Ahir varem treure el gos a la muntanya.
L'espectacle era dantesc. Arbres i arbres arrencats de soca rel, o esquinçats com si fossin escuradents. Impressionava.
Vaig poder admirar les arrels d'una colla de pins, i puc dir que, si ho comparo amb la grandària dels arbres, no em varen semblar massa grans. M'ho imaginava d'una altra manera, tot més extens.
Varem anar sortejant arbres que travessaven el camí, fins a arribar en un punt en què la cosa es va posar difícil, i varem decidir tornar. No vaig poder veure la mar, com acostumo.
En baixar aquest matí a Gavà, la majoria dels senyals de trànsit eren plegats, com si fossin de plastilina, i he vist algunes cases xafades sota el pes d'un gran arbre.
A la feina, la actual senyora de la neteja era trista. Coneixia un dels nens morts a Sant Boi.
Aquest ha estat l'incident que més ens ha aclaparat a tots plegats.
Amb un veí, comentàvem com es pot aixecar cap desprès d'una desgràcia d'aquestes.
El que ha de passar pel cap d'uns pares deu de ser incommensurable.
Conseqüències totes elles dels fenòmens naturals, que acostumem a obviar.
Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada