrats,
ara l'un, ara l'altre
i quan la voluntat s'ableni
forniquem, durament,
mossegant-nos amb fúria
sense gaudir d'aquell cos,
només amb ràbia
I alhora que la fusta es crema
cremem les nostres ànimes
Així, quan la carcassa s'enfonsi
la sal del mar només trobarà
dos cossos extenuats
dues voluntats exhaustes
Pena
M'ha sorprès tanta pena
tot i que coneixia la lletra
i jo, a contracor,
provant de plegar veles
El neguit m'ha traït
i he perdut la drecera
I mentre, allà, palplantada
quan el que vols és fugir
o bé acaronar-lo al teu pit
t'ensorres per dins
i per fora t'ofegues
I jo, a contracor,
mirant de plegar veles
tot i que coneixia la lletra
i jo, a contracor,
provant de plegar veles
El neguit m'ha traït
i he perdut la drecera
I mentre, allà, palplantada
quan el que vols és fugir
o bé acaronar-lo al teu pit
t'ensorres per dins
i per fora t'ofegues
I jo, a contracor,
mirant de plegar veles
dijous, 15 de gener del 2009
Tot s'acaba!
Ahir vaig anar a l'oftalmòleg.
Ja fa una temporadeta que no acabo de veure-hi bé, i calia.
He buscat un metge a Gavà, i em vaig trobar al davant d'un home d'uns quaranta anys molt educat i prudent. Sensat.
Un cop em va fer tota aquella colla de proves habituals, em va preguntar quina era la meva intenció. Jo li vaig dir que no teia caps ganes de canviar-me les ulleres, que només volia fer vidres nous.
He de dir que, en el seu moment, ara fa poc més d'un any, em va costar molt el trobar una muntura que m'agradés. En quant vaig veure la que porto, va ser com un amor a primera vista, ho vaig tenir clar de seguida. I vaig escollir bé. La llueixo molt a gust; m'agrada molt.
Ell, llavors, em va donar el seu consell i clar, en el moment en que em vaig fer càrrec de la situació, m'hagués fet un tip de riure, encara que em vaig saber mantenir aparentment seriosa.
Aquí la explicació: l'ull dret ha perdut vista de lluny i necessita més diòptries de miopia; de prop hi veu bé. L'ull esquerre hi veu al cent per cent de lluny, però ha començat amb la presbícia, vaja, la vista cansada, i per tant no hi veu bé de prop. Es veu que tots dos han arribat a un compromís en que faig servir més l'un o l'altre en funció del que necessito, i, per tant, si no estic gaire cansada, no tinc massa problemes.
Em va recomanar d'esperar un any per tal de canviar la graduació, doncs la evolució del tema farà que es perdi aquest pacte i es veu que me'n adonaré força.
Això sí, les ulleres que porto ara tenen els dies comptats, doncs són massa estretes i no poden acceptar uns vidres progressius.
Ja m'imagino d'aquí a uns mesos voltant per les òptiques per veure de trobar una muntura que vagi amb mi i amb els nous vidres. Quina aventura!
Ja fa una temporadeta que no acabo de veure-hi bé, i calia.
He buscat un metge a Gavà, i em vaig trobar al davant d'un home d'uns quaranta anys molt educat i prudent. Sensat.
Un cop em va fer tota aquella colla de proves habituals, em va preguntar quina era la meva intenció. Jo li vaig dir que no teia caps ganes de canviar-me les ulleres, que només volia fer vidres nous.
He de dir que, en el seu moment, ara fa poc més d'un any, em va costar molt el trobar una muntura que m'agradés. En quant vaig veure la que porto, va ser com un amor a primera vista, ho vaig tenir clar de seguida. I vaig escollir bé. La llueixo molt a gust; m'agrada molt.
Ell, llavors, em va donar el seu consell i clar, en el moment en que em vaig fer càrrec de la situació, m'hagués fet un tip de riure, encara que em vaig saber mantenir aparentment seriosa.
Aquí la explicació: l'ull dret ha perdut vista de lluny i necessita més diòptries de miopia; de prop hi veu bé. L'ull esquerre hi veu al cent per cent de lluny, però ha començat amb la presbícia, vaja, la vista cansada, i per tant no hi veu bé de prop. Es veu que tots dos han arribat a un compromís en que faig servir més l'un o l'altre en funció del que necessito, i, per tant, si no estic gaire cansada, no tinc massa problemes.
Em va recomanar d'esperar un any per tal de canviar la graduació, doncs la evolució del tema farà que es perdi aquest pacte i es veu que me'n adonaré força.
Això sí, les ulleres que porto ara tenen els dies comptats, doncs són massa estretes i no poden acceptar uns vidres progressius.
Ja m'imagino d'aquí a uns mesos voltant per les òptiques per veure de trobar una muntura que vagi amb mi i amb els nous vidres. Quina aventura!
dimarts, 13 de gener del 2009
Íntim i personal
Una de els coses que sempre he agraït a la mama és l'interès que sempre va mostrar perquè anés ben vestida, tant per dins com per fora.
Ella té molt clar que, el fet que no ho vegi tothom no és motiu per no dur una roba interior bonica i conjuntada.
I així com en la part exterior sempre hem discrepat a l'extrem, amb la roba interior, tot i que els estils, com us podeu imaginar no tenen res a veure, ens hem entès bé.
Hem anat juntes de tant en tant a mirar botigues i encara que sempre pensa que el que trio és massa petit i massa virolat, s'ho mira amb gràcia.
Potser sí que el meu calaix no és dels més habituals. No hi veureu mai res d'aquell color "carn" tan avorrit, sinó més aviat hi trobareu colors molt vius i estampats molt acolorits.
El negre de rigor, és clar, tampoc hi manca.
M'agraden les randes i els brodats. De fet, un dels regals que més aprecio a casa és un conjuntet d'aquells de disseny, sempre que sigui prou extremat.
En quant a les formes, puc dir que he evolucionat amb els temps.
Les calcetes eren altes i escotades als vuitanta i noranta, baixetes o tangues els últims anys i, ara, els culottes.
Tot i que tinc les meves preferències tant per estètica com per comoditat, no faig fàstics a cap novetat.
Els sostenidors, sempre amb arets, però ben escotats; no gaire grans.
Així, cada matí, obro el calaix i trio, potser en funció de l'estat d'ànim, potser en funció de la disponibilitat, des de virolats ataronjats, fins a brodats vermells, terrosos o verds foscos; potser blau marí.
La roba exterior vindrà desprès.
Ella té molt clar que, el fet que no ho vegi tothom no és motiu per no dur una roba interior bonica i conjuntada.
I així com en la part exterior sempre hem discrepat a l'extrem, amb la roba interior, tot i que els estils, com us podeu imaginar no tenen res a veure, ens hem entès bé.
Hem anat juntes de tant en tant a mirar botigues i encara que sempre pensa que el que trio és massa petit i massa virolat, s'ho mira amb gràcia.
Potser sí que el meu calaix no és dels més habituals. No hi veureu mai res d'aquell color "carn" tan avorrit, sinó més aviat hi trobareu colors molt vius i estampats molt acolorits.
El negre de rigor, és clar, tampoc hi manca.
M'agraden les randes i els brodats. De fet, un dels regals que més aprecio a casa és un conjuntet d'aquells de disseny, sempre que sigui prou extremat.
En quant a les formes, puc dir que he evolucionat amb els temps.
Les calcetes eren altes i escotades als vuitanta i noranta, baixetes o tangues els últims anys i, ara, els culottes.
Tot i que tinc les meves preferències tant per estètica com per comoditat, no faig fàstics a cap novetat.
Els sostenidors, sempre amb arets, però ben escotats; no gaire grans.
Així, cada matí, obro el calaix i trio, potser en funció de l'estat d'ànim, potser en funció de la disponibilitat, des de virolats ataronjats, fins a brodats vermells, terrosos o verds foscos; potser blau marí.
La roba exterior vindrà desprès.
dilluns, 12 de gener del 2009
Interiors
Medites
Sentiments antagònics
es barregen i confonen
És difícil plegar veles
i, en aquest moment,
també es fa difícil veure
planer el camí que comences
Tens fites, que hauràs
d'assolir tota sola
I busques les forces
i prens embranzida
Saltaràs els obstacles
i demostraràs alegria
tot plorant per dins
per l'amor de la teva vida
Sentiments antagònics
es barregen i confonen
És difícil plegar veles
i, en aquest moment,
també es fa difícil veure
planer el camí que comences
Tens fites, que hauràs
d'assolir tota sola
I busques les forces
i prens embranzida
Saltaràs els obstacles
i demostraràs alegria
tot plorant per dins
per l'amor de la teva vida
Pell endins
Pell endins tot és tristesa
Les llàgrimes, amagades,
esperen pacientment
el moment de lliurar-se al sol
Avui no plou
Podria ser un bon moment
però el cos, negligent,
no respon a la demanda
i el neguit i la pena
se't mengen les entranyes
Les llàgrimes, amagades,
esperen pacientment
el moment de lliurar-se al sol
Avui no plou
Podria ser un bon moment
però el cos, negligent,
no respon a la demanda
i el neguit i la pena
se't mengen les entranyes
diumenge, 11 de gener del 2009
Sant Gonçal
La cosa ha anat enrere. Dues nits en llocs a on he respirat fum de tabac, i el meu pit torna a estar més tancat, la tos, abundant, i, la veu, cavernosa. Ja veurem què coi canto demà!
Malgrat tot, la nit d'ahir va estar molt maca.
Varem ser en un sopar que, amb motiu del seu sant, va organitzar un amic de tota la vida.
Un bufet d'aquells en que vas picant mentre xerres dempeus o, de tant en tant, assegut en una cadira, en el que et relaciones amb un munt de gent de costums i procedències diverses i, per tant, molt enriquidor.
Amics de tota la vida, amics retrobats després d'una colla d'anys, amics dels meus amics que, poc a poc, també van esdevenint nostres, família, noves coneixences... i, a més de les converses, música.
Un vibrafonista que toca habitualment en un grup de jazz va portar un instrument similar, però molt més petit, que acabava d'estrenar el dia anterior i allà, al davant nostre, amb un fons instrumental enllaunat en un cd, va començar a enfilar peces mentre, com ens anava dient, es va fent a l'instrument. Va estar una estona emocionant en que, a més de gaudir de la música, vaig gaudir de la passió que feia moure en aquell home amunt i avall per aquell teclat.
Tot plegat, una nit plena de la que en tindré un molt bon record.
Malgrat tot, la nit d'ahir va estar molt maca.
Varem ser en un sopar que, amb motiu del seu sant, va organitzar un amic de tota la vida.
Un bufet d'aquells en que vas picant mentre xerres dempeus o, de tant en tant, assegut en una cadira, en el que et relaciones amb un munt de gent de costums i procedències diverses i, per tant, molt enriquidor.
Amics de tota la vida, amics retrobats després d'una colla d'anys, amics dels meus amics que, poc a poc, també van esdevenint nostres, família, noves coneixences... i, a més de les converses, música.
Un vibrafonista que toca habitualment en un grup de jazz va portar un instrument similar, però molt més petit, que acabava d'estrenar el dia anterior i allà, al davant nostre, amb un fons instrumental enllaunat en un cd, va començar a enfilar peces mentre, com ens anava dient, es va fent a l'instrument. Va estar una estona emocionant en que, a més de gaudir de la música, vaig gaudir de la passió que feia moure en aquell home amunt i avall per aquell teclat.
Tot plegat, una nit plena de la que en tindré un molt bon record.
dissabte, 10 de gener del 2009
Comiat
De vegades un sisè sentit
et fa saber de les coses
i no et calen les paraules
i, sembla mentida, marxes feliç
tot esperant bastir un bonic
castell de records,
d'imatges i sensacions.
Potser també necessites el viatge,
necessites temps mental
per assolir els teus projectes
i emprens camí, agraïda
sabent el que has estat,
ets i seràs
dins la seva ànima
et fa saber de les coses
i no et calen les paraules
i, sembla mentida, marxes feliç
tot esperant bastir un bonic
castell de records,
d'imatges i sensacions.
Potser també necessites el viatge,
necessites temps mental
per assolir els teus projectes
i emprens camí, agraïda
sabent el que has estat,
ets i seràs
dins la seva ànima
dijous, 8 de gener del 2009
La vida de cada dia
Poc a poc tornem a la vida normal; bé, la de cada dia.
Ahir, a treballar; avui comencen de nou les classes de ball; el dilluns, finalment, la coral.
Tornem als horaris marcats i les presses, però també als menjars adequats, a l'exercici habitual i a totes aquelles activitats que m'agraden tant.
Necessito posar el cos al seu lloc, doncs aquestes festes, per diversos motius, m'han convertit en una cosa una mica més grassa i fofa. I no m'agrada.
L'estiu passat em va passar el mateix i vaig pensar que no hi tornaria. Però ves, un seguit d'entrebancs m'han privat de fer exercici i, al estar una miqueta més moixa, m'he regalat uns quants aperitius més del compte, més torrons i dolços dels que deuria i unes quantitats de vi i cava que no penso descriure. Tot afegit a les menges de les festes.
Ara, espero amb delit tornar a cantar. Ficar-me de cap dins dels projectes que hem començat i gaudir, i també patir, que ja em conec, veient com poc a poc anem enfilant unes peces que tenen la seva dificultat i la seva gràcia.
Música i verdures, son i exercici, plaer i lectura.
Vida feliç. Vida.
Ahir, a treballar; avui comencen de nou les classes de ball; el dilluns, finalment, la coral.
Tornem als horaris marcats i les presses, però també als menjars adequats, a l'exercici habitual i a totes aquelles activitats que m'agraden tant.
Necessito posar el cos al seu lloc, doncs aquestes festes, per diversos motius, m'han convertit en una cosa una mica més grassa i fofa. I no m'agrada.
L'estiu passat em va passar el mateix i vaig pensar que no hi tornaria. Però ves, un seguit d'entrebancs m'han privat de fer exercici i, al estar una miqueta més moixa, m'he regalat uns quants aperitius més del compte, més torrons i dolços dels que deuria i unes quantitats de vi i cava que no penso descriure. Tot afegit a les menges de les festes.
Ara, espero amb delit tornar a cantar. Ficar-me de cap dins dels projectes que hem començat i gaudir, i també patir, que ja em conec, veient com poc a poc anem enfilant unes peces que tenen la seva dificultat i la seva gràcia.
Música i verdures, son i exercici, plaer i lectura.
Vida feliç. Vida.
dimecres, 7 de gener del 2009
Decadent III
Vesses tanta inseguretat
que només saps disfressar-la
amb aquest posat teu
a voltes d'enamorar
a voltes de fer pena.
I carregues contra qui no pots
amb invencions i subterfugis que només
convencen en aquest exèrcit penós
que segueix la teva estela
que només saps disfressar-la
amb aquest posat teu
a voltes d'enamorar
a voltes de fer pena.
I carregues contra qui no pots
amb invencions i subterfugis que només
convencen en aquest exèrcit penós
que segueix la teva estela
N'he fet 45!!
Avui és el meu aniversari. A les sis en punt del matí he complert quaranta-cinc anys.
Potser són molts, però a mi no m'ho sembla.
Em sento jove, amb empenta, dinàmica. Més que quan era a la trentena.
Diuen que estic en aquella mitja edat que sembla perillosa, doncs és el preludi de la davallada.
Si és per mi, visca la mitja edat!!
Ara sóc molt més segura de mi mateixa, porto la meva vida millor que abans, sóc capaç de decidir el que vull i el que no vull, i el meu cor batega com el d'una adolescent.
Potser no corro gaire, je, je... però nedo força!
Potser el meu cos ha perdut la frescor de la jovenesa, però encara em fa sentir bé.
El més important, però, és que encara sóc capaç d'estimar amb passió i, encara millor, em sento força estimada.
Visc, visc força i miro endavant, tot provant d'aconseguir una vida plena i feliç.
Seguiré endavant, provant de mantenir la energia necessària.
Potser són molts, però a mi no m'ho sembla.
Em sento jove, amb empenta, dinàmica. Més que quan era a la trentena.
Diuen que estic en aquella mitja edat que sembla perillosa, doncs és el preludi de la davallada.
Si és per mi, visca la mitja edat!!
Ara sóc molt més segura de mi mateixa, porto la meva vida millor que abans, sóc capaç de decidir el que vull i el que no vull, i el meu cor batega com el d'una adolescent.
Potser no corro gaire, je, je... però nedo força!
Potser el meu cos ha perdut la frescor de la jovenesa, però encara em fa sentir bé.
El més important, però, és que encara sóc capaç d'estimar amb passió i, encara millor, em sento força estimada.
Visc, visc força i miro endavant, tot provant d'aconseguir una vida plena i feliç.
Seguiré endavant, provant de mantenir la energia necessària.
dilluns, 5 de gener del 2009
I venien els Reis
Fins passats els set anys varem viure al barri d'Horta, a Barcelona.
La casa, que pertanyia a l'empresa a on treballava el pare, era de planta i pis, amb les habitacions a dalt, i un gran jardí, estret i llarg, amb arbres fruiters. L'habitació de cosir, als baixos.
I venien els Reis.
El meu pare, en adonar-se'n, agafava aquella campaneta en que el mànec era una imatge de la Moreneta, i la feia dringar tot pujant les escales i cridant: ja han vingut els Reis!, ja han vingut els Reis!...
I jo tremolava, i m'ajudaven a posar-me la bata doncs no atinava i el pare em baixava en braços a l'habitació de cosir.
Els Reis tenien per costum el deixar tots els regals sense embolicar, exposats en aquella habitació.
I jo m'ho mirava tot, embadalida, sense badar boca i sense tocar res.
Recordo que la mama m'anava dient "que t'agraden?" i jo, tot just deixava anar un "si" petitet.
I trigava una bona estona a agafar les coses, i es veu que quasi bé sempre començava pel munt a on hi havia els contes, els llapis de colors i tot de coses d'aquestes, deixant les joguines en segon terme.
Fins i tot, i això m'ho ha explicat ella mateixa, l'any que em van portar aquell pupitre de fusta amb el sobre de color blau que encara tinc força present, la mama es va mig disgustar ja que fins ben entrada la tarda no vaig ser capaç de mirar-me la resta de les joguines.
Per al pare va ser motiu d'una mescla de satisfacció i sorpresa.
La casa, que pertanyia a l'empresa a on treballava el pare, era de planta i pis, amb les habitacions a dalt, i un gran jardí, estret i llarg, amb arbres fruiters. L'habitació de cosir, als baixos.
I venien els Reis.
El meu pare, en adonar-se'n, agafava aquella campaneta en que el mànec era una imatge de la Moreneta, i la feia dringar tot pujant les escales i cridant: ja han vingut els Reis!, ja han vingut els Reis!...
I jo tremolava, i m'ajudaven a posar-me la bata doncs no atinava i el pare em baixava en braços a l'habitació de cosir.
Els Reis tenien per costum el deixar tots els regals sense embolicar, exposats en aquella habitació.
I jo m'ho mirava tot, embadalida, sense badar boca i sense tocar res.
Recordo que la mama m'anava dient "que t'agraden?" i jo, tot just deixava anar un "si" petitet.
I trigava una bona estona a agafar les coses, i es veu que quasi bé sempre començava pel munt a on hi havia els contes, els llapis de colors i tot de coses d'aquestes, deixant les joguines en segon terme.
Fins i tot, i això m'ho ha explicat ella mateixa, l'any que em van portar aquell pupitre de fusta amb el sobre de color blau que encara tinc força present, la mama es va mig disgustar ja que fins ben entrada la tarda no vaig ser capaç de mirar-me la resta de les joguines.
Per al pare va ser motiu d'una mescla de satisfacció i sorpresa.
dissabte, 3 de gener del 2009
Il·lusió i energia
La taula ja està parada i el pa s'està torrant; poc a poc, que queda més bo.
Avui han tocat unes estovalles de coloraines, sense brodats. De cotó; més informals.
De fons, L'Orfeu de Monteverdi, que feia força dies que no escoltava.
I vaig pensant: mira què li va passar per no tenir paciència!
Gaudeix d'aquest temps donat. Aprofita'l, amara't d'aquesta calma i fes tota aquella mena de coses que normalment no pots fer, encara que les estossegades siguin potents.
Viu aquest moment de la millor manera. Ja tornarà aquella vida plena d'il·lusió i energia!
Avui han tocat unes estovalles de coloraines, sense brodats. De cotó; més informals.
De fons, L'Orfeu de Monteverdi, que feia força dies que no escoltava.
I vaig pensant: mira què li va passar per no tenir paciència!
Gaudeix d'aquest temps donat. Aprofita'l, amara't d'aquesta calma i fes tota aquella mena de coses que normalment no pots fer, encara que les estossegades siguin potents.
Viu aquest moment de la millor manera. Ja tornarà aquella vida plena d'il·lusió i energia!
T'enyoro
T'enyoro
Cada hora del dia es fa llarga
perquè encara és lluny la trobada
I et busco en els records i els acords,
en les imatges i les paraules
I et sé dins meu,
i em sento dins teu,
arrecerada del fred i de la pluja
confortable, però sense poder
deixar mai d'enyorar-te
Cada hora del dia es fa llarga
perquè encara és lluny la trobada
I et busco en els records i els acords,
en les imatges i les paraules
I et sé dins meu,
i em sento dins teu,
arrecerada del fred i de la pluja
confortable, però sense poder
deixar mai d'enyorar-te
De refredats i sopars
Aquest matí m'he espantat una mica, i he fet venir al metge. La tos no em deixava ni un moment, de fet, encara em fa molta companyia, i el mal al pit era poderós.
M'ha tranquil·litzat. Només tinc carregades les vies altes, amb la qual cosa, tot s'acaba bevent molta aigua, fent bafs i prenent-m'ho amb calma. El mal és només degut a la tos.
Aquesta nit venen uns amics a sopar que em fan especial il·lusió, ja que els veig molt poc. Fins i tot, puc dir que amb uns d'ells, la cosa s'ha reduït al vespre del dia de Reis, i prou.
Fa anys, sempre fèiem un sopar a casa per aquestes festes, i les trobades sovintejaven.
Han estat uns anys de pujar la canalla, amb força obligacions, que vulguis o no, han anat fent més difícils les trobades.
Ara que tots són grans, procurem de tornar-hi.
Per a això, encara que no estic gaire bé, no vull deixar aquest sopar.
Ja he avisat que faré "alta cuina", que, traduït a casa, vol dir pa amb tomàquet, embotits i formatges, i trauré els torrons. Tot plegat, poca feina.
A veure si la veu em millora una mica i no sembla que estigui dins d'una caverna!
M'ha tranquil·litzat. Només tinc carregades les vies altes, amb la qual cosa, tot s'acaba bevent molta aigua, fent bafs i prenent-m'ho amb calma. El mal és només degut a la tos.
Aquesta nit venen uns amics a sopar que em fan especial il·lusió, ja que els veig molt poc. Fins i tot, puc dir que amb uns d'ells, la cosa s'ha reduït al vespre del dia de Reis, i prou.
Fa anys, sempre fèiem un sopar a casa per aquestes festes, i les trobades sovintejaven.
Han estat uns anys de pujar la canalla, amb força obligacions, que vulguis o no, han anat fent més difícils les trobades.
Ara que tots són grans, procurem de tornar-hi.
Per a això, encara que no estic gaire bé, no vull deixar aquest sopar.
Ja he avisat que faré "alta cuina", que, traduït a casa, vol dir pa amb tomàquet, embotits i formatges, i trauré els torrons. Tot plegat, poca feina.
A veure si la veu em millora una mica i no sembla que estigui dins d'una caverna!
divendres, 2 de gener del 2009
Retrats
Fa uns quants dies, i amb motiu del seu 50 aniversari, el meu marit va rebre com a regal una nova càmera de fotos.
Des que hem passat al format digital, és la primera que és 100% reflex. Això suposa molt per a algú com ell, acostumat com estava a canviar objectius, i a una bona qualitat en les òptiques.
Ara, s'hi va posant, per fer-se a la màquina.
Ja us deveu imaginar que a mi m'agrada molt posar-me a l'altra banda, tot deixant-me fotografiar per a algú que em coneix tan bé com ell. M'hi sento molt còmoda i sempre el deixo fer.
Aquí un parell de retrats de fa uns dies.
Repòs
Estic atrapada dins de casa.
Dues senyores, baieta i aspirador en ma, ens tenen arraconats al Floc i a mi dins del despatx. Fa un moment, a la cuina.
Avui toca neteja i un potent refredat m'ha desbaratat els plans del dia.
Volia marxar d'hora i enllestir les últimes compres, alhora que aquesta tarda-vespre ja la tenia organitzada. Botigues, sopar i copes amb aquella amiga amb qui quasi bé cada mes mirem de trobar un divendres escaient. Fa una mica de malicia, ja que ens costa trobar el dia, però el meu pit està massa tancat i el malestar general és massa potent com per marxar de casa.
A fora plou. Una pluja suau, agradable, afegida a una boira que no acaba d'escampar.
El paisatge, preciós. La calma, un cop em quedi sola, deliciosa.
Aprofitaré, com ahir, per a llegir, embolicada en aquella manteta de ratlles que em va fer la mama fa uns anys, amb bona música i potser, perquè no?, amb una mica de conyac del bo.
Aquests dies així, viscuts endins, han estat sempre una part important de la meva vida.
Ja de petita, a l'estiu, m'amagava a dalt del terrat, llibre en ma i, si era a la nit, provava de trobar constel·lacions. La resta de l'any, dins l'habitació.
Aquesta soledat escollida és un regal que assaboreixo amb fruïció. M'omple tant com el gaudi dels amics i la gresca. Em trobo, medito, somnio i sóc feliç.
Ara, només queda esperar que l'aspirador torni a reposar.
Dues senyores, baieta i aspirador en ma, ens tenen arraconats al Floc i a mi dins del despatx. Fa un moment, a la cuina.
Avui toca neteja i un potent refredat m'ha desbaratat els plans del dia.
Volia marxar d'hora i enllestir les últimes compres, alhora que aquesta tarda-vespre ja la tenia organitzada. Botigues, sopar i copes amb aquella amiga amb qui quasi bé cada mes mirem de trobar un divendres escaient. Fa una mica de malicia, ja que ens costa trobar el dia, però el meu pit està massa tancat i el malestar general és massa potent com per marxar de casa.
A fora plou. Una pluja suau, agradable, afegida a una boira que no acaba d'escampar.
El paisatge, preciós. La calma, un cop em quedi sola, deliciosa.
Aprofitaré, com ahir, per a llegir, embolicada en aquella manteta de ratlles que em va fer la mama fa uns anys, amb bona música i potser, perquè no?, amb una mica de conyac del bo.
Aquests dies així, viscuts endins, han estat sempre una part important de la meva vida.
Ja de petita, a l'estiu, m'amagava a dalt del terrat, llibre en ma i, si era a la nit, provava de trobar constel·lacions. La resta de l'any, dins l'habitació.
Aquesta soledat escollida és un regal que assaboreixo amb fruïció. M'omple tant com el gaudi dels amics i la gresca. Em trobo, medito, somnio i sóc feliç.
Ara, només queda esperar que l'aspirador torni a reposar.
dijous, 1 de gener del 2009
Preparatius
Ahir hi va haver festa a casa. Ja ho he comentat.
Tot bonic, tothom content i molt divertit.
Només vaig trobar a faltar una estona de ball, segur que hagués anat bé!
El millor però, i amb escreix, va estar tota la estona que vaig dedicar als preparatius. Ben bé des de quarts de dotze del matí fins a les vuit del vespre.
Va ser el meu dia. Tota sola, com a mi m'agrada, poc a poc vaig anar enllestint totes les coses.
Estovalles acabades de planxar, vaixelles, copes, coberts i un munt de detalls d'intendència.
La taula de la cuina, tot i que no és gaire gran, va ser el quarter general per a piles de tasses, plats i copes, bols, estris de cuina, bossetes de raïm (quin tip de contar raïm!) i coses d'aquelles per picar amb el cava i els licors, un cop entrat l'Any Nou: neules, bombons i polvorons, tot estratègicament col·locat.
Un dia tranquil i feliç, amanit amb força bona música d'aquella que em fa somniar, viscut endins, molt intens, en que la meva ànima es va trobar a pler i el meu cos es va mantenir dins d'els marges que podia esperar.
Tot bonic, tothom content i molt divertit.
Només vaig trobar a faltar una estona de ball, segur que hagués anat bé!
El millor però, i amb escreix, va estar tota la estona que vaig dedicar als preparatius. Ben bé des de quarts de dotze del matí fins a les vuit del vespre.
Va ser el meu dia. Tota sola, com a mi m'agrada, poc a poc vaig anar enllestint totes les coses.
Estovalles acabades de planxar, vaixelles, copes, coberts i un munt de detalls d'intendència.
La taula de la cuina, tot i que no és gaire gran, va ser el quarter general per a piles de tasses, plats i copes, bols, estris de cuina, bossetes de raïm (quin tip de contar raïm!) i coses d'aquelles per picar amb el cava i els licors, un cop entrat l'Any Nou: neules, bombons i polvorons, tot estratègicament col·locat.
Un dia tranquil i feliç, amanit amb força bona música d'aquella que em fa somniar, viscut endins, molt intens, en que la meva ànima es va trobar a pler i el meu cos es va mantenir dins d'els marges que podia esperar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)