Avui un dia embolicat.
Tot i que, com que avui es Sant Pere, és festa a Gavà i no treballo, marxo a ciutat.
Coses de metges amb la mama i alguna altra cosa.
I aprofito per dinar amb ella, i tastarem la coca que aquest cop he fet amb xocolata.
Al vespre, a Begues, no arribaré a passar per casa i, enllaçant una cosa amb una altra, segur que tornaré prou tard.
Ja veurem si me'ls trobo tots adormits!
dimarts, 29 de juny del 2010
diumenge, 27 de juny del 2010
Regal
Fa un parell de dies que a casa hem rebut un regal molt esperat.
La nostra orquídia, que va arribar a l'octubre amb un parell de flors i ens en va regalar una bona colla fins al març, fa unes setmanes va poncellar i ara ja ens ha donat la primera flor.
Ens hauríeu de veure cada dia mirant el desenvolupament d'aquestes poncelles, tots meravellats, ja que no ens ho esperàvem.
He de dir que vaig seguir els consells d'un bon amic, molt entès en plantes, que em va explicar, entre d'altres coses, com havia de tallar la tija.
I hem tingut la sort que li ha agradat el lloc a on s'està.
Tot i perdre una de les dues tiges originals, dons la cosa no ha estat tan fàcil, ara podem gaudir de la flor que aquí us mostro en una fotografia que potser no li fa gaire justícia, però no vull destorbar a qui la pot fer molt millor, ara enfeinat.
Gràcies jardiner!!
dissabte, 26 de juny del 2010
Consells, Mahler i fideus
Com que la cassola va seguint el seu ritme pausat, tot fent el sofregit, he arrencat al cd la quarta simfonia de Mahler mentre aprofito per escriure quatre lletres.
Avui parlava amb un bon amic sobre com els problemes de tot tipus arriben a condicionar les persones, fent molt més ineficaç la seva tasca i, fins i tot, arribant a comprometre el treball i l'esforç de molta gent.
El que a mi em fa reflexionar és que, moltes d'aquestes persones, habitualment en una posició superior a la meva, es permeten el fet de donar consells, cosa que en sí està prou bé, però amb un cert aire de condescendència, com si les teves tribulacions fossin menudències.
Fa uns dies comentava a la feina que la psiquiatra a la que m'han adreçat per aquest quadre d'estrès al que estic plantant cara, en quadrar el meu perfil, em va dir que sóc una persona molt lluitadora. Doncs bé, dues persones em van mirar amb un cert aire d'incredulitat, quan he vist com, per al més petit inconvenient, han perdut els papers una bona temporada.
Sempre em sorprèn com la gent s'aboca a la crítica fàcil o al consell d'estar per casa, sense fer-se càrrec que ells mateixos són tant o més febles que aquells als que s'atreveixen a mirar des d'una posició més enlairada.
Amb tot, ja he tancat el foc de la cassola, tot esperant la companyia de casa per tirar l'aigua en aquells fideus de cabell d'àngel amb sípia i calamar que, de moment, fan molt bona olor.
A veure si acompleixen la meva expectativa!
Avui parlava amb un bon amic sobre com els problemes de tot tipus arriben a condicionar les persones, fent molt més ineficaç la seva tasca i, fins i tot, arribant a comprometre el treball i l'esforç de molta gent.
El que a mi em fa reflexionar és que, moltes d'aquestes persones, habitualment en una posició superior a la meva, es permeten el fet de donar consells, cosa que en sí està prou bé, però amb un cert aire de condescendència, com si les teves tribulacions fossin menudències.
Fa uns dies comentava a la feina que la psiquiatra a la que m'han adreçat per aquest quadre d'estrès al que estic plantant cara, en quadrar el meu perfil, em va dir que sóc una persona molt lluitadora. Doncs bé, dues persones em van mirar amb un cert aire d'incredulitat, quan he vist com, per al més petit inconvenient, han perdut els papers una bona temporada.
Sempre em sorprèn com la gent s'aboca a la crítica fàcil o al consell d'estar per casa, sense fer-se càrrec que ells mateixos són tant o més febles que aquells als que s'atreveixen a mirar des d'una posició més enlairada.
Amb tot, ja he tancat el foc de la cassola, tot esperant la companyia de casa per tirar l'aigua en aquells fideus de cabell d'àngel amb sípia i calamar que, de moment, fan molt bona olor.
A veure si acompleixen la meva expectativa!
divendres, 25 de juny del 2010
Sant Joan
Aquest any el Sant Joan ha estat una mica diferent.
Ja fa uns anys que sopem al jardí de la comunitat de veïns d'uns amics nostres i, havent sopat, es fa ball i força gresca.
Jo vaig començar a sopar amb un jersei i vaig acabar amb un anorac, doncs feia massa fresca per estar assegut tranquil·lament. El Tomàs, que no va agafar anorac, va acabar passant una mica de fred.
Però el que va condicionar més la festa van ser les notícies de l'atropellament del tren de Castelldefels, que ens anaven arribant de primera ma, doncs qui ara fa de batlle també celebra al mateix lloc.
Amb les trucades que rebia constantment, doncs es va demanar ajuda als pobles dels voltants, ens anava comentant l'abast de la desgràcia.
Ens va afectar força, com podeu imaginar.
Així, la revetlla es va acabar amb les cadires al voltant de la foguera, i anar xerrant tots plegats mentre veiem uns quants focs que els nanos anaven encenent.
Fred i una certa tristesa; quin Sant Joan més singular.
Ja fa uns anys que sopem al jardí de la comunitat de veïns d'uns amics nostres i, havent sopat, es fa ball i força gresca.
Jo vaig començar a sopar amb un jersei i vaig acabar amb un anorac, doncs feia massa fresca per estar assegut tranquil·lament. El Tomàs, que no va agafar anorac, va acabar passant una mica de fred.
Però el que va condicionar més la festa van ser les notícies de l'atropellament del tren de Castelldefels, que ens anaven arribant de primera ma, doncs qui ara fa de batlle també celebra al mateix lloc.
Amb les trucades que rebia constantment, doncs es va demanar ajuda als pobles dels voltants, ens anava comentant l'abast de la desgràcia.
Ens va afectar força, com podeu imaginar.
Així, la revetlla es va acabar amb les cadires al voltant de la foguera, i anar xerrant tots plegats mentre veiem uns quants focs que els nanos anaven encenent.
Fred i una certa tristesa; quin Sant Joan més singular.
dimarts, 22 de juny del 2010
Reflexions
Aquests dies em costen.
Un munt d'emocions de tot tipus, afegit en el trasbals que em produeixen un parell de medicacions noves i un cert grau d'al·lèrgia barrejada amb refredat, fan que hi hagi un gran cansament que em xucla les forces, i s'endú la meva energia nord enllà, o ves a saber a on.
Ahir visita al cardiòleg.
La bona nova és que tot funciona segons el previst, però una mica de desànim en adonar-me de l'estat del cor de la meva mare, més xacrat del que m'imaginava encara que prou operatiu.
Embolic familiar.
Ha estat amb la família del pare. Complicat i difícil de resoldre. I m'ha pres moltes hores de meditació.
Com sempre, una part positiva, doncs he refet el contacte amb una cosina.
Ja he explicat alguna vegada la gran diferència d'edat amb els meus cosins. En aquest cas, setze anys amb ella, i dotze amb el seu primer fill.
Jo, sempre, al mig.
Trasbals de salut a casa. Sense gaire importància, però he procurat fer molt de costat per tal de reduir angoixes.
Emoció i una mica de tensió en els assajos.
Ja som a la recta final i, tot i que anem per bon camí, hi ha encara molt de treball per enllestir, i moltes hores de dedicació per endavant.
He après força a controlar-ho, però jo, sempre, patidora.
I molta feina al laboratori, i les classes de conversa en anglès, i la feina de casa... els embolics habituals, però que, en segons quins moments, es fan una mica feixucs.
I ara no sé el perquè m'amoïno, doncs segur que amb unes hores de descans tot es refarà, i seguiré escampant rialles arreu, com fins ara.
Un munt d'emocions de tot tipus, afegit en el trasbals que em produeixen un parell de medicacions noves i un cert grau d'al·lèrgia barrejada amb refredat, fan que hi hagi un gran cansament que em xucla les forces, i s'endú la meva energia nord enllà, o ves a saber a on.
Ahir visita al cardiòleg.
La bona nova és que tot funciona segons el previst, però una mica de desànim en adonar-me de l'estat del cor de la meva mare, més xacrat del que m'imaginava encara que prou operatiu.
Embolic familiar.
Ha estat amb la família del pare. Complicat i difícil de resoldre. I m'ha pres moltes hores de meditació.
Com sempre, una part positiva, doncs he refet el contacte amb una cosina.
Ja he explicat alguna vegada la gran diferència d'edat amb els meus cosins. En aquest cas, setze anys amb ella, i dotze amb el seu primer fill.
Jo, sempre, al mig.
Trasbals de salut a casa. Sense gaire importància, però he procurat fer molt de costat per tal de reduir angoixes.
Emoció i una mica de tensió en els assajos.
Ja som a la recta final i, tot i que anem per bon camí, hi ha encara molt de treball per enllestir, i moltes hores de dedicació per endavant.
He après força a controlar-ho, però jo, sempre, patidora.
I molta feina al laboratori, i les classes de conversa en anglès, i la feina de casa... els embolics habituals, però que, en segons quins moments, es fan una mica feixucs.
I ara no sé el perquè m'amoïno, doncs segur que amb unes hores de descans tot es refarà, i seguiré escampant rialles arreu, com fins ara.
divendres, 18 de juny del 2010
Carícies
Avui he vist un vídeo que m'ha impactat molt, en el que a un gos agressiu se li donava una última oportunitat abans de sacrificar-lo.
Un veterinari voluntariós el treu del transportí; l'animal reacciona malament i marxa a un racó a on defeca de por; suaument, l'home aconsegueix posar-li una corretja per treure'l d'aquell lloc brut i, en acostar-se, li fa una carícia.
Hauríeu de veure la reacció d'aquell gos. Canvia immediatament. Es deixa acaronar, llepa al veterinari i, fins i tot, es posa panxa enlaire per deixar-se estimar.
Evidentment, aquell gos, a més, salva la vida.
Jo hi crec molt en les abraçades i les carícies. Penso que fan tant de bé a qui les rep com a qui les dóna.
Ahir mateix, la mama va acabar amb un gran somriure a la cara i fent-me petons en una sala d'espera després d'uns mimitos.
I, a casa, m'agrada buscar qualsevol excusa per "fer pagar" amb un petó.
Estimar i sentir-te estimat és una de les millors coses que et poden passar en aquesta vida.
Un veterinari voluntariós el treu del transportí; l'animal reacciona malament i marxa a un racó a on defeca de por; suaument, l'home aconsegueix posar-li una corretja per treure'l d'aquell lloc brut i, en acostar-se, li fa una carícia.
Hauríeu de veure la reacció d'aquell gos. Canvia immediatament. Es deixa acaronar, llepa al veterinari i, fins i tot, es posa panxa enlaire per deixar-se estimar.
Evidentment, aquell gos, a més, salva la vida.
Jo hi crec molt en les abraçades i les carícies. Penso que fan tant de bé a qui les rep com a qui les dóna.
Ahir mateix, la mama va acabar amb un gran somriure a la cara i fent-me petons en una sala d'espera després d'uns mimitos.
I, a casa, m'agrada buscar qualsevol excusa per "fer pagar" amb un petó.
Estimar i sentir-te estimat és una de les millors coses que et poden passar en aquesta vida.
dimecres, 16 de juny del 2010
Planer
Temperat i pacient
la pau que desprens
m'asserena l'ànima.
El teu camí planer
determinat
em fa costat i
m'assegura la passa.
I somrius quan em mires
I em dius bonica
I, tot plegat,
saps que m'agrada
la pau que desprens
m'asserena l'ànima.
El teu camí planer
determinat
em fa costat i
m'assegura la passa.
I somrius quan em mires
I em dius bonica
I, tot plegat,
saps que m'agrada
diumenge, 13 de juny del 2010
Cap de setmana
Ha estat un cap de setmana tranquil, bonic i calm.
No he de negar que he trobat a faltar una mica més d'activitat, però segur que el meu cos, i el de qui m'acompanya, han agraït el descans.
Escric des de l'emboirament d'un dinar especial, abundant pel que acostumem, i que, per prudència, hem acabat amb un cafè descafeïnat.
Penso que ha estat un error.
Tot i que he de reduir i molt les dosis de cafeïna, estic convençuda que avui hauria anat d'allò més bé. Llàstima que en arribar a casa ja era massa tard per arreglar-ho.
Enfilarem una setmana amb millors perspectives que no la anterior, tot esperant que siguem capaços de trobar les dosis adequades de calma i descans.
Encara llueix el sol, així que encara podrem aprofitar una estona agradable, tot esperant les pluges i la fresca que ens han anunciat.
No he de negar que he trobat a faltar una mica més d'activitat, però segur que el meu cos, i el de qui m'acompanya, han agraït el descans.
Escric des de l'emboirament d'un dinar especial, abundant pel que acostumem, i que, per prudència, hem acabat amb un cafè descafeïnat.
Penso que ha estat un error.
Tot i que he de reduir i molt les dosis de cafeïna, estic convençuda que avui hauria anat d'allò més bé. Llàstima que en arribar a casa ja era massa tard per arreglar-ho.
Enfilarem una setmana amb millors perspectives que no la anterior, tot esperant que siguem capaços de trobar les dosis adequades de calma i descans.
Encara llueix el sol, així que encara podrem aprofitar una estona agradable, tot esperant les pluges i la fresca que ens han anunciat.
Monestir
Una llàgrima m'ha traït,
segur que ho saps,
quan he vist reduït
el meu claustre.
Com un monjo silent
trepitjaré aquestes pedres antigues
tot sabent que aquest camí
no l'esborrarà pas l'aire.
segur que ho saps,
quan he vist reduït
el meu claustre.
Com un monjo silent
trepitjaré aquestes pedres antigues
tot sabent que aquest camí
no l'esborrarà pas l'aire.
dijous, 10 de juny del 2010
Camí
El dilluns al vespre vaig tenir una gran, que no grata sorpresa, en arribar qui m'acompanya absolutament fora de si, tot enarborant un discurs que em recordava temps antics, fatídics.
No dic que no hi hagués una bona part de raó, tot jutjant des de fora els seus problemes laborals, però del que vaig restar convençuda ja en el primer moment és que aquella actitud crispada no duia enlloc.
Inquieta, vaig marxar a dormir tot provant de pensar que potser tornaria la calma, però l'endemà es compliren els pitjors pronòstics.
Al vespre em vaig trobar unes faccions extremadament tenses i una paret en la que rebotava qualsevol argument.
Tot i anar la processó per dins, no vaig perdre la serenor tot i sabent que mai seria capaç de tornar a passar per unes circumstàncies funestes ja viscudes.
I vaig mirar de trobar petits remeis i, amb una certa cautela vaig provar de reconduir la situació.
I així va ser.
Vint i quatre hores més tard la roda ha girat convenientment. El temps dirà fins a on.
La meva prioritat és tirar endavant aquesta relació, i tinc clar que a l'altra banda hi ha molt d'esforç, cosa que valoro moltíssim. Ara, també tinc clar que, per molta estimació que hi hagi en ambdós sentits, hi ha coses irrenunciables.
Estimaré i lluitaré, però mai perdré de vista el meu camí.
No dic que no hi hagués una bona part de raó, tot jutjant des de fora els seus problemes laborals, però del que vaig restar convençuda ja en el primer moment és que aquella actitud crispada no duia enlloc.
Inquieta, vaig marxar a dormir tot provant de pensar que potser tornaria la calma, però l'endemà es compliren els pitjors pronòstics.
Al vespre em vaig trobar unes faccions extremadament tenses i una paret en la que rebotava qualsevol argument.
Tot i anar la processó per dins, no vaig perdre la serenor tot i sabent que mai seria capaç de tornar a passar per unes circumstàncies funestes ja viscudes.
I vaig mirar de trobar petits remeis i, amb una certa cautela vaig provar de reconduir la situació.
I així va ser.
Vint i quatre hores més tard la roda ha girat convenientment. El temps dirà fins a on.
La meva prioritat és tirar endavant aquesta relació, i tinc clar que a l'altra banda hi ha molt d'esforç, cosa que valoro moltíssim. Ara, també tinc clar que, per molta estimació que hi hagi en ambdós sentits, hi ha coses irrenunciables.
Estimaré i lluitaré, però mai perdré de vista el meu camí.
dilluns, 7 de juny del 2010
Moure muntanyes
Aquesta tarda llarga, feixuga i cansada he tingut molt present la Montserrat.
Ahir la vaig poder saludar un moment quan vaig baixar a Barcelona a buscar el Floc.
Era a la porta, amb cara d'esgotament, i em comentava com de marejada estava mentre deia adéu a una de les seves netes.
Tot i el gran cansament i la tristesa, tot i la gran factura que li està fent pagar el seu cos xacrat, va tenir els nets a dinar.
La seva capacitat d'estimar els demés i de donar-se em sembla inesgotable.
La seva voluntat li fa moure muntanyes sense quasi bé queixa.
Espero tenir sempre present el seu exemple.
Me la estimo molt aquesta segona mama.
Ahir la vaig poder saludar un moment quan vaig baixar a Barcelona a buscar el Floc.
Era a la porta, amb cara d'esgotament, i em comentava com de marejada estava mentre deia adéu a una de les seves netes.
Tot i el gran cansament i la tristesa, tot i la gran factura que li està fent pagar el seu cos xacrat, va tenir els nets a dinar.
La seva capacitat d'estimar els demés i de donar-se em sembla inesgotable.
La seva voluntat li fa moure muntanyes sense quasi bé queixa.
Espero tenir sempre present el seu exemple.
Me la estimo molt aquesta segona mama.
diumenge, 6 de juny del 2010
Amics i cant
Un gran cap de setmana.
Envoltada d'amics i música. Cant. Sobretot cant.
Hem fet les colònies de primavera. Aquelles en què donem una gran empenta al concert d'estiu, tot fent sessions quasi bé maratonianes d'assaigs.
I gaudim. Gaudim de la música que poc a poc enfilem, i gaudim de la companyia.
He de reconèixer la meva sorpresa en veure que he pogut cantar.
Ha estat el primer cop que he dubtat seriosament de la conveniencia d'anar-hi, doncs surto d'un episodi complicat de salut, però he pogut cantar. No amb tota la empenta, però si més adequadament del que m'esperava.
I he viscut emocions que creia impossibles, però que espero saber gestionar amb espai i calma.
Aquesta calma que em demano. Aquesta calma que necessito. Tocant de peus a terra.
Ens esperen sis setmanes intenses, en les que donarem el millor de nosaltres per tal d'assolir l'objectiu desitjat: un concert prou digne, que ens faci sentir orgullosos, i que deixi entreveure la gran tasca que fa el mestre.
L'esforç i la dedicació. L'art i el geni. I aquell punt de bogeria necessari per posar-se al davant d'un grup com el nostre.
Seguirem cantant, fins que els aplaudiments i la nit posin fi en aquest somni.
Envoltada d'amics i música. Cant. Sobretot cant.
Hem fet les colònies de primavera. Aquelles en què donem una gran empenta al concert d'estiu, tot fent sessions quasi bé maratonianes d'assaigs.
I gaudim. Gaudim de la música que poc a poc enfilem, i gaudim de la companyia.
He de reconèixer la meva sorpresa en veure que he pogut cantar.
Ha estat el primer cop que he dubtat seriosament de la conveniencia d'anar-hi, doncs surto d'un episodi complicat de salut, però he pogut cantar. No amb tota la empenta, però si més adequadament del que m'esperava.
I he viscut emocions que creia impossibles, però que espero saber gestionar amb espai i calma.
Aquesta calma que em demano. Aquesta calma que necessito. Tocant de peus a terra.
Ens esperen sis setmanes intenses, en les que donarem el millor de nosaltres per tal d'assolir l'objectiu desitjat: un concert prou digne, que ens faci sentir orgullosos, i que deixi entreveure la gran tasca que fa el mestre.
L'esforç i la dedicació. L'art i el geni. I aquell punt de bogeria necessari per posar-se al davant d'un grup com el nostre.
Seguirem cantant, fins que els aplaudiments i la nit posin fi en aquest somni.
dimarts, 1 de juny del 2010
Recomençaràs
Aquest episodi s'acaba.
Finalment, i mirant-ho en positiu, ha estat una bona oportunitat per descansar.
He de confessar que em neguiteja una mica el fet de tornar al treball. Encara estic a mig gas, i provaré de treballar el més pausadament possible, evitant nervis i corredisses.
Hi ha dos gerros al menjador, plens de roses de jardí, precioses.
Un amb aquell color granat fosc, vellutat, i l'altre amb flors d'un groc vibrant i d'altres ataronjades, també d'un color ben viu, fent una barreja molt contrastada.
Coses dels amics.
Com aquella carmanyola amb una colla de bunyols de figa, deliciosos. D'aquells que ho curen tot.
Com les trucades i missatges rebuts tots els dies.
I les atencions rebudes a casa, que et fan sentir feliç.
Tot i els daltabaixos, vas tornant a refer el niu, vas recol·locant sentiments i vivències, i vas retrobant el teu lloc.
I et sents amb més calma que abans de tot aquest embolic.
I demà tornaràs a fer servir les pintures, per tal de disfressar una mica aquesta cara demacrada.
I recomençaràs, amb calma.
Finalment, i mirant-ho en positiu, ha estat una bona oportunitat per descansar.
He de confessar que em neguiteja una mica el fet de tornar al treball. Encara estic a mig gas, i provaré de treballar el més pausadament possible, evitant nervis i corredisses.
Hi ha dos gerros al menjador, plens de roses de jardí, precioses.
Un amb aquell color granat fosc, vellutat, i l'altre amb flors d'un groc vibrant i d'altres ataronjades, també d'un color ben viu, fent una barreja molt contrastada.
Coses dels amics.
Com aquella carmanyola amb una colla de bunyols de figa, deliciosos. D'aquells que ho curen tot.
Com les trucades i missatges rebuts tots els dies.
I les atencions rebudes a casa, que et fan sentir feliç.
Tot i els daltabaixos, vas tornant a refer el niu, vas recol·locant sentiments i vivències, i vas retrobant el teu lloc.
I et sents amb més calma que abans de tot aquest embolic.
I demà tornaràs a fer servir les pintures, per tal de disfressar una mica aquesta cara demacrada.
I recomençaràs, amb calma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)