Menges a l’ermita

Agafes una poma i un parell de plàtans, els talles a bocinets, els hi afegeixes sucre i ho poses dins d'una paella amb mantega. Un cop comença a caramel·litzar ho retires i ho empolsimes amb canyella.
Obres el paquet de pasta de crestes, doncs no les sé fer, i les farceixes amb aquesta mescla. Tanques i fregeixes amb oli d'oliva.
Un cop passades pel paper assecant, els hi tires sucre per sobre.
Aquestes són les postres que he preparat aquest matí per portar al dinar que hem fet a l'ermita de Bruguers, per l'aplec.
Al matí, tot assajant, cireres. Ben bones!!
Gruixudes, carnoses i gustoses. Han posat un punt d'alegria al matí.
Llauna de cervesa i bosseta de patates fregides, d'aperitiu.
Botifarra amb mongetes, all i oli, pa de pagès i amanides. Vi amb gasosa. Aigua.
Crestes dolces (les d'abans), bunyols, galetes, pastís de xocolata, maduixes amb moscatell i més cireres. Cafè.
Hem cantat, hem rigut i hem pres el sol.
Hem fet força cua per recollir el dinar i hem xerrat força.
Ha estat un dia molt agradable. Bonic.
Per la propera vegada, en faré més, de crestes, ja que han volat només a la nostra taula i no n'he pogut oferir a les altres.

Reflexions emboirades

Ahir per la nit em varen donar un disgust important, i qui em va donar la noticia, tot i no ser-ne el culpable directe però potser sí indirecte, feia una estona havia estat rient amb veu ben alta.
Ara he d'anar a cantar, i no en tinc ganes. Gens. Per diversos motius.
Em costa el fet de viure amb la constant sensació de que tiro jo, tota sola, del carro.
Potser tinc ajuda en la intendència, però, en les coses importants, estic sola.
I tothom disposa o exigeix.
Tot Déu es mira només el seu melic i no sent cap empatia amb l'altre, tot i que sembla que l'estima, doncs en cap moment es plantegen les meves necessitats, les meves angunies.
Poc a poc estic aprenent a estimar-me.
No té cap sentit el fet de només donar-se als altres, en un combat desigual, quan només reps d'ells en el moment en que els hi interessa.
Començo a creure que també em mereixo aquest respecte. I me'l dono. I no s'ha de confondre amb l'egoisme.
Aconseguiré sortir-me'n, no en tinc cap dubte, tot i la duresa del camí.
Ara per ara, caminar feixugament, tot provant de no caure.

Divendres

Encara no els hi agafo el pols en aquests divendres.
Ja estem de ERE, i em toca fer "festa" els divendres. Avui és el segon.
Un sentiment incòmode, d'estar a on no toca, omple el dia.
Ahir, corrent com una boja, tot acabant d'enllestir feina, i avui a casa.
Encara tinc molts serrells per rematar degut a les circumstàncies viscudes últimament a casa, i aprofito per fer-ho els divendres, però potser també degut a que no estic sola, no trobo el meu espai.
Fa molt de temps que no escolto música, dons el televisor fa hores extres, i aquelles estones de soledat tant meves s'han esvaït.
Ahir la tarda va ser diferent.
Vaig anar a veure una exposició del pintor Josep Mompou, germà de Frederic, el músic.
A més, vaig gaudir d'una activitat paral·lela, en que es llegien poemes d'en Tomàs Garcés, amic del pintor, i es cantaven peces d'Eduard Toldrà i Mompou músic.
A l'anada, els carrers bullien tot preparant-se per l'arribada dels jugadors del Barça, i una sensació d'optimisme i festa ho omplia tot.
A l'exposició, pau, intimitat i una sorpresa ben agradable en veure aquelles pintures.
Copio aquí part d'una frase que em va impactar profundament: "Mompou va començar pintant el perfum de les coses, més que no pas les coses en si."
Molts sabeu la importància que tenen per a mi les olors de les coses, i que cuido molt el caràcter del perfum que amara la meva pell. És tot plegat una lleugeresa etèria que diu molt de les coses i les persones.
La seva olor, el seu perfum.
Aquelles pintures són lleugeres, però importen. Deixen petjada.
En sortir, altre cop aquella bogeria de la que fins i tot jo n'he estat partícip aquests dies.
Ara, provaré de recuperar una estona d'estudi.
No els hi agafo el pols en aquests divendres...

Ofrena als Déus

Em fa mal quan et penso
tant de mal, que m'ofego

Demanaré als Déus que em permetin
deixar d'estimar-te
i lligaré la passió amb forrellat
tot provant d'oblidar-te

Potser un demà llunyà
darrera les boires
trobaré un recer tranquil
i podré aixoplugar-me

Piscina

Avui he tornat a la piscina.
Feia una colla de setmanes que no en tenia oportunitat, i avui ho he aconseguit.
Aquest és un any en que s'han anat encadenant un grapat de circumstàncies que m'han mantingut molt més lluny del que voldria de l'aigua.
He de dir que ha estat un dia peculiar.
Una de les lentilles m'ha fet la guitza fent-me treballar força per col·locar-la a l'ull esquerre; l'altra, a la primera.
Un cop al recinte, el carril que uso habitualment, no estava marcat. Hi eren tots els altres però aquell no. Un socorrista m'ha indicat un carril alternatiu.
He fet vint llargades. Està bé, donada la precarietat de la meva forma física.
Avui però, el xipollejar de l'aigua no ha estat el so que m'envoltava. Hi havia una classe d'aeròbic dins de la piscina petita, i una música infernal sonava a tot volum per tal de fer portar el ritme en aquelles dones.
La estona que dedico després a sota dels dolls d'aigua per tal de relaxar l'esquena i el crani, també ha estat condicionada per tant de soroll.
Finalment, uns minuts al jacucci, a l'altra banda del recinte, que sortosament han coincidit amb la tornada de la tranquil·litat.
Amb tanta dona fent exercici, cua a les dutxes, és clar.
Tot i així ha estat una estona plaent, que m'ha ajudat a girar un dia complicat.
Procuraré tornar-hi ben aviat!!

Ventada

Trontollo, però no caic.
Les cames, sense forces,
em porten poc a poc
però camino

El teu enuig no m’ajuda
Has pensat en mi per un moment?

Tot el que tinc és negació i silenci
i l’ànima al vent
exposada a tothom

Em cal un mot franc
una conversa tranquil·la
i tan sols la buidor omple
la meva estança

Ara vaig més enllà
Provo d’alliberar-me
d’aquest aire feixuc
i busco una ventada
que em netegi l’ànima

Faré camí

Vigiles la porta
Ha de quedar ben oberta

T'estalvio la feina
Jo ja he tancat la meva

Hem viscut de silencis
mirades i lletres
però sense una paraula
valenta

Faré camí, tot buscant
franquesa

Vermell antic

Tant de vermell et sorprèn i aclapara
i corres un cop més a negar-te
Potser no calia

Ningú coneix el camí que porta
al brollador que t'ha amarat
de color i tendresa

Aaaaaiiiii !!!

Acabo de baixar el correu, i m'imagino la cara que dec d'haver fet quan he vist que els del PP de Begues m'han enviat informació d'un acte electoral aquí al meu poble.
No entenc com han obtingut la meva adreça.
Els hi he contestat dient que facin el favor d'esborrar-me de les seves llistes.
Clar que, com que ho he fet en català, potser no ho entenen....

Adéu, Tresa

Avui el maldecap és molt potent, d'una gran exigència, però no me'n puc estar d'escriure quatre ratlles per recordar a algú molt estimat que ahir per la tarda ens va deixar.
Casualitats de la vida, la Tresa, la senyora de la neteja de la feina, va marxar en una tarda de joia i cant, com ara fa un any, en que, en una tarda com aquesta, l'ànima del Josep, amb qui compartia malaltia, va enlairar-se per emprendre un nou camí.
Tots dos m'han deixat la seva empremta, i de tots dos me'n queda un record inesborrable.
Ahir, en aquell moment de tristesa que vaig patir tot i estar esperant la noticia, vaig poder fer-ne cinc cèntims de la Tresa a una companya de la coral que em va preguntar.
De seguida va concloure que, tot i les dificultats de tot tipus que la varen rodejar durant la vida, la Tresa havia entès què era viure, i havia aprofitat el camí.
Aquest vespre el tanatori era ple de gom a gom i no he pogut deixar de sentir una certa satisfacció veient tanta gent que la estimava.
Tresa, la teva senzillesa i el teu bon fer, de segur que ompliran els espais allà a on vagis, i sabràs, com sempre, fer feliç a la gent.

No cal

He aterrat.
Sóc a casa, finalment.
Tres quarts de dotze, i només m'he aturat una estoneta a mig sopar, abans del postre, per parlar amb una bona amiga que m'ha trucat.
Ritme vertiginós.
I encara he de posar una rentadora.
Tinc la satisfacció de dir que a la feina no em posen cap problema amb les hores que necessito, però també he de dir que, en quant arribo, el meu cap m'espera amb candeletes, i vaig fent una muntanya de coses alhora tota la estona.
Estic immensament cansada, però encara sóc capaç de riure.
Ara però m'aclapara la sensació de que a casa tothom em necessita i em reclama.
Potser sóc jo la que també necessita de tant en tant, i crec que no s'ho plantegen.
No ho provo de fer entendre. No cal.
Recuperaré el goig d'un got de llet de soja calenta, i aniré a dormir en quan enllesteixi la feina.

Amistats musicals

Fa una setmana llarga que hem tornat a la vida hospitalària.
Com que hem tornat a la mateixa planta, la de cardiologia, hem recuperat cares i hem establert converses amb familiars de malalts veïns, que també fa dies que s'estan allà.
És curiós el veure les diferents formes d'encarar els problemes que tenim tots plegats.
El que més hi he vist és angoixa, però he de dir que en cap moment li he obert la porta de la nostra habitació.
És clar que hi ha hagut preocupacions i, tot i que demà és pràcticament segur que marxem a casa, en quedaran unes quantes per resoldre, però mai hi ha hagut desànim ni neguits.
Estic prou satisfeta de com ho hem portat tot plegat.
He tornat a constatar com la música uneix les persones.
Hi ha una infermera amb la que sempre he connectat.
Tot xerrant una miqueta, va resultar que també canta en una coral.
Hem compartit impressions, ens hem explicat aventures musicals i hem rigut.
La mare diu que totes dues plegades faríem parar boig al mestre.
Ara en tinc el mail. Espero que en surti una amistat maca.

Part positiva

És clar que tot en aquesta vida té la seva part positiva. Totes les situacions, per complicades que siguin, tenen alguna cosa bona.
Aquests dies són especials a casa. Convivim amb la mare, fins que es recuperi.
Tot i la exigència de la situació, estic gaudint d'una relació bonica.
Tinc moltes ganes que es trobi bé, que torni a ser ella, però he de dir que en aquestes circumstàncies es comporta d'una manera dolça i tendra.
El seu caràcter és eixut i dur, tallant, i així ha de tornar a ser, però ara és una iaiona agraïda, que et deixa fer, i amb la que em trobo a gust.
La mimo, ric amb ella i festejo qualsevol cosa: des del berenar que s'ha acabat tot sencer fins a la passejada de cada tarda.
Em deixo anar, i la estimo d'aquesta manera extravertida que em surt de dins.
És bonic.

Escrits

Fa una colla de dies, em comentava algú, a qui tinc en molta estima, la facilitat que té de pujar i baixar l'estat emocional.
Jo li deia que no és tan dolent com sembla.
A mi em passa el mateix. Podem pujar al més alt, amb les emocions a flor de pell, i l'endemà relativitzar-ho tot una mica.
No som plans, com una truita a la francesa.
Ho expressem o no de cara a fora, bullim per dins. És un tret del nostre caràcter. Suposo que no hi podem fer res.
Aquí he deixat uns escrits fets en uns d'aquells moments. Moments preciosos per a mi. Moments que em fan viure i que donen sentit a tot plegat.
Ara els veig amb la distància dels dies, però tot i així aquí els deixo.

Hospital

Et sé lluny, darrera d'aquests núvols,
enllà de la muntanya,
i enyoro aquell moment compartit.
Els vidres molls no em deixen
veure't la cara.

La salabror que amara

He plorat després d'aquell cant.
Per un moment, barrejada amb la gent,
he sentit com els ulls es negaven de llàgrimes.
Aquesta passió,
impertorbable als esdeveniments,
que ens mou i emociona alhora,
dóna sentit als meus dies
i felicitat a les meves hores.

Recer

M'he fet un racó en aquest espai
inhòspit que m'envolta.
Arrecerada, miro els llums de la ciutat
i penso en els records inexistents.
La teva ma en la meva i uns llavis
que ens fan estremir mentre es troben
per primera vegada. Bonic somni.
Torno a mirar enfora i ara veig
aquells ulls que sempre em parlen.
I l'inhòspit esdevé acollidor.
M'adormo, sentint la meva ànima
dins la teva.

Vivències a la Diagonal

M'he passat una dotzena de dies instal·lada a la Diagonal de Barcelona, molt a prop del Corte Inglés.
He viscut, per tant, els avantatges i inconvenients que comporta habitar al bell mig d'una de les entrades de la ciutat.
El millor de tot, les vistes.
N'he tingut de tot tipus. Des de l'inici de la Diagonal, mirant al Llobregat, passant per una vista frontal del mar, amb Montjuïc entre els molls de càrrega i la platja de la ciutat i la última i de més durada, en que tot i tenir en front aquell edifici del que pengen tantes plantes que abans era de Banca Catalana, la visió de Collcerola per una banda i un bocí de la Diagonal per l'altra era llarga i maca. Donada la distància entre edificis, no et restava ni un bocí d'intimitat el tenir aquelles oficines al davant.
Pràcticament tota la resta em semblen inconvenients.
No m'agrada el soroll i allà, si obries els finestrals, que eren de doble vidre, tot i estar al pis novè se sentia una remor del trànsit prou elevada com per molestar.
A més, el passat dimarts hi havia Barça.
En provar de sortir de la Ronda de Dalt ja vaig veure que alguna cosa no rutllava.
Més de mitja hora fins passar l'Hotel Princesa Sofia, per arribar a la zona de l'hospital i adonar-me que no tant sols no hi havia aparcament sinó que també el de l'edifici estava col·lapsat. Espera davant de la barrera fins que alguna de les visites va marxar.
L'aparcament ha estat una despesa més que considerable.
He procurat buscar zones blaves, però hi ha hagut uns quants dies en que les circumstàncies no em permetien baixar cada dues hores, i me'n he hagut de sortir amb el "mòdic" preu de trenta € diaris del pàrking. Una bogeria.
Prefereixo de totes totes el barri a on viu la mama, d'esquenes al Parc Güell, a on la tranquil·litat és considerable i el tracte entre veïns molt proper. I encara hi queden zones lliures d'aparcament.
Ja veurem fins quan!