Ahir per la nit em varen donar un disgust important, i qui em va donar la noticia, tot i no ser-ne el culpable directe però potser sí indirecte, feia una estona havia estat rient amb veu ben alta.
Ara he d'anar a cantar, i no en tinc ganes. Gens. Per diversos motius.
Em costa el fet de viure amb la constant sensació de que tiro jo, tota sola, del carro.
Potser tinc ajuda en la intendència, però, en les coses importants, estic sola.
I tothom disposa o exigeix.
Tot Déu es mira només el seu melic i no sent cap empatia amb l'altre, tot i que sembla que l'estima, doncs en cap moment es plantegen les meves necessitats, les meves angunies.
Poc a poc estic aprenent a estimar-me.
No té cap sentit el fet de només donar-se als altres, en un combat desigual, quan només reps d'ells en el moment en que els hi interessa.
Començo a creure que també em mereixo aquest respecte. I me'l dono. I no s'ha de confondre amb l'egoisme.
Aconseguiré sortir-me'n, no en tinc cap dubte, tot i la duresa del camí.
Ara per ara, caminar feixugament, tot provant de no caure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada