Un d'aquests dies vaig contemplar una imatge realment bonica en que un parell de nanos envoltaven la mare mentre ella preparava el sopar. Els tenia ben entretinguts. Gaudien tots plegats de l'afecte i la companyia.
Hi he pensat molt, tot recordant la meva infància.
Qui va fer aquest paper a casa, les estones en que no hi havia el pare, va ser la iaia Ignasia.
M'agradava veure-la preparar el menjar i s'asseia a la taula del menjador a desgranar pèsols, pelar patates o tallar verdures.
Encara recordo un dia en que, després de molt insistir, em va donar un ganivet petitet i una patata de les més menudes per tal de distreure'm.
Va estar una mica decebedor ja que la patata mai deixava d'estar marró i jo vinga a fer-la més petita, sense adonar-me que la terra que empastifava les meves mans n'era la culpable, ja que llavors no les venien rentades.
Són records que mai no et deixen i t'arrenquen un somriure tot pensant en les coses boniques que has viscut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada