Marxo al llit, però abans un parell de situacions que m'han esgarrifat.
He estat a l'hospital, a urgències, aquest migdia, per fer una ullada en aquests pulmons avariats.
He hagut d'esperar una bona estona, doncs continuament arribaven avis amb problemes.
Degut al fred d'aquests dies, segons m'ha explicat la infermera que feia el triatge.
Així, he vist arribar una colla d'ambulàncies amb gent d'edat avançada, de la qual uns quants també s'esperaven a la sala; els menys urgents.
En un dels casos, en arribar la infermera, el senyor que acompanyava l'avia no hi era i ella ha marxat anguniejada tot patint per les coses que ell havia deixat allà. En quant ell ha tornat, de fer el cafè, suposo, algú que també esperava l'ha avisat que la avia era al box, i ell s'ha limitat a donar les gràcies i ha seguit llegint el diari. Una hora més tard encara era allà, tot tranquil.
En l'altre cas, un avi ha deixat el seu mòbil a l'acompanyant que se l'ha quedat i ha marxat. Ell li demanava de no quedar-se sense, però, amb males maneres li ha negat l'aparell i l'ha deixat sol.
Conec de primera ma com la gent gran necessita de nosaltres en aquests moments.
Ens necessiten per desvestir-se, per entendre's amb els metges i, sobretot, necessiten del nostre afecte i recolzament. Són molt vulnerables quan no es troben bé.
No puc entendre aquest abandó. M'atabala. M'ofen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada