Aquest vespre ha trucat la Rosa.
Tot i que ens estimem força, ja que hem compartit la infància, i es nota, quan ens veiem, que ens fa il·lusió, no ens tractem habitualment.
La Rosa és la filla petita de la Montserrat, la veïna de casa, mig mama meva.
Donat que ens portem només deu mesos (ella més gran, je, je...) hem jugat molt i hem anat i vingut de l'escola juntes durant molts anys.
En fer-nos adolescents, ja varem agafar camins diferents, amics diferents i, sense voler-ho, ens varem distanciar.
La relació sempre ha estat bona, però s'ha reduït a una abraçada el dia de Nadal i petites converses quan ens trobem al barri, a Barcelona.
Avui m'ha comentat que llegeix aquest blog, i m'ha sorprès el seu comentari: "t'estic coneixent. No m'esperava que fossis així" o alguna cosa per l'estil.
Llavors m'he adonat que no ens coneixem gaire i hem comentat la sorpresa que ens causa.
Hem decidit de trobar una estona per fer un cafè, d'aquells que es poden allargar mitja tarda, ja que ens hem d'explicar moltes coses.
Un motiu més per agrair en aquest blog.
Segur que la estimació que ens professem ens durà a una bona amistat, ja que tenim moltes més coses en comú del que potser haguéssim imaginat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada