Genial

Finalment ha estat un cap de setmana genial.
Tot i les meves limitacions, he aconseguit passar-m'ho molt bé.
Ahir al vespre, el sopar d'aniversari d'una de les meves millors amigues, la Marga.
La colla d'aquí a Begues ens trobàvem per celebrar tots junts.
Es va riure i es va menjar molt bé, doncs ella és una gran cuinera.
Aquest matí, envoltat per la emoció de les votacions. La alegria del gest ha estat desbordant, i crec que només serà superada quan el referèndum sigui vinculant. Tot arribarà!
Al migdia calçotada a Begues amb amics de Barcelona.
Hem rigut tant a l'hora de dinar, que fins i tot ens costava menjar segons quins moments. Sort que ens han donat un menjador petit per a nosaltres sols!
La gresca ha seguit a la tarda a casa, amb cafè, cava i galetes.
Al vespre, xerradeta amb la Mª del Mar, la més antiga de les meves tres millors amigues, doncs ens coneixem de l'escola. Avui ha fet anys i hem rigut força tot discutint si aquests 52 dies que ens portem em fan a mi més vella o ja som igual de grans.
Resumint, he de donar gràcies per tenir tants i tan bons amics, que aconsegueixen amb el seu bon fer i la seva companyia fer-me molt feliç, ajudant-me a superar tràngols com el que ara visc.

Adagio

Avui visc un tempo lent i una mica trist.
El cel, amb una grisor indefinida, neutra, no dóna pas a la llum, que arriba massa tamisada i tènue.
I jo visc empresonada dins d'un episodi de dolor, intens, sobtat i punyent que es va fer present ahir al vespre.
Havia estat un dia intens, amb aquell ritme endimoniat que últimament porto.
Potser vaig forçar massa a la piscina. Segurament la suma de tot plegat.
Al vespre, tot esperant el Tomàs, em vaig asseure a estudiar al sofà. Potser la posició no era gaire adequada però, en qualsevol cas, en el moment de voler aixecar-me, es va desencadenar tot. Amb una fúria inexplicable, amb una contundència absoluta.
I potser hauria plorat. Mentre feia el sopar hauria plorat.
Ara estic una mica abatuda, no només per la exigència del moment, sinó sobretot per la evidència de que, per molt que m'entesti a fer una vida el més normal possible, és molt complicat assolir el ritme que jo voldria dur.
Provo de pensar un discurs positiu, però ara no m'acaba de convèncer.
Em cal reposar cos i ment; deixar que la medicació i el repòs facin la seva feina.
I necessito la companyia de casa, i la joia que em durà estar amb amics tot el cap de setmana.

Ahir

05.40 Aquell despertador digital, pla, amb format de butxaca, que fa tantíssims anys que ens acompanya, fa la seva feina.
05.45 He necessitat cinc minuts per aterrar al món dels vius. M'aixeco.
Got de llet de soja amb molt cafè i dutxa. Trio aquella faldilla texana de color verd i una samarreta grisa. Botes altes sense taló, arracades negres en forma de boleta, anell amb un trosset d'eben, estil anys setanta, i un mocador blanc i negre que va venir fa poc temps de París com un bonic regal.
06.40 Aconsegueixo sortir de casa. Cap a Barcelona. Ronda de dalt.
07.27 Recullo a la mama, i enfilem cap a la Dexeus nova, al mig de la Diagonal. Gran embús de trànsit.
07.55 Arribem a la consulta. Visita de control. Tot segueix estable.
08.55 Torno a deixar a la mama a casa seva. Abans d'arrencar de nou el cotxe, desembolico aquell entrepanet de pernil que m'ha preparat, per anar mossegant als semàfors. Boníssim.
09.35 Gavà. Començo aquesta jornada laboral una mica més curta, però no menys intensa. El matí té la virtut d'embolicar-se, i semblo una baldufa donant voltes.
11.00 Un moment agraït de cada dia. Cinc minuts que dedico amb un company del laboratori a prendre un cafè. Tot seguit reprenem la feina.
13.30 Dinar. Amanida i hamburguesa casolana de vedella amb ceba. Kiwi.
14.00 Torno al laboratori. Estona que aprofito per descansar, llegir el correu o estudiar, segons el dia. Cafè.
15.00 Arrenquem de nou la feina. Aquest cop menys embolicada. Puc enllestir coses.
18.10 Ja sóc al carrer. Agafo de nou el cotxe.
18.35 Arribo a Begues. La Costeta. Bocí de pastís i copeta de cava amb una de les meves millors amigues, que avui fa anys.
19.45 La Barceloneta; el meu barri. Recullo al Floc per fer una passejada d'emèrgencia. Només un quart escàs.
20.05 La Costeta de nou. Avui toca sessió de teràpia. Una estona important que m'ajuda a trobar l'equilibri. Hauria de ser d'una hora, però s'allarga força.
21.40 La Barceloneta. Em prenc un tall de formatge amb una torrada mentre agafo les partitures.
21.50 Torno a marxar de casa. El Floc em mira com si m'hagués tornat boja de tant donar voltes.
22.00 Assaig a la coral. Un dels millors moments del dia. Sembla mentida la felicitat que em proporciona. Bé; molts de vosaltres sabeu com d'important és la música per a mi.
00.10 Arribo a casa desvetllada. Em faig un petit entrepà d'un altre tipus de formatge. Ara emmental. Abans, manxec. Llet de soja tot baixant i contestant el correu.
01.00 Marxo al llit. Una estona massa curta de lectura. Bona nit.

Aquell llibre esgrogueït

Ahir, amb ocasió de la presentació d'un nou treball d'un cantant català dels de tota la vida, però que no és gaire del meu grat, vaig recordar la meva primera compra d'un llibre de poemes. De Miguel Hernández, a qui també va dedicat el disc.
Jo no tindria més de dotze o tretze anys, i necessitava fer un treball sobre un poeta de parla castellana.
Ho vaig comentar al pare i, en sortir del conservatori, em va dur a una llibreria que jo recordo petita, fosca i atapeïda, que hi havia en front, allà al carrer Bruc.
Se que ho varem estar parlant amb el llibreter, i vaig sortir d'allà amb un llibre en edició de butxaca, molt senzilla, amb un paper bast i lleugerament esgrogueït, d'un recull dels seus poemes.
No recordo el treball de l'escola, però sí que recordo que vaig anar llegint aquelles lletres.
Ara el llibre té els fulls d'un color marró pujat i ahir, en obrir-lo, vaig veure que hi ha guardats papers amb anotacions meves.
Potser valdrà la pena tornar-lo a fullejar. Fa massa temps que no ho faig.

Sanefes

Ahir vaig viure una bona estona amb la mama.
Va venir a dinar a casa i, a més del sobre de bon pernil que sempre ens porta per a l'aperitiu, va dur-se la llibreta en la que fa tota la feina dels tallers de memòria.
Tot i que hi va amb moltes ganes, el passat divendres estava una miqueta moixa doncs hi ha un exercici que no és capaç de fer.
La cosa consisteix en unes sanefes senzilles que els hi mostren un parell de minuts i que, un cop amagades, els avis les han de reproduir en el seu quadern.
Després d'una bona xerrada al respecte, vaig pensar que seria bo treballar-ho plegades.
Així, després de les postres i la sobretaula, ens varem posar a la feina.
Va ser una estona agradable en la que vaig provar de fer-li agafar un mètode per tal que li sigui més fàcil recordar els dibuixos, i en la que varem omplir una bona colla de fulls amb les sanefes que m'anava inventant.
No puc saber fins a quin punt li servirà, però potser li fa agafar una mica de confiança.

Lluny

M’agrada aquesta calma
que visc.
De tant en tant,
una alenada d’aire fresc,
plaent,
m’esbulla els cabells.
I jo somric.
I et visc a l’eteri,
lluny però intens.
Lluny…

Estret

L'olla és al foc, però encara no em regala la cantarella de l'aigua bullint. Avui minestra de verdures.
Aprofito aquesta estona, doncs em sembla que torno a viure amb el cronòmetre a la ma. Tot ajustat.
Avui he plegat de treballar a l'hora que correspon, doncs crec que ja he compensat força les hores que he dedicat a la mama i els seus metges. Ho aniré espaiant, doncs aquesta hora de més em cal molt al vespre.
En arribar, després de fer un mos i obrir aquesta andròmina amb pantalla per tal de baixar el correu, m'he endinsat dins d'aquella bogeria de roba que s'havia instal·lat perillosament aquest cap de setmana a l'habitació de la planxa.
De vegades em meravello de com s'ho deuen de fer les famílies nombroses, doncs aquí, tot i essent només dos, es mou una quantitat de roba astronòmica.
He dedicat una hora i mitja a bon ritme, quasi sense respirar, a plegar, planxar i endreçar tota una munió de coses. I encara n'ha quedat força per planxar. Força.
Sembla mentida el temps que et pren la intendència d'una casa. Un temps irrenunciable, però que no satisfà gaire.
Poc a poc, vaig encabint totes les meves activitats culturals i de lleure, l'estudi, la feina i aquesta empipadora intendència en aquest marge estret d'hores que ens concedeix cada dia.

Diumenge

Aquest matí hem estat en un acte de la plataforma Begues decideix.
El Josep Cruanyes i el Vicent Sanchis ens han donat la seva visió de la situació actual de Catalunya, i ens han encoratjat a votar. Dues persones amb caràcters ben diferents i amb formes d'abordar la qüestió diferents, però amb un objectiu comú tan important com és la independència del nostre país. Ambdós de molta alçada, ambdós molt interessants.
Em fa feliç el fet d'estar participant d'aquest moment que crec important per al país, fins i tot sigui quin sigui el resultat aconseguit. Tot és feina feta, i tot és anar fent camí.
El meu cap de setmana musical ha estat i és força variat.
Ahir, aprofitant que un refredat que aquest cop no em pertany ens va fer quedar a casa, vaig dedicar-me a escoltar Schubert; el Cant del cigne, en vinil.
Aquesta tria ha estat condicionada per la classe d'història de la música del passat dimarts, que es va dedicar als lied d'aquest compositor, al Viatge d'hivern.
Com que n'havia trobat la lletra, el vaig poder escoltar molt més acuradament, doncs el meu alemany és massa bàsic, i vaig passar una bona estona.
Aquesta tarda, i donat que no podré assistir en aquell concert de Schönberg al que volia anar, la he dedicat a música del seu temps: el concert per a violí d'Alban Berg, també en vinil, i un cd de la Mireia Vendrell en que interpreta acuradament obres de Klein, Webern i Prokofiev.
M'agrada molt la sonata de Gideon Klein. Tot i que no hi ha molta obra d'aquest compositor, doncs va morir molt jove als camps nazis d'extermini, en buscaré, doncs m'arriba molt endins.
Ara, mentre escric, i per canviar de registre, omple l'espai Passio, d'Arvo Pärt, obra mestra que sempre m'emociona.

De nou, decadent

Pensa't.
Mira al teu voltant per veure el que escampes.
Somriures forçats i comentaris banals
acompanyen les teves tonteries.
Has crescut, però el gir del to dels teus cabells
no ha ajudat
a que et responsabilitzis dels teus actes.
I segueixes trucant amb aquella cantinela
que fa esgarrifança.
I encara proves de donar lliçons que no coneixes.
Pensa't i renta't que, en el món, no tot és ànima.

Potser ja arrenca

Quarts de vuit del matí. Ja era a punt per marxar.
Com sempre, he anat a l'armari de l'entrada per agafar l'anorac i la bufanda.
Encara fa fred aquests dies i jo sóc fredolica de mena; potser no de mena però sí des que sóc reumàtica.
En posar-me'l, una gran calorinada m'ha envaït. Així, de cop i volta.
Tenia pressa i m'he quedat un moment sense saber què fer; quina roba posar-me.
He baixat les escales amb l'anorac descordat i la bufanda a la ma, amb totes les ganes de treure'm aquelles peces.
En arribar al cotxe tot seguia igual. I jo, també, dubtant.
Fa un parell de setmanes que he entrat en el que sembla una fase més d'aquest període anomenat menopausa, del que he estat en fase "pre" tant de temps.
Potser sí que tot arrenca.
De moment, sense saber gaire quina roba vestir, doncs, en general, visc força més acalorada.

Mames

El divendres va ser un dia que em va omplir d'una mena de melangia que encara no he pogut deixar del tot.
Havia de ser un dia ple, que esperava amb il·lusió, però els esdeveniments el van anar desfilant d'aquella trempera.
Ja de bon matí, una conversa amb un amic, potser una mica més emboirat i trist del que jo voldria, que em va donar una noticia que podria definir com luctuosa.
La fi d'uns temps viscuts, intensos, importants i bonics, que difícilment tornaran a renéixer.
En acabar de treballar, al migdia, aigua.
Un moment de felicitat, sens dubte, però amb la feina de provar de posar aquest cos estovat i eixamplat en el punt de forma de que gaudia ara fa un any.
Després de l'esforç, camí de Barcelona, a on m'esperaven unes bledes "de mama", acabades de fer.
Un embús d'aquells monumentals em va fer arribar força més tard del que havia previst, i dinàvem a les cinc de la tarda.
Tot i que el menjar era deliciós, molt del meu gust, el cansament no me'l va deixar fruir amb tota la seva intensitat.
La tarda amb la mama, agradable, però amb un punt de nostàlgia tot veient aquella iaia riallera en què s'ha convertit.
És prou feliç, però em neguiteja veure com ha perdut facultats.
Vaig passar una estona a veure la meva segona mama, la Montserrat, i em vaig trobar una avia molt cansada, tant física com mentalment.
És una dona amb una enteresa excepcional, però les circumstàncies que viu passen molt per sobre de la seva condició física, molt precària d'uns anys ençà.
En marxar de ciutat, el record d'aquelles dones enèrgiques de fa uns anys es barrejava amb les imatges d'una tarda viscuda amb una barreja de tendresa, tristesa i molta estimació.

Shönberg i un queixal

Encara em fa mal el queixal.
Bé, el queixal impossible, que no n'hi ha, però sí tot el muntatge previ que l'ha de substituir.
No he passat malament el dia, però ara al vespre s'ha revenjat. Creia que la qüestió estava més calmada, però encara es manifesta amb tota la seva empenta.
Sembla que visqui dins d'un cert regust metàl·lic, sobretot en els moments més intensos, i no faig més que imaginar-me aquells personatges de la Rússia de la primera meitat del segle passat amb aquelles dentadures metàl·liques que sempre m'han impactat tant.
Segur que en pocs dies ja no ho recordaré, però ara necessito rondinar.
I aquí ho deixo.
Aquest vespre m'ha acompanyat Shönberg.
Amb motiu de l'anunci d'un espectacle amb la seva música, m'he decidit per a ell, i he escoltat les úniques peces de que disposo en vinil: La nit transfigurada i el Quartet de corda.
M'ha donat empenta mentre feinejava amb la roba.
Cada vegada m'estimo més la música del segle vint.
Curiosa barreja, la meva.