Pau

Em trobo recollida
dins d'aquesta pau.
L'ànima, feliç,
espera, calmada,
l'esclat de vida.

M'has fet feliç

De vegades peco de massa optimista.
Era massa d'hora. Han passat massa pocs dies des de l'incident, i la inflamació no s'ha retirat prou com per deixar-me anar a nedar. Tot i que la feina pràcticament s'ha limitat a seure davant l'ordinador tot practicant amb el test d'aquell programa nou, i aprofitant per endreçar aquella pila inacabable de mails que no sempre tinc ben classificats, en quan ha arribat mitja tarda he sabut que no podria anar a la piscina.
En tornar a casa he provat de veure sencera aquella gravació del Rèquiem de Mozart que varem cantar a Begues, però no ha estat possible. Fins a tres trucades de telèfon que, si bé molt agradables, s'han menjat bona part del temps de que disposava, doncs s'havia d'anar al supermercat en quan el Tomi arribés. En qualsevol cas, ha estat una estona de descans i lleure.
Ja tinc el cava i el raïm. També el sorbet de llimona que em servirà per preparar les postres, i alguns licors que ens calien.
Tot és per al Cap d'Any. Aquest cop toca a casa.
Els amics portaran el sopar, i jo poso la casa i aquestes coses que he descrit.
Muntaré una gran taula, feta afegint la de la terrassa a la del menjador, tota desplegada, i la posaré llarga al mig. Hauré de recol·locar algunes coses.
De fet, per moure els mobles, necessitaré la col·laboració de la secció masculina de casa, però tota la resta és cosa meva.
És un dia bonic per treure estovalles d'aquelles brodades que tant m'agraden, tot i la feina de planxa que donen.
Em fa il·lusió que quedi bonic, que faci festa, ja que vull deixar com Déu mana un any que no puc més que qualificar com un dels millors que he viscut.
Intens, molt intens. Viscut amb força, empenta i alegria, amb neguits, és clar, però sabent que ha estat un punt d'inflexió en la meva vida.
Així com el 1983 em va girar la vida a pitjor en molts aspectes, el 2008 m'ha donat vivències que mai hagués pogut somniar. M'ha fet feliç.

Arròs de sobres

Aquesta nit he dormit. Un munt d'hores de son adequada, relaxant, com poques vegades aconsegueixo.
Espero que aquest descans em doni la energia necessària per sortir de la profunda grisor en la que ahir estava submergida. No em vaig trobar en tot el dia.
Moltes vegades somatitzo els disgustos, i aquest cop no ha estat diferent. He afegit als meus problemes físics una potent contractura a l'esquena, d'aquelles que t'inutilitzen les mans amb un dolor intens, però tot i així me'n vaig sortir amb la feina que m'havia proposat.
No hi ha res més decebedor que no poder fer coses per culpa d'un cos xacrat.
Demà, després de treballar, aniré a nedar, encara que sigui molt poc i molt suaument. Segur que m'ajudarà.
Ahir al vespre, una bona passejada sota l'aigua, que provaré de repetir avui.
Ara, una tradició entre els amics: l'arròs de sobres. Dit així, sembla qualsevol cosa, però és dels arrossos més bons que he menjat mai. És fet amb tot el menjar que ha sobrat de Nadal i Sant Esteve, i tant t'hi pots trobar un trosset d'ànec, com un llagostí o una pruna. Avui, potser garrinet.
Una barreja de gustos genial (he de dir que fins que no el vaig provar no m'ho podia acabar de creure), i una bona excusa per festejar tots junts.
Tot i la grisor del cel, crec que dins meu comencen a obrir-se clarianes.
Espero saber fer tornar l'ànima de les seves vacances.

Amagada

Avui em sento mig buida.
El cos no em porta gaire, i no acabo de rutllar.
M'acabo de prendre un cafè amb una d'aquelles pastilles antiinflamatòries que són habituals en la meva dieta i ara només em queda esperar que, en una estona, em facin reeixir.
Com aquelles plantes assedegades que, vençudes, es marceixen i, en rebre la tan esperada aigua, poc a poc, tornen a posar enlaire totes les fulles.
El que més m'amoïna però, és la manca d'emocions interiors d'aquests dies.
Suposo que és cansament, massa cansament, o potser també s'hi afegeixen algunes connotacions que no acabo de processar adequadament, que fan que la meva ànima estigui de vacances.
I no me la imagino pas esquiant a Andorra, amb tota la energia concentrada en una altra activitat.
Me la imagino amagada, a les fosques, provant de descansar sense processar gaires sensacions.
I em sento com un peix bullit, sense poder emocionar-me gaire, i trobo a faltar tot aquell garbuix interior que em fa feliç i també em fa patir. Vaja, el que em fa viure per dins.
Ara, provaré de fer front en aquella tensió que, tot garratibant-me l'esquena un pam per sota del coll, fa que els meus dits siguin uns espais dolorosos i maldestres, doncs vull cosir una mica.
M'agradaria enllestir un parell de llençolets per al nou cabàs del Floc tot aprofitant-ne un de vell, de cotó, d'aquells que ja tenen els brodats trencats per l'ús i fa temps que ja no puc posar al llit.

Extraterrestre

Avui és Sant Esteve. Ja plou.
Celebrem a casa. Un bon aperitiu i sarsuela.
Ja la tinc feta, la sarsuela. Dono gràcies mil i una vegades d'haver-me decidit a fer-la el passat dimecres, tal i com em van dir les peixateres, doncs el peix era molt fresquet i era una llàstima, segons elles, que perdés ni una miqueta.
Així que, a part de posar la casa a punt, doncs sembla mentida les coses que sempre hi ha per fer, no em queda més que parar taula amb els entrants i donar l'últim toc al plat en escalfar-lo.
No estic contenta. Gens. Tinc por, desconcert i nervis.
Tot plegat és clar, no té res a veure amb el dinar, sinó amb un fet desafortunat d'ahir a la tarda, que em condicionarà la resta de les festes i potser una bona part del mes entrant.
Ahir, algú molt proper, em va voler fer una "brometa", que m'ha produït un important episodi de dolor. D'aquells sonats.
No ho entenc.
Sempre procuro explicar a la gent que tinc certs problemes de salut, per evitar cops i gestos desafortunats, ja que aparentment ningú ho diria.
Però els més propers ho han conegut des de l'inici, i ho coneixen prou bé. No cal donar explicacions. O això em pensava.
Vint-i-cinc anys de conviure amb la malaltia sembla que no han servit per gaire.
Ara, por i nervis, ja que conec molt bé el que em toca patir, i a més, en una època plena d'activitat.
Només a casa, tinc tres celebracions, i ja veurem com ho porto.
El pitjor de tot, el desconcert.
Si tot plegat no s'entén, si sembla producte de la meva exageració, o bé no ens coneixem o, el que és pitjor, potser no interessa gaire.
Em sento com un extraterrestre al que se li ha espatllat la nau i ha fet cap aquí, de casualitat.

Boletes

Aquest matí, mentre era al bany amb la radio posada, com sempre, m'he fixat en un anunci d'un centre de jardineria que casualment és molt a prop de la meva feina.
Provaven de vendre tot d'articles de Nadal d'aquells per guarnir la casa, i venien a dir que cada any has de fer una cosa diferent, una decoració nova.
Immediatament m'han vingut al cap una colla de boletes brillants i petites, que a casa penjàvem sempre a l'arbre.
Les més grans, més tard o més d'hora, s'acabaven trencant, però aquestes, no sé si degut a la seva mida o potser que són fetes d'un material més fort, aguantaven. De fet, crec que encara n'he vist alguna aquests dies a casa de la mama.
Recordo que cada any celebrava tornar-les a trobar. Era bonic i entranyable.
No entenc aquesta dèria de la novetat.
Les coses que m'agraden em fa feliç que durin molts anys, tant si és un objecte de Nadal com una peça de roba. Me les estimo. Em fan sentir bé.
Avui en dia es viu amb una immediatesa gens perdurable, que no té a on agafar-se, que no deixa pòsit.
Per a moltes coses, el pòsit és necessari.
Segur que no recordo cap guarniment d'aquells tan espectaculars que hi havia a la cistella de Nadal, i que aprofitava potser per al pany de la porta, però dubto que s'esborrin mai del meu cervell aquelles boletes, senzilles i petites, que tot rient amb el pare tornàvem a penjar, any rere any, de l'arbre i de la nostra ànima.

Hora tardana

En sortir de l'assaig de les nadales per a la Missa del Gall, els carrers eren gebrats. S'havia de caminar amb molt de compte per no relliscar.
El vidre del darrere del cotxe, igual, i el del davant, tot just em permetia una visió adequada.
Fred intens; quietud.
En arribar a casa una aroma dolça i agradable ho impregnava tot, producte del brioix que he cuinat abans de marxar, i que em vaig oferir a portar per fer l'últim esmorzar d'abans del Nadal a la feina.
Com que ja era fred, l'he farcit amb melmelada i, un cop preparat, he posat a fer unes herbes.
Una bona infusió de til·la i Mª Lluïsa, amb uns pessiguets de boldo, camamilla i alguna altre coseta.
Tot plegat, una mescla típica de les que faig per anar a dormir. Per preparar la son.
Necessito trobar la calma, respirar a fons i gaudir d'aquest temps tan bonic de fred i festes.
Potser massa coses a fer, potser massa preparatius, i, de segur, poca calma i introspecció.
Demà plego de la feina per uns dies i, malgrat que hi faré cap el 29 i el 30, no hi tornaré fins passat Reis. Espero que això em permeti posar l'espai mental necessari per poder afrontar amb serenor la disbauxa que suposa el canvi del programa que fa rutllar tota la empresa, i en el qual jo aporto una part de feina prou important com per necessitar estar molt al cas.
El cor, feliç; l'ànima, tranquil·la; el cos, resistint.
Ara, una bona estona de lectura, tot provant de retrobar-me dins d'aquesta hora tardana.

El Llibre Vermell de Montserrat

Ahir varem fer el concert.
Una instrumentació bonica, molt acurada, ens va ajudar a donar aire i empenta a unes peces precioses que encara m'emocionen.
Feina feta, i satisfacció.
De vegades em sembla mentida que una seixantena llarga de persones, amb vides i maneres de fer tan diferents, siguem capaços de unir-nos per cantar.
Amb il·lusió. Amb molta il·lusió.
És la màgia de la música. Uneix persones.
Una vegada més, els coneixements, la paciència i el bon fer del mestre ens han fet reeixir.
Crec que mai podré agrair-li prou els moments tan intensos que vivim al seu costat.
A més, aquest cop, hem donat a conèixer una música molt nostrada. Hem fet País.
I això m'omple encara més de joia.
Passat festes hi tornarem.
Tornarem a assajar per tal d'assolir els nous reptes que ja tenim entre mans. I tornarem a ser feliços tots junts, cantant.

Espera

En mig de la pau que em dóna
aquesta estona serena
mentre arriba aquell moment bonic
tan esperat
m'embolcallo d'aquella melodia màgica
que em transporta sempre
al bell mig de la teva ànima
i et recordo, feliç,
mentre tremolo per dins
i tanco els ulls imaginant el teu tacte

Avui

Hauria d'haver estat a un quart de set, però semblava impossible. A tres quarts ho he aconseguit. M'he llevat.
Got d'aigua, kiwi, llet de soja amb molt de cafè, preparar esmorzars i la bossa amb el dinar.
Safareig. Aquella rentadora no m'ha fet cas, només perquè m'he deixat un botó de la programació...
Dents, dutxa, tovallola i cremes.
Roba no massa gruixuda, que avui ets en una sala a oficines.
Arracades, anells, perfum i mocador. Rellotge.
Jaqueta i pàrquing. Cotxe.
Carretera. Arribo deu minuts tard. Bata, llapis i bolígraf a la butxaca. Cafè.
Mail i repassada de feina mentre em menjo l'entrepà.
Tres quarts de nou. Oficines. Reunió de programació.
Cafè i mail. Més reunió.
Tres quarts d'una. Metge.
Torno a la feina.
Mail, dinar, cafè i més reunió, fins a l'hora de plegar. Cap embotat.
Cotxe fins a Begues.
Galetes. Floc. Passejada i veterinari. Bach sona.
Torno a casa. Correu. Descongelo el brou i la pasta de croquetes.
No resisteixo la temptació i aprofito els deu minuts que em queden per fer una ullada a la gravació del Rèquiem. Emoció. Molta emoció. Felicitat.
Marxo a ballar. Adéu fins el vuit de gener.
Torno a casa. Correu, dutxa, pijama net i una mica de colònia fresca.
Cuina. Preparo el sopar. Se li cauen aquelles carmanyoles...
Sopar.
Blog i bona nit!!

Concert de Nadal

Avui sóc una barreja d'activitat frenètica, felicitat i cansament.
Finalment he acabat els exàmens d'aquell curs de francès on-line que, per sort, era només de nivell intermedi doncs no disposaven de l'avançat, però que ha quedat reduït a sis setmanes quan la durada original era de sis mesos.
La meva companya i jo ens hem vis immerses en un munt de corredisses per tal de fer tots els exercicis. Sort que era com un repàs, tot esperant l'altre nivell per posar-nos més al dia.
Poc, molt poc temps per dormir, que per sort he aprofitat força, molta feina i un munt d'emocions, intenses, que, tot i fer-me sentir molt bé, fan que el meu cos, ja cansat, perdi una mica més d'energia.
Aquesta nit, assaig general a l'església.
Finalment veuré com ha quedat tota la instrumentació que, de segur, farà encara més boniques totes aquelles peces del Llibre vermell.
M'emocionaré; ja ho estic una mica ara.
De segur que, si em poso de puntetes, per un moment tocaré el cel.
Ja cal que descansi tot el que pugui doncs la meva veu, com sempre, va molt justeta. Ara, pràcticament no he pogut assajar.
Un concert, que, com els altres, arxivaré dins d'aquell bagul de moments inoblidables que omplen la meva vida.

Sempre amb mi

L'aigua de la teva font
és la meva força
em sadolla d'emocions
sempre intenses
d'alegries i tristeses

Arribarà el dia en que
tot cantant plegats
els acords prendran vida
i aquella cançó
la nostra cançó, reeixirà
i moriré de felicitat
arrecerada
dins la teva abraçada

K 482

M'ho miro de lluny
Com una pel·lícula muda acompanyada
per aquella música de piano que ara sona
i em costa
Sense passió
I em sorprèn
He vist altre cop com el cap
ha tornat a negar-te
l'ànima

Regals

Hem començat a comprar regals.
Malgrat la llista de casa és molt reduïda, tots plegats som tres, tinc una colla de nebots, postissos si parlem de sang, però veritables quan els sentiments són els que manen, als que m'agrada molt regalar per als Reis.
N'hi ha de totes les edats. Dels tres anys, menys de dos si hi afegim el meu fillol, fins als vint-i un, passant per tres adolescents.
No tinc gaire traça comprant regals. Sempre dubto si aquell objecte serà del gust del nano, i procuro que els pares em donin idees.
Com que tots ens estimen, sempre estan contents en rebre el nostre detall, però la veritat és que a mi em preocupa força el fet d'encertar-lo.
Per al fillol, com que me'n sento una mica responsable, vaig decidir des d'un inici, que els Reis sempre portarien llibres a casa, i música per l'aniversari. Per anar fent camí.
Així, ja hem començat a posar paquets en aquell armari del despatx, que per una temporada s'omple de coloraines, llaços i etiquetes llampants, per tal que els Reis d'Orient tinguin una mica menys de feina i no s'oblidin de portar presents a tota aquella colla de gent jove que ens omple una mica més la vida.

Cos

Avui el cos no em porta.
No hi trobo cap motiu clar, però, des d'ahir a la tarda, que no em porta.
Es fa neguitós, ja que estic en un moment ple d'activitats, en un moment en que necessito, a més, molta força per mantenir-me en mig del boicot que em trobo ja fa temps a la feina. Vaig guanyant la partida, però no puc defallir.
I demà el dinar de Nadal, i la setmana vinent, el concert amb la coral.
I les menges que he de preparar per a les festes, que em fan molta il·lusió.
Espero que tot plegat sigui només una qüestió puntual.
Ara, ja m'he desfogat.

Pare

Aquest vespre he agafat el cotxe contenta. M'esperava una mitja hora bona de conducció per una ruta que m'agrada, ja que combino una mica de tot. El bon humor i l'alegria emplenaven tots i cada un dels meus racons.
Donades les dates que comencen, m'ha vingut al cap el pessebre que he de muntar, per al qual el diumenge varem trobar un segon caganer, aquest amb barretina.
També he pensat en aquell munt de figuretes de plàstic que conformaven el pessebre de la meva infantesa. Ara són en una capsa als baixos de casa, a Barcelona. I m'he plantejat també muntar-lo, a dins de la llar de foc, tal i com fèiem amb el pare.
Suposo que és inevitable, però en pensar en ell, he patit un atac sobtat de melangia, i m'he posat a plorar.
Ja que era al cotxe, he hagut de controlar la qüestió, però m'ha costat una estona.
Estic convençuda que, encara que fos un avi d'edat avançada, podria explicar-li les coses que em volten pel cap, i confiar-li els meus neguits.
Segur que trobaria una explicació planera, alegra. Sabria com fer-me somriure, com fer-me sentir bé. Com abans.
I potser podria plorar al seu costat quan em cal, agafada en aquelles mans grans que tinc tan presents, tal i com faig ara.
El seu record em dóna forces. La seva tendresa, em segueix il·lusionant, però de tant en tant, també em fa plorar.

Força

Miraré endavant
fins a trobar la llum
de noves albades
i somriuré tot sabent
com de bonic ha estat
aquest temps donat
aquest bocinet de glòria

Sense casa

Em quedo sense casa
No hi haurà parets
que em protegeixin del vent
no hi haurà sostre
que m'arreceri de l'aigua
Sobreviuré, eixorca
fins que l'eteri
vulgui endur-se'n
aquesta ànima morta

Carta als Reis

Jo no vull només records
vull viure amb esperança
i vull creure, fermament
que arribarà el temps del nosaltres
quan facis, valent i feliç
la tan esperada
última passa

Dilluns diumenge

Avui espero un dia tranquil.
Plantaré aquells pensaments tan menuts que vaig comprar, i canviaré de test una planteta força estranya que la mama em va regalar fa unes quantes setmanes. Li he comprat un test molt modern i bonic, gruixut i pesant, de fang, amb la base quadrada i força estret i llarg, i amb la vora pintada d'un marró més pujat. El col·locaré al terra, a prop de la llar de foc.
També vull fer una bona batuda per la zona de la planxa, a veure si soc capaç de reduir considerablement les existències abans o després de fer ressonàncies.
I repassaré amb el teclat, que em caldrà per demà.
Desitjo estona de lectura al sofà i música variada, de la que a mi m'agrada. I reflexió, i pau interior, i passar pàgina.
I gaudir, per dins, de tota la passió que m'ha estat donada.

Conec una ànima

No cal caminar gaire enllà
per saber del teu cos
per saber de la teva ànima
Aquella força aparent
que amaga la davallada
Aquell pom de flors, boniques
guarnides amb tanta por
que ofereixes amb massa punxes
i que fan sagnar tota esperança
Però també hi ha tendresa
sensibilitat i bellesa
genialitat i ànima
i un lligam fet amb tant d'amor
que dubto que mai el trenqui
ni la tempesta més brava

Deixem-ho en peculiar

Aquesta ha estat una setmana peculiar.
Avui, que ja som a divendres, puc escollir aquest adjectiu. Al seu inici, n'hauria triat d'altres, segur!
Tot va començar venint d'un cap de setmana fantàstic, curull d'activitats, un parell de les quals, i per motius ben diferents, m'il·lusionaven molt especialment.
El primer moment de relax va arribar el vespre de diumenge i, és clar, encara que extremadament feliç, el cansament em tenia esclava.
El dilluns, molt complicat a la feina, es va enfonsar cap allà a les sis, en què em vaig enfurismar com feia temps que no em passava.
L'enuig, de dimensions descomunals, incontrolable, es va apoderar de la meva voluntat, ja que davant de daltabaixos d'aquest tipus acostumo a ser molt més moderada, i puc dir que ben bé, fins ahir al vespre, no el vaig poder acotar.
Fins i tot a mi em va sorprendre la fúria amb què m'ho he pres.
Tot plegat, enervant i esgotador.
Curiosament, el ball em va fer girar.
Tot tornant de Barcelona, ahir al vespre vaig decidir que anava a ballar.
Feia un mes que no hi anava, degut al greu procés de dolor que he patit, i no n'estava segura de reeixir.
A més, no estava a temps d'anar a casa a canviar-me de roba, i vaig haver de ballar amb una faldilla negra que té un folre força estret. I amb botes, que relliscaven.
Em vaig deixar anar tot i haver de controlar molt especialment els moviments dels meus malucs, per tal de no fer-me més mal.
I vaig riure, i vaig ballar, deslliurada, tots aquells ritmes que ahir fins i tot m'agradaven força.
I he dormit convenientment, per primer cop en tota la setmana.
Avui, feina, classe no gaire reeixida potser pel cansament però molt agradable, cafè i conversa, supermercat, piscina i passejada del Floc que, encara que amb vent i fred, ha estat distreta.
Ara, prepararé un sopar bonic, amb bon vi i menges d'aquelles especials, per tal d'entrar al cap de setmana amb alegria i empenta.

Por

I no puc plorar
de tant de mal
com em fan les entranyes
I veig la mort
i tinc por
Sense tu, no sé com fer
sobreviure l'ànima

Preludi de mort

M'has glaçat el cor
i encara insisteixes
He fet malbé les sabates
de tant ballar els teus acords
Ara, no trobo camí ni melodia
Desorientada, busco
a les palpentes
com refer aquesta
carcassa trencada

Explosió

Can Espinós és un barri marginal que queda als afores de Gavà, amb entrada restringida als veïns.
Cada dia passo amb el cotxe per davant de les dues entrades d'aquest barri.
Una d'elles està a la carretera que baixa de Begues, i l'altra en una rotonda que queda a la dreta, tot entrant a Gavà, en aquella circumval·lació per la que acostumo a passar per no travessar el nucli urbà.
L'estiu passat, i a causa d'un accident que tallava la carretera, tots els que teníem de pujar a Begues varem passar pel mig d'aquest barri, custodiats fortament pels mossos.
Em va impressionar, ja no per les cases que, tot i ser senzilles eren correctes, sinó per l'ambient que s'hi respirava.
Els veïns miraven amb desconfiança tota aquella corrua de cotxes que, òbviament, encuriosits, ens fixàvem en tot.
Per a això puc dir que penso quins són els pisos que han patit la explosió que tant de mal ha fet aquesta matinada. Uns pisos que crec que es varen construir per tal d'eradicar les barraques que encara quedaven. Eren força nous.
A mig matí, m'ha arribat la notícia que, un treballador de la nostra empresa que es veu que viu allà no ha vingut a treballar.
Han provat de trobar-lo, però no hi ha hagut manera de localitzar-lo.
Tots pensem que potser algun membre de la seva família o bé ell mateix poden estar malferits.
Sembla que hi ha cremats en estat molt greu.
Sigui quina sigui la situació en què es troba, espero que trobi la força necessària per sortir-ne de la millor manera possible.

Brutícia

Ara, no tocava

L'enuig vessa per
tots els meus espais
i m'embruta la casa

Jo, ja la tenia endreçada

No tornis mai més
No diguis paraules que
de debò no sents
No em destorbis l'ànima

Ara, no tocava

Comença la bogeria

Ara, en tornar cap a casa, he passat per dins de Gavà, per a anar al súper.
Potser ha estat casualitat, ja que sempre faig la volta per fora del poble, o potser ha estat amb motiu del canvi de mes, però avui he vist les primeres llumetes de Nadal.
Dins del súper, aquella música de fons tan empipadora, ja que acostuma a no ser mai del meu gust, avui molt baixeta, eren nadales.
Ja ha començat aquella època de l'any que tan m'incomoda, de la felicitat obligada, del consumisme portat a l'extrem i de la solitud.
No puc deixar de pensar en la gent que està sola, potser d'edat avançada i amb pocs recursos, que només podran mirar des de fora tot aquell munt de coses que no tenen a l'abast, que sentiran el dringar de les copes dels veïns en les dates més senyalades i que segur que se sentiran, si és possible, encara més tristos i desemparats.
Procuraré, com sempre, fer unes compres el més racionals possible, i provaré de gaudir tot el que pugui de la companyia dels que m'estimen i m'estimo.

Flor i besada

De sobte, torna
aquella mena de tristor.
Ets la més feliç
la seva tendresa
viu en totes les paraules
en la seva mirada
i et sents plena i confiada
Però no pots evitar
potser per un moment
que la distància marcada
delmi la teva ànima
Somnies el dia
de la primera abraçada
Per a tu també
hi ha d’haver
flor i besada

Cinquanta!

Als pocs mesos de començar a sortir amb el meu marit vaig tenir la oportunitat de pujar a casa seva una estona.
Allà, em varen impressionar força aquelles vitrines amb porcellanes bones, cristall i fins i tot alguna joia antiga, objectes tots ells curosament exposats.
Una cosa però, em va cridar l'atenció: una placa que feia una colla d'anys els amics li havien regalat al meu sogre en la que deia "¡Ánimo Agustín, a por los otros cincuenta!"
Havia estat un regal per al seu cinquanta aniversari, és clar.
Jo, en aquells moments, tenia dinou anys, i recordo perfectament que vaig pensar com de lluny quedava aquella xifra tan gran.
Doncs bé, avui, precisament avui, és el meu marit qui fa els cinquanta.
És tota una barreja de sensacions!
Vulguis o no, és un número que sembla una mica gran, molt rodó, que es pot veure com el preludi de la davallada.
Jo, molt més positiva, me'l miro amb una certa il·lusió, ja que sembla que comences un període de maduresa, en el que pots gaudir de la vida amb coneixement de causa.
També he de dir que n'han de passar una mica més de cinc perquè sigui jo qui els celebri, i a veure què explico llavors!
De moment, una setmana de disbauxa, de corredisses, repassades de llistes de compra, de mil detalls a tenir en compte, ja que demà hi ha festa grossa.
Els amics més propers, bon menjar, molta gresca i tot un gran muntatge del que no puc desvetllar res per motius obvis.
Aquesta nit, un soparet especial a casa.
Desitjo que sàpiga encetar aquesta nova etapa amb empenta, il·lusió i molta energia, tot provant de mirar endavant, traient profit de les experiències viscudes, bones i dolentes, gaudint de la gent que l'envolta i estimant, generosament, als qui ens l'estimem.
Moltes felicitats, Tomi!

Noms

Ho hagués donat tot
per acaronar un
ble
dels teus
cabells
entortolligant-lo, suaument
en els meus
dits
i deixar-lo lliscar
tot gaudint de la teva
bellesa
sabent-me la teva
ànima

Decepció i tristesa

Acabo de viure una situació desagradable.
De dilluns a dijous, acostumo a dinar al menjador de l'empresa.
La gent que vol es porta el menjar de casa i allà disposem de microones.
En som uns quants, no gaires, d'habituals, ja que poca gent fa torn partit, els que ens trobem a quarts de dues. La resta, que treballa en torns rotatius de vuit hores, fa els àpats en funció d'aquests torns, però poc abans de les dues acostumen a fer-hi cap per desar les carmanyoles a la nevera.
Avui, tot dinant, ha entrat un noi paquistanès, que, com tots ells, llueix un somriure quasi permanent i agradable i ha saludat molt educadament, com sempre.
En entrar, ha badat i no ha tancat la porta i, mentre jo li tornava la salutació ja hi ha hagut qui, amb un to del més desagradable, li ha fet saber.
Tot prudent, ha marxat sense desar el menjar, tot dient que tornaria més tard.
Un altre home i jo no ens hem pogut estar de fer un comentari en aquell subjecte que, si bé te dni nacional, no es pot dir que sigui un exemple d'educació, cultura ni bon fer a la feina.
Es veu que no és nou el tractar-los d'aquesta manera, pel que s'ha comentat.
Em sembla vergonyós que la gent tracti malament als que estan en una posició més desafavorida, sense motiu aparent.
Lliga amb el post d'ahir.
El món és ple de no-ningús que es valen de qualsevol cosa per fer mal.
Decepció i tristesa.

Gent per a tot

Aquest cap de setmana hem fet les colònies musicals de tardor.
Com sempre, ha estat una grata experiència doncs el fet de trobar-te amb una gran colla d'amics per cantar tot un cap de setmana, a més de ser molt profitós, afegeix un munt de vivències agradables, fins i tot molt divertides, en un ambient en el que jo em sento, i mai millor dit, com un peix dins l'aigua.
A l'hora de tornar varem patir una incidència que és el motiu d'aquest post.
Els treballadors de la Pirelli a Sallent, i per causa dels acomiadaments que patiran, varen tallar tota la via en ambdues direccions, per tal de protestar al llarg d'una hora.
Potser per menys de cinc minuts ens hi varem trobar enxampats.
El meu marit i jo, davant d'una situació en la que no hi havia res a fer, varem decidir prendre'ns-ho amb molta calma i passar l'estona el millor possible.
No tothom ho va viure així.
Tocs de clàxon exagerats, moviments fins i tot temeraris dels vehicles per acabar atrapats de nou pocs metres més enllà, gent donant voltes nerviosament per la via... i el que més em va impressionar: en un moment donat ens va arribar la sirena d'una ambulància que venia amb urgència. Per la meva sorpresa, el comentari que més vaig sentir era un "ara, per collons, no ens mourem".
Sort en varem tenir dels mossos que ràpidament varen posar fil a l'agulla i varen aconseguir obrir pas en aquella emergència.
I jo em pregunto: què mou a la gent per a provar d'atacar al més dèbil?
No pensen que ells també es podran trobar un dia amb la necessitat que una ambulància corri per a ells?
Així se senten millor?
És una solució cruel que a més no fa que el seu problema millori.
Em fa una mica de por aquest tipus de gent que davant d'un inconvenient tan petit com la pèrdua d'una hora de temps pot arribar tan lluny.

Encisador

Acosta'm la ma
i jo, tremolosa,
la prendré dins les meves
i, lentament,
me la duré a la galta
per saber del teu
tacte

Tardor lluminosa

Tinc por del meu dubte
de no trobar el
gest, el moment,
o potser, de deixar-lo
perdre, esvaint-se
i quedar-me buida,
esquerdada, amb la mirada
perduda, amb l'ànima
esquinçada

Adolescència

Aquest dia, en sortir la meva adolescència a col·lació, vaig buscar unes quantes imatges de l'època.
No són bones i el seu traspàs a digital, per diversos motius, fa que perdin molta qualitat, però corresponen a moments especials que m'estimo.
No hi tornaria pas en aquells anys; han estat una etapa més, amb totes les coses bones i dolentes que conformen la vida.
Hi vaig viure els primers neguits, les primeres inseguretats, però també les primeres relacions duradores d'amistat. Vaig compartir moltes vivències i vaig perfilar la Cesca que sóc avui.
Llavors, com ara, riallera, dinàmica, apassionada i il·lusionada, amb una vida interior plena, però també més geniüda i tossuda, i una mica enfadada amb el món, com correspon a l'edat.
Aquí les deixo. A mi em fan somriure.

Decadent II

I et sap greu quan sóc feliç,
i quan ric,
tu t'angunieges
et corseques
i l'enveja se't menja
mentre jo,
tot fent camí,
et veig sense drecera,
enfonsant-te en el fang
de la teva pròpia
decadència

Decadent

Després de quasi vint anys
no has guanyat en prestança.
La classe que mai has tingut,
el neguit que sempre
t'acompanya,
el mal viure que escampes...
I ara, no et rentes gaire,
i m'incomodes, tot seguint,
imparable, la teva davallada.

Patrons

Ahir 15 de Novembre va ser Sant Albert el Gran, patró dels químics, i el proper dissabte, 22, serà Santa Cecília, patrona dels músics.
Sempre m'ha semblat curiós que en només una setmana se celebrin tots dos.
I és que són les dues coses que han omplert les meves hores d'estudi, i la meva vida.
Quan era adolescent i s'havia de triar els estudis superiors, a l'escola varen fer-nos algunes xerrades d'orientació, de les que en recordo especialment una en la que el noi que va venir, guitarra en ma, ens explicava com compaginava la medecina i la música. Com es podia portar alhora el vessant científic i l'artístic, i l'estranyesa de la gent.
Com us podeu imaginar, a mi em va semblar molt normal el fet que la mateixa persona gaudís amb coses tan diferents.
Penso que les persones som molt complexes, i hi caben moltes coses a dins.
Fa pocs dies, algú es va sorprendre molt amb les meves preferències musicals. El fet de veure'm riallera i un pel escandalosa, amb una imatge no del tot convencional, no li encaixava amb la seriositat del meu repertori de capçalera.
Tinc una subscripció des de joveneta a una revista científica de nivell, i, a més, sempre que puc, compro una revista de música antiga.
La rigorositat d'un estudi científic no està gens renyida, per a mi, amb la passió que em desperta aquella música. Tot plegat m'omple la vida.
Així, ara, sense participar de les festes corresponents, segueixo recordant els dos patrons, que celebren en dates tan properes.

Il•lusió

Somrius i rius
rius i somrius
i els teus ulls brillen
I jo, deslliurada,
em deleixo per tenir
les teves mans
en les meves,
acariciar-te les galtes
i, d’una besada,
tancar-te les parpelles

Aniversari

Avui fa un any que vaig penjar el primer post.
Sembla mentida, però ja ha passat un any.
Puc dir i dic que la experiència ha estat molt profitosa.
Feia molt de temps que em plantejava el portar un diari, ja que necessitava expressar-me d'alguna manera, però la idea no m'acabava d'agradar. Massa tancat.
En el bloc he trobat una sortida en aquestes inquietuds.
Hi penjo vivències, neguits i alegries, fins i tot grups de lletres que s'assemblen a poemes. En fi, el que em passa pel cap.
Encara em sorprèn el descans que suposa el fet de donar a l'intro i veure el teu escrit publicat.
Un bon amic meu em va dir que és un psicòleg gratuït, i crec que te tota la raó.
A més, he conegut altres mons, altres maneres de veure i viure la vida, i he aprofundit algunes relacions personals.
I tot, gràcies al bloc.
De moment, mentre tingui inquietuds en la vida, i no em torni com un plat de bledes, seguiré escrivint i gaudint de tot plegat, aportant aquest punt personal per a tothom qui el vulgui compartir.

Batalles

Diuen que qui riu l'últim, riu millor, i, ara per ara, tinc molt clar que seré jo qui acabi rient, i ben a gust.
Deixem-ho en un empat. De moment, en un empat.
De què coi ens està parlant aquesta? Doncs desvetllem-ho: del meu reumatisme.
L'he infravalorat i, quan ja pensava que havia guanyat la guerra, m'he vist al bell mig d'una altra batalla.
Ahir, després de quatre dies molt durs, em vaig llevar bé, amb un nivell de dolor més que acceptable.
La feina, sense cap mena de problema i, a mida que anava passant la tarda, tota la contenció a la que havia estat sotmesa es va alliberar.
Vaig entrar en una espiral de dinamisme, pròpia de mi.
Una munió de coses m’esperaven i no vaig perdre ni un sol minut.
Era pletòrica, feliç i no podia parar de riure.
Com he dit abans, en vaig fer un gra massa.
No calculava que la bestia no estava prou lligada, i aquesta nit s’ha desfermat altre cop.
Els plans de nedar se’n han anat en orris i m’he plantejat un vespre tranquil.
Descans i lectura per després de sopar, i la lliçó apresa. Actuaré amb mesura per tal de posar-li un bon cadenat.
Ha estat força temps empresonada, i aviat tornarà a la garjola, amb una condemna sense fi.

Plantes

Aquesta tarda, en sortir de la feina, he anat a un centre de jardineria que hi ha molt a prop del polígon industrial.
Volia comprar ciclàmens d'aquells que tenen les flors petitetes, ja que els anava a plantar a les jardineres de les finestres del despatx i de la habitació a on planxo.
Els grans, sempre els poso a sobre de la taula de la terrassa, en un test gran.
En arribar, he aparcat tot just a sota d'un gran cartell que anunciava una oferta: boix-grèvol.
Sí, sí, un boix-grèvol, en el que han trenat dues plantes i han fet un arbust amb totes les fulles enlaire, realment bonic.
He anat primer al parterre dels ciclàmens, que era una preciositat. L'acabaven de regar i, totes les gotes d'aigua a sobre del verd de les fulles, afegit en aquell garbuix de colors, era digne de veure. N'he triat un de blanc, un de vermell, i dos tons de rosa, un força pujat i un de claret.
Seguidament he anat a mirar el boix-grèvol.
Com que no el trobava, he preguntat a un d'aquells jardiners, tots amb el jersei groc, que m'ha acompanyat fins a on eren.
He comentat la sorpresa que una espècie protegida es pugui vendre en test.
Ell, molt amablement, m'ha explicat les tres varietats que venen, i com cuidar-les.
Ha estat un goig conversar amb algú que s'estima les plantes.
Donat el preu, i el fet que inevitablement vol dir que hi haurà un altre test gran a la terrassa, ho vull comentar abans de comprar-lo. Ja veurem.
En qualsevol cas, he sortit de la botiga amb un gran somriure donada la bona estona que hi he passat.
Ara, de moment, els ciclàmens vermell i rosa clar em miren per la finestra i el blanc i el rosa pujat m'han vigilat mentre plegava la roba que ja era eixuta.
Agraeixo la seva companyia.

Isabel

Et lleves i no saps a on ets
No reconeixes els dibuixos
decadents del paper pintat
ni els mobles de l'Ikea
T'acostes al mirall del bany
Fas pena
El rímel, corregut
amb un gest macabre
Les restes de carmí,
d'un color massa viu,
com una ganyota
Puts a alcohol i a sexe dur
Et vesteixes i marxes
Et fa mal l'entrecuix
La setmana que ve,
potser tindràs més sort

Finestra

Les surfínies són mortes.
Però ara arriba el fred
i els ciclàmens ompliran
la meva finestra.
I en el seu gest
hi serà el teu.
En el seu color
la llum de la teva mirada.
En la seva vida
la nostra.
Les surfínies són mortes
però tornaré a estimar-te

Victòria!!

Aquests dies visc en mig d'un quadre greu de dolor. Com fa potser anys que no patia.
Per diverses circumstàncies, de tant en tant el meu aparell reproductiu s'inflama escandalosament e irradia immediatament cap al maluc dret, que és a on hi ha el focus de reumatisme.
Dijous per la tarda, de cop i volta, em vaig trobar pràcticament sense poder caminar.
Com que la medicació em va fer un cert efecte, vaig marxar al vespre a ballar.
El primer que podeu pensar és que és una bestiesa, però he de dir, primer, que no pensava que la cosa era tan greu i, segon, volia provar fins a quin punt arribava.
El fet de controlar els moviments em va permetre fer més de mitja classe. Tot un èxit!
Ahir, malgrat la coixesa, vaig treballar normalment i, després d'una tarda relaxada, fins i tot vaig sortir amb la meva amiga fins tard.
Tot i la barreja de tensió i cansament que porta el fet de viure amb aquest nivell elevat de dolor, em sento molt satisfeta d'haver aconseguit dur una vida el més normal possible, sense anguniejar-me tal i com em passava fa uns anys.
Ja veurem quants dies s'allarga aquest episodi, però d'una cosa estic segura, l'he vençut!!

Racisme

Aquests dies, davant la elecció del president dels USA, hem sentit a parlar molt de racisme.
Jo, que sóc nascuda als seixanta, he viscut molt d'aprop aquesta xacra.
Us puc explicar que, quan tenia disset anys, vaig tenir la sort de viure un enamorament a primera vista.
Era a la biblioteca, recollint informació per a un treball de l'escola, i recordo que era un dia en què em sentia molt a gust.
Encara que no ho sembli, els meus cabells, si són llargs, tenen una gran tendència a rinxolar-se, amb uns tirabuixons amples i bonics. Aquell dia, eren esplèndids.
No puc dir com, però de cop i volta em vaig trobar creuant la mirada amb un noi que tenia un no sé què d'especial.
La feina es va allargar ja que, una mica torbada per tot el que em bullia al cervell, no acabava de sortir-me'n.
Ell em va esperar i, en marxar, va sortir amb mi i, d'una manera natural, varem encetar una conversa.
Era absolutament fantàstic. Em va enamorar des de la primera paraula tot i el seu accent americà. Estudiant de periodisme, estava fent la última etapa de la carrera aquí i, en molt pocs dies, tornava a casa.
Ens varem entendre en tot d'una manera tan brutal que ell es va atrevir a plantejar-me el fet de marxar al seu país.
Allò em va fer por i no li vaig donar el meu telèfon, ja que era massa jove per fer una cosa d'aquestes. Tampoc el vaig trucar.
L'enamorament però, em va durar força temps, i vaig patir molt tot pensant que potser m'havia equivocat de no haver-lo tornat a trobar.
Encara recordo les burles dels meus companys d'escola quan ho vaig explicar i la cara d'esglai de la meva mare.
El noi es deia Adison Adinde, i era negre.
Sempre més el duré dins del cor.

Llindar

Camina amb calma
gaudint de cada pas.
Allà a on s'acaba el camí
hi ha un recer càlid i plaent.
El temps ens dirà
si has pogut traspassar
el llindar de la porta.

Dilluns

Vas somriure al veure’m
i, jo, discretament,
al passar pel teu costat
et vaig llençar un cabàs
tot ple d’alegria.

Irradiaves bellesa

Imatges

Magranes, bosc humit i masies velles.
Imatges que reflecteixen una part del meu entorn, d'aquest cap de setmana passat.

Coral Montau

Des de fa gairebé quatre anys, canto en una coral amateur. La coral del meu poble, Begues; la Coral Montau.
Cada dilluns i un dimecres de cada dos, si el mestre no disposa el contrari, una mica abans de tres quarts de deu del vespre arrenco a córrer per tal d'enllestir-ho tot, agafar les partitures i, au!, a cantar.
De petita, ja vaig cantar al cor del Conservatori municipal de Barcelona, però, tot i que musicalment no teníem els problemes que arrossega un cor a on la major part de la gent no llegeix una partitura, no en vaig gaudir ni una petita part del que en gaudeixo ara.
Cantar entre amics, perquè de debò som amics, encara que de vegades em fa patir moltíssim, és una de les millors coses que m'ha passat en aquesta vida.
La meva passió per la música, potser de vegades massa exigent, afegida a unes relacions personals plenes amb la majoria de la gent del grup i, molt però que molt important, un mestre de qui em crec la feina que fa, amb una vàlua musical inqüestionable i un tracte que ultrapassa el merament laboral, essent un més de nosaltres, fa que en molts moments em senti plenament feliç.
Barrejar música i amistat, rialles i acords, companyia i bones partitures em fa sentir una persona privilegiada, realitzada i estimada.
Un petó molt, però que molt gran per a tots plegats!

De debò reconforta?

Avui, com cada dijous al vespre, he anat a classe de balls llatins.
Aquest curs hi ha molta gent nova, de la qual una bona part està passant per les mateixes trifulgues que vaig passar jo mateixa l'any passat.
Et tornes boja intentant seguir tots aquells passos que et semblen ben enrevessats, amb aquella velocitat que llavors et sembla trepidant, tot provant de mantenir el ritme d'aquelles músiques que a més a mi no em deien res de res.
En sortir, he creuat per primer cop unes paraules amb dues dones que m'explicaven com de sorprenent és per a elles que la mestra no s'equivoqui.
Jo els hi he dit que sort en tenim de algú tan experimentada i bona ballarina com l'Àngels, i elles hi tornaven.
Quan les hi he preguntat de què serviria que s'equivoqués, una d'elles, tota segura, m'ha dit que com a mínim els hi reconfortaria.
M'he quedat a quadres i he marxat amb una salutació de compromís.
No és el primer cop que veig gent que se'n alegra quan algú de demostrada vàlua s'equivoca.
Deu de ser inseguretat, potser enveja, no ho sé, el que els porta en aquestes afirmacions, però, en el fons, no crec que en treguin cap mena de plaer.
Admiro sense reserves la gent que sap fer molt bé coses per a les quals la meva habilitat no els hi arriba ni a la sola de les sabates.
No per això deixo de ser valuosa. Segur que també tinc coses bones, siguin o no perceptibles als demés.
Encara la meva sorpresa.

Natura

Aquesta setmana hem passat un episodi meteorològic excepcional.
Unes pluges gairebé generals, generoses però no excessives, han caigut a sobre del nostre territori, donant un bon glop d’aigua als nostres boscos i netejant les nostres ciutats.
El que tot plegat té d’extraordinari és la forta baixada de temperatures que hi ha estat associada. Uns deu graus de caiguda sobtada, amb repunts que ens han fet pensar que fins i tot podria nevar a Begues. A l’octubre.
El país s’ha enfarinat una miqueta i molts de nosaltres ens hem refredat.
Avui dijous, parlen d’una nova entrada d’aigua per al proper cap de setmana.
El motiu d’aquest post són alguns dels comentaris que he anat escoltant aquests dies.
Davant del meu entusiasme, moltes cares llargues i, quan els hi dius que l’aigua sempre és bona, et comenten que ara no hi ha sequera, que no cal que plogui i, si ho fa, que sigui per la nit, quan no els hi faci nosa.
Jo marxo aquest cap de setmana a la muntanya i de segur que m’hauré de perdre les passejades previstes ja que, encara que hi hagi estones de calma meteorològica, els camins estaran enfangats, i tot plegat es reduirà considerablement.
Tot i així em fa molta, però que molta il•lusió que plogui.
Penso que la natura és meravellosa, ens dona vida i ens acosta a nosaltres mateixos.
No acabo d’entendre aquesta gent que pretén viure permanentment en un entorn còmode, fins i tot diria fashion, en el que sempre poden anar amb sabatetes de taló, tot lluint una imatge que poc té a veure amb el nostre medi natural.

Gris i mandrós

Avui és un dia feixuc.
Ja va començar ahir al vespre en que, com que no hi estic acostumada, no m'ubicava a casa, essent dilluns. Vaig voler veure un programa a la tele que abans m'agradava i, a més d'avorrir-me, em vaig endormiscar. I au!, després lleva't del sofà i, sense saber ben bé com ho fas, pren-te les pastilles que et toquen i arriba fins al llit.
Llavors no gaudeixes de la lectura però, feliçment, vaig aconseguir adormir-me en poca estona.
Aquest matí m'ha despertat l'alegria d'una pluja potent, però tot i així no he aconseguit desfer-me d'aquell embotament possiblement provocat pels canvis de pressió atmosfèrica, potser per unes neurones mandroses.
La grisor no només és al cel. Segur que dins del meu cervell n'hi ha més del compte, però no per una sobtada abundància de matèria gris, no, sinó per aquella boira que segur que es passeja a l'ample dins dels espais buits, que tinc clar que avui hi són.
Ha estat un d'aquells matins en que mires el rellotge més de l'habitual, signe inequívoc de que no et concentres, en que les hores no acaben mai de passar i no aconsegueixes trobar un fil adequat del que estirar per tal que la feina flueixi correctament.
Ara, un cop dinada, tot escoltant la pluja que dringa a sobre de la teulada coberta d'uralita, escric aquestes lletres per tal de passar aquesta estona mandrosa.

Amor

He conegut l'amor, i ell,
tot galant, m'ha embolcallat
i ha penetrat, dolçament,
en els meus racons més íntims.
Ara, ja indissoluble,
m'acompanyarà mentre visqui
i, de tant en tant, com ara,
m'humitejarà els ulls
i em farà perdre la calma

Regal

Ara que sé que mai vindràs
i el dolor m'aclapara
ploro per dins i medito

Penso en tot allò que
m'has donat sense abraçar-me
en tot l'amor que he rebut
sense una besada

Ara que sé que mai vindràs
no trobo què fer-ne
de tot aquest regal

Avui és un dia trist

Avui és un dia trist.
Estàs aclaparada per massa coses. Esperes amb delit el proper cap de setmana en que, amb el marit i un parell de bons amics, el passaràs tot sencer a la muntanya.
Necessites aquella tranquil•litat que dona el fet de l’aïllament de tots els focus de tensió que se’t mengen.
Una vida senzilla, tranquil•la, hores i hores de cuina, rialles i una comunió completa amb qui t’envolta.
Muntanya, passejades, fresca i fotografia. Lletres, llibres, foc i brasa.
Llenya, molta llenya.
Pa torrat amb aquell rajolinet d’oli, embotits de la zona, brou i croquetes.
Patates i cigrons, les teves postres i panellets, que ara toca fer-los.
Ara per ara, donar gràcies a qui comparteix amb tu casa i vida, que està demostrant molta enteresa i et dedica la seva estimació més sincera.
Que t’eixuga les llàgrimes i, a una prudent distància, et fa companyia. Que amb molt d’esforç, ha sabut girar el xip i s’acosta però no massa, per tal de fer-te costat.
Que no fa gaire preguntes. Que et dedica un petó bonic sempre que marxa.
Avui és un dia trist, i ara t’espera una festa.

Fons

Has tocat fons.
No acabes d'entendre
com tu, forta i amb empenta,
has arribat fins aquí.
Ara, proves de reconduir la vida
lluitant, com sempre,
trencan-te les ungles
tot pujant per la muntanya,
potser massa pendent,
potser massa esquerpa,
per tal de trobar un sol guaridor,
una llum serena.

Perfum guaridor

Aquest vespre, en arribar a casa, he pres una dutxa diferent. En lloc de fer servir aquell gel de ph àcid i molt poc aroma que uso habitualment, he anat a l'armari a buscar una d'aquelles ampolletes de sabó que et donen als hotels, i que son més perfumades. He triat l'olor que m'ha semblat més adient.
Necessitava amarar-me de bones sensacions.
Hem anat a un nou metge amb la mama, i tot ha anat prou bé. Un diagnòstic que crec encertat i una medicació adequada semblen obrir un nou camí que de segur ens ajudarà a tots plegats.
En sortir de la consulta, en lloc de estar millor, un neguit m'ha anat corsecant.
La conversa dins del cotxe no m'ha ajudat pas.
En deixar-la a casa seva, he engegat la ràdio però tot i que he acabat cantant alhora amb Sau el "Boig per tu" no m'he relaxat pas.
Tinc la sort de ser molt oberta i xerraire i, tot passejant el Floc amb el meu marit, he començat a abocar el que em passava. I ho he vist més clar.
Em neguiteja profundament el fet de no sentir empatia cap a la mare. És la persona amb qui hauria d'estar més en comunió i no puc. I em sento malament.
La estimo molt, moltíssim, la ajudo en tot el que puc, però no sóc capaç de més.
Tot i donar-li molt d'afecte, no arribo a on deuria.
Suposo que les experiències de vida al seu costat m'han dut fins aquí i, ara per ara, no en sé més.
En tornar, he agafat una flor de llessamí d'una tanca i m'he amarat de la seva olor.
Ara la tinc al meu costat, tot gaudint del seu perfum mentre escric aquestes ratlles.

Petiteses

Ahir em vaig trobar en una situació a la feina que m'ha fet reflexionar.
No és desconeguda, ja la he viscut altres vegades, però ara m'ha frapat.
Es tracta d'algú que si bé no és capaç d'enfrontar-se als seus propis treballadors, aprofita qualsevol posició de força per collar als demés.
Ahir, en demanar-me que fes una exigència del tot irracional a un dels nostres proveïdors, i davant de la meva expressió sorpresa però a la vegada conciliadora, va deixar anar un "doncs a mi els clients bé que m'ho fan", o una expressió semblant, en castellà rigorós, és clar.
Tot pensant-hi, he pogut trobar nombrosos exemples al llarg de tots aquests anys en que ha actuat d'una manera semblant.
Suposo que es deu de sentir molt petit davant dels altres, i la mateixa frustració el fa reaccionar així. Deu de patir.
Tots ens sentim petits de vegades davant de situacions que ens superen, però crec que el camí pres per aquesta persona només condueix a angúnies.
Crec que és bo acceptar que tenim limitacions (tots en tenim), sense enfadar-nos com un nen petit tot fent-les pagar d'altri quan no ens en sortim.
Per suposat, m'ho vaig fer venir bé per tal que arribés una proposta raonable al proveïdor.

Mans lligades

Aquesta nit, sorprenentment, has dormit
tot i l’angoixa que se’t menja

No t’ha deixat acostar mai
ni un gest, ni una paraula

I així, amb les mans lligades
només pots veure la seva tristesa
sense poder oferir-li la ma
per creuar aquella porta, que resta oberta

Neguits

Llegeixes aquelles lletres una i altre vegada
No et fa vergonya despullar l’ànima
Ell sap que és seva
Però el teu cos, un pel delicat,
i els anys, que no passen debades
et passen factura i emmalalteixes
No t’ho pots permetre
El veus patir
Li coneixes els neguits fins a la última lletra
i no trobes camins
i et segueixes trencant sense veure cap drecera

Pluja de dissabte

Les onze. Fa un quart una trucada m'ha fet llevar. El primer que m'han preguntat és si dormia. La veu m'ha delatat.
Només feia cinc minuts que m'havia despertat, i encara estava provant de trobar el com sortir del llit, tot contant que havia dormit més de sis hores. M'ha anat bé la trucada.
Plou. He obert la finestra per tal d'escoltar l'aigua. Cau una pluja fina, agradable.
Finalment veig ploure.
Ahir la pluja em va esquivar. El dia era núvol, però prou.
En parlar amb la mama per la tarda, em va explicar que havia plogut força. Un ruixat d'aquells que van tan bé per netejar la ciutat. La meva amiga, també a Barcelona, em va trucar per dir-me que no em vestís gaire, que plovia.
Vaig passejar el gos en mig d'un paisatge encantador: poca llum i molts núvols, i una boira alta que feia de barret als arbres. L'ambient convidava a la introspecció.
En baixar, quatre gotes varen embrutar una mica més el cotxe tot sortint de Begues. Només quatre gotes.
I fins ara, que no he tornat a veure l'aigua.
I en gaudiré, en aquest matí tranquil de dissabte.

Tàperes

Aquest vespre m'he passat una estona buscant les tàperes.
He de dir, en descàrrega meva, que encara tinc a la nevera coses sobrants del passat diumenge, totes dins de carmanyoles, carmanyoletes, pots i potets, i l'ordre no és l'habitual.
Doncs bé, aquell pot de vidre era al darrera d'un d'aquests estris no comuns.
Mentre les buscava, m'ha vingut al cap el primer cop que les vaig tastar.
No va ser en una amanida, tal i com acostumo a menjar-les ara; no, va ser en un arròs.
Tenia disset anys i era a Menorca amb la gent de l'agrupament escolta. Un dels nostres caps és d'allà i ens va portar a dinar amb la seva família.
Recordo que ens varen atendre molt bé, però també recordo la sorpresa i l'angunia que em varen fer aquelles boletes verdes amb un gust tant rar...
Està clar que jo era molt bleda amb el menjar i no gaire donada a tastar coses noves, tot al contrari d'avui en dia, i les vaig anar apartant a la vora del plat.
Varen ser uns dies d'estiu molt macos, en els que encara era sana i forta, tota capaç de recórrer l'illa amb bicicleta i fer aquelles caminades amb la motxilla a l'esquena i les trenes al davant; en que vaig descobrir els ginets a la vora del mar, al capvespre, i dels que guardo força records i unes quantes diapositives.
Tot això per unes tàperes...

Melangia

En aquest precís moment
potser ploraries
Melangia dels moments
no viscuts
emparaulats tantes vegades
Melangia d’aquella il•lusió
de vida
de les mirades brillants
compartides
En aquest precís moment...

Vida plena

Ho sabies. Sabies que, passats uns dies, ho veuries tot més clar.
Et fa una mica de malicia el no saber controlar aquest ball d'hormones.
Pensaves que podries, que en poc temps ho acotaries, però noi!, quan ets al mig de la tempesta prou feina tens a nedar per tal de no ofegar-te, i, de moment, encara no has trobat el flotador que et permeti surar i mirar-t'ho amb més distància. De totes formes, perseveres, saps que te'n sortiràs.
Aquesta setmana ha començat amb força més optimisme.
T'hi has posat a fons, i ja has encarrilat uns quants dels problemes que t'angoixaven.
De fet, en els més importants, ja has posat fil a l'agulla i comences a embastar, tot veient com quedarà la peça amb el cosit definitiu, i t'agrada.
Sempre t'ha agradat cosir...
Confies amb tu mateixa per sobre de tot, i et sents valenta i amb empenta. Coi! Tal i com tu ets!
Necessites als teus com tothom, però també necessites estimar-los i fer-los contents.
I així passes la vida, lluitant per tal de dur-la amb coherència i alegria, amb força i dolçor, amb energia. Amb molta energia.

Trajecte final

Piii, piii…..
Passatgers, baixin del tren!

Aquesta màquina anirà
a cotxeres...
Ha arribat el moment
del seu desguàs!

Somnis

Duc les butxaques plenes
amb el teu somriure
i aquella mirada dolça

Les posaré a sota del coixí
i, així, arrecerades,
m’ompliran el descans
de bonics somnis

Capvespres

Si aprens a donar-te
sabràs estimar-me

Si vens sense reserves
podràs estimar-me

I obriré la porta
tot deixant que la brisa
endolceixi els nostres
capvespres

Quants peixos!

Marxo de seguida al llit per veure si aconsegueixo fer fora aquest maldecap punyent que m'acompanya, però abans quatre ratlles per explicar les sensacions d'un dia intens.
Avui ha vingut la família Peix a dinar i m'he sentit molt bé entre ells.
Crec que naturalitat és la paraula clau. Tots ens trobem a gust junts, es nota, i ens anem explicant coses tant d'ara com de quan érem petits.
Els dos germans i la tieta han xerrat força de les seves coses i el tiet, en un apart, ha fet de germà protector tot interessant-se per la salut de la mama. Molt bonic!
El jovent ha estat en mig de la conversa tota la estona i tots plegats hem fet una sobretaula molt animada.
Hem recuperat la família, i tots plegats ho volem fer durador.
I així serà. No en tinc cap dubte.
Tot plegat, un sentiment dolç i agradable d'afecte i companyia.

Cuinera

Avui he estat cuinant. Tot el sant dia.
He estat preparant el menjar per al dinar de demà, amb la família, a Barcelona.
Aquí el menú, a veure què us sembla:
-l'entrant són canelons freds, farcits de tonyina, ou dur i salsa de tomàquet, coberts de maionesa i rovell ratllat.
-una cassola de gambes i musclos
-pollastres desossats i farcits amb formatge i cansalada, rostits i fets a llesques, com el tall rodó
Les postres, les portarà la meva cosina.
Ja vaig començar ahir al vespre. Mentre es feia un flam d'ou i coco que necessitava per al sopar vaig obrir els musclos i bullir els ous.
Aquest matí, a les deu, m'he tornat a posar aquell davantal llarg de color pistatxo amb quatre floretes estampades, que els reis de l'any passat varen afegir al regal d'uns amics, i he començat a desossar els tres pollastres.
Un cop farcits i lligats, au!, a rostir!
I he començat a pelar tomàquets. I vinga a pelar tomàquets! No era conscient que en necessitava tants.
Mentre es feia la salsa, he pelat els ous i n'he fet a bocinets les clares. Quin munt!
Un cop el farcit ha estat enllestit, he netejat les gambes. No m'agrada anar-me trobant aquells filets vermells tan llargs i empipadors i, com que a la mama li fan una mica d'angúnia, també els hi he tallat els ulls.
Per la tarda les he cuinat, he tallat els pollastres, ja freds, he enllestit la salseta del rostit i he farcit els canalons.
Crec que m'he passat quasi tanta estona cuinant com netejant estris i cassoles que tornava a necessitar, tot endreçant per tal que l'espai no es descontrolés.
Ara, excepte les quatre coses que aniran al rentaplats, tot és net i endreçat o eixugant-se.
Estic satisfeta del resultat.
A veure què me'n diuen demà!

Un peix d'aigua dolça

Avui he estat un peix guerxo.
En quan he arribat a la piscina, a quarts de tres, he somrigut tot adonant-me que només portava una d'aquelles lentilles d'un sol ús que faig servir habitualment per moure'm pel recinte esportiu.
No hi ha hagut més remei que posar-la a l'ull dret, que és el que més dificultats té.
He anat a nedar sense gaire ànims, tot pensant que si aconseguia fer cinc o sis llargades em podria donar per satisfeta; fins i tot m'he plantejat de no anar-hi.
En quant m'he endinsat a l'aigua, tot ha canviat. M'agrada tant!
Només el fet de veure aquells grapats de bombolles que em passaven per davant de la cara a cada braçada, afegits al reflex ondulant del sol, m'ha elevat l'esperit.
A més, he tingut la gran sort que el carril a on nedo ha quedat buit quasi bé tota la estona, i m'he pogut dedicar a nedar poc a poc, per tal d'adequar l'esforç a la meva minvada bufera.
I he anat fent, tranquil·lament.
En arribar a la primera dotzena, m'he adonat que la respiració funcionava una mica més bé, i he seguit, amb el ritme ben pausat, tot provant de portar la posició del cos més adequada, gaudint de tot plegat.
I, xino xano, he aconseguit arribar a les trenta que acostumo a fer. No m'ho podia creure!
La salutació d'aquell avi que em trobo tot sovint, i la capbussada del final, en la que em dono empenta de sota estant per tal de pujar d'una revolada l'escala m'han fet sentir molt feliç, tot donat gràcies per aquells moments únics, i per la forma física que tot i els meus problemes de salut aconsegueixo mantenir.

Neguits

Escric ara mateix amb els ulls ben vermells, tot veient la pantalla amb una lleugera pàtina fosca; coses del rímel.
Ara que no em veu ningú, tot sentint una cançó, he arrencat a plorar.
Necessito descarregar.
Em trobo en un moment complicat en el que massa coses m'apreten.
Segur que des de fora es veu tot molt més senzill, i passats uns dies també ho veuré millor, però ara mateix em costa molt.
La tensió em provoca uns maldecaps molt potents, ja que contracturo les cervicals, i em marejo i m'ofego. No tinc bufera.
I fa massa dies, i, de moment, no trobo el desllorigador de tot plegat.
Problemes hormonals importants, ahir la metgessa al·lucinava, una mare que actualment m'amoïna moltíssim, maldecaps laborals cada vegada pitjors i uns quants problemes personals, dels quals n'hi ha que fan mal al cor.
Tinc clar que els he d'anar desgranant un per un, tot provant de solucionar-los amb serenor, però el primer que em cal és relaxar-me, i no puc.
Ara per ara, no trobo la manera.
Potser les llàgrimes siguin capaces de dissoldre els primers neguits i, en baixar la seva concentració, trobi la fórmula necessària per desfer-los del tot.
De moment, abans de les tres, hauré d'anar a fer una sessió de maquillatge per tal de dissimular tot plegat.

De tant...

De tant que estima
se li trenquen les entranyes

De tant que estima
se li esquerda l’ànima

De tant que estima
no entén certes distàncies

Li fa mal i no te forces

Moriria, de tant que estima

Moments de tensió

Hi ha moments en que costa molt mantenir-se serè, i avui n'he viscut un d'ells.
Si m'hagués pogut menjar la tensió acumulada hagués quedat ben empatxada.
Tot i que procuro no fer-ne gens de cas, com que aquests dies estic potser una mica més atabalada del normal, tot plegat em fa mal.
I m'han provocat per enèsima vegada i m'he hagut de mostrar.
He alçat la veu i he dit quatre coses, només quatre, que espero, si més no, serveixin per aturar una mica tota aquesta disbauxa. I he seguit treballant.
Necessito poder treballar tranquil·la, sense haver d'estar pendent de cada passa que faig ja que, inevitablement, li sembla malament.
Quina capacitat de buscar segones intencions a qualsevol acte, per nimi que sigui!
No em deixa mai de sorprendre.
De totes maneres, tinc la certesa que, en pocs dies, tornaré a la serenor que m'és pròpia en aquesta època, gaudint de la meva feina i d'una vida que aconsegueixo cada vegada fer més plena.

Potser

No tens forces.
Potser serà millor amagar
el teu tresor en una caixa
i enfonsar-la dins la mar
tot esperant que resti intacta
en un racó ple de calma
a recer de tempestes i d’onades.
Potser.

Matí

Avui estic una mica moixa. Potser el culpable és un maldecap potent que no em deixa arrencar amb força.
Tinc la casa empantanegada fins al capdamunt i em costa començar a endreçar. A més, el Tomi encara dorm i no vull fer soroll.
Ahir va estar un dia intens i bonic. Trucades i missatges de felicitació varen anar gotejant al llarg de les hores, portant sempre un punt d'il·lusió i d'alegria.
Al matí, a la perruqueria a on l'Isi va fer, com sempre, de les seves, amb un tallat modern i un color atrevit, i la promesa que, el proper cop, hi afegirem un toc especial.
A la tarda, de compres. Un parell de camises esplèndides, per al Tomi, escollides amb moltes ganes per tots dos i una jaqueteta de punt, d'aquelles que et pots posar a sobre portis el que portis, si agafes fred, adquirida amb els diners de regal de la mama. Li he d'ensenyar, segur que li agradarà.
Al vespre, tota aquella colla. I el futbol. Es va deixar engegada la tele, sense veu i dos dels meus amics, amb els auriculars posats, anaven radiant les jugades. I els gols, que n'hi ha haver molts.
I els varem celebrar amb crits i rialles, tot comentant cada moviment.
Tot plegat, molt divertit. Molt.
Ara marxo, que ja m'han vingut a fer un petó de bon dia i arrenquem amb la feina!

Sant Francesc d'Assís

Avui és Sant Francesc, el meu sant. M'espera un dia ple de corredisses i preparacions.
Ja he rebut felicitacions i un regalet molt però que molt especial.
Només dedicar aquests cinc minuts al pare.
No tinc cap dubte que hagués estat molt content veient com celebro totes aquestes coses, veient que tinc tanta gent que m'estima.
De segur que des de allà a dalt, llaminer com ha estat, picarà alguna de les profiteroles amb xocolata calenta que trauré per a les postres.
Neteja't bé el bigoti, que quan em facis un petó, tota adormida, no m'embrutis amb la xocolata!

Ja sona!!!

Aquesta tarda m'han posat de nou la radio al cotxe. Ja sona!!
Ha estat un goig el poder escoltar aquell cd sense problemes. Encara m'ha semblat més bonica tota aquella música!!!
Mentre pujava per les corbes de Begues, he anat fent balanç del dia.
De seguida n'he fet una valoració positiva.
Ha estat un matí especialment complicat a la feina però he tingut un recer a on abocar els neguits. Amics així són impagables! A més, el seu mail m'ha fet reflexionar i potser donaré un tomb a tot plegat.
En quan he anat al taller, m'he trobat el comercial que em va vendre el cotxe i un company seu molt amable. Han estat contents de veure'm i hem conversat una estona tot prenent un cafè al que m'han convidat. Molt agradable.
Després he anat a comprar les postres de demà a la nit i una part del dinar del diumenge de la propera setmana.
En ambdues ocasions ompliré la taula amb dotze persones. Amics per al sopar i família per al dinar.
Per poc que ho pensi, he de fer una valoració molt positiva de la meva vida.
Dificultats en tenim tots i tots passem per moments especialment durs, però si tenim gent a qui estimar i que a més ens fan sentir estimats, tot plegat esdevé molt més senzill.
I si a més, puc conduir amb aquella música tan preciosa...

M'he enfadat

Avui m'he enfadat molt. Com fa temps que no ho feia. I no li he dit gran cosa, però el disgust, els nervis i la emprenyada han durat tota la tarda.
Tot ve de fa dies, en començar a parlar del dinar.
I és que ara, amb l'excusa del meu sant, farem un dinar familiar amb la banda Peix, la seva banda.
Tal i com varem quedar amb la meva cosina, dos cops l'any ens reunirem tots plegats. I ara toca a casa.
La única cosa que em va demanar és que, com que els tiets són molt grans, no fem el dinar a Begues sinó a casa de la mama, a Barcelona.
No hi vaig veure cap mena de problema. Vaig deixar ben clar a la mama que tota la feina corre pel meu compte. Jo cuinaré a casa meva, i ho portaré tot preparat.
A més, la tarda abans, anirem a obrir la taula i fer tot el muntatge.
Només li queda parar taula i preparar l'aperitiu. Ja està.
Hi ha hagut retrets, comentaris desagradables i molts neguits per part seva.
Fins i tot ha estat capaç de baixar tota sola una taula auxiliar que era a l'habitació de la rentadora, al terrat.
Qui conegui casa nostra, sabrà que podria haver caigut escales avall molt fàcilment.
Ahir se li va fer malbé l'escalfador i tota la conversa van ser plors i lamentacions.
Avui, com que la reparació no és tant ràpida i senzilla com imaginava, ha acabat dient, entre plors, que es vol morir. Ho ha dit dues vegades.
I m'he enfadat. I he tallat la conversa amb una frase una mica seca.
Mai ha estat, és ni serà feliç.
Sempre em sap molt greu que no sigui capaç de gaudir de les coses bones que li passen, però avui no la puc disculpar. No senyor.
Te una filla que està pendent d'ella més del que vol veure, que intenta fer-la reflexionar per tal que aprofiti la vida, que l'estima i la tracta amb afecte, però ella no deixa mai de veure en mi la càrrega que li va deixar el meu pare en morir, tal i com en el seu moment no va estalviar de dir-me.
I segueixo enfadada tot sabent que no tinc altra sortida que tranquil·litzar-me i seguir endavant amb aquesta petita festa familiar que em fa tanta il·lusió.

Rosa

Aquest vespre ha trucat la Rosa.
Tot i que ens estimem força, ja que hem compartit la infància, i es nota, quan ens veiem, que ens fa il·lusió, no ens tractem habitualment.
La Rosa és la filla petita de la Montserrat, la veïna de casa, mig mama meva.
Donat que ens portem només deu mesos (ella més gran, je, je...) hem jugat molt i hem anat i vingut de l'escola juntes durant molts anys.
En fer-nos adolescents, ja varem agafar camins diferents, amics diferents i, sense voler-ho, ens varem distanciar.
La relació sempre ha estat bona, però s'ha reduït a una abraçada el dia de Nadal i petites converses quan ens trobem al barri, a Barcelona.
Avui m'ha comentat que llegeix aquest blog, i m'ha sorprès el seu comentari: "t'estic coneixent. No m'esperava que fossis així" o alguna cosa per l'estil.
Llavors m'he adonat que no ens coneixem gaire i hem comentat la sorpresa que ens causa.
Hem decidit de trobar una estona per fer un cafè, d'aquells que es poden allargar mitja tarda, ja que ens hem d'explicar moltes coses.
Un motiu més per agrair en aquest blog.
Segur que la estimació que ens professem ens durà a una bona amistat, ja que tenim moltes més coses en comú del que potser haguéssim imaginat.

Miraré enlaire

Miraré enlaire
tot buscant en l’horitzó
la llum que ha d’arribar,
la melodia plaent, preludi
d’una nova albada
plena d’amor, plena de calma.

Tot somrient,
miraré enlaire

Josep

Ahir va ser un vespre molt especial.
T’ho mereixes, i a nosaltres ens calia. Necessitàvem parlar de tu, tots junts, barrejats amb molta de la gent que t’estimaves.
I et varem recordar de la millor manera que sabem, amb la música i amb les teves lletres.
Un munt de sentiments a flor de pell, una colla d’ulls massa brillants i unes veus potser una mica tremoloses varen anar destriant bocins de tu mateix, desgranant sensacions viscudes molt profundament, amb la serenor que et caracteritzava, amb l’acceptació que tant he admirat, amb la il•lusió per les petites coses de la vida que, al cap i la fi, són les més importants.
Ara, com sempre, seguiràs formant part de nosaltres, cantant amb nosaltres, vivint amb nosaltres.

Si vens...

Hauràs de buscar un camí adient,
sense pors, sense ferides
i m'hauràs d'agafar la ma
amb un gest pregon i veritable
i sabent del teu escalf
caminaré confiada
cap a la tendresa de la teva ànima

Tristesa

Tristesa, no deixes
ni tan sols un moment
de seguir les meves passes

I omples els meus silencis
i et menjes els meus somriures
i m'enfonses la mirada

Llapis

No sé si en recordes l'origen
dibuixant dibuixat amb dibuixos adients

Eina que em fa costat sempre que escric
aquestes lletres curtes

No sé si en recordes l'origen
però el fas servir i a mi m'agrada

Un dia agradable

Avui ha estat un dia agradable.
Donat que a casa tots dos teníem festa, hem fet un matí tranquil, en que he aprofitat per escriure una colla de mails.
El motiu pel que havíem d'anar a Barcelona s'ha esvaït, però tot i així hem mantingut els plans i hem anat a dinar a un xinès del port olímpic al que li teníem ganes.
Hem provat plats d'una carta especial, de menjar xinès de debò.
Així, ara puc dir que he menjat amanida de meduses amb bolets i pell de tauró amb allets.
M'ha sorprès la textura de les meduses, una mica cartilaginosa, un pel cruixent. En canvi, la pell de tauró és tirant a gelatinosa. Recorda una mica els peus de porc, però més ferma. Tot plegat, força bo.
Per la tarda, una bona passejada pel port i per la Barceloneta.
M'agraden aquells carrers estrets, antics i una mica cutres, amb els "quarts de casa" de tota la vida. Hi ha racons que encara conserven l'aire del barri de pescadors que havia estat. És un barri amb olor de peix i amb molta vida.
Ara, tranquil·litat en un vespre fresquet, després de passejar el gos per uns carrers amb olor de bosc i xops de pluja.

Punxes

Les puntes dels teus dits
farien miracles
Les punxes de les teves pors
són les que fereixen
i em fan por
i m'enfonsen
i m'apaguen
i se'm mengen
i, fins i tot, em fan desaparèixer

Records d'infància

Un d'aquests dies vaig contemplar una imatge realment bonica en que un parell de nanos envoltaven la mare mentre ella preparava el sopar. Els tenia ben entretinguts. Gaudien tots plegats de l'afecte i la companyia.
Hi he pensat molt, tot recordant la meva infància.
Qui va fer aquest paper a casa, les estones en que no hi havia el pare, va ser la iaia Ignasia.
M'agradava veure-la preparar el menjar i s'asseia a la taula del menjador a desgranar pèsols, pelar patates o tallar verdures.
Encara recordo un dia en que, després de molt insistir, em va donar un ganivet petitet i una patata de les més menudes per tal de distreure'm.
Va estar una mica decebedor ja que la patata mai deixava d'estar marró i jo vinga a fer-la més petita, sense adonar-me que la terra que empastifava les meves mans n'era la culpable, ja que llavors no les venien rentades.
Són records que mai no et deixen i t'arrenquen un somriure tot pensant en les coses boniques que has viscut.

Obsequi

Què en faràs de tanta tristesa?
Això no es ven ni es regala...
Aquest obsequi generós de la vida
que ara omple les teves prestatgeries
t'esmorteeix els ulls
i et fa força més difícil
amagar la teva ànima

Aigua i sal III

Com t'ho faràs per deixar de plorar?
Sorprenentment, no podies
però ara esclates sense control

Asserenaràs la mirada
i somriuràs
sense deixar entreveure
la pena que t'amara

Astorament

L'astorament t'esbatana els ulls
no t'ho pots creure
i tornes a començar
buscant el que no entens

Ara encara no t'hi acostes
per tal de no clavar-te
cap d'aquelles dagues

No et tornaràs a fer mal

Matí feixuc

Hi ha dies més complicats que d'altres.
Avui és feixuc, dens, pesat.
No és una qüestió d'ànim, em sento bé interiorment, és una barreja d'estat físic i de circumstàncies.
Bé és veritat que aquesta estona que tinc lliure la podria aprofitar per descansar, però escriure sempre m'allibera, i aquí estic.
Vaig anar a dormir a una hora prudencial esperant descansar força i, en un principi tot va anar bé. Però a les quatre m'he desvetllat. He provat de llegir una mica, que sempre m'ajuda, però no ha funcionat.
Quan ha sonat el despertador m'he llevat amb embotament de cap, com esperava.
El dia és força gris, i a mi aquests dies m'acostumen a donar un cert mal de cap; m'alenteixen.
I s'ha complicat. M'han col·locat una reunió que no esperava des de les nou fins a quarts d'una. I no havia esmorzat. I m'han descontrolat la feina.
He de dir que sort n'he tingut d'una aturada per fer cafè, que he aprofitat per menjar.
Aquesta nit em prendré una infusió de til·la i Mª Lluïsa, per tal d'assegurar una mica de son.

Caràcter

És evident per a tots els que em coneixeu que tinc un caràcter força obert i directe.
Això té molts avantatges, ja que la facilitat per deixar anar les incerteses, els neguits i qualsevol tipus de problema, fa que t'estalvíïs més d'un mal d'estómac. També les alegries surten fàcilment. Ets força transparent.
Però, com tot en aquesta vida, té la seva contrapartida, de vegades important.
El fet de deixar-se anar amb tota naturalitat, sense pensar més enllà, de tant en tant aclapara la gent.
Fa una colla de mesos, davant d'una patacada per aquestes qüestions, vaig comentar amb un bon amic la conveniència de provar de modificar aquest tret del meu caràcter.
Em va contestar amb un taxatiu "no canvíïs mai", que em va tranquil.litzar una mica.
De totes maneres, vaig procurar ser una mica més prudent amb determinades coses i amb certa gent. I m'ha anat bé.
Però no en tinc la mida i de vegades la confiança em fa vessar-la.
Em sento molt culpable de fer malbé bones relacions, molt maques, especials, per aquestes qüestions.
I en rebo les conseqüències, de vegades força dures.
No em queda més que acceptar-les i procurar ser més acurada per tal que en properes vegades no es malinterpreti el que expresso i poder seguir acomboiada per la gent que m'estimo.

Nou curs

Demà comencen les escoles i, amb elles, tot sembla que torna a la normalitat.
Encara que no tinc nanos, en pateixo les conseqüències a la carretera, doncs les cues fan que hagi de sortir una mica més d'hora i faci una mica més de volta per no passar pel centre de Gavà.
Espero que les nostres vides també es regularitzin, començant les activitats que ens acompanyaran la resta del curs, adequant-nos a horaris i ritmes.
Desitjo que tots plegats trobem l'harmonia adequada per aconseguir ser moderadament feliços i aconseguim transmetre part d'aquesta felicitat al nostre voltant, i molt especialment als que ens estimem d'una o altra manera.

Redreçament

Aquesta Diada ha estat especial.
No hem anat a cap manifestació de País, encara que tenia força ganes de baixar a Barcelona, però hem fet quelcom més important. Hem redreçat casa nostra.
Les millors converses entre nosaltres sempre han estat en restaurants. Suposo que és una qüestió de relax, d'aïllament de qualsevol feina, però ens funciona. Així que vàrem reservar taula en un restauranet d'aquí mateix, a Begues.
Poc a poc va anar sorgint tot plegat i, després de sincerar-nos de moltes coses, veient que el futur és possible, hem tornat a començar, si és que es pot dir així.
És un projecte una mica diferent, més tranquil, sense presses, però alhora crec que engrescador.
I fa que em senti bé a casa, tot buscant un nou sentit a la vida.
I fa que per fi hagi pogut buidar les lletres pendents, tots els neguits interiors i em prepari, per primer cop en molts anys, a recomençar.
Segur que hi haurà dalts i baixos, i encara és possible que no ho aconseguim, però aquest nou camí, ara mateix, m'omple d'esperança.

Preludi

Passejant pel capvespre
aquest vent massa fresc
preludi de la tardor que s'acosta
em fa encongir suaument
i m'arrauleixo al teu costat
tot sentint el teu escalf
conegut i agradable

Una qüestió de pes

El proper dia vint-i-dos he d'anar a l'endocrina.
A més de controlar les meves tiroides, em vigila el pes.
Ella és l'artífex de que aconseguís aprimar-me, i encara ho és de què em mantingui.
Això no és gens fàcil. Gens.
Durant tot l'any vigilo força el que menjo, ja que tinc una facilitat enorme per anar sumant quilets, i aconsegueixo estar la major part del temps, com a molt, un o dos quilos per sobre del marge establert.
Així, en aquest marge, m'he fet a les formes del meu cos, i si la cosa es descol·loca em veig estranya. Em sento inflada, amb massa panxa, amb una certa papada...
A casa em diuen que estic massa pendent i potser és veritat, però mentre em mantinc em trobo molt millor.
Poques setmanes abans dels dos controls anuals em passa sempre el mateix: he de fer dieta rigorosa per regularitzar la situació, i de vegades m'anguniejo una mica.
Aquest cop la cosa s'ha complicat més del compte ja que en poc temps he fet dues d'aquelles inflades increïbles, producte de la meva disbauxa hormonal, i he de ser molt però que molt estricta.
Estic força més tranquil·la que d'altres vegades, ja que la cosa va funcionant i tot que el proper cap de setmana tinc dos sopars que hauré d'aigualir una mica, aconseguiré el que necessito.
Mantenir el pes és una qüestió de cap, i cap tractament ens funcionarà si no entenem les nostres limitacions a l'hora de menjar.

Aquí les quatre lletres que varen arribar mentre era de viatge.
Recolliment imprescindible.
Cesca interior.
Cesca

Recolliment d'estiu IV

Un gest breu, contingut i mesurat
per al que podries donar
mitja vida

Lleugera carícia del teu rostre
tota la alegria!

Recolliment d'estiu III

Quanta solitud enmig d'aquesta joia

Miro per la finestra per no caure
en l'abisme que ens separa

Mai tan poc espai havia
constituït tanta distància

Recolliment d'estiu II

Com un bosc frondós
on l'heura lliga els arbres
i els aromes es mesclen
amb el verd potent,
intensitat desmesurada,
així d'intens és l'instant
en què ens creuem la mirada

Recolliment d'estiu

Les meves entranyes, buides
em fan estremir, tota sencera
mentre l'angoixa i l'espera
conten les hores de la teva arribada

Senyeres

Aquest matí he comentat a la mare que avui havia de penjar la senyera.
Ho tenia ben present.
A la conversa hem comentat les modificacions que ha anat patint la nostra. I és que té molts anys.
Encara recordo aquell primer any en què es va començar a veure senyeres als balcons i una mescla d'il·lusió i incertesa, amanides amb una certa por, corrien arreu.
I no n'hi havia a les botigues. No se'n trobaven. Estaven esgotades.
Gràcies a la Montserrat, aquesta veïna que és mitja mama meva, que tenia una llibreria, varem aconseguir tant nosaltres com l'altre veí, el Josep Barri, un parell de llaços ben rodons i macos, com el del palmó del meu fillol, però més grans, fets amb les quatre barres. I els varem penjar a la porta.
Em semblaven tant bonics...
A l'any següent, penso, ja la varem aconseguir. I fins ara.
Crec que té més de trenta-cinc anys, i està un pel descolorida. Però m'agrada.
En varem aprendre. Té la seva gràcia.
Penjada en vertical del terrat avall, el primer any el vent la feia plegar, i el pare ens va tallar un pal rodó de fusta que ha dut molts anys, fent de contrapès.
Però feia soroll en moure's i la mare, no fa pas tant, va treure'l tot cosint-hi unes vetes i penjant-la horitzontal a la barana.
Jo en poso una de vertical a cada finestra que dóna al carrer, i una d'horitzontal, a la terrassa, amb tota la llargada de la barana, però sempre penso que tenen un color massa lluent, un aspecte massa nou, que no les fa tan entranyables.

Quan s'acosta el final

Ara fa una estona he trucat a la Tresa, aquella companya de feina que pateix un càncer al cervell.
Abans de fer-ho, he estat donant unes quantes voltes al tema. Pel que tothom m'ha anat dient aquests dies, la nova crisi de finals d'estiu l'ha deixat molt enfonsada.
En parlar amb ella, m'he endut una grata sorpresa, ja que es troba una mica més bé, la conversa és fluida i coherent, i els ànims estan un pelet millor.
La meva reflexió personal però, ha estat al voltant de l'acceptació de la pròpia mort.
Aquesta és una lliçó que va mirar d'explicar-me molt bé aquell veí tan entranyable, el Josep Barri, i que crec que vaig arribar a entendre.
Recordo molt bé les reflexions que ell li feia al meu davant a la Montserrat, la seva cunyada, quan es va veure que el moment era imminent. Ella el mirava a voltes desconcertada, a voltes reconfortada, assentint amb el cap, mentre ell mirava de preparar-la el millor possible per al traspàs.
Em va impressionar, però em va fer pensar molt.
Em va fer entendre la vida com un camí en el que anem omplint el nostre propi bagatge, per tal de presentar-nos allà a dalt amb bona part de la feina feta. Si més no, havent-ho provat.
Ha de ser un camí intens, ple d'estudi i reflexió, de millora personal, de polir el caràcter, d'acceptar les nostres circumstàncies.
De fet, crec que és un camí engrescador, amb un final inevitable que no deixo de veure com un altre principi.
És clar que em fa por, per desconegut, però alhora representa pau.
Aquestes vacances vaig escoltar una conversa en què algú deia que podria morir en aquell mateix moment, ben tranquil, mentre al seu voltant crec que no s'entenia gaire.
Jo també podria marxar ara, però potser m'enduria una petita recança, ja que em quedaria pendent una abraçada.

Assedegada

La meva pell s'esquinça
sense la teva presència
i sento com em trenco
amb cruixits eixordadors
esperant-te, assedegada
de la teva tendresa

Fil

Els divendres no acostumo a trucar. El fet d'iniciar el cap de setmana al migdia fa que a les tres menys cinc de la tarda, hora habitual, no sigui ni a casa ni a la feina.
I comença un seguit d'activitats, doncs sempre aprofito aquelles hores per fer mil coses.
Els dissabtes, si no m'aturo una estoneta al matí, també se'm fa difícil trobar el moment. Només queda el diumenge, en que ja sé el que m'espera.
Ahir va estar un dia vertiginós, en el que des de quarts de nou del matí fins a quarts de tres de la matinada, només vaig aturar-me mitja horeta després de dinar. Ja sé que no és excusa, que sempre es pot trobar aquell moment, però tampoc tinc massa a explicar.
Donat el fet que segons quines coses li dic, acabo tenint força maldecaps, m'he acostumat a vigilar els comentaris, i acaba essent una conversa mig buida, degut a aquest contacte imprecís. I no em ve massa de gust.
Però un cop arribat el vespre de diumenge m'assec a una cadira i truco.
No pel fet de saber el que passarà em fa menys mal.
Aquesta veu dolguda, aquest to amb que et retreu sense dir res, fan que t'hagis d'esforçar per mantenir un discurs agradable i fins i tot alegre, com si no passés res. I penges amb un sentiment de tristesa, de buidor i de distància que de vegades, com avui, fan que reflexionis tot pensant que no ets gaire bona filla doncs no has sabut mantenir aquell fil necessari de la franquesa i confiança que hom hauria de tenir amb la mare.

Avaria

Al entrar, la calor era força important, ja que aquest matí m'he oblidat de posar aquell para-sol lleig però molt pràctic al cotxe. Mala sort! Avui, precisament, anava cap a Barcelona, a Pere Quart, a l'altre extrem. He hagut d'engegar, a desgrat, l'aire condicionat, un cop convenientment ventilat. I he fet doble caravana, ja que se'ls ha acudit, avui, de reparar unes tanques malmeses, tot deixant en un punt la circulació de la C-32 reduïda a un sol carril. Això, és clar, s'ha afegit a la ja habitual cua de la ronda litoral.
He anat a la Nissan, ja que el CD del cotxe ja fa mesos que te una avaria intermitent, però cada vegada més freqüent.
De cop i volta, comença a fer uns crecs importants, i deixa de sonar. I no puc treure el disc. De vegades, estic dies sense poder treure'l; de vegades s'atura sense soroll, sense avisar.
En previsió, sempre porto una còpia d'una d'aquelles peces que em transporten i em fan feliç. Només una.
I es fa molt frustrant quan, en mig d'uns acords bellíssims, tot s'atura.
He tingut la sort que l'operari que m'ha atès s'adonés de l'avaria en qüestió, i ha pogut convèncer al mecànic que l'ha desmuntat de que està malament, ja que llavors ha funcionat amb tota normalitat, tornant-me la meva còpia.
De tornada, una sensació estranya, ja que trigaré deu dies en tenir un aparell nou, i no he pogut escoltar cap mena de música.
Al meu cap però, no paraven de sonar aquelles peces "eeeen taaaaaanto queeee de rooosa y aaaaaazuzeeeeeeenaaaaaaaaa....."

Gàbia

Un neguit somort, constant,
rossega, fa dies,
les meves entranyes
i no tinc ganes de mostrar-me

I visc amb l'esperit amagat
dins d'aquest cos terrenal,
de vegades cruel,
carcassa aparent per als sentiments
més íntims

La feina i les vacances

Aquella mica de neguit, ja que no sé pas com ho faig, però sempre vaig amb el temps just, mentre segueixo la carretera al rere dels camions de la pedrera, inevitables; sense gaire esperit per gaudir del paisatge, que avui semblava una mica somort; la incertesa de si la tria pel camí de la bòbila serà més adequada que passar pel centre de Gavà, ja que encara no hi ha escoles, i els cinc minuts de rigor de retard, dels que no em sé desprendre pràcticament mai, i no pas perquè no ho provi.
Avui he tornat a la feina.
Aquest any m'anguniejava una miqueta. El fet de saludar de nou a una muntanya de gent, amb els comentaris forçats al voltant de les vacances em feien una mica de mandra.
I és que sembla una cursa. Pràcticament tothom et pregunta per el que has fet, i alguna gent ho fas només per tenir una excusa per abocar-te el seu meravellós viatge.
L'any que fas un recorregut petit o no surts de casa, sempre trobes alguna mirada d'aquelles que ho diuen tot, tot pensat "mira aquesta pobre". A la contra, quan fas un recorregut dels que a la gent els hi sembla més importants, la expressió gira cap a on de segur esteu pensant.
Cada vegada m'agrada menys explicar coses, ja que donat el consumisme en que estem immersos, tot plegat serveis perquè et jutgin.
M'agrada molt viatjar, però puc dir que gaudeixo igual tant si vaig al Pirineu com si tinc una destinació llunyana. De fet, crec que l'important no és poder omplir-se la boca sinó gaudir d'uns dies de sensacions diferents, agradables. I aquestes sensacions les pots aconseguir per un igual en un gran hotel a l'altre cap del mon, com en una fonda a pocs kilòmetres.
No us penseu però, que no valoro aquells estius en que no et mous de casa, gaudint del teu entorn més proper i aprofitant per anar a fer soparets o qualsevol altre activitat que et ve de gust. I descanses, i llegeixes, i passeges tranquil.lament, i et relaxes.
També n'he fet d'aquests estius, i també m'han agradat força.
Com que és migdia, sembla que el pitjor ja ha passat, que la major part d'explicacions ja han estat donades i podré començar la tarda amb una certa tranquil.litat, endinsant-me una mica més en el garbuix de la feina.

Percepcions

Ahir en sopar amb uns amics, uns d'ells em varen comentar que aquests dies de viatge he anat força accelerada. Que he xerrat i rigut molt més del costum. Potser una mica massa.
Esta clar que és tal i com ho han vist ells, no pas jo.
A nivell personal, han estat uns dies excepcionalment complicats, per diversos motius no relatables, però sempre he provat d'aconseguir de no traslladar res de tot plegat als demés.
De fet, les meves angoixes les he calmat llegint i rellegint un recull de Martí i Pol que sempre portava a la bossa. És un poeta que m'ajuda, i així ha estat de nou aquest cop.
També he aconseguit força moments de recolliment que fins i tot han donat com a resultat quatre poemets (si és que se'n pot dir així, donat el meu escàs talent) que potser publicaré en dies més propicis.
És clar que he rigut i força, i potser així, inconscientment, he deslliurat alguna angoixa, però també és cert que he estat rodejada de gent molt ocurrent, que constantment anaven fent comentaris d'aquells que sempre em fan molta gracia. I és que el bon ambient corria arreu i tots plegats hem gaudit de la companyia mutua.
En qualsevol cas, tot són percepcions, i aquesta és la meva.

Hi torno!

Ja s'ha eixugat la primera rentadora, he estès la segona i, ara mateix, els texans estan donant voltes per tal de quedar ben nets.
I és que ja hem arribat. Ahir al vespre vaig tornar a trepitjar terra catalana. Quin goig!
Després de deu intensos dies de fer el turista, amunt i avall, en els que he aconseguit a més d'un color bronze a la pell, cosa insòlita en mi, un garbuix d'imatges, sensacions i coneixements que ara, a poc a poc, amb l'ajuda de les fotos i tota la informació acumulada, aniré processant degudament.
Viatjar en colla és una altre cosa. Sempre ens ha agradat viatjar sols, plantejant rutes molt mesurades en les que hem gaudit del detall i la tranquil·litat. Ara, cada dos anys, fem tot el contrari. Quan viatgem amb la coral, tot s'ha de redimensionar. Començant per la butxaca ja que paradoxalment és molt més car, seguint per la quantitat de coses a veure, brutal, i acabant per la companyia, sempre genial.
Em queda una mica la sensació d'haver passat per sobre de les coses, amb un ritme molt marcat imposat per la necessitat de moure un grup força nombrós.
El fet de ser una gran colla d'amics però, fa que les relacions personals equilibrin els inconvenients i arribis a casa amb una sensació força agradable.
A més, hem assajat i cantat. Un concert no gaire reeixit, ja que ens mancaven dos terços de les veus, però que jo personalment vaig viure amb molta intensitat. Com sempre.
I hem rigut, força! Qualsevol incidència era motiu per que un o altre en fes un comentari graciós i tot sovint les meves escandaloses rialles han omplert l'autocar, els menjadors o qualsevol altre espai comú.
Més endavant faré un nou post tot explicant les meves impressions de l'illa de Sicília i provaré d'afegir-hi alguna fotografia aclaridora.