El dilluns al vespre vaig tenir una gran, que no grata sorpresa, en arribar qui m'acompanya absolutament fora de si, tot enarborant un discurs que em recordava temps antics, fatídics.
No dic que no hi hagués una bona part de raó, tot jutjant des de fora els seus problemes laborals, però del que vaig restar convençuda ja en el primer moment és que aquella actitud crispada no duia enlloc.
Inquieta, vaig marxar a dormir tot provant de pensar que potser tornaria la calma, però l'endemà es compliren els pitjors pronòstics.
Al vespre em vaig trobar unes faccions extremadament tenses i una paret en la que rebotava qualsevol argument.
Tot i anar la processó per dins, no vaig perdre la serenor tot i sabent que mai seria capaç de tornar a passar per unes circumstàncies funestes ja viscudes.
I vaig mirar de trobar petits remeis i, amb una certa cautela vaig provar de reconduir la situació.
I així va ser.
Vint i quatre hores més tard la roda ha girat convenientment. El temps dirà fins a on.
La meva prioritat és tirar endavant aquesta relació, i tinc clar que a l'altra banda hi ha molt d'esforç, cosa que valoro moltíssim. Ara, també tinc clar que, per molta estimació que hi hagi en ambdós sentits, hi ha coses irrenunciables.
Estimaré i lluitaré, però mai perdré de vista el meu camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada