Silenci

Em bec aquest silenci ple
i em reconforta.
Sempre ha estat meu,
i n'enyorava el gust.

Gaudiré d'aquest cel
sense acostar-me més
a la terra.

Implant i xocolata

He estat a la festa d'aniversari del meu fillol.
Tot i que hi he anat amb la cara una mica inflamada i no he pogut menjar gaire, m'ho he passat bé. M'he distret.
Una estona de conversa, rialles de gairell doncs no puc obrir gaire la boca, canalla jugant i un tall de pastís amb mooolta xocolata han fet una tarda agradable.
El matí ha estat condicionat per la visita al dentista.
M'havien de posar un implant i una mena d'excitació m'ha fet llevar més d'hora del que volia fent-me anar amunt i avall, feinejant per la casa, amb una intensitat més elevada del que calia.
Tinc molta confiança en el meu dentista, i m'ha fet agafar confiança de seguida en el cirurgià.
I m'han fet riure molt, com sempre, però no podia deixar d'imaginar que d'aquell munt de broques sortien serradures del meu os. I el meu cervell les veia saltironejant igual que ho feien aquelles que sortien del trepant del meu pare quan feia qualsevol mena de forat. I em feia angunia, que allò era el meu os!!
Ara haurem d'esperar que aquella mena de cargol, que m'ha semblat enorme, s'instal·li d'allò més bé, i es trobi com a casa, per poder conviure en pau i harmonia mentre jo disposi de carcassa.

Lletres

Esgarrapo uns minuts, doncs enyoro aquestes lletres.
Porto uns dies massa enfeinats, massa plens d'activitats i, el que és pitjor massa cansats.
Encara arrossego les restes del maleit refredat, i tot plegat em minva les forces.
De nit, en acabar el sopar, m'assec al sofà per tancar els ulls al davant de la tele. Lamentable.
Fa molt de temps que això no em passava.
Fins i tot als migdies faig una capcinadeta al laboratori. I em canso.
Aquest matí l'humor no era l'adequat i m'he sorprès a mi mateixa amoïnant-me per coses que acostumo a obviar. I la feina no ha avançat com jo volia.
Ara marxo a Barcelona i tornaré tard. I demà al matí, dentista. Aaaaaiiii! I a la tarda, la festa d'aniversari del meu fillol, que avui fa tres anys. I el diumenge per la tarda gent a casa.
Normalment totes aquestes activitats m'omplen de joia, el dentista no, je, je.., és clar, però avui m'afeixuguen.
He de tenir paciència i anar fent com fins ara el que cal perquè la carcassa i tot el que hi ha a dins rutlli, però avui no n'he trobat gaire.

Flam

La repicadissa de la flamera contra la cassola, mentre gaudeix del bany maria, m'arriba de fons, per sota de la música de la radio. Cançó lleugera.
No acabo de quadrar mai això dels flams i els motllos.
Fa uns dies la mama em va donar una flamera de vidre pirex que tenia guardada, i ara la estic provant.
La mida em va semblar genial per no haver d'escalfar tanta aigua com necessito amb els altres motlles a la cassola més gran. Amb la mitjana n'hi hauria prou.
Doncs la cosa no ha estat tan fàcil, ja que no hi cap tot el flam que havia preparat. I el cas és que no hi ha tanta quantitat: tres ous i mig litre de llet. Aquella peça enganya.
Ara la resta s'espera a sobre del marbre en un motlle rectangular, tipus pudding, per continuar el ball, però amb una altra cadència, segur, ja que ni la forma ni el material són els mateixos que els de la seva companya.

Acord

El món és al seu lloc
i això m'asserena l'ànima.
L'enyor no em torba el propòsit
tot i que no t'allunyo gaire.

Ara l'acord no trontolla
i jo canto en pau
la nota que em pertoca.
El món viu en calma.

Un febrer tan llunyà...

Et prenc aquelles primeres lletres
per un moment, i m'emociono.
M'empasso el plor.
Potser mai arribi la darrera llàgrima
i sempre es mesclin
melangia i record.
Encara ets amb mi a dins de l'aigua.
No t'ha arribat una esquitxada?

Sant Sebastià

Avui he viscut un vespre entretingut, divertit.
És Sant Sebastià, i és la Festa Major d'hivern de Begues.
Mai hi penso, doncs per a nosaltres és un dia feiner com qualsevol altre, però aquesta tarda era a casa d'una de les meves millors amigues, aquí al poble, i la han trucat per anar a la sardinada.
M'hi he acostat per acompanyar-la, però he acabat marxant a casa amb una carmanyola amb dues racions de sardines i pa amb tomàquet i all i julivert.
En quant ha arribat el Tomi ens ho hem menjat ràpidament i hi hem tornat. Rom cremat i havaneres. Amics, coneguts, xerrameca i rialles. I rom cremat...
Un vespre bonic, ple d'aquesta sensació de viure en un lloc genial en el que em sento sempre a casa.

Cap de setmana

Ha estat un cap de setmana amable.
Tot i aquesta tos perenne, he gaudit d'uns dies bonics.
El dissabte va girar a l'entorn de la meva festa d'aniversari.
Compres, cuina i amics. Molt bons amics.
Un sopar molt divertit que m'ha deixat un bon record.
Sempre he tingut problemes per celebrar l'aniversari doncs la data és complicada. L'endemà de Reis tothom està tip de menjar i no acostuma a venir de gust. És una mica forçat.
Per això ara m'agrada tant.
El diumenge, tranquil, reposat i calm.
El nou camí que estem encetant ens fa gaudir com fa molts anys de la companyia mútua.
Poc a poc estem aprenent de nou a mirar-nos amb tendresa i estem aconseguint una pau que fa uns mesos era solament un somni.
Lluitem; no sempre és fàcil. Però els fruits van madurant.
I ahir va ser un dia madur.
La grisor i l'aigua no varen ser obstacles per a unes passejades dolces sota la pluja.
Cada cop compartim més temps. Un temps farcit dels anys de coneixença. Ara és un avantatge.
És bonic tornar-hi. Il·lusiona.

Carta dolça

Em confesso obertament.
He trobat la pau i et miro amb tendresa.
El destí de les lletres,
dubte existencial,
potser ja no m'angunieja
i et col·loco dins del cor
en un racó bonic, perenne.
M'has omplert de vida
estimat amic,
i ho recordaré sempre
però hi ha murs massa alts,
massa barreres.
Si tu ho vols, trobarem la felicitat
gaudint la nostra amistat,
aquesta gran drecera.

Abandó de luxe

Marxo al llit, però abans un parell de situacions que m'han esgarrifat.
He estat a l'hospital, a urgències, aquest migdia, per fer una ullada en aquests pulmons avariats.
He hagut d'esperar una bona estona, doncs continuament arribaven avis amb problemes.
Degut al fred d'aquests dies, segons m'ha explicat la infermera que feia el triatge.
Així, he vist arribar una colla d'ambulàncies amb gent d'edat avançada, de la qual uns quants també s'esperaven a la sala; els menys urgents.
En un dels casos, en arribar la infermera, el senyor que acompanyava l'avia no hi era i ella ha marxat anguniejada tot patint per les coses que ell havia deixat allà. En quant ell ha tornat, de fer el cafè, suposo, algú que també esperava l'ha avisat que la avia era al box, i ell s'ha limitat a donar les gràcies i ha seguit llegint el diari. Una hora més tard encara era allà, tot tranquil.
En l'altre cas, un avi ha deixat el seu mòbil a l'acompanyant que se l'ha quedat i ha marxat. Ell li demanava de no quedar-se sense, però, amb males maneres li ha negat l'aparell i l'ha deixat sol.
Conec de primera ma com la gent gran necessita de nosaltres en aquests moments.
Ens necessiten per desvestir-se, per entendre's amb els metges i, sobretot, necessiten del nostre afecte i recolzament. Són molt vulnerables quan no es troben bé.
No puc entendre aquest abandó. M'atabala. M'ofen.

Sortida

No trobo la sortida.
Massa pols.
Sempre m'has negat la pell
que necessito
i també necessito el cant.
Vull pell, cant i ànima,
i no sembla una combinació
adequada.
No trobo la sortida.
Portes un fanal?

Repòs obligat

És l'hora del crepuscle. La silueta del bosc es retalla en front de les últimes llums del dia.
Ho miro des de la finestra i gaudeixo, un cop més, de la meravella de la natura mentre penso en el dia d'avui, de repòs obligat.
Tot i que he millorat força aquest refredat amb tota mena de remeis, encara m'ofego, i em fa un cert respecte el fet de portar la resta de la setmana laboral amb l'empenta adequada.
Ja és el segon hivern que ho pateixo i m'amoïna una mica, doncs sembla que el meu sistema immunològic no està gaire al cas. Potser estrès, potser cansament o massa medicaments en una pauta continuada de molts anys. Potser tot plegat.
Al cd, unes cantates del meu músic predilecte ajuden a la pau i serenor del moment.
Necessito estar només una mica més al lloc per reprendre el meu projecte i el ritme habitual de la meva vida.
Enyoro sobre manera l'aigua. Nedar. Bombolles i ritme; esforç i plaer. Llum.
Són uns moments especials en què, a més de l'esport, quasi bé sempre penso en coses boniques, positives. Suposo que és cosa de les endorfines que s'alliberen.
Espero ser capaç el proper divendres de fer unes quantes piscines, i espero que marquin l'inici de la nova vida que em proposo dur a terme.
A fora, tot i la foscor, encara es distingeixen els arbres per sobre de la última guspira de llum. L'espectacle és plaent.

Regals

Fa uns dies, tot voltant per una botiga de roba per comprar-me un jersei, vaig sentir com un home li comentava a la seva parella el preu d'una peça que els hi havien regalat. El to i la frase emprada donaven a entendre que, ara que sabien el que se n'havia pagat, el regal pujava de valor.
Em va semblar penós.
Jo, aquests Reis, he rebut a casa un regal "de diners", si ho comparo amb la meva butxaca actual.
El regal és preciós i m'ha fet molta il·lusió.
El que compta però, no és la quantitat gastada, sinó la intenció, les ganes amb què s'ha fet el regal, que són moltes.
Per una altra banda, algú que sempre es recorda del meu aniversari m'ha regalat una safata plena de galetes fetes a casa. Són unes galetes boníssimes, que ella sap que ens agraden molt.
Aquí el regal no es pot quantificar pel preu sinó per les ganes que hi ha posat la cuinera que, a més, les ha presentat amb cura.
Tots dos regals m'han fet feliç.
Les galetes ens fan passar bones estones tot triant quina figura ens menjarem, asseguts tranquil·lament; l'altre regal, el podré lluïr mentre visqui.

Aniversari

N'he fet quaranta-sis. Ja comença a ser una quantitat considerable, no ho nego, però m'agrada fer anys.
Tot i així, de he confessar una certa incomoditat en pensar que vaig cap a la cinquantena. El mateix em va passar ara fa deu anys.
El cos no m'acompanya gens aquests dies, i m'he hagut de quedar a casa reposant aquest matí per tal de donar una petita treva al meu aparell respiratori. Però l'ànim és fort.
Espero amb ànsia el poder arrencar amb una rutina adequada que em permeti aconseguir els meus projectes. Això em donarà la pau i tranquil·litat que necessito.
El dissabte vinent celebraré amb els amics a casa. Serà el punt final a un dia bonic en el que vaig rebre moltes mostres d'afecte.
Va ser un dia curull de felicitacions. De trucades, missatges de mòbil, abraçades i petons.
De felicitacions electròniques (això del facebook és un bon invent) i altres regals més subtils.
I encara continua.
Em sento estimada i això em fa molt feliç.
Sóc afortunada!

Dia de Reis

Ahir va ser un dia de Reis feliç. El més feliç que recordo en anys.
Tot va començar ben d'hora quan un dels meus nebots més petits va passar per casa a recollir el seu regal. Té cinc anys, i estava entusiasmat amb aquell ninot de plàstic que sàviament ens havien indicat els patges-pares. Feia goig. Va ser una bona estona.
Esmorzar relaxat després d'obrir els nostres regals, que també havien estat molt encertats. Si en saben de coses els Reis!
Una entrega a domicili a algú que m'estimo molt i després dinar a Barcelona, a casa de la mama.
Tortell, corona i fava. I moltes fotos.
Va ser entranyable. Tots estàvem molt a gust, i es va notar. En conservaré un bon record.
Al vespre, com cada any, cap a Cornellà, a casa del nostre padrí de casament.
Allà hi havia quatre nebots més amb les seves parelles.
Són uns nanos agraïts que sempre ens fan saber estimats.
Una bona xerrada tot menjant neules i altres llaminadures, i un sopar improvisat.
És fantàstic com en un moment es va organitzar menjar per a una dotzena de persones.
Estàvem molt a gust, i ningú trobava el moment de marxar.
He arribat a casa a les dues de la matinada amb un cert neguit doncs avui havia de matinar, però pensant que tot plegat ha pagat molt la pena.

Cansament

Avui voldria reflexionar una mica en positiu, doncs he estat capaç de redreçar un maldecap a casa del qual jo n'era part al cinquanta per cent.
Ara però estic excessivament cansada, i no podria portar un fil argumental gaire llarg.
De totes maneres, aquí quatre lletres.
Fa un parell de dies no vaig estar massa encertada, i en el moment no vaig tenir la noblesa de reconèixer-ho.
Tot és producte de massa cansament per ambdues parts, i arriba un punt en què ningú controla.
Hem aconseguit parlar-ne i reflexionar al respecte. Li hem donat un bon final.
Em sento satisfeta d'haver-ho solucionat. Tothom en tenia ganes.

No tinc somnis

"Els somnis són núvols d'il·lusió. Bufa fort i fes-los volar cap els estels i la lluna. Bufa fort i vindran a tu en aquesta nit màgica. Feliç 2010."

Aquest missatge el vaig rebre la nit de Cap d'Any, i el vaig llegir tot just quan anava a marxar a casa dels meus amics per sopar i celebrar.
És bonic i em va fer molta il·lusió.
El volia contestar d'una manera especial, però no la vaig trobar.
De matinada, ja a casa, poc a poc vaig anar tornant els ja rebuts, amb la dedicació que es mereixen, però vaig deixar aquest.
Aquests dies volia trucar amics i família, però no tinc l'ànim adequat. Tampoc tinc somnis.
He comprat els regals, he celebrat i he rigut, i he estat feliç mentre ho feia, però no tinc il·lusions a les que agafar-me. No tinc somnis.
Em sento buida de massa coses i més plena del que voldria de duresa.
Tinc projectes, i m'agafaré a ells per anar endavant però el meu somriure és només del moment. La felicitat no em corre pell endins, no travessa cap escletxa i es queda surant, impertorbable, a la superfície.
De totes maneres, guardo aquí aquest missatge per recordar com de fort he de bufar quan una guspira d'il·lusió s'acosti a la meva ànima.
Gràcies!

Un nou any

Un nou any.
Se't passa pel cap avaluar l'anterior, i no saps ben bé per a on començar.
Aquest matí, mentre et rentaves les dents davant del mirall i veies aquella cara cansada, amb restes encara del pentinat atrevit que vas dur per al sopar, pensaves el mateix.
Com dir si un any ha estat bo o no.
Ha estat feixuc, això ho tinc clar.
Hem fet unes temporades llargues d'hospital, amb tot el temps posterior de recuperacions que comporta, i, tot i que ens en hem sortit, no saps fins a quin punt val la pena. Aclareixo: tants d'esforços per recuperar físicament a la mama perquè ara iniciem un camí molt més dur, que ja veurem fins a on ens durà.
És decebedor. En el primer moment és decebedor.
Porto un cansament físic i mental considerable.
A nivell personal, he lluitat amb totes les meves forces per aprendre a encaixar les meves circumstàncies. Crec que no ho he fet malament.
Encara m'he de deslliurar d'algunes boires que m'han fet molt de mal. Massa mal.
Suposo que netejar l'ànima és complicat.
No m'imagino el meu futur. Només tinc clar, a grans trets, com portar quatre coses.
Només quatre.
Medito. Constantment. I m'esforço. Espero que en surti alguna cosa bona.