Repòs obligat

És l'hora del crepuscle. La silueta del bosc es retalla en front de les últimes llums del dia.
Ho miro des de la finestra i gaudeixo, un cop més, de la meravella de la natura mentre penso en el dia d'avui, de repòs obligat.
Tot i que he millorat força aquest refredat amb tota mena de remeis, encara m'ofego, i em fa un cert respecte el fet de portar la resta de la setmana laboral amb l'empenta adequada.
Ja és el segon hivern que ho pateixo i m'amoïna una mica, doncs sembla que el meu sistema immunològic no està gaire al cas. Potser estrès, potser cansament o massa medicaments en una pauta continuada de molts anys. Potser tot plegat.
Al cd, unes cantates del meu músic predilecte ajuden a la pau i serenor del moment.
Necessito estar només una mica més al lloc per reprendre el meu projecte i el ritme habitual de la meva vida.
Enyoro sobre manera l'aigua. Nedar. Bombolles i ritme; esforç i plaer. Llum.
Són uns moments especials en què, a més de l'esport, quasi bé sempre penso en coses boniques, positives. Suposo que és cosa de les endorfines que s'alliberen.
Espero ser capaç el proper divendres de fer unes quantes piscines, i espero que marquin l'inici de la nova vida que em proposo dur a terme.
A fora, tot i la foscor, encara es distingeixen els arbres per sobre de la última guspira de llum. L'espectacle és plaent.