Senyeres

Aquest matí he comentat a la mare que avui havia de penjar la senyera.
Ho tenia ben present.
A la conversa hem comentat les modificacions que ha anat patint la nostra. I és que té molts anys.
Encara recordo aquell primer any en què es va començar a veure senyeres als balcons i una mescla d'il·lusió i incertesa, amanides amb una certa por, corrien arreu.
I no n'hi havia a les botigues. No se'n trobaven. Estaven esgotades.
Gràcies a la Montserrat, aquesta veïna que és mitja mama meva, que tenia una llibreria, varem aconseguir tant nosaltres com l'altre veí, el Josep Barri, un parell de llaços ben rodons i macos, com el del palmó del meu fillol, però més grans, fets amb les quatre barres. I els varem penjar a la porta.
Em semblaven tant bonics...
A l'any següent, penso, ja la varem aconseguir. I fins ara.
Crec que té més de trenta-cinc anys, i està un pel descolorida. Però m'agrada.
En varem aprendre. Té la seva gràcia.
Penjada en vertical del terrat avall, el primer any el vent la feia plegar, i el pare ens va tallar un pal rodó de fusta que ha dut molts anys, fent de contrapès.
Però feia soroll en moure's i la mare, no fa pas tant, va treure'l tot cosint-hi unes vetes i penjant-la horitzontal a la barana.
Jo en poso una de vertical a cada finestra que dóna al carrer, i una d'horitzontal, a la terrassa, amb tota la llargada de la barana, però sempre penso que tenen un color massa lluent, un aspecte massa nou, que no les fa tan entranyables.