Aquests dies visc un cansament profund, existencial.
Confesso que estic amoïnada, doncs ni el cos ni el cap em porten.
M'he plantejat què faig malament, i estic decidida a intentar canviar un munt de coses que, en el seu conjunt, m'han portat en aquest límit.
Ja faig tractament, no us penseu, i prenc flors de Bach i homeopatia, per tal d'atemperar cos i ànima, però tot plegat és llarg.
Provo, sense massa èxit encara, de descansar una mica més, i prenc tota mena de remeis per ofegar d'una vegada per totes aquest refredat alhora que dono aire als meus pulmons.
De moment però, visc de cafè, i arribo al vespre en un estat lamentable.
dimecres, 30 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
Endreç
Ja no queda res per recordar.
Tot és embolcallat pel dubte,
escorça que amaga l'engany
llarg, massa llarg,
i no pots fer més que rebutjar
la memòria.
I endreces la casa.
Que no quedi res per recollir.
Que ningú es guardi la teva història.
Tot és embolcallat pel dubte,
escorça que amaga l'engany
llarg, massa llarg,
i no pots fer més que rebutjar
la memòria.
I endreces la casa.
Que no quedi res per recollir.
Que ningú es guardi la teva història.
diumenge, 27 de desembre del 2009
Avui arròs
Vespre d'un dia bonic.
Avui hem fet l'arròs de sobres, aquella delícia que és costum de la colla.
Donat que el refredat és tancat amb pany i forrellat, estava convençuda que no hi podria anar.
Segur que m'hauria anat molt millor quedar-me al llit, però finalment m'he vist amb prou bufera com per sortir de casa.
I ha estat genial.
Les hores amb els amics passen volant, tot menjant i xerrant de mil coses.
I rient, és clar.
El concert d'ahir ha tingut la seva estona, així com totes les coses que hem fet aquests dies per celebrar el Nadal.
Ens tenim confiança i ens estimem. És important.
En deixo una imatge.
Cant
Ja hem cantat. Hi hem tornat.
Aquest vespre les nostres veus s'han tornat a unir per donar forma a la missa en do menor de Mozart.
Ha estat molt bonic. He gaudit molt de la música.
La emoció, però, no ha estat la mateixa del dissabte passat.
Segur que hi ha tingut a veure aquest refredat que, ara agafat al pit, m'ha fet dubtar fins a l'últim moment de si podria cantar. Fins i tot m'he embolicat en un xal negre de llana, gens del meu estil, per mantenir l'escalfor.
Les celebracions, tot i anar esplèndidament, encara em costen.
Ahir fins i tot em varen espurnejar els ulls en un moment en que no em veia la mama.
No m'hi faig a la seva davallada.
Espero que els tallers de memòria que ens han recomanat ajudin a mantenir el que queda. De fet, estem en una fase inicial de tot plegat. Encara podem fer feina.
Seguirem cantant i seguirem plorant d'amagat.
Aquest vespre les nostres veus s'han tornat a unir per donar forma a la missa en do menor de Mozart.
Ha estat molt bonic. He gaudit molt de la música.
La emoció, però, no ha estat la mateixa del dissabte passat.
Segur que hi ha tingut a veure aquest refredat que, ara agafat al pit, m'ha fet dubtar fins a l'últim moment de si podria cantar. Fins i tot m'he embolicat en un xal negre de llana, gens del meu estil, per mantenir l'escalfor.
Les celebracions, tot i anar esplèndidament, encara em costen.
Ahir fins i tot em varen espurnejar els ulls en un moment en que no em veia la mama.
No m'hi faig a la seva davallada.
Espero que els tallers de memòria que ens han recomanat ajudin a mantenir el que queda. De fet, estem en una fase inicial de tot plegat. Encara podem fer feina.
Seguirem cantant i seguirem plorant d'amagat.
dijous, 24 de desembre del 2009
Demà és Nadal
Aprofito una estona per reposar el dinar, frugal, abans de tornar a entrar a la cuina per endreçar tot el que s'ha embrutat.
Ja he preparat el dinar de Sant Esteve.
Els flagells d'aquella música que és dins la nostra ànima aquests dies van ressonant per aquí tot demanant el perdó dels pecats.
I demà és Nadal.
Aquestes festes les començo amb il·lusió, però no amb aquella alegria.
Hem viscut un any complicat i sembla que els que venen poden ser-ho més.
L'ànima, trencada irremeiablement, encara no ha trobat la manera de dedicar tots els seus esforços a les molècules, que, amb tots els seus electrons esbojarrats però no gaire, sempre han estat una de les meves grans passions.
Ciència i música. Ves quina barreja.
Segura de mi mateixa, amb la certesa d'haver actuat sempre amb noblesa, aprofito aquests temps de joia i recés per meditar i desitjar el millor a tots els que m'estimo, que són molts.
Ja he preparat el dinar de Sant Esteve.
Els flagells d'aquella música que és dins la nostra ànima aquests dies van ressonant per aquí tot demanant el perdó dels pecats.
I demà és Nadal.
Aquestes festes les començo amb il·lusió, però no amb aquella alegria.
Hem viscut un any complicat i sembla que els que venen poden ser-ho més.
L'ànima, trencada irremeiablement, encara no ha trobat la manera de dedicar tots els seus esforços a les molècules, que, amb tots els seus electrons esbojarrats però no gaire, sempre han estat una de les meves grans passions.
Ciència i música. Ves quina barreja.
Segura de mi mateixa, amb la certesa d'haver actuat sempre amb noblesa, aprofito aquests temps de joia i recés per meditar i desitjar el millor a tots els que m'estimo, que són molts.
dimarts, 22 de desembre del 2009
Mare
Demà anem al neuròleg.
Un cert neguit, somort, apagat i amagat, ha seguit les meves passes aquests dies, tot i que m'he dedicat en cos i ànima a la música.
Un cop feta la última prova i com que tot el que es podia fer era esperar, vaig decidir aparcar el tema, encara que no he aconseguit del tot.
A les deu del matí el metge avaluarà tot plegat i em posarà en antecedents de la situació.
No vull fer cap mena d'alarmisme, però és evident que alguna cosa no rutlla alhora i he de saber com encarar-ho tot.
Ara necessito aprendre.
De tant en tant se'm passa pel cap que és una llàstima que tot s'espatlli ara que ens començàvem a entendre. De vegades també penso que potser per això mateix hem començat a encaixar.
Ves a saber.
En qualsevol cas, tot i que m'entristeix molt cada situació que ella ja no pot abordar, em sento feliç de cuidar-la. És curiós.
Potser hi té a veure aquest rol de mare que no he fet mai. Potser el vetllar per un altre és un paper molt femení. No ho tinc gens clar. Però em sento així.
Demà en alguna casa tocarà la grossa, i jo tindré un nou camí.
Espero saber-lo caminar amb paciència i molt d'afecte.
Un cert neguit, somort, apagat i amagat, ha seguit les meves passes aquests dies, tot i que m'he dedicat en cos i ànima a la música.
Un cop feta la última prova i com que tot el que es podia fer era esperar, vaig decidir aparcar el tema, encara que no he aconseguit del tot.
A les deu del matí el metge avaluarà tot plegat i em posarà en antecedents de la situació.
No vull fer cap mena d'alarmisme, però és evident que alguna cosa no rutlla alhora i he de saber com encarar-ho tot.
Ara necessito aprendre.
De tant en tant se'm passa pel cap que és una llàstima que tot s'espatlli ara que ens començàvem a entendre. De vegades també penso que potser per això mateix hem començat a encaixar.
Ves a saber.
En qualsevol cas, tot i que m'entristeix molt cada situació que ella ja no pot abordar, em sento feliç de cuidar-la. És curiós.
Potser hi té a veure aquest rol de mare que no he fet mai. Potser el vetllar per un altre és un paper molt femení. No ho tinc gens clar. Però em sento així.
Demà en alguna casa tocarà la grossa, i jo tindré un nou camí.
Espero saber-lo caminar amb paciència i molt d'afecte.
diumenge, 20 de desembre del 2009
Concert
Com explicar el que representa per a un grup com el nostre un concert com el d'ahir.
Ha estat un camí llarg, molt llarg, i no sempre fàcil. Però hi hem arribat.
Hem arribat i hem cantat a un nivell molt digne, donades les nostres possibilitats i calendari.
En acabar, les abraçades i aquella sorpresa per el resultat obtingut.
Bo, molt bo.
Hem estat un centenar de persones unint esforços per una il·lusió en comú, estrenyent una mica més els llaços d'amistat entre les dues corals i posant el nostre petit gra de sorra que, entre tots, han bastit el castell que ahir varem poder oferir a un públic cada cop més entregat a la coral.
No ens ho acabàvem de creure, però ho varem aconseguir.
Ara, a pensar en el proper dissabte, Sant Esteve, en que hi tornarem a Martorell.
divendres, 18 de desembre del 2009
Tot recordant la Tere
Què li sembla Tere, què puc fer per a Sant Esteve?
Aquesta frase es repetia tot sovint per Festes, doncs la Tere era molt bona cuinera i, a més, avesada a preparar dinars familiars.
Era molt generosa i, tot i estar divorciada, seguia convidant la seva família política, la majoria de la qual acceptava.
Parava taula per a una trentena, amb aquella facilitat que li donaven els anys i les ganes de fer-ho. I bullia d'il·lusió tot mirant de fer contents els seus, amb aquells ulls clars solcats abundosament per les dificultats viscudes.
En arribar la loteria, amb l'escombra a la ma, em preguntava què voldria fer si em tocava i jo, tota poruga amb el tema econòmic, li deia que desitjava prou diners per enllestir la hipoteca. La seva resposta sempre era la mateixa: no t'hi amoïnis, que van passant els anys i la acabaràs pagant. Això sí, llavors hauràs de pensar un altre desig.
D'aquí a cinc mesos hauré finalitzat els pagaments i, tal i com deia ella, hauré d'anar pensant en una altra cosa.
La trobo molt a faltar, amb la seva bata blava, netejant arreu i compartint la seva vida amb nosaltres.
I quants sereu? I qui hi haurà? Doncs i si fas....
I em donava un munt d'idees per preparar.
Aquesta frase es repetia tot sovint per Festes, doncs la Tere era molt bona cuinera i, a més, avesada a preparar dinars familiars.
Era molt generosa i, tot i estar divorciada, seguia convidant la seva família política, la majoria de la qual acceptava.
Parava taula per a una trentena, amb aquella facilitat que li donaven els anys i les ganes de fer-ho. I bullia d'il·lusió tot mirant de fer contents els seus, amb aquells ulls clars solcats abundosament per les dificultats viscudes.
En arribar la loteria, amb l'escombra a la ma, em preguntava què voldria fer si em tocava i jo, tota poruga amb el tema econòmic, li deia que desitjava prou diners per enllestir la hipoteca. La seva resposta sempre era la mateixa: no t'hi amoïnis, que van passant els anys i la acabaràs pagant. Això sí, llavors hauràs de pensar un altre desig.
D'aquí a cinc mesos hauré finalitzat els pagaments i, tal i com deia ella, hauré d'anar pensant en una altra cosa.
La trobo molt a faltar, amb la seva bata blava, netejant arreu i compartint la seva vida amb nosaltres.
I quants sereu? I qui hi haurà? Doncs i si fas....
I em donava un munt d'idees per preparar.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Aiguaneu
Eren quarts d'una de la nit. En sortir de l'assaig, el que en entrar era pluja, havia esdevingut una aiguaneu que s'esclafava pesadament al vidre del cotxe.
Va crear un ambient agradable mentre fèiem la xerradeta habitual, aquella en què a més de parlar abundosament de música, ens confessem les vides.
És una estona bonica que posa un final adequat al goig de l'assaig, i en la que he tingut la sort de rebre molt bons consells.
Vaig marxar a casa amb la il·lusió d'una possible enfarinada, tot i que no era fàcil que succeís.
El dia avui tampoc s'ha aixecat, però ha deixat de ploure.
M'hauria agradat viure uns dies de pluges generoses, tancats i íntims, en els què assaborir encara més la felicitat que ens envolta. Dies en què ens esforcem per fer del nostre cant el millor de nosaltres i que mirarem de transmetre a tots els que ens vindran a escoltar el proper dissabte.
Va crear un ambient agradable mentre fèiem la xerradeta habitual, aquella en què a més de parlar abundosament de música, ens confessem les vides.
És una estona bonica que posa un final adequat al goig de l'assaig, i en la que he tingut la sort de rebre molt bons consells.
Vaig marxar a casa amb la il·lusió d'una possible enfarinada, tot i que no era fàcil que succeís.
El dia avui tampoc s'ha aixecat, però ha deixat de ploure.
M'hauria agradat viure uns dies de pluges generoses, tancats i íntims, en els què assaborir encara més la felicitat que ens envolta. Dies en què ens esforcem per fer del nostre cant el millor de nosaltres i que mirarem de transmetre a tots els que ens vindran a escoltar el proper dissabte.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Fins demà!
Aquest ha estat un cap de setmana excepcional. Dels millors que he viscut últimament.
Clar que això no té massa mèrit si us explico que ho escric des de la perspectiva d'un cervell emboirat després d'un bon dinar, regat convenientment amb un gran conyac de sobretaula (a mi no m'agraden les begudes dolces que suposadament bevem les dones, però agraeixo, això sí, molt de tant de tant, un conyac d'alçada o un bon whisky), afegit al parell d'ampolles de cava que han obert uns bons amics per la tarda.
El matí, prou sentit, doncs hem estat a l'acte que ha fet "Begues decideix", la plataforma per la independència de Catalunya sorgida al poble a on visc.
He de confessar que en determinats moments m'ha corregut un calfred pell endins tot copsant el moment que vivim els catalans, tant dur i emocionant alhora.
Molta música aquest cap de setmana.
L'assaig de divendres, que ja he comentat, precedia al de dissabte, amb tota una orquestra inclosa.
El primer cop que em vaig trobar cantant amb una orquestra va ser molt més emocionant, per novedós, però ahir al matí vaig gaudir molt de les peces que varem cantar al seu recer.
No us podeu imaginar el que significa per uns cantaires amateurs el fer una gran obra al costat d'una orquestra com Déu mana.
Jo, que visc la música com un dels millors regals que t'ofereix la vida, he de dir que, tot i ser baixeta, no em cal posar-me de puntetes per tocar el cel. És el més meravellós que puc desitjar a qualsevol.
Ara, aniré a buscar un pijama net, amb aquella olor que li dóna el nou suavitzat que faig servir, i em ficaré dins d'uns llençols acabats de posar per llegir una mica tot esperant la son.
Fins demà a tothom!
Clar que això no té massa mèrit si us explico que ho escric des de la perspectiva d'un cervell emboirat després d'un bon dinar, regat convenientment amb un gran conyac de sobretaula (a mi no m'agraden les begudes dolces que suposadament bevem les dones, però agraeixo, això sí, molt de tant de tant, un conyac d'alçada o un bon whisky), afegit al parell d'ampolles de cava que han obert uns bons amics per la tarda.
El matí, prou sentit, doncs hem estat a l'acte que ha fet "Begues decideix", la plataforma per la independència de Catalunya sorgida al poble a on visc.
He de confessar que en determinats moments m'ha corregut un calfred pell endins tot copsant el moment que vivim els catalans, tant dur i emocionant alhora.
Molta música aquest cap de setmana.
L'assaig de divendres, que ja he comentat, precedia al de dissabte, amb tota una orquestra inclosa.
El primer cop que em vaig trobar cantant amb una orquestra va ser molt més emocionant, per novedós, però ahir al matí vaig gaudir molt de les peces que varem cantar al seu recer.
No us podeu imaginar el que significa per uns cantaires amateurs el fer una gran obra al costat d'una orquestra com Déu mana.
Jo, que visc la música com un dels millors regals que t'ofereix la vida, he de dir que, tot i ser baixeta, no em cal posar-me de puntetes per tocar el cel. És el més meravellós que puc desitjar a qualsevol.
Ara, aniré a buscar un pijama net, amb aquella olor que li dóna el nou suavitzat que faig servir, i em ficaré dins d'uns llençols acabats de posar per llegir una mica tot esperant la son.
Fins demà a tothom!
dissabte, 12 de desembre del 2009
Còctel
He gaudit del cant.
La nova disposició m'ha agradat. M'he sentit a gust amb els baixos del segon cor, el meu, al darrera. No m'han fet gens de nosa. A més, just a la meva esquena tinc algú amb un humor molt fi, d'aquells que a mi m'agraden. Poques paraules però molt ben clavades.
Ha estat sopant a casa una amiga que cada cop considero més especial, i he arribat a l'assaig amb l'ànim ben alt.
En arribar, un munt de gent em saludava i m'abraçava tot fent-me saber, com molt sovint fan, que m'aprecien.
Tinc una colla d'amics genial.
La vida et dóna moments meravellosos com aquest en què pots barrejar la passió per la música amb l'amistat. No hi pot haver millor còctel.
Seguirem bevent-ne!
La nova disposició m'ha agradat. M'he sentit a gust amb els baixos del segon cor, el meu, al darrera. No m'han fet gens de nosa. A més, just a la meva esquena tinc algú amb un humor molt fi, d'aquells que a mi m'agraden. Poques paraules però molt ben clavades.
Ha estat sopant a casa una amiga que cada cop considero més especial, i he arribat a l'assaig amb l'ànim ben alt.
En arribar, un munt de gent em saludava i m'abraçava tot fent-me saber, com molt sovint fan, que m'aprecien.
Tinc una colla d'amics genial.
La vida et dóna moments meravellosos com aquest en què pots barrejar la passió per la música amb l'amistat. No hi pot haver millor còctel.
Seguirem bevent-ne!
divendres, 11 de desembre del 2009
Decepció
Arriba un dia en què els astres s'apiaden de tu i et fan fer coneixença de la baixesa moral de certes persones en qui confiaves.
Per una banda estupor, potser una mica de sorpresa, però sobretot la certesa de saber fins a quin punt has estat utilitzada.
Al llarg de la vida n'he viscut un parell de casos flagrants, i he de dir que el més antic, de fa uns anys, m'ha deixat una recança cap a l'altra persona que no és pròpia de mi.
Donat que el contacte és diari i obligat, he provat de mantenir un bon tracte, però ja no he pogut passar mai més d'aquest punt. En recelo profundament.
A més, per molt que m'hi esforci, ja no sóc capaç de reconèixer cap de les virtuts que li trobava. Ans al contrari, els defectes varen aflorar de tal manera que sempre m'esclaten al davant. I no hi puc trobar res més.
Espero que la saviesa que donen els anys m'ajudi a encarar millor aquesta nova gran decepció, i sàpiga destriar les coses bones, que segur que hi són.
Ja veurem si ho aconsegueixo.
Per una banda estupor, potser una mica de sorpresa, però sobretot la certesa de saber fins a quin punt has estat utilitzada.
Al llarg de la vida n'he viscut un parell de casos flagrants, i he de dir que el més antic, de fa uns anys, m'ha deixat una recança cap a l'altra persona que no és pròpia de mi.
Donat que el contacte és diari i obligat, he provat de mantenir un bon tracte, però ja no he pogut passar mai més d'aquest punt. En recelo profundament.
A més, per molt que m'hi esforci, ja no sóc capaç de reconèixer cap de les virtuts que li trobava. Ans al contrari, els defectes varen aflorar de tal manera que sempre m'esclaten al davant. I no hi puc trobar res més.
Espero que la saviesa que donen els anys m'ajudi a encarar millor aquesta nova gran decepció, i sàpiga destriar les coses bones, que segur que hi són.
Ja veurem si ho aconsegueixo.
dijous, 10 de desembre del 2009
La cara fosca
Avui ha estat un dia peculiar.
Avui m'he enfrontat a unes boires que fa molt de temps tenia ganes d'esvaïr, i així ha estat.
Ja de bon matí he enllestit la més important.
Amb educació i crec que bon fer, he exposat el meu punt de vista a algú que no admet crítica.
He de confessar que m'ha costat una mica, tot i que fa massa temps que ho volia fer.
El resultat, trist i de molta baixesa alhora que previsible, però sorprenentment alliberador.
M'ho he mirat de lluny i m'he quedat molt tranquil·la. Em calia.
Amb aquesta pau que m'ha acompanyat la resta del matí m'he disposat a encarar la nova reunió amb el comitè d'empresa.
Aquell sindicalista pretensiós i mal educat, exaltador de masses, que sempre m'ha posat nerviosa, avui m'ha tornat a posar a prova.
Me n'he sortit.
Fins i tot li he mantingut la mirada amb un posat fred, gèlid fins i tot, sense perdre ni un bocinet de tranquil·litat.
M'ho he tornat a mirar de lluny. I m'ha anat molt bé.
He hagut de menjar en poc més de deu minuts, però he tornat a treballar molt satisfeta.
Hi ha dies en què gaudeixes del millor de les persones. Avui no. Avui m'he enfrontat a la cara fosca.
Tots tenim neures, però és bàsic el saber respectar als que ens envolten.
Qui no ho fa així, no paga la pena. De cap de les maneres.
I encara que et costi, te n'allunyes. Sense complexos. Amb força i serenor, com jo he fet.
Per sempre més.
Avui m'he enfrontat a unes boires que fa molt de temps tenia ganes d'esvaïr, i així ha estat.
Ja de bon matí he enllestit la més important.
Amb educació i crec que bon fer, he exposat el meu punt de vista a algú que no admet crítica.
He de confessar que m'ha costat una mica, tot i que fa massa temps que ho volia fer.
El resultat, trist i de molta baixesa alhora que previsible, però sorprenentment alliberador.
M'ho he mirat de lluny i m'he quedat molt tranquil·la. Em calia.
Amb aquesta pau que m'ha acompanyat la resta del matí m'he disposat a encarar la nova reunió amb el comitè d'empresa.
Aquell sindicalista pretensiós i mal educat, exaltador de masses, que sempre m'ha posat nerviosa, avui m'ha tornat a posar a prova.
Me n'he sortit.
Fins i tot li he mantingut la mirada amb un posat fred, gèlid fins i tot, sense perdre ni un bocinet de tranquil·litat.
M'ho he tornat a mirar de lluny. I m'ha anat molt bé.
He hagut de menjar en poc més de deu minuts, però he tornat a treballar molt satisfeta.
Hi ha dies en què gaudeixes del millor de les persones. Avui no. Avui m'he enfrontat a la cara fosca.
Tots tenim neures, però és bàsic el saber respectar als que ens envolten.
Qui no ho fa així, no paga la pena. De cap de les maneres.
I encara que et costi, te n'allunyes. Sense complexos. Amb força i serenor, com jo he fet.
Per sempre més.
dimarts, 8 de desembre del 2009
Música sense ànima
Encarem uns dies intensos.
El concert ja és a la cantonada i les anotacions d'assaig omplen molts dels dies de la meva agenda.
Hauria d'estar pletòrica, però no és així.
Un potent refredat em minva forces i la poca veu de que disposo, i, a més, podríem dir que no tinc l'ànim adequat.
Cantaré, segur, i segur que, un cop posada, m'oblidaré de les meves boires i em deixaré portar per la música, que de fet és el que em porta a l'assaig tots els vespres.
Ja veurem però com li poso ànima a tot plegat.
El concert ja és a la cantonada i les anotacions d'assaig omplen molts dels dies de la meva agenda.
Hauria d'estar pletòrica, però no és així.
Un potent refredat em minva forces i la poca veu de que disposo, i, a més, podríem dir que no tinc l'ànim adequat.
Cantaré, segur, i segur que, un cop posada, m'oblidaré de les meves boires i em deixaré portar per la música, que de fet és el que em porta a l'assaig tots els vespres.
Ja veurem però com li poso ànima a tot plegat.
divendres, 4 de desembre del 2009
Essència
Recordo molt especialment els últims dies de vida del meu veí d'infantesa, el Josep Barri.
Ja he dit altres vegades que era esclau d'una cruel malaltia reumàtica que li travava totes les articulacions, fins al punt en que hi va haver una temporada en que quasi no podia obrir la boca i tenia grans dificultats per menjar. Sort en va tenir d'una nova medicació que va relaxar una mica aquesta gran exigència.
En la última època, i degut als problemes de circulació que tot plegat li comportava, va fer llagues als peus; i no es curaven.
El dolor va arribar a ser insuportable, i fins i tot el sentia cridar si es posava molt nerviós, doncs les nostres habitacions compartien paret.
Hi havia anat per tranquilitzar-lo algunes estones en que romania sol a casa seva, i mai va consentir a prendre calmants.
Deia que aquestes medicacions li emboiraven el cap, i allò no s'ho podia permetre de cap de les maneres, doncs llavors ja no li quedava res.
Van ser uns dies duríssims, però es va mantenir fins al final.
Tot i que estic convençuda que no vaig estar prou a l'alçada per dedicar més temps durant aquell tràngol a fer-li companyia, vaig interioritzar el seu missatge.
N'haviem parlat llargament i vaig entendre i recolzar la seva decisió.
Conservava l'important; la seva essència.
Per això ara em dol enormement quan la mama em demana qüestions bàsiques referents a la seva llibreta d'estalvis, per exemple, que no és capaç de comprendre.
M'he sentit forta per encarar els problemes cardíacs i la resta de dolències d'aquesta temporada, però, tot i que al seu davant no ho mostro gens, sento una infinita tristesa en albirar els camins que haurem de recórrer.
Potser m'avanço massa i la cosa es pot controlar una mica; potser no.
Però ja em direu què en queda, quan una persona perd el pensament i l'ànima.
Ja he dit altres vegades que era esclau d'una cruel malaltia reumàtica que li travava totes les articulacions, fins al punt en que hi va haver una temporada en que quasi no podia obrir la boca i tenia grans dificultats per menjar. Sort en va tenir d'una nova medicació que va relaxar una mica aquesta gran exigència.
En la última època, i degut als problemes de circulació que tot plegat li comportava, va fer llagues als peus; i no es curaven.
El dolor va arribar a ser insuportable, i fins i tot el sentia cridar si es posava molt nerviós, doncs les nostres habitacions compartien paret.
Hi havia anat per tranquilitzar-lo algunes estones en que romania sol a casa seva, i mai va consentir a prendre calmants.
Deia que aquestes medicacions li emboiraven el cap, i allò no s'ho podia permetre de cap de les maneres, doncs llavors ja no li quedava res.
Van ser uns dies duríssims, però es va mantenir fins al final.
Tot i que estic convençuda que no vaig estar prou a l'alçada per dedicar més temps durant aquell tràngol a fer-li companyia, vaig interioritzar el seu missatge.
N'haviem parlat llargament i vaig entendre i recolzar la seva decisió.
Conservava l'important; la seva essència.
Per això ara em dol enormement quan la mama em demana qüestions bàsiques referents a la seva llibreta d'estalvis, per exemple, que no és capaç de comprendre.
M'he sentit forta per encarar els problemes cardíacs i la resta de dolències d'aquesta temporada, però, tot i que al seu davant no ho mostro gens, sento una infinita tristesa en albirar els camins que haurem de recórrer.
Potser m'avanço massa i la cosa es pot controlar una mica; potser no.
Però ja em direu què en queda, quan una persona perd el pensament i l'ànima.
Sense voler-ho
Ets al meu davant i ets molt lluny,
o potser no tant; no ho sabré mai.
No defugis la mirada i recupera el somriure.
Tot ha estat prou bonic
com per gaudir d'aquest record.
Molt a dins nostre sempre sobreviurà
un bocinet de tant d'amor que,
sense voler-ho,
encara ens vessa de l'ànima.
o potser no tant; no ho sabré mai.
No defugis la mirada i recupera el somriure.
Tot ha estat prou bonic
com per gaudir d'aquest record.
Molt a dins nostre sempre sobreviurà
un bocinet de tant d'amor que,
sense voler-ho,
encara ens vessa de l'ànima.
dijous, 3 de desembre del 2009
Aixopluc
L'adéu és amable
i per això ploro,
però que sigui per sempre.
El que ens queda,
gravat al foc en la memòria,
malgrat tot, bonic i tendre.
I per això ploro.
Obro el meu horitzó
per trobar nous paisatges
però no oblidis mai
que sempre trobaràs en mi
un recer amic
a on aixoplugar-te.
i per això ploro,
però que sigui per sempre.
El que ens queda,
gravat al foc en la memòria,
malgrat tot, bonic i tendre.
I per això ploro.
Obro el meu horitzó
per trobar nous paisatges
però no oblidis mai
que sempre trobaràs en mi
un recer amic
a on aixoplugar-te.
dimarts, 1 de desembre del 2009
Bona música
El peix és al forn donant voltes, recolzat en un munt de patates i acomboiat per tallets de ceba i pebrot.
No hi havia posat mai pebrot al peix, però avui ha anat així. A veure què en sortirà.
Mentre ell va fent, aprofito per escriure quatre lletres sobre el passat cap de setmana.
Han estat un parell de dies molt intensos, plens a vessar de música.
Bona música, conduïda amb gust, energia i saviesa.
Treball; molt de treball. I profit, és clar.
Poc a poc, o fins i tot amb bon ritme, anem enfilant peces, i anem descobrint com fer-les més boniques. Cada una amb el seu aire, la seva personalitat, que fan un tot sorprenent que és aquesta magnífica missa de Mozart. Una genialitat que t'esclata a la cara en quant aprens a destriar-la.
Qualsevol diria que fins fa quatre dies aquest compositor no m'havia fet gaire el pes!
Ara tinc al costat el quadrant d'assaigs fins als concerts.
Ens esperen uns quants dies de ritme vertiginós, d'emocions, nervis i felicitat.
Una bona colla d'amics amb un repte comú, treballant per dur-lo a terme.
No canviaria aquestes aventures per res millor. Segur!
No hi havia posat mai pebrot al peix, però avui ha anat així. A veure què en sortirà.
Mentre ell va fent, aprofito per escriure quatre lletres sobre el passat cap de setmana.
Han estat un parell de dies molt intensos, plens a vessar de música.
Bona música, conduïda amb gust, energia i saviesa.
Treball; molt de treball. I profit, és clar.
Poc a poc, o fins i tot amb bon ritme, anem enfilant peces, i anem descobrint com fer-les més boniques. Cada una amb el seu aire, la seva personalitat, que fan un tot sorprenent que és aquesta magnífica missa de Mozart. Una genialitat que t'esclata a la cara en quant aprens a destriar-la.
Qualsevol diria que fins fa quatre dies aquest compositor no m'havia fet gaire el pes!
Ara tinc al costat el quadrant d'assaigs fins als concerts.
Ens esperen uns quants dies de ritme vertiginós, d'emocions, nervis i felicitat.
Una bona colla d'amics amb un repte comú, treballant per dur-lo a terme.
No canviaria aquestes aventures per res millor. Segur!
diumenge, 29 de novembre del 2009
Instant de calma
El sol m'acarona la galta, suaument,
mentre l'aire em porta el teu aire,
la força que em dóna vida
i que ho fa tot suportable.
I tanco els ulls, tot somiant-te,
sabent-me feliç en escoltar-te.
mentre l'aire em porta el teu aire,
la força que em dóna vida
i que ho fa tot suportable.
I tanco els ulls, tot somiant-te,
sabent-me feliç en escoltar-te.
divendres, 27 de novembre del 2009
Activitat
Avui és un divendres d'aquells que m'agraden.
Tot i que necessitaria descansar, doncs la setmana ha estat pleníssima a tots nivells, ja fa estona que estic en marxa, doncs tinc un munt d'activitats per fer. Un munt!
Veuré a la mama pel matí, dinar i, per la tarda, enllestir unes compres per a les colònies d'aquest cap de setmana.
Colònies? Doncs sí, colònies.
Ja ens veieu, als cantaires de la coral, bé, i també de la coral de Martorell amb els que tenim el goig de dur aquest projecte plegats, agafant el cotxe, disposats a dormir en lliteres i menjar aquelles coses que et serveixen en aquestes cases.
Però la cosa val la pena!
Tenim un horari d'assaigs atapeït, per tal de donar una empenta definitiva a la obra que portem entre mans. Genial!
A veure fins a quin punt ens en sortim!
Tot i que necessitaria descansar, doncs la setmana ha estat pleníssima a tots nivells, ja fa estona que estic en marxa, doncs tinc un munt d'activitats per fer. Un munt!
Veuré a la mama pel matí, dinar i, per la tarda, enllestir unes compres per a les colònies d'aquest cap de setmana.
Colònies? Doncs sí, colònies.
Ja ens veieu, als cantaires de la coral, bé, i també de la coral de Martorell amb els que tenim el goig de dur aquest projecte plegats, agafant el cotxe, disposats a dormir en lliteres i menjar aquelles coses que et serveixen en aquestes cases.
Però la cosa val la pena!
Tenim un horari d'assaigs atapeït, per tal de donar una empenta definitiva a la obra que portem entre mans. Genial!
A veure fins a quin punt ens en sortim!
dijous, 26 de novembre del 2009
Llum
Somrius
L'antic esdevé nou
i fa els teus somnis encara
més agradables
La duresa del teu moment
no és capaç d'emboirar-te
l'ànima
L'antic esdevé nou
i fa els teus somnis encara
més agradables
La duresa del teu moment
no és capaç d'emboirar-te
l'ànima
Discussió
Ahir va succeïr per primer cop, i dic primer, ja que en vindran moltes. Segur.
Ahir vaig haver de discutir amb la mama, doncs no volia de cap de les maneres que la tornés a portar a l'hospital.
Aquests dies hi ha una davallada important de poder cognitiu i, davant de la possibilitat d'una infecció o un desequilibri electrolític, un metge amic em va recomanar anar a urgències.
La situació va tenir molt d'entranyable, ja que el seu discurs era igual al d'un nen petit, amb sortides que em feien riure per dins.
Estem entrant en una situació delicada que ara ja només poden valorar els neuròlegs, i veurem fins a quin punt podrem controlar, però procuro mirar-la amb tendresa.
Potser ens haurem d'adaptar a un nou tipus de vida, però estic agraïda de poder ajudar-la.
Ahir vaig haver de discutir amb la mama, doncs no volia de cap de les maneres que la tornés a portar a l'hospital.
Aquests dies hi ha una davallada important de poder cognitiu i, davant de la possibilitat d'una infecció o un desequilibri electrolític, un metge amic em va recomanar anar a urgències.
La situació va tenir molt d'entranyable, ja que el seu discurs era igual al d'un nen petit, amb sortides que em feien riure per dins.
Estem entrant en una situació delicada que ara ja només poden valorar els neuròlegs, i veurem fins a quin punt podrem controlar, però procuro mirar-la amb tendresa.
Potser ens haurem d'adaptar a un nou tipus de vida, però estic agraïda de poder ajudar-la.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Quin dilluns!
Sembla que els dilluns no han de ser difícils a la feina.
La gent, descansada i esboirada per la gràcia del cap de setmana, hauria de ser receptiva i encarar la feina amb ganes.
Doncs, avui, semblava un dels pitjors divendres que recordo.
Una cascada de gent que provava de tirar pilotes fora i passar la patata calenta en algú altri, fos qui fos, en trobar-nos amb un petit embolic.
He hagut d'aguantar arengues de tot tipus, alguns crits i fins i tot una paraula malsonant.
En aquest punt, no us penseu, i d'una forma ben diplomàtica, he frenat molt seriosament al meu interlocutor.
I la cosa, us ho puc ben assegurar, no anava amb mi.
Però he estat un més de la colla d'ases dels cops que hem rebut.
Quan semblava que tot encalmava i em podia relaxar, he constatat un cop més com la mama perd poder cognitiu a marxes forçades.
No és capaç d'entendre ni recordar coses que varem parlar llargament el passat divendres, i que ja li havia explicat dotzenes de vegades en altres ocasions properes.
Ja veurem quant de temps podrà viure tota sola. No ho tinc gens clar.
Per sort, aquesta nit hi ha assaig, i podré cantar i riure a pler tot gaudint de la música.
Segur que netejaré de boires l'horitzó.
La gent, descansada i esboirada per la gràcia del cap de setmana, hauria de ser receptiva i encarar la feina amb ganes.
Doncs, avui, semblava un dels pitjors divendres que recordo.
Una cascada de gent que provava de tirar pilotes fora i passar la patata calenta en algú altri, fos qui fos, en trobar-nos amb un petit embolic.
He hagut d'aguantar arengues de tot tipus, alguns crits i fins i tot una paraula malsonant.
En aquest punt, no us penseu, i d'una forma ben diplomàtica, he frenat molt seriosament al meu interlocutor.
I la cosa, us ho puc ben assegurar, no anava amb mi.
Però he estat un més de la colla d'ases dels cops que hem rebut.
Quan semblava que tot encalmava i em podia relaxar, he constatat un cop més com la mama perd poder cognitiu a marxes forçades.
No és capaç d'entendre ni recordar coses que varem parlar llargament el passat divendres, i que ja li havia explicat dotzenes de vegades en altres ocasions properes.
Ja veurem quant de temps podrà viure tota sola. No ho tinc gens clar.
Per sort, aquesta nit hi ha assaig, i podré cantar i riure a pler tot gaudint de la música.
Segur que netejaré de boires l'horitzó.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Dia de descans
Avui ha estat un dia pesant, feixuc.
Aquesta carcassa que m'envolta i fa que jo tingui l'aspecte que tinc, no ha anat gens alhora.
Suposo que és època de canvis de temps, i la cosa no rutlla.
Pràcticament no m'he mogut de casa, i fins i tot he fet una bona migdiada.
La veritat és que de tant en tant ja va bé que aquests moments t'agafin en dies en què et pots deixar anar, i descansar.
L'ànim és fort, però necessito queixar-me una mica. Així em desfogo.
Mentre cosia, he escoltat una bona versió de la missa en do menor de Mozart.
Aquesta música omple bona part de les meves hores actualment, i també de les dels meus companys de la coral.
És un projecte il·lusionant que estem duent a terme juntament amb una altra coral amiga, i que cantarem per Nadal.
És un bon repte, doncs no és gens fàcil de cantar per gent del nostre nivell. Ara, hauríeu de veure les ganes que hi posem la majoria dels cantaires.
Mai hauria pensat que arribaria a cantar una peça com aquesta, i el meu agraïment mai no serà prou a qui fa tot això possible.
Ara, marxo al llit, a llegir una bona estona tot preparant la son.
Aquesta carcassa que m'envolta i fa que jo tingui l'aspecte que tinc, no ha anat gens alhora.
Suposo que és època de canvis de temps, i la cosa no rutlla.
Pràcticament no m'he mogut de casa, i fins i tot he fet una bona migdiada.
La veritat és que de tant en tant ja va bé que aquests moments t'agafin en dies en què et pots deixar anar, i descansar.
L'ànim és fort, però necessito queixar-me una mica. Així em desfogo.
Mentre cosia, he escoltat una bona versió de la missa en do menor de Mozart.
Aquesta música omple bona part de les meves hores actualment, i també de les dels meus companys de la coral.
És un projecte il·lusionant que estem duent a terme juntament amb una altra coral amiga, i que cantarem per Nadal.
És un bon repte, doncs no és gens fàcil de cantar per gent del nostre nivell. Ara, hauríeu de veure les ganes que hi posem la majoria dels cantaires.
Mai hauria pensat que arribaria a cantar una peça com aquesta, i el meu agraïment mai no serà prou a qui fa tot això possible.
Ara, marxo al llit, a llegir una bona estona tot preparant la son.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Arròs
Avui, amics a dinar.
Faré arrós, arrós de peix.
Recordo la sorpresa en saber que als restaurants, i a moltes cases també, és tradició el menjar arrós els dijous. A casa meva, sempre en diumenge.
No el menjàvem tots els diumenges, és clar, però sí que era un dels menjars que acostumàvem a fer.
L'arrós té un avantatge que aprofito: puc tenir fet el sofregit i, en el moment que cal, tirar l'arròs.
Avui em va bé doncs no puc saber amb certesa a quina hora arribarà el Tomi, doncs treballa.
Hi ha moltes maneres de fer-lo, però la mama diu, i crec que té raó, que tota la gràcia està en el sofregit.
I jo, en segueixo el seu costum: primer, passo per l'oli els escamarlans i les gambes, que retiro un cop són rossos, i, en aquell mateix oli, ara ben gustós, hi faig un sofregit de ceba, all i julivert i una mica de tomàquet. Amb paciència, que quedi dauradet. Un cop acabat, allà a dins hi cuino la sípia i el calamar i, quan ja són ben fets, hi torno a incorporar els escamarlans. Una volta, i hi afegeixo l'arrós, per tal que s'amari de tot. I ho deixo. Quan és el moment, l'aigua i au!, a bullir.
M'oblidava dels musclos, que obro a part, i en colo l'aigua que també aprofito. Tot dóna gustet.
Ara, plego, que encara he d'anar a comprar el peix!
Faré arrós, arrós de peix.
Recordo la sorpresa en saber que als restaurants, i a moltes cases també, és tradició el menjar arrós els dijous. A casa meva, sempre en diumenge.
No el menjàvem tots els diumenges, és clar, però sí que era un dels menjars que acostumàvem a fer.
L'arrós té un avantatge que aprofito: puc tenir fet el sofregit i, en el moment que cal, tirar l'arròs.
Avui em va bé doncs no puc saber amb certesa a quina hora arribarà el Tomi, doncs treballa.
Hi ha moltes maneres de fer-lo, però la mama diu, i crec que té raó, que tota la gràcia està en el sofregit.
I jo, en segueixo el seu costum: primer, passo per l'oli els escamarlans i les gambes, que retiro un cop són rossos, i, en aquell mateix oli, ara ben gustós, hi faig un sofregit de ceba, all i julivert i una mica de tomàquet. Amb paciència, que quedi dauradet. Un cop acabat, allà a dins hi cuino la sípia i el calamar i, quan ja són ben fets, hi torno a incorporar els escamarlans. Una volta, i hi afegeixo l'arrós, per tal que s'amari de tot. I ho deixo. Quan és el moment, l'aigua i au!, a bullir.
M'oblidava dels musclos, que obro a part, i en colo l'aigua que també aprofito. Tot dóna gustet.
Ara, plego, que encara he d'anar a comprar el peix!
dijous, 19 de novembre del 2009
Certesa
T'aixeques i prens nova embranzida.
Et fan mal les nafres, però camines per trobar
aquella felicitat tan desitjada.
Moltes pors per vèncer, però no pots fer
altra cosa que lluitar.
Potser trigaràs; no en saps gaire, encara.
A la nit, quan els llençols embolcallen la son,
la certesa del que estimes
i com d'intens ho estimes
t'acompanya fins a la matinada.
Et fan mal les nafres, però camines per trobar
aquella felicitat tan desitjada.
Moltes pors per vèncer, però no pots fer
altra cosa que lluitar.
Potser trigaràs; no en saps gaire, encara.
A la nit, quan els llençols embolcallen la son,
la certesa del que estimes
i com d'intens ho estimes
t'acompanya fins a la matinada.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Una tarda bonica
La fotografia del post que vaig penjar ahir, es va fer el dissabte per la tarda, tot passejant per la platja.
Jo no en sóc la autora, ja us ho podeu imaginar. És una de la colla que en va fer el meu marit.
Boniques. Bé, a mi m'ho semblen.
Va ser una tarda agradable en què, després de dinar en un lloc proper al mar, varem gaudir de la posta de sol amb calma i tranquil·litat.
Un cop a casa, al vespre, amb la compra ja endreçada, vaig posar una música que m'agrada especialment, i que em vaig escoltar bé tot plegant roba.
És "Contemplació polièdrica de nu femení" d'un compositor jove, el Bernat Vivancos, que fa un temps va arribar a les meves mans.
Tot i saber-ne algunes coses d'aquest músic, no li conec més obra, però he de dir que n'estic encuriosida.
Aquesta peça m'ha acompanyat moltes vegades en uns moments especialment agradables i molt intensos, i sempre em fa somniar.
Com podeu veure per les meves lletres, aquella tarda-vespre va estar sentida, amb emocions a flor de pell.
Una tarda bonica.
Jo no en sóc la autora, ja us ho podeu imaginar. És una de la colla que en va fer el meu marit.
Boniques. Bé, a mi m'ho semblen.
Va ser una tarda agradable en què, després de dinar en un lloc proper al mar, varem gaudir de la posta de sol amb calma i tranquil·litat.
Un cop a casa, al vespre, amb la compra ja endreçada, vaig posar una música que m'agrada especialment, i que em vaig escoltar bé tot plegant roba.
És "Contemplació polièdrica de nu femení" d'un compositor jove, el Bernat Vivancos, que fa un temps va arribar a les meves mans.
Tot i saber-ne algunes coses d'aquest músic, no li conec més obra, però he de dir que n'estic encuriosida.
Aquesta peça m'ha acompanyat moltes vegades en uns moments especialment agradables i molt intensos, i sempre em fa somniar.
Com podeu veure per les meves lletres, aquella tarda-vespre va estar sentida, amb emocions a flor de pell.
Una tarda bonica.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Remembrança
Busco la pau en aquells
antics acords i la trobo,
alhora que m'omple la buidor
quan la música s'acaba.
I em reconec en temps viscuts,
passats i bonics,
quan l'aire encara era fresc
i la il·lusió ens alenava.
antics acords i la trobo,
alhora que m'omple la buidor
quan la música s'acaba.
I em reconec en temps viscuts,
passats i bonics,
quan l'aire encara era fresc
i la il·lusió ens alenava.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Avui
He anat a prendre un cafè a la cuina abans de començar a escriure, doncs els ulls pesants em delaten.
Si bé he dormit sis hores, que per a mi normalment és més que suficient, aquests dies estic especialment cansada i en necessito més.
Però ja m'he desvetllat, i no sóc capaç de tornar-me'n al llit tot sabent les coses que m'esperen.
Els núvols comencen a desfilar i sembla que s'aixeca un dia assolellat.
Les làmines abatibles del safareig encara són plenes de rosada, i m'hauré d'esperar una estona abans que la roba perdi el punt d'humitat, per recollir-la i penjar la que, pacientment, s'està a dins de la rentadora, després d'haver donat voltes per la nit.
Ahir, un sopar interessant, si bé el bacallà no era del meu gust, tot xerrant de mil coses amb la MªJo.
I copeta al Sa cava.
Aquest cop sense alcohol, doncs per sopar varem beure vi del Somontano.
Un got ample, amb gel picat, i una beguda vermellosa no gaire dolça i amb un puntet àcid que en refrescava el final. De ves a saber quin nom.
M'agrada els llocs a on pots demanar que et facin begudes al gust.
I ara, que el sol comença a entrar dins de la habitació i el cafè comença a fer efecte, aprofito per arrencar el nou dia.
Si bé he dormit sis hores, que per a mi normalment és més que suficient, aquests dies estic especialment cansada i en necessito més.
Però ja m'he desvetllat, i no sóc capaç de tornar-me'n al llit tot sabent les coses que m'esperen.
Els núvols comencen a desfilar i sembla que s'aixeca un dia assolellat.
Les làmines abatibles del safareig encara són plenes de rosada, i m'hauré d'esperar una estona abans que la roba perdi el punt d'humitat, per recollir-la i penjar la que, pacientment, s'està a dins de la rentadora, després d'haver donat voltes per la nit.
Ahir, un sopar interessant, si bé el bacallà no era del meu gust, tot xerrant de mil coses amb la MªJo.
I copeta al Sa cava.
Aquest cop sense alcohol, doncs per sopar varem beure vi del Somontano.
Un got ample, amb gel picat, i una beguda vermellosa no gaire dolça i amb un puntet àcid que en refrescava el final. De ves a saber quin nom.
M'agrada els llocs a on pots demanar que et facin begudes al gust.
I ara, que el sol comença a entrar dins de la habitació i el cafè comença a fer efecte, aprofito per arrencar el nou dia.
divendres, 13 de novembre del 2009
Por
El passat dimecres al vespre, en una xerrada força interessant amb algú qualificat, va sortir un tema al que encara dono voltes: la por.
En el meu cas és indubtable, i suposo que també per molts d'altres, que hi ha pors que no sabem gestionar.
Em considero una dona força decidida, que, potser poc a poc però amb fermesa, va encaminant la seva vida cap a on ella vol anar, passant per sobre de moltes convencions i opinions, però hi ha uns temes importants que encara em vencen.
En mig de la conversa, em va dir una cosa que, tot i saber-la, no la havia aplicat mai en aquell punt.
Em va dir que, davant d'una resposta no adequada d'algú altre, de qui jo sempre pensava que és molt més poruc que jo, bona part de les seves reaccions venen donades perquè jo també transmeto aquesta por.
M'ha fet pensar, i molt.
Analitzant moments viscuts, penso que té molta raó.
És molt fàcil enfadar-se quan algú té una resposta que no t'agrada, i no és tan fàcil aturar-se a pensar quina part d'aquella resposta la condiciones tu amb la teva actitud.
Bé, seguirem pensant-hi, i procurant millorar, que hi ha molta feina!
En el meu cas és indubtable, i suposo que també per molts d'altres, que hi ha pors que no sabem gestionar.
Em considero una dona força decidida, que, potser poc a poc però amb fermesa, va encaminant la seva vida cap a on ella vol anar, passant per sobre de moltes convencions i opinions, però hi ha uns temes importants que encara em vencen.
En mig de la conversa, em va dir una cosa que, tot i saber-la, no la havia aplicat mai en aquell punt.
Em va dir que, davant d'una resposta no adequada d'algú altre, de qui jo sempre pensava que és molt més poruc que jo, bona part de les seves reaccions venen donades perquè jo també transmeto aquesta por.
M'ha fet pensar, i molt.
Analitzant moments viscuts, penso que té molta raó.
És molt fàcil enfadar-se quan algú té una resposta que no t'agrada, i no és tan fàcil aturar-se a pensar quina part d'aquella resposta la condiciones tu amb la teva actitud.
Bé, seguirem pensant-hi, i procurant millorar, que hi ha molta feina!
dimecres, 11 de novembre del 2009
Un dels primers
La Mª Josep, MªJo pels amics, és la dona del millor amic del meu marit, i alhora una gran amiga meva.
Té una memòria prodigiosa, i sempre em sorprèn explicant-me fets viscuts per nosaltres que jo no soc capaç de recordar, amb una precisió increïble.
Quan la temporada és calma, procurem quedar totes dues un cop al mes, un divendres, i ens passem hores i hores xerrant tot sopant o prenent una copeta de cava.
En una ocasió, tot parlant d'aquest bloc, em va comentar que a casa seva hi ha guardat un poema que vaig escriure per felicitar el seu marit.
La meva cara de sorpresa no oferia cap mena de dubte. Estava convençuda que la meva "estrena" havia estat aquí.
Jo només recordo papers que acabava estripant a la meva habitació, ja que no valien ni un borrall.
Doncs avui, tot endreçant a casa, s'ha trobat un àlbum en el que hi ha arxivades aquelles lletres.
I me les ha llegit telefònicament.
És indubtable que és meu, l'estil em delata, però també és clar que és infinitament més fresc que el que puc escriure ara.
Parlem de febrer del 1983, quan jo tenia 19 anys i encara gaudia de bona salut i de la companyia del pare. I això es nota. Molt.
El proper divendres veuré aquest paper escrit amb la meva lletra, i m'ha promès una còpia escanejada.
Em fa il·lusió.
Té una memòria prodigiosa, i sempre em sorprèn explicant-me fets viscuts per nosaltres que jo no soc capaç de recordar, amb una precisió increïble.
Quan la temporada és calma, procurem quedar totes dues un cop al mes, un divendres, i ens passem hores i hores xerrant tot sopant o prenent una copeta de cava.
En una ocasió, tot parlant d'aquest bloc, em va comentar que a casa seva hi ha guardat un poema que vaig escriure per felicitar el seu marit.
La meva cara de sorpresa no oferia cap mena de dubte. Estava convençuda que la meva "estrena" havia estat aquí.
Jo només recordo papers que acabava estripant a la meva habitació, ja que no valien ni un borrall.
Doncs avui, tot endreçant a casa, s'ha trobat un àlbum en el que hi ha arxivades aquelles lletres.
I me les ha llegit telefònicament.
És indubtable que és meu, l'estil em delata, però també és clar que és infinitament més fresc que el que puc escriure ara.
Parlem de febrer del 1983, quan jo tenia 19 anys i encara gaudia de bona salut i de la companyia del pare. I això es nota. Molt.
El proper divendres veuré aquest paper escrit amb la meva lletra, i m'ha promès una còpia escanejada.
Em fa il·lusió.
dilluns, 9 de novembre del 2009
Primer capítol
La mires altiu i distant des del teu púlpit daurat, i et creus fort.
A ella li serveix per constatar el que ja entreveia. Tot ha canviat per enèsima vegada.
Potser aconsellat pel vell profeta engelosit, tant se val, t'has girat d'esquena a la teva pròpia ànima.
Ara, ja no s'hi val el tornar enrere.
Saps que a ella li va costar molt tornar a prendre el camí de corbes, i saps que no va voler recomençar, però, finalment, entendrida pel teu gest, va caminar.
Amb prudència, però amb tendresa.
Li costa parlar-te i no trair-se. I s'allunya.
Et vol el millor, ja ho saps, i et farà costat en tot el que necessitis, però ha posat l'ànima lluny del teu abast. Per sempre.
Ara, tot recomença.
Sie hat dir viele geliebt, aber nicht mehr...
A ella li serveix per constatar el que ja entreveia. Tot ha canviat per enèsima vegada.
Potser aconsellat pel vell profeta engelosit, tant se val, t'has girat d'esquena a la teva pròpia ànima.
Ara, ja no s'hi val el tornar enrere.
Saps que a ella li va costar molt tornar a prendre el camí de corbes, i saps que no va voler recomençar, però, finalment, entendrida pel teu gest, va caminar.
Amb prudència, però amb tendresa.
Li costa parlar-te i no trair-se. I s'allunya.
Et vol el millor, ja ho saps, i et farà costat en tot el que necessitis, però ha posat l'ànima lluny del teu abast. Per sempre.
Ara, tot recomença.
Sie hat dir viele geliebt, aber nicht mehr...
diumenge, 8 de novembre del 2009
L'enganxina
Tinc a les mans, bé, al costat, una enganxina rodona, de color blau elèctric, d'aquelles que donen a les sardanes per tal que col·laboris econòmicament.
Avui volia baixar a Barcelona, per veure a la mama, i m'he buscat com a excusa una activitat musical. Així, hem baixat al migdia i hem comprovat amb satisfacció que segueix contenta i està molt tranquil·la.
Després, hem marxat a dinar i, per la tarda, una passejada pel Gòtic, barri que mai deixa d'enamorar-me.
A la plaça Sant Jaume, sardanes.
Ens hi hem aturat una estona i mentre aprofitava per comentar els anys que fa que no en ballo, i que mai vaig aprendre a contar-les, m'ha vingut una senyora gran a oferir l'enganxina en rigorós castellà.
M'he quedat astorada.
Al sentir que el meu marit em preguntava al respecte, s'ha adonat que som catalans i ha canviat de llengua.
Li he fet saber la meva sorpresa i m'ha explicat que, com que hi ha gent tan diferent...
Jo he rigut tot dient-li que per la pela ella feia el que calgués, però m'ha fet sentir incòmoda. Era una dona gran i no he volgut polemitzar.
He pagat, és clar. S'ha d'ajudar als músics.
Mentre anava cap al concert, pensava com de complicada està la cosa, que fins i tot barregem les sardanes amb el castellà.
Avui volia baixar a Barcelona, per veure a la mama, i m'he buscat com a excusa una activitat musical. Així, hem baixat al migdia i hem comprovat amb satisfacció que segueix contenta i està molt tranquil·la.
Després, hem marxat a dinar i, per la tarda, una passejada pel Gòtic, barri que mai deixa d'enamorar-me.
A la plaça Sant Jaume, sardanes.
Ens hi hem aturat una estona i mentre aprofitava per comentar els anys que fa que no en ballo, i que mai vaig aprendre a contar-les, m'ha vingut una senyora gran a oferir l'enganxina en rigorós castellà.
M'he quedat astorada.
Al sentir que el meu marit em preguntava al respecte, s'ha adonat que som catalans i ha canviat de llengua.
Li he fet saber la meva sorpresa i m'ha explicat que, com que hi ha gent tan diferent...
Jo he rigut tot dient-li que per la pela ella feia el que calgués, però m'ha fet sentir incòmoda. Era una dona gran i no he volgut polemitzar.
He pagat, és clar. S'ha d'ajudar als músics.
Mentre anava cap al concert, pensava com de complicada està la cosa, que fins i tot barregem les sardanes amb el castellà.
dissabte, 7 de novembre del 2009
Dia llarg
Avui és un dia llarg, però no el gaudeixo.
El cos no m'acompanya gaire, per no dir quasi bé gens, i estic una mica múrria.
Tot i així he fet força coses.
La casa comença a tenir l'aspecte que a mi m'agrada després de la disbauxa d'aquestes dues últimes setmanes i, tot i que no aconsegueixo que baixi, tampoc deixo créixer més la pila de roba bruta.
He anat a la perruqueria i hem canviat el look. Bé, tot el que es pot canviar si considerem que porto els cabells molt curts.
Però no n'he sortit contenta. A l'hora de pentinar l'Isi ho ha deixat a les mans d'una noia que m'ha posat la gomina d'una forma convencional, que no fa per a mi. El perruquer sempre em deixa el cabell amb unes formes molt agosarades que m'agraden, i avui he sortit com una clienta més.
Clar que, si pensem que avui no surto i demà al matí tot s'haurà acabat a dins de la banyera... tampoc passa res.
Suposo que és una qüestió d'ànim.
He fet un dinar molt bo. M'han felicitat a casa.
Ahir vaig veure un tall de carbassa molt maco i avui l'he cuinat amb patates. Un bon sofregit i, un cop és llest, ho fico a dins una estona tot donant voltes per que agafi millor el gustet, i ho cobreixo d'aigua per tal que faci xup xup fins a quedar cuit.
Després pollastre amb all i julivert.
Tot plegat senzill, però no sé què té la cuina que hi ha dies en que no te'n surts i uns altres et queda bo. Avui ha tocat bo.
Ara he cantat una bona estona.
Provo d'assajar les peces més compromeses que tenim a les mans, i m'hi he passat força estona, tant al teclat com davant del cd, però no n'he gaudit com acostumo.
Volia planxar una mica, però ara en dubto. Ja veurem.
D'aquí a una estona, això sí, tornaré a la cuina per fer un sopar d'aquells de picar coses bones amb pa acabat de torrar i un bon vi.
Poca feina i resultat assegurat per a un dissabte al vespre.
Demà espero llevar-me amb una mica més d'empenta, i espero que aquest cos tan xacrat dins el que m'ha tocat viure rutlli una mica millor.
El cos no m'acompanya gaire, per no dir quasi bé gens, i estic una mica múrria.
Tot i així he fet força coses.
La casa comença a tenir l'aspecte que a mi m'agrada després de la disbauxa d'aquestes dues últimes setmanes i, tot i que no aconsegueixo que baixi, tampoc deixo créixer més la pila de roba bruta.
He anat a la perruqueria i hem canviat el look. Bé, tot el que es pot canviar si considerem que porto els cabells molt curts.
Però no n'he sortit contenta. A l'hora de pentinar l'Isi ho ha deixat a les mans d'una noia que m'ha posat la gomina d'una forma convencional, que no fa per a mi. El perruquer sempre em deixa el cabell amb unes formes molt agosarades que m'agraden, i avui he sortit com una clienta més.
Clar que, si pensem que avui no surto i demà al matí tot s'haurà acabat a dins de la banyera... tampoc passa res.
Suposo que és una qüestió d'ànim.
He fet un dinar molt bo. M'han felicitat a casa.
Ahir vaig veure un tall de carbassa molt maco i avui l'he cuinat amb patates. Un bon sofregit i, un cop és llest, ho fico a dins una estona tot donant voltes per que agafi millor el gustet, i ho cobreixo d'aigua per tal que faci xup xup fins a quedar cuit.
Després pollastre amb all i julivert.
Tot plegat senzill, però no sé què té la cuina que hi ha dies en que no te'n surts i uns altres et queda bo. Avui ha tocat bo.
Ara he cantat una bona estona.
Provo d'assajar les peces més compromeses que tenim a les mans, i m'hi he passat força estona, tant al teclat com davant del cd, però no n'he gaudit com acostumo.
Volia planxar una mica, però ara en dubto. Ja veurem.
D'aquí a una estona, això sí, tornaré a la cuina per fer un sopar d'aquells de picar coses bones amb pa acabat de torrar i un bon vi.
Poca feina i resultat assegurat per a un dissabte al vespre.
Demà espero llevar-me amb una mica més d'empenta, i espero que aquest cos tan xacrat dins el que m'ha tocat viure rutlli una mica millor.
divendres, 6 de novembre del 2009
Quatre coses
Fa estona que rellegeixo lletres pròpies del bloc.
Sempre va bé recordar coses.
Voldria deixar-me anar, escriure força coses que van bullint aquests dies dins del meu cervell, però estic massa cansada per enfilar un discurs coherent.
Tot i així, em neguiteja no expressar-me.
Avui he tornat la mama a casa seva.
Tot plegat ha estat molt ràpid.
Una entrada d'urgència a l'hospital que ha acabat solucionant-se amb un marcapassos.
Ha estat esgotador, però el resultat és espectacular.
Ella somriu, està contenta, animosa, i no para de fer coses. Dorm com fa anys no feia i se sent amb energies renovades.
Ha volgut tornar a casa, i, tot i que crec fermament que és una bona decisió, em queda una mica de neguit.
Quan està malalta, tot el que té a veure amb ella ho decideixo i organitzo jo, i de cop i volta, encara que no al cent per cent, ella torna a prendre les regnes de la seva vida.
I així ha de ser, però sento una certa buidor.
M'ha agradat estar amb ella. Tot i l'exigència de la situació, la trobaré a faltar una mica.
Demà provaré de posar ordre a casa, i tornar a la rutina de sempre.
Sempre va bé recordar coses.
Voldria deixar-me anar, escriure força coses que van bullint aquests dies dins del meu cervell, però estic massa cansada per enfilar un discurs coherent.
Tot i així, em neguiteja no expressar-me.
Avui he tornat la mama a casa seva.
Tot plegat ha estat molt ràpid.
Una entrada d'urgència a l'hospital que ha acabat solucionant-se amb un marcapassos.
Ha estat esgotador, però el resultat és espectacular.
Ella somriu, està contenta, animosa, i no para de fer coses. Dorm com fa anys no feia i se sent amb energies renovades.
Ha volgut tornar a casa, i, tot i que crec fermament que és una bona decisió, em queda una mica de neguit.
Quan està malalta, tot el que té a veure amb ella ho decideixo i organitzo jo, i de cop i volta, encara que no al cent per cent, ella torna a prendre les regnes de la seva vida.
I així ha de ser, però sento una certa buidor.
M'ha agradat estar amb ella. Tot i l'exigència de la situació, la trobaré a faltar una mica.
Demà provaré de posar ordre a casa, i tornar a la rutina de sempre.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Volo!
Avui parlava amb una bona amiga i li he explicat que, tot i que físicament estic molt però que molt cansada, em sento bé interiorment.
Tinc clar el que puc esperar dels altres, i sé el que vull i el que no vull.
Potser sembla una mica fred, però no és així.
No m'esquinçaré les vestidures quan, inevitablement, els que m'envolten i m'estimo em facin mal, però tampoc deixaré de seguir fent el meu camí.
Porto la meva vida per a on crec que ho he de fer, decidint tota sola, i n'accepto les conseqüències.
I provo d'estar en pau amb mi mateixa, endreçant de mica en mica tots els calaixos.
Suposo que viure és això. Tirar endavant, reflexionar, decidir, meditar. Créixer per dins.
Ara només em cal trobar una mica de temps per descansar!
Tinc clar el que puc esperar dels altres, i sé el que vull i el que no vull.
Potser sembla una mica fred, però no és així.
No m'esquinçaré les vestidures quan, inevitablement, els que m'envolten i m'estimo em facin mal, però tampoc deixaré de seguir fent el meu camí.
Porto la meva vida per a on crec que ho he de fer, decidint tota sola, i n'accepto les conseqüències.
I provo d'estar en pau amb mi mateixa, endreçant de mica en mica tots els calaixos.
Suposo que viure és això. Tirar endavant, reflexionar, decidir, meditar. Créixer per dins.
Ara només em cal trobar una mica de temps per descansar!
dimarts, 3 de novembre del 2009
Reflexions tardanes
Han estat aquests últims dies d'una exigència important, i els que venen són d'una dedicació plena. Per tant, no trobo una estona de repòs per aterrar per aquí. Així, malgrat l'hora, m'hi poso.
Vinc d'un assaig complicat, en el que no he sabut mantenir l'afinació per diversos motius, i això sempre em neguiteja.
Podria dir que he cantat en una posició difícil, doncs tenia al costat algú d'una altra corda.
També podria dir que estic prou cansada, i així buscar una colla d'excuses, però, el que és clar, és que no porto tan bé com em pensava la peça.
Quan estudio, tot rutlla, o així sembla. Només ho sembla. M'ha quedat clar.
Obviant aquest petit inconvenient, que solventaré adequadament, he de dir que em sento feliç.
Fins i tot diria exultant.
Hem passat un entrebanc important amb la mama, però que tenia una solució fàcil, i el resultat ha estat espectacular.
S'ha recuperat d'una forma increïble, i ara se sent feliç i animosa.
Fa poca estona comentava que, en un futur, si tinc que recordar bones vivències amb ella, seran sense cap mena de dubte les d'aquesta última època.
En aquests últims mesos hem connectat com mai, i això no s'oblida.
A nivell personal, aquests dies han estat com una fuetejada, i m'han fet reaccionar.
Em sento serena, tranquil·la, i gaudeixo del que rebo sense plantejar-me cap mena de complicacions.
Crec que aconseguiré ser feliç en tots els àmbits que em conformen.
Vinc d'un assaig complicat, en el que no he sabut mantenir l'afinació per diversos motius, i això sempre em neguiteja.
Podria dir que he cantat en una posició difícil, doncs tenia al costat algú d'una altra corda.
També podria dir que estic prou cansada, i així buscar una colla d'excuses, però, el que és clar, és que no porto tan bé com em pensava la peça.
Quan estudio, tot rutlla, o així sembla. Només ho sembla. M'ha quedat clar.
Obviant aquest petit inconvenient, que solventaré adequadament, he de dir que em sento feliç.
Fins i tot diria exultant.
Hem passat un entrebanc important amb la mama, però que tenia una solució fàcil, i el resultat ha estat espectacular.
S'ha recuperat d'una forma increïble, i ara se sent feliç i animosa.
Fa poca estona comentava que, en un futur, si tinc que recordar bones vivències amb ella, seran sense cap mena de dubte les d'aquesta última època.
En aquests últims mesos hem connectat com mai, i això no s'oblida.
A nivell personal, aquests dies han estat com una fuetejada, i m'han fet reaccionar.
Em sento serena, tranquil·la, i gaudeixo del que rebo sense plantejar-me cap mena de complicacions.
Crec que aconseguiré ser feliç en tots els àmbits que em conformen.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Ciència
Enceto un nou dia
esperançat
que ha d'acabar amb estrelles
conegudes
i preparo un nou futur
que ara, definitivament
he de conduir a on
la meva voluntat em demana
esperançat
que ha d'acabar amb estrelles
conegudes
i preparo un nou futur
que ara, definitivament
he de conduir a on
la meva voluntat em demana
Viatge
Dies buits de mirar endins.
Travessant tempestes conegudes
a cavall de les onades
m'he reduït a un jo físic
quasi sense ànima.
Ni el camí de llums
ni el paisatge m'han fet volar
més enllà d'aquest estricte àmbit.
Ara, sembla que vorejo
obstinadament
un claustre solitari i agradable
tot provant de retrobar l'aire
el meu jo important
el meu viatge.
Travessant tempestes conegudes
a cavall de les onades
m'he reduït a un jo físic
quasi sense ànima.
Ni el camí de llums
ni el paisatge m'han fet volar
més enllà d'aquest estricte àmbit.
Ara, sembla que vorejo
obstinadament
un claustre solitari i agradable
tot provant de retrobar l'aire
el meu jo important
el meu viatge.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Natura
Aigua.
Avui n'ha caigut una bona quantitat.
Aquest migdia, des del laboratori, impressionava el veure aquella cortina d'aigua al davant del que semblava un mur gris, fet pels mateixos núvols.
Els llamps i trons queien a dojo i el ressò de la pluja en la teulada de la nau industrial era important.
Ara, en pujar a casa, quan tot semblava amainar, un arc de Sant Martí dels més grans que hagi vist mai travessava la costa del Baix Llobregat.
Sempre em sorprèn la grandesa de la natura.
M'agrada sentir-me menuda davant la seva magnificència, i agraeixo el poder-la gaudir.
Em proporciona moments de reflexió i felicitat.
Avui n'ha caigut una bona quantitat.
Aquest migdia, des del laboratori, impressionava el veure aquella cortina d'aigua al davant del que semblava un mur gris, fet pels mateixos núvols.
Els llamps i trons queien a dojo i el ressò de la pluja en la teulada de la nau industrial era important.
Ara, en pujar a casa, quan tot semblava amainar, un arc de Sant Martí dels més grans que hagi vist mai travessava la costa del Baix Llobregat.
Sempre em sorprèn la grandesa de la natura.
M'agrada sentir-me menuda davant la seva magnificència, i agraeixo el poder-la gaudir.
Em proporciona moments de reflexió i felicitat.
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Gotes
En arribar a casa queien les primeres gotes. Sembla que hi haurà bones pluges.
El temps, finalment, ha canviat, alhora que els refredats passen factura de molts de nosaltres.
Fins i tot hi ha hagut baixes al laboratori.
I comencem a abrigar-nos.
Jo, avui, m'he posat una faldilla texana d'un verd potent, una mica més curta del que acostumo, però que necessitava mitges. I ara ja s'escauen les mitges.
El que no controlo encara és la part de dalt.
Tres són curtes i quatre són llargues. Tan aviat tinc fresca com massa calor. Ja li trobaré el punt.
De moment, em vesteixo de ceba, a capes. I així poso i trec segons convé.
He planxat força aquesta tarda.
Hi havia estesa una rentadora de blanc, i tenia aquell punt d'humitat escaient per la planxa.
I he aprofitat.
Així, a més de la roba de laboratori, unes estovalles adamascades, amb brodats, que varen estar a taula per un sopar d'amics, han quedat a punt de plegar tot esperant estar del tot seques, doncs encara els hi faltava un puntet.
A l'aire, les suites angleses de Bach.
Avui s'esqueien, oi?
El temps, finalment, ha canviat, alhora que els refredats passen factura de molts de nosaltres.
Fins i tot hi ha hagut baixes al laboratori.
I comencem a abrigar-nos.
Jo, avui, m'he posat una faldilla texana d'un verd potent, una mica més curta del que acostumo, però que necessitava mitges. I ara ja s'escauen les mitges.
El que no controlo encara és la part de dalt.
Tres són curtes i quatre són llargues. Tan aviat tinc fresca com massa calor. Ja li trobaré el punt.
De moment, em vesteixo de ceba, a capes. I així poso i trec segons convé.
He planxat força aquesta tarda.
Hi havia estesa una rentadora de blanc, i tenia aquell punt d'humitat escaient per la planxa.
I he aprofitat.
Així, a més de la roba de laboratori, unes estovalles adamascades, amb brodats, que varen estar a taula per un sopar d'amics, han quedat a punt de plegar tot esperant estar del tot seques, doncs encara els hi faltava un puntet.
A l'aire, les suites angleses de Bach.
Avui s'esqueien, oi?
Canta dolç
Canta ben dolç
sobretot, canta dolç
i així, quan l'ànima
s'enlairi damunt
dels nostres caps
el meu plor, silenciós
serà més suportable
Canta ben dolç
sobretot, canta dolç
mentre el meu cor
vagareja en la buidor
que l'emplena des
que et va acomiadar
i, tot cantant, amorosiràs
el seu estrip innegable
sobretot, canta dolç
i així, quan l'ànima
s'enlairi damunt
dels nostres caps
el meu plor, silenciós
serà més suportable
Canta ben dolç
sobretot, canta dolç
mentre el meu cor
vagareja en la buidor
que l'emplena des
que et va acomiadar
i, tot cantant, amorosiràs
el seu estrip innegable
dijous, 15 d’octubre del 2009
Sue
El dimarts per la tarda vaig trobar-me amb la Sue.
La Sue és un dona més gran que jo, que em va fer de mestra d'anglès en un curs d'aquells que pots fer a través de l'empresa gratuïtament.
Per diferents motius, aquell curs va acabar essent unes classes de conversa entre nosaltres dues, i, el que en un inici era formal i distant, va esdevenir de seguida en una conversa entre amigues.
Ens havíem entès de seguida i aquell punt de confiança mútua va ser fantàstic.
A mi em va servir per llançar-me definitivament a xerrar pels colzes, sense aquell pudor que m'havia privat sempre de portar una conversa fluida.
Això no vol dir que ho faci molt bé, però sí que he aconseguit fer-me entendre alhora que em diverteixo.
I de tant en tant ens trobem.
Aquest dia, en una cafeteria de nom caribeny que hi ha al centre comercial del polígon a on treballo.
Ens varen passar volant les dues hores de que disposàvem, i encara em sorprèn com sempre marxem amb un ànim molt positiu després de la conversa.
Ella segueix estant molt orgullosa de la meva evolució amb l'idioma, i jo li dic que, per llençar-me a xerrar sembla que el que necessitava és una amiga.
La Sue és un dona més gran que jo, que em va fer de mestra d'anglès en un curs d'aquells que pots fer a través de l'empresa gratuïtament.
Per diferents motius, aquell curs va acabar essent unes classes de conversa entre nosaltres dues, i, el que en un inici era formal i distant, va esdevenir de seguida en una conversa entre amigues.
Ens havíem entès de seguida i aquell punt de confiança mútua va ser fantàstic.
A mi em va servir per llançar-me definitivament a xerrar pels colzes, sense aquell pudor que m'havia privat sempre de portar una conversa fluida.
Això no vol dir que ho faci molt bé, però sí que he aconseguit fer-me entendre alhora que em diverteixo.
I de tant en tant ens trobem.
Aquest dia, en una cafeteria de nom caribeny que hi ha al centre comercial del polígon a on treballo.
Ens varen passar volant les dues hores de que disposàvem, i encara em sorprèn com sempre marxem amb un ànim molt positiu després de la conversa.
Ella segueix estant molt orgullosa de la meva evolució amb l'idioma, i jo li dic que, per llençar-me a xerrar sembla que el que necessitava és una amiga.
dissabte, 10 d’octubre del 2009
És temps d'olives
És temps d'olives.
L'any passat per aquestes dates, una molt bona amiga i veïna que té una olivera al jardí em va proposar de fer olives jo mateixa.
Amb les seves directrius ho vaig fer, i vaig gaudir d'un parell de pots d'arbequines força bones.
A casa encara diuen que els hi faltava una mica de gust, però potser no vaig posar prou herbes.
Aquesta setmana me n'ha tornat a portar, i ja he començat el procés.
Ara les tinc en aquell bol gran de color pistatxo, que vaig comprar en època de sequera per recollir l'aigua de les verdures, i que em fa força servei, amb aigua fins al capdamunt, que els hi hauré de canviar cada dia dins del plaç d'un parell de setmanes.
Un cop escorregudes, aniran a pots de vidre amb aigua salada, concentració 10:1 (un kilo de sal per cada 10 litres d'aigua), als que afegiré herbes aromàtiques.
Ella parla d'estragó, fonoll, llorer, però també fa la combinació de farigola, romaní, llorer i peles de llimona.
Potser em decideixo a fer els pots diferents, i en un d'ells també hi afegiré sajolida, que ja és per a això.
Passats uns quinze dies, encara que jo vaig haver de trigar unes quatre setmanes, ja es poden consumir.
A veure com queden!
L'any passat per aquestes dates, una molt bona amiga i veïna que té una olivera al jardí em va proposar de fer olives jo mateixa.
Amb les seves directrius ho vaig fer, i vaig gaudir d'un parell de pots d'arbequines força bones.
A casa encara diuen que els hi faltava una mica de gust, però potser no vaig posar prou herbes.
Aquesta setmana me n'ha tornat a portar, i ja he començat el procés.
Ara les tinc en aquell bol gran de color pistatxo, que vaig comprar en època de sequera per recollir l'aigua de les verdures, i que em fa força servei, amb aigua fins al capdamunt, que els hi hauré de canviar cada dia dins del plaç d'un parell de setmanes.
Un cop escorregudes, aniran a pots de vidre amb aigua salada, concentració 10:1 (un kilo de sal per cada 10 litres d'aigua), als que afegiré herbes aromàtiques.
Ella parla d'estragó, fonoll, llorer, però també fa la combinació de farigola, romaní, llorer i peles de llimona.
Potser em decideixo a fer els pots diferents, i en un d'ells també hi afegiré sajolida, que ja és per a això.
Passats uns quinze dies, encara que jo vaig haver de trigar unes quatre setmanes, ja es poden consumir.
A veure com queden!
divendres, 9 d’octubre del 2009
Ira
Aquest matí m'han fet osteopatia.
Com que la cosa estava complicada, he avançat la sessió.
M'ofego i tinc una pressió que m'encongeix l'esquena.
L'osteòpata m'ha donat una llarga explicació de la fisiologia de tot plegat, i sembla que comprimeixo a nivell de crani, per dins.
Tot plegat, sembla que tinc ira continguda.
Tinc un caràcter força obert, que m'ajuda a alliberar problemes, però de vegades et trobes amb escuts que no et permeten expressar-te.
Aquests blindatges, que fins i tot empresonen a qui els porta, no tenen cap mena de solució.
I no la pretenc. Són acceptats.
Sé que l'allunyament és la millor medecina, però, tot i que m'ha passat pel cap, finalment no l'he considerat convenient.
I procuro racionalitzar, i mantenir fluïdesa de tracte.
Però suposo que el meu subconscient no ho accepta.
Hauria de fer quatre crits ben fets i potser em quedaria més tranquil·la.
Potser entenent el que em passa trobaré una solució adequada.
Com que la cosa estava complicada, he avançat la sessió.
M'ofego i tinc una pressió que m'encongeix l'esquena.
L'osteòpata m'ha donat una llarga explicació de la fisiologia de tot plegat, i sembla que comprimeixo a nivell de crani, per dins.
Tot plegat, sembla que tinc ira continguda.
Tinc un caràcter força obert, que m'ajuda a alliberar problemes, però de vegades et trobes amb escuts que no et permeten expressar-te.
Aquests blindatges, que fins i tot empresonen a qui els porta, no tenen cap mena de solució.
I no la pretenc. Són acceptats.
Sé que l'allunyament és la millor medecina, però, tot i que m'ha passat pel cap, finalment no l'he considerat convenient.
I procuro racionalitzar, i mantenir fluïdesa de tracte.
Però suposo que el meu subconscient no ho accepta.
Hauria de fer quatre crits ben fets i potser em quedaria més tranquil·la.
Potser entenent el que em passa trobaré una solució adequada.
Vol
Encara m'angunieja
veure l'ànima al vent.
En el seu vol,
sempre més llarg i ample,
deixa caure,
de mica en mica,
la meva essència.
I cada cop la perdo més.
Però, és clar,
fa molt de temps
que ja no és meva.
veure l'ànima al vent.
En el seu vol,
sempre més llarg i ample,
deixa caure,
de mica en mica,
la meva essència.
I cada cop la perdo més.
Però, és clar,
fa molt de temps
que ja no és meva.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Maltractament
La empresa a on treballo està situada al carrer principal del polígon industrial de Gavà.
Ahir per la tarda, mentre feia la habitual cua de la rotonda que distribueix cap a la carretera antiga, la C-32, la platja i aquell centre de jardineria, uns quants cotxes endavant del meu vaig veure sortir una noia d'una manera precipitada.
Es va posar a caminar en sentit contrari, i als pocs moments passava davant meu. Llavors em vaig fixar que caminava coixa i amb una ma s'agafava un punt mig de l'esquena, d'una manera que indicava clarament que li feia mal.
Alhora, el vehicle del que havia sortit va fer una maniobra brusca i va quedar aparcat a sobre d'un parterre d'herba.
En va eixir un noi que, amb pas calmat, la va seguir. Semblava profundament molest, però caminava amb un gest contingut a la cara, que em va fer una mica d'angunia.
Eren joves. D'uns vint i tants.
Tot plegat sembla un cas de maltractament. I no m'ho trec del cap.
No entenc com les noves generacions cauen en aquesta conducta tan aberrant, amb tota la informació i els mitjans de què disposen.
Quan jo tenia la seva edat, tenia molt clar que això és intolerable, i la gent del meu entorn eren de mateix parer.
Anem endarrere. Molt. I no s'hi veu aturador.
És una llàstima.
Ahir per la tarda, mentre feia la habitual cua de la rotonda que distribueix cap a la carretera antiga, la C-32, la platja i aquell centre de jardineria, uns quants cotxes endavant del meu vaig veure sortir una noia d'una manera precipitada.
Es va posar a caminar en sentit contrari, i als pocs moments passava davant meu. Llavors em vaig fixar que caminava coixa i amb una ma s'agafava un punt mig de l'esquena, d'una manera que indicava clarament que li feia mal.
Alhora, el vehicle del que havia sortit va fer una maniobra brusca i va quedar aparcat a sobre d'un parterre d'herba.
En va eixir un noi que, amb pas calmat, la va seguir. Semblava profundament molest, però caminava amb un gest contingut a la cara, que em va fer una mica d'angunia.
Eren joves. D'uns vint i tants.
Tot plegat sembla un cas de maltractament. I no m'ho trec del cap.
No entenc com les noves generacions cauen en aquesta conducta tan aberrant, amb tota la informació i els mitjans de què disposen.
Quan jo tenia la seva edat, tenia molt clar que això és intolerable, i la gent del meu entorn eren de mateix parer.
Anem endarrere. Molt. I no s'hi veu aturador.
És una llàstima.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Nit
Les onze de la nit.
Dutxa, roba neta i un puntet, ja l'últim, d'aquella mostra del meu perfum en versió nit, molt més suau.
Ho he fet tot. Si exceptuem un parell de detalls que hauré d'enllestir demà per la tarda, he aconseguit fer totes les activitats que pretenia.
I ha estat molt bé.
Ahir va ser el dia més emotiu.
Vaig passar el matí amb la mama preparant el dinar d'avui, i he de dir que encara m'impressiona el veure aquella dona, de tant caràcter, com ha esdevingut una iaiona amable, que necessita de la teva direcció, i t'ho explica.
Varem riure força, però els sentiments eren a flor de pell, i tot el dia vaig estar especialment sensible, amb unes certes ganes de plorar.
A la nit, tot conduint cap a casa, totes aquelles sensacions es barrejaven amb la bellesa d'aquella música que encara ressonava dins del meu cap.
Tot plegat, per no oblidar mentre visqui.
Dutxa, roba neta i un puntet, ja l'últim, d'aquella mostra del meu perfum en versió nit, molt més suau.
Ho he fet tot. Si exceptuem un parell de detalls que hauré d'enllestir demà per la tarda, he aconseguit fer totes les activitats que pretenia.
I ha estat molt bé.
Ahir va ser el dia més emotiu.
Vaig passar el matí amb la mama preparant el dinar d'avui, i he de dir que encara m'impressiona el veure aquella dona, de tant caràcter, com ha esdevingut una iaiona amable, que necessita de la teva direcció, i t'ho explica.
Varem riure força, però els sentiments eren a flor de pell, i tot el dia vaig estar especialment sensible, amb unes certes ganes de plorar.
A la nit, tot conduint cap a casa, totes aquelles sensacions es barrejaven amb la bellesa d'aquella música que encara ressonava dins del meu cap.
Tot plegat, per no oblidar mentre visqui.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Cap de setmana festiu
D'aquí a una estona, marxo a Gavà, al mercat, a comprar peix.
El diumenge tenim la família Peix a dinar, però ho fem a Barcelona, a casa de la mama.
Tenim previst fer un aperitiu i una cassola de lluç, escamarlans, gambes i musclos.
Demà al matí ho cuinarem.
També deixaré la taula parada fin al últim detall, i fins i tot les safates amb l'aperitiu, embolicades amb film i a la nevera.
Això és així ja que al matí tenim assaig conjunt a Martorell.
Arribaré ben justet a casa i ja ho hi haurà temps per a gaire.
Aquest vespre, també hi ha sopar. Amb la colla de sempre, d'aquí a Begues, celebrarem un aniversari i el meu sant.
Sort que ho fem a l'altra casa, doncs aquesta tarda tinc sessió de dentista per treure punts, i de seguida baixo a Barcelona per assajar gregorià fins a dos quarts de nou.
He de preparar un pastís i les amanides. I portar cava. La Olga posa la resta.
Ho deixaré fet aquest migdia, juntament amb un altre pastís, diferent, que portaré a la coral el dilluns, també per a celebrar. Entre Mercès, aniversaris i Francesques (bé, només jo d'aquestes últimes) en som una bona colla!
Demà serà bonic.
Pel matí baixo molt ben acompanyada a Barcelona, i me'l passaré cuinant i preparant.
Després, si no plou, em vindrà a buscar el Tomi amb la moto, i farem dinar i passejada per al centre.
M'agrada molt el barri gòtic. Moltíssim.
Mira que n'he fet de passejades amb la Mª del Mar quan érem jovenetes!
Ens hi passarem la tarda càmera en ma, gaudint de tot plegat, tot esperant al vespre en què anirem a escoltar un concert que em sembla deliciós.
Dos músics, veu i corda, desgranant melodies de la Itàlia del segle disset.
Ja els he escoltat tots dos en altres àmbits, i la cosa promet.
Així, que ara comença un cap de setmana ple de música, preparacions i celebracions.
Intens i bonic. Potser molt cansat, però genial.
El diumenge tenim la família Peix a dinar, però ho fem a Barcelona, a casa de la mama.
Tenim previst fer un aperitiu i una cassola de lluç, escamarlans, gambes i musclos.
Demà al matí ho cuinarem.
També deixaré la taula parada fin al últim detall, i fins i tot les safates amb l'aperitiu, embolicades amb film i a la nevera.
Això és així ja que al matí tenim assaig conjunt a Martorell.
Arribaré ben justet a casa i ja ho hi haurà temps per a gaire.
Aquest vespre, també hi ha sopar. Amb la colla de sempre, d'aquí a Begues, celebrarem un aniversari i el meu sant.
Sort que ho fem a l'altra casa, doncs aquesta tarda tinc sessió de dentista per treure punts, i de seguida baixo a Barcelona per assajar gregorià fins a dos quarts de nou.
He de preparar un pastís i les amanides. I portar cava. La Olga posa la resta.
Ho deixaré fet aquest migdia, juntament amb un altre pastís, diferent, que portaré a la coral el dilluns, també per a celebrar. Entre Mercès, aniversaris i Francesques (bé, només jo d'aquestes últimes) en som una bona colla!
Demà serà bonic.
Pel matí baixo molt ben acompanyada a Barcelona, i me'l passaré cuinant i preparant.
Després, si no plou, em vindrà a buscar el Tomi amb la moto, i farem dinar i passejada per al centre.
M'agrada molt el barri gòtic. Moltíssim.
Mira que n'he fet de passejades amb la Mª del Mar quan érem jovenetes!
Ens hi passarem la tarda càmera en ma, gaudint de tot plegat, tot esperant al vespre en què anirem a escoltar un concert que em sembla deliciós.
Dos músics, veu i corda, desgranant melodies de la Itàlia del segle disset.
Ja els he escoltat tots dos en altres àmbits, i la cosa promet.
Així, que ara comença un cap de setmana ple de música, preparacions i celebracions.
Intens i bonic. Potser molt cansat, però genial.
dimecres, 30 de setembre del 2009
Pintem
Aquest vespre ha tornat a tocar pintar cabell.
He triat un color més vermellós, doncs l'anterior no agafava el color albergínia que jo volia, i he decidit canviar.
Ara els meus cabells tenen un to una mica atrevit, però ja m'agrada.
En el moment de pintar-los enyoro molt l'Isi, el perruquer, doncs sempre tinc dubtes de si m'he deixat algun reducte sense color. I necessito una segona opinió, doncs una sense ulleres, ja us podeu imaginar.
Un cop empastifat, hi ha un temps d'espera en què el tint ha de fer la seva feina, i que passo com puc, doncs no hi veig ni un borrall i no puc descansar el cap enlloc per motius obvis.
Així, he passat mitja horeta asseguda al bany, amb un sudoku a dos centímetres de la cara, i conversant amb el Tomi que era aprop planxant.
I a esbandir!
Aquí, de cop i volta, m'he posat a riure, doncs la situació era peculiar.
Imagineu-me de genolls davant la banyera, amb el cap a dins, tot passant-me aigua tèbia, veient la gran quantitat de tint que queia, i anar cantant.
M'he adonat que estava entonant (bé, és un dir) un passatge de la missa en do menor de Mozart que assagem aquests dies.
Poc s'hauria pensat l'Amadeus en quina situació es trobaria la seva música!
I jo, és clar, vinga a riure!
He triat un color més vermellós, doncs l'anterior no agafava el color albergínia que jo volia, i he decidit canviar.
Ara els meus cabells tenen un to una mica atrevit, però ja m'agrada.
En el moment de pintar-los enyoro molt l'Isi, el perruquer, doncs sempre tinc dubtes de si m'he deixat algun reducte sense color. I necessito una segona opinió, doncs una sense ulleres, ja us podeu imaginar.
Un cop empastifat, hi ha un temps d'espera en què el tint ha de fer la seva feina, i que passo com puc, doncs no hi veig ni un borrall i no puc descansar el cap enlloc per motius obvis.
Així, he passat mitja horeta asseguda al bany, amb un sudoku a dos centímetres de la cara, i conversant amb el Tomi que era aprop planxant.
I a esbandir!
Aquí, de cop i volta, m'he posat a riure, doncs la situació era peculiar.
Imagineu-me de genolls davant la banyera, amb el cap a dins, tot passant-me aigua tèbia, veient la gran quantitat de tint que queia, i anar cantant.
M'he adonat que estava entonant (bé, és un dir) un passatge de la missa en do menor de Mozart que assagem aquests dies.
Poc s'hauria pensat l'Amadeus en quina situació es trobaria la seva música!
I jo, és clar, vinga a riure!
dimarts, 29 de setembre del 2009
Pletòriques
Ahir l'assaig va ser molt especial.
Va ser assaig per cordes, només sopranos i contralts.
Normalment gaudeixo més dels assaigs conjunts, ja que vas veient la evolució de les quatre cordes alhora, però ahir he de dir que vaig cantar molt a gust.
Una reordenació de posicions va fer que seies al meu costat una de les cantaires amb qui em sento més segura.
Totes dues érem molt contentes per aquest fet, i varem anar alimentant l'ànim fins al punt que cantàvem pletòriques.
Amb això no vull dir que ho féssim de conya, però sí que estàvem molt animades.
Aquell parell d'hores va passar volant.
El problema va estar quan vaig arribar a casa, doncs, tot i la infusió, no hi havia manera de relaxar-se adequadament per agafar la son.
I avui em pesen els ulls, i aquella pantalla grisa d'aquell tediós programa encara es feia més avorrida.
Encara no sé com prepararé el peix per al sopar, però el que sí que tinc clar és que ho faré ben aviat per tal de poder anar a dormir ben d'hora.
Va ser assaig per cordes, només sopranos i contralts.
Normalment gaudeixo més dels assaigs conjunts, ja que vas veient la evolució de les quatre cordes alhora, però ahir he de dir que vaig cantar molt a gust.
Una reordenació de posicions va fer que seies al meu costat una de les cantaires amb qui em sento més segura.
Totes dues érem molt contentes per aquest fet, i varem anar alimentant l'ànim fins al punt que cantàvem pletòriques.
Amb això no vull dir que ho féssim de conya, però sí que estàvem molt animades.
Aquell parell d'hores va passar volant.
El problema va estar quan vaig arribar a casa, doncs, tot i la infusió, no hi havia manera de relaxar-se adequadament per agafar la son.
I avui em pesen els ulls, i aquella pantalla grisa d'aquell tediós programa encara es feia més avorrida.
Encara no sé com prepararé el peix per al sopar, però el que sí que tinc clar és que ho faré ben aviat per tal de poder anar a dormir ben d'hora.
diumenge, 27 de setembre del 2009
Li diuen estrès
Des de que s'han acabat les vacances d'estiu, no vaig alhora amb el ritme de treball.
Un dia obligat de festa a la setmana, afegit a la Diada i la Mercè, han fet que les jornades laborals hagin sigut molt poques.
Poques sobretot per la gran quantitat de feina que tinc.
I treballo a dos bandes.
Per una part, la feina de laboratori pròpiament dita, i per l'altra la feina del programa de gestió de l'empresa.
El pitjor de tot plegat és que el meu cap de laboratori no és conscient de la gran despesa d'hores que representa l'ordinador, i, a més, dubto que li agradi que la faci, ja que em priva de portar al dia els assaigs.
Tot plegat, afegit a unes quantes boires personals, fa que treballi amb força neguit i acabi el dia nerviosa i amb un mal increïble al braç dret que fa que em costi molt agafar el ratolí.
Tot i que he aconseguit fer fora la majoria de malsons, no tots els dies aconsegueixo una son reparadora.
I vaig haver d'aturar l'estudi doncs, per més hores que em passés davant dels llibres, no aconseguia recordar quasi bé res del que havia estudiat.
I m'engreixo. Menjo una mica més del que deuria, no gaire, però faig poc exercici.
I si provo de fer dieta, m'angoixo.
Estrès pur i dur.
Poc a poc vaig tornant als llibres.
Crec que si sóc capaç de concentrar-me en els estudis evitant certes boires, aconseguiré una part de la satisfacció que necessito, i em sentiré bé.
A veure què passa.
Un dia obligat de festa a la setmana, afegit a la Diada i la Mercè, han fet que les jornades laborals hagin sigut molt poques.
Poques sobretot per la gran quantitat de feina que tinc.
I treballo a dos bandes.
Per una part, la feina de laboratori pròpiament dita, i per l'altra la feina del programa de gestió de l'empresa.
El pitjor de tot plegat és que el meu cap de laboratori no és conscient de la gran despesa d'hores que representa l'ordinador, i, a més, dubto que li agradi que la faci, ja que em priva de portar al dia els assaigs.
Tot plegat, afegit a unes quantes boires personals, fa que treballi amb força neguit i acabi el dia nerviosa i amb un mal increïble al braç dret que fa que em costi molt agafar el ratolí.
Tot i que he aconseguit fer fora la majoria de malsons, no tots els dies aconsegueixo una son reparadora.
I vaig haver d'aturar l'estudi doncs, per més hores que em passés davant dels llibres, no aconseguia recordar quasi bé res del que havia estudiat.
I m'engreixo. Menjo una mica més del que deuria, no gaire, però faig poc exercici.
I si provo de fer dieta, m'angoixo.
Estrès pur i dur.
Poc a poc vaig tornant als llibres.
Crec que si sóc capaç de concentrar-me en els estudis evitant certes boires, aconseguiré una part de la satisfacció que necessito, i em sentiré bé.
A veure què passa.
dissabte, 26 de setembre del 2009
Queixals
Aquests dies, toca queixals.
La setmana passada va ser la mama a qui, amb una estiradeta i deu segons, el dentista va fer la feina.
A primers d'estiu, en un sopar de la coral, em vaig quedar amb una funda a les mans.
Era un queixal d'aquells que ja fa anys li havien mort el nervi i estava recobert, tot aparent ell, amb una funda metàl·lica que el feia seguir essent funcional.
Com que el dentista marxava de vacances i la cosa pintava complicada, la va tornar a enganxar en el benentès que tot plegat duraria poc.
I fins abans d'ahir al vespre, en què va tornar a parar a les meves mans, juntament amb el farcit, una espècie de ciment blanc, que havia afegit per fer de coixí.
I ahir la feina va ser feixuga.
És tota una sensació, i no precisament agradable, el fet de com anava forçant tros a tros, per tal de no comprometre l'os, doncs sembla que s'hi havia adherit molt més de l'habitual.
I au! Ara un bocí, ara l'altre!
I en acabat, un parell de punts, que aquí no ha passat res!
No us penseu que va ser un drama.
Aquest dentista és molt divertit, i sempre em fa riure.
Et va explicant fil per randa la feina, però sembla més aviat que retransmeti un partit de futbol. Tot plegat amb uns comentaris que em fan molta gràcia.
I la feina que té una per anar rient amb la boca ben oberta i plena de trastos!
En vuit dies, punts fora! I, en un parell de mesos, que sembla el temps perquè l'os es regeneri, començarem tot el procés, dolorós per a la butxaca bàsicament, d'afegir un implant en aquell espai que ara no té feina.
La setmana passada va ser la mama a qui, amb una estiradeta i deu segons, el dentista va fer la feina.
A primers d'estiu, en un sopar de la coral, em vaig quedar amb una funda a les mans.
Era un queixal d'aquells que ja fa anys li havien mort el nervi i estava recobert, tot aparent ell, amb una funda metàl·lica que el feia seguir essent funcional.
Com que el dentista marxava de vacances i la cosa pintava complicada, la va tornar a enganxar en el benentès que tot plegat duraria poc.
I fins abans d'ahir al vespre, en què va tornar a parar a les meves mans, juntament amb el farcit, una espècie de ciment blanc, que havia afegit per fer de coixí.
I ahir la feina va ser feixuga.
És tota una sensació, i no precisament agradable, el fet de com anava forçant tros a tros, per tal de no comprometre l'os, doncs sembla que s'hi havia adherit molt més de l'habitual.
I au! Ara un bocí, ara l'altre!
I en acabat, un parell de punts, que aquí no ha passat res!
No us penseu que va ser un drama.
Aquest dentista és molt divertit, i sempre em fa riure.
Et va explicant fil per randa la feina, però sembla més aviat que retransmeti un partit de futbol. Tot plegat amb uns comentaris que em fan molta gràcia.
I la feina que té una per anar rient amb la boca ben oberta i plena de trastos!
En vuit dies, punts fora! I, en un parell de mesos, que sembla el temps perquè l'os es regeneri, començarem tot el procés, dolorós per a la butxaca bàsicament, d'afegir un implant en aquell espai que ara no té feina.
divendres, 25 de setembre del 2009
Segell a l'ànima
No puc pensar que és real
quan no ho segellaràs mai
amb només un únic bes
o potser una abraçada
I ploro, tot provant
de mantenir-me
en aquest reducte eteri
sense aconseguir més que dolor
Com ho he de fer per oblidar-te?
quan no ho segellaràs mai
amb només un únic bes
o potser una abraçada
I ploro, tot provant
de mantenir-me
en aquest reducte eteri
sense aconseguir més que dolor
Com ho he de fer per oblidar-te?
dimarts, 22 de setembre del 2009
Ella no plora
Ella no canta.
Ella no canta perquè té un nus que li estreny la gola.
Ella no canta perquè no pot plorar.
Ella no plora.
Ella no pot fer el dol, perquè hi ha moltes circumstàncies, feixugues i dures, que no li permeten.
Recordo perfectament quan vaig perdre el pare.
Amb dinou anys, i veient que la mare s'enfonsava, vaig haver de sobreposar-me a tot plegat, i transmetre-li coratge.
Les paraules d'ànim, d'empenta i de futur era jo qui les deia.
Les trucades a la família, era jo qui les feia.
Era jo qui desmentia que no era la àvia qui faltava, davant la incredulitat de tothom.
No ho recordo ben bé, però potser a l'endemà o a les 48 hores, em vaig llevar amb una mena de sanglot, i em costava respirar.
I així tot el dia.
Finalment, al vespre, a la meva habitació, asseguda a la banqueta del piano i rodejada dels meus amics, encara no sé com però vaig començar a plorar.
I el plor va ser llarg, molt llarg i abundant.
I vaig alliberar angoixa.
I, finalment, vaig poder encetar el dol.
Ja fa massa dies i ella encara no plora.
Espero que ben aviat salti la guspira que ho permeti.
I li desitjo un plor d'aquells que curen. Ho sé del cert.
És una de les meves millors amigues i em fa patir.
Me la estimo molt.
Ella no canta perquè té un nus que li estreny la gola.
Ella no canta perquè no pot plorar.
Ella no plora.
Ella no pot fer el dol, perquè hi ha moltes circumstàncies, feixugues i dures, que no li permeten.
Recordo perfectament quan vaig perdre el pare.
Amb dinou anys, i veient que la mare s'enfonsava, vaig haver de sobreposar-me a tot plegat, i transmetre-li coratge.
Les paraules d'ànim, d'empenta i de futur era jo qui les deia.
Les trucades a la família, era jo qui les feia.
Era jo qui desmentia que no era la àvia qui faltava, davant la incredulitat de tothom.
No ho recordo ben bé, però potser a l'endemà o a les 48 hores, em vaig llevar amb una mena de sanglot, i em costava respirar.
I així tot el dia.
Finalment, al vespre, a la meva habitació, asseguda a la banqueta del piano i rodejada dels meus amics, encara no sé com però vaig començar a plorar.
I el plor va ser llarg, molt llarg i abundant.
I vaig alliberar angoixa.
I, finalment, vaig poder encetar el dol.
Ja fa massa dies i ella encara no plora.
Espero que ben aviat salti la guspira que ho permeti.
I li desitjo un plor d'aquells que curen. Ho sé del cert.
És una de les meves millors amigues i em fa patir.
Me la estimo molt.
Eduard
Aquesta tarda he conegut l'Eduard.
Ja fa un temps que sé de la seva presència, però encara no l'havia vist mai.
L'Eduard és un bebè de cinc mesos, que viu a l'escala del costat de casa, al pis que comparteix paret amb el nostre.
Els banys d'ambdós pisos tenen la mateixa sortida de ventilació i això afavoreix que, en certs moments, se sentin segons quines veus de l'altra casa.
I fa temps que gaudeixo amb les agudes i alhora dolces moixaines que li fa la seva mare.
Avui hem coincidit al carrer i he anat de seguida a veure aquell ninet.
És un nen morenet i molt rialler, que de segur ben aviat veurem córrer pel jardí de casa.
He felicitat els pares, i els hi he fet saber com gaudeixo d'aquesta companyia tan especial.
Se'ls veu molt però que molt feliços, amb una felicitat que es transmet.
Marxo a dormir amb un somriure tot recordant aquella família tan plena.
Ja fa un temps que sé de la seva presència, però encara no l'havia vist mai.
L'Eduard és un bebè de cinc mesos, que viu a l'escala del costat de casa, al pis que comparteix paret amb el nostre.
Els banys d'ambdós pisos tenen la mateixa sortida de ventilació i això afavoreix que, en certs moments, se sentin segons quines veus de l'altra casa.
I fa temps que gaudeixo amb les agudes i alhora dolces moixaines que li fa la seva mare.
Avui hem coincidit al carrer i he anat de seguida a veure aquell ninet.
És un nen morenet i molt rialler, que de segur ben aviat veurem córrer pel jardí de casa.
He felicitat els pares, i els hi he fet saber com gaudeixo d'aquesta companyia tan especial.
Se'ls veu molt però que molt feliços, amb una felicitat que es transmet.
Marxo a dormir amb un somriure tot recordant aquella família tan plena.
diumenge, 20 de setembre del 2009
Encara
Encara et somnio.
Quant de temps
es necessita
per dir adéu?
Com ho he de fer
per no trobar-te dins
la meva hora calma?
Quant de temps
es necessita
per dir adéu?
Com ho he de fer
per no trobar-te dins
la meva hora calma?
De flams i de blocs
El divendres al vespre, bé, he de dir que eren les deu de la nit passades, vaig rebre una trucada que em deia: com t'ha quedat el flam?
Em vaig fer un tip de riure, doncs immediatament em vaig adonar que la meva amiga Mª del Mar havia llegit el bloc.
L'últim cop que ens varem veure va sortir a la conversa el fet que escric un bloc, però no li vaig donar la dreça. I ella el va trobar.
La conversa no va ser tan llarga com hauríem volgut, doncs jo encara no havia fet el sopar (quines hores!), però el més bonic que em va dir va ser que em llegeix a diari i que li fa molta il·lusió doncs així se sent molt més en contacte amb mi, com si parléssim tots els dies.
El dissabte, en un dinar de la coral (d'aquí que preparés el flam), un company em va dir que m'hauria de dedicar a escriure, que ho faig prou bé, i que així seria molt més feliç.
Una altra companya em va comentar el fet que li sorprèn que hi aboqui temes personals, però el troba prou interessant.
Tots busquem i trobem coses diferents en un espai com aquest.
Jo hi aboco les meves vivències, i em fa feliç que gent que m'estimo les llegeixi. Que sàpiga més de mi del que potser es pot entreveure en el tracte diari.
Que ompli el buit que la manca de temps deixa per explicar petites coses.
El flam, molt bo, però el varen tallar a quadrets potser massa petits i es va trencar a bocinets. Els trocets de fruita de dins no varen ajudar gaire...
Em vaig fer un tip de riure, doncs immediatament em vaig adonar que la meva amiga Mª del Mar havia llegit el bloc.
L'últim cop que ens varem veure va sortir a la conversa el fet que escric un bloc, però no li vaig donar la dreça. I ella el va trobar.
La conversa no va ser tan llarga com hauríem volgut, doncs jo encara no havia fet el sopar (quines hores!), però el més bonic que em va dir va ser que em llegeix a diari i que li fa molta il·lusió doncs així se sent molt més en contacte amb mi, com si parléssim tots els dies.
El dissabte, en un dinar de la coral (d'aquí que preparés el flam), un company em va dir que m'hauria de dedicar a escriure, que ho faig prou bé, i que així seria molt més feliç.
Una altra companya em va comentar el fet que li sorprèn que hi aboqui temes personals, però el troba prou interessant.
Tots busquem i trobem coses diferents en un espai com aquest.
Jo hi aboco les meves vivències, i em fa feliç que gent que m'estimo les llegeixi. Que sàpiga més de mi del que potser es pot entreveure en el tracte diari.
Que ompli el buit que la manca de temps deixa per explicar petites coses.
El flam, molt bo, però el varen tallar a quadrets potser massa petits i es va trencar a bocinets. Els trocets de fruita de dins no varen ajudar gaire...
divendres, 18 de setembre del 2009
Activitats
Ara a dos quarts de sis marxo cap a ciutat, doncs he de recollir unes partitures.
A pesar de tot m'he decidit a participar en aquell concert de cant gregorià que em feia molta il·lusió.
He treballat força aquest matí, dedicant un munt d'hores a anar ajustant el programa de gestió de l'empresa. L'amo cada cop em passa més feina al respecte i, tot i que ell és de tracte complicat, ens estem entenent força bé.
I ara s'està coent un flam ple de fruites en almívar, per al dinar de demà de la coral.
Tot i que hi ha algunes coses que no porto al dia, procuro no deixar de fer una bona colla d'activitats.
L'ànim no és l'adequat, i avui, suposo que degut als neguits que es passegen a l'ample en mig de les meves atrotinades neurones, una contractura d'aquelles que fan que sembli que et passa el corrent des de'l coll fins a les puntes dels dits de les mans em fa molt la guitza.
Ahir encara hi va haver estones de temptació de llagrimeta, però no hi vaig caure.
Provo de fer el que s'ha de fer, i, tot i que es suposa que és el que necessito, i així ha de ser, em fa una mica trista el fet d'haver perdut aquella música. Ja m'hi faré.
Procuro no deixar entreveure massa el meu estat d'ànim.
Aquest és potser l'únic reducte, a més de una miqueta a casa, és clar, a on em deixo anar.
Procuro solucionar els neguits mirant-los de cara, analitzant cada situació, i buscant solucions.
Penso que no serveix de res procurar només de distreure'm tot mirant cap a un altre costat.
En la mida del possible, vaig posant fil a l'agulla.
Per què no recordo mai que he de tapar la cassola si vull que es cogui el flam?
A veure si encara faré tard...
A pesar de tot m'he decidit a participar en aquell concert de cant gregorià que em feia molta il·lusió.
He treballat força aquest matí, dedicant un munt d'hores a anar ajustant el programa de gestió de l'empresa. L'amo cada cop em passa més feina al respecte i, tot i que ell és de tracte complicat, ens estem entenent força bé.
I ara s'està coent un flam ple de fruites en almívar, per al dinar de demà de la coral.
Tot i que hi ha algunes coses que no porto al dia, procuro no deixar de fer una bona colla d'activitats.
L'ànim no és l'adequat, i avui, suposo que degut als neguits que es passegen a l'ample en mig de les meves atrotinades neurones, una contractura d'aquelles que fan que sembli que et passa el corrent des de'l coll fins a les puntes dels dits de les mans em fa molt la guitza.
Ahir encara hi va haver estones de temptació de llagrimeta, però no hi vaig caure.
Provo de fer el que s'ha de fer, i, tot i que es suposa que és el que necessito, i així ha de ser, em fa una mica trista el fet d'haver perdut aquella música. Ja m'hi faré.
Procuro no deixar entreveure massa el meu estat d'ànim.
Aquest és potser l'únic reducte, a més de una miqueta a casa, és clar, a on em deixo anar.
Procuro solucionar els neguits mirant-los de cara, analitzant cada situació, i buscant solucions.
Penso que no serveix de res procurar només de distreure'm tot mirant cap a un altre costat.
En la mida del possible, vaig posant fil a l'agulla.
Per què no recordo mai que he de tapar la cassola si vull que es cogui el flam?
A veure si encara faré tard...
dimarts, 15 de setembre del 2009
L'aigua i el peix
Avui el peix ha nedat.
No s'ho pensava, però, tot i que hi ha anat amb més voluntat que ganes, ha nedat.
Al peix li prova l'aigua.
En començar la primera piscina s'ha adonat que l'ofeg d'aquests últims dies no era tan acusat i això li permetia nedar.
No ha gaudit de les bombolles, ni tampoc de les llums que es filtren a través de l'aigua.
No trobava aquella felicitat interior que li proporciona aquest exercici, però tot i així ha seguit nedant.
I ha anat fent.
Sense presses, controlant la posició el millor possible, ha anat sumant piscines. Fins a vint.
No són gaires, però no ha volgut forçar gens ni mica.
Satisfet, sí que ha tingut ganes de fer aquella giragonsa de sempre per tal de sortir d'una revolada a les escales, i ha somrigut.
Aigua sense passió, però sí amb un punt d'il·lusió.
No s'ho pensava, però, tot i que hi ha anat amb més voluntat que ganes, ha nedat.
Al peix li prova l'aigua.
En començar la primera piscina s'ha adonat que l'ofeg d'aquests últims dies no era tan acusat i això li permetia nedar.
No ha gaudit de les bombolles, ni tampoc de les llums que es filtren a través de l'aigua.
No trobava aquella felicitat interior que li proporciona aquest exercici, però tot i així ha seguit nedant.
I ha anat fent.
Sense presses, controlant la posició el millor possible, ha anat sumant piscines. Fins a vint.
No són gaires, però no ha volgut forçar gens ni mica.
Satisfet, sí que ha tingut ganes de fer aquella giragonsa de sempre per tal de sortir d'una revolada a les escales, i ha somrigut.
Aigua sense passió, però sí amb un punt d'il·lusió.
Estrès
Aquesta tarda he anat a la endocrina, en una d'aquelles visites bianuals de control.
De seguida ha vist que alguna cosa no rutllava i m'ha diagnosticat un quadre important d'estrès.
A més d'una medicació complementaria mentre no vaig a la terapeuta, m'ha recomanat que descansi força, doncs tinc números de fer una depressió.
És una situació estranya, doncs bàsicament em sento trista i no tinc gaire ganes de fer massa coses.
Miro d'allunyar-me de les coses que sé que em fan mal, i provo de mantenir l'ànim, doncs ja fa uns dies en què, si em deixés anar, a més de fer-me un tip de plorar, cauria en un pou de negror.
Ja veurem com me'n surto.
De seguida ha vist que alguna cosa no rutllava i m'ha diagnosticat un quadre important d'estrès.
A més d'una medicació complementaria mentre no vaig a la terapeuta, m'ha recomanat que descansi força, doncs tinc números de fer una depressió.
És una situació estranya, doncs bàsicament em sento trista i no tinc gaire ganes de fer massa coses.
Miro d'allunyar-me de les coses que sé que em fan mal, i provo de mantenir l'ànim, doncs ja fa uns dies en què, si em deixés anar, a més de fer-me un tip de plorar, cauria en un pou de negror.
Ja veurem com me'n surto.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Potser sí
El 96% del 41% ho han fet.
Han aconseguit el que ahir, un amic molt optimista, deia que és l'inici de tot plegat, que ja hi som.
Una ja s'ha endut moltes decepcions en aquest àmbit, i procura ser més calmada, però la veritat és que un pessigolleig dins els meus genolls delatava la emoció que tot plegat em fa.
És clar que si no posem fil a l'agulla no ho aconseguirem mai, i també és clar que sembla que ja no hi ha cap altra sortida, doncs les vies democràtiques fins ara emprades no han aconseguit més que un munt de desil·lusions per al poble català, i molta gent ha començat a unir esforços.
Potser sí que la consulta d'ahir és tot un símbol, i potser sí que finalment molts de nosaltres ens atrevirem a pensar que és possible la tant somniada independència.
Han aconseguit el que ahir, un amic molt optimista, deia que és l'inici de tot plegat, que ja hi som.
Una ja s'ha endut moltes decepcions en aquest àmbit, i procura ser més calmada, però la veritat és que un pessigolleig dins els meus genolls delatava la emoció que tot plegat em fa.
És clar que si no posem fil a l'agulla no ho aconseguirem mai, i també és clar que sembla que ja no hi ha cap altra sortida, doncs les vies democràtiques fins ara emprades no han aconseguit més que un munt de desil·lusions per al poble català, i molta gent ha començat a unir esforços.
Potser sí que la consulta d'ahir és tot un símbol, i potser sí que finalment molts de nosaltres ens atrevirem a pensar que és possible la tant somniada independència.
diumenge, 13 de setembre del 2009
Pentagrama
No he sabut mai
de l'olor
de la teva pell
i no puc saber més
de la teva ànima
El pentagrama es desdibuixa
mentre la meva veu
esgotada
ja no canta
de l'olor
de la teva pell
i no puc saber més
de la teva ànima
El pentagrama es desdibuixa
mentre la meva veu
esgotada
ja no canta
Xàfecs
Avui hem viscut el primer gran xàfec, que marca la inexorable fi de l'estiu.
Ens ha agafat tot passejant el gos, i ens hem hagut d'aixoplugar una bona estona en un porxo dels que hi ha a banda i banda de l'entrada del col·legi de les monges.
Hem passat així la primera tronada i tot seguit hem tornat ràpidament cap a casa.
Avui porto posada la samarreta d'una coral amiga, d'un vermell llampant, i en arribar a casa m'he plantejat si me l'havia de canviar, doncs tot i que no era xopa, les espatlles eren força humides.
La tronada ha estat important, i el següent embat ha deixat anar durant una bona estona una quantitat molt abundant d'aigua.
Hem decidit dinar a la terrassa, asseguts una mica més lluny de la barana del que tenim costum, i l'espectacle ha estat d'allò més plaent.
Els llamps i, sobretot, els trons, sempre he pensat que aquí a Begues agafen una dimensió que no es pot viure a ciutat.
El bosc, mig esborrat degut a la cortina d'aigua, juntament amb aquell cel carregat, el soroll de la pluja i les olors de bosc humit ens han acompanyat mentre fèiem un àpat especialment agradable.
La natura, amb la seva grandesa, sempre ens proporciona moments màgics.
Ens ha agafat tot passejant el gos, i ens hem hagut d'aixoplugar una bona estona en un porxo dels que hi ha a banda i banda de l'entrada del col·legi de les monges.
Hem passat així la primera tronada i tot seguit hem tornat ràpidament cap a casa.
Avui porto posada la samarreta d'una coral amiga, d'un vermell llampant, i en arribar a casa m'he plantejat si me l'havia de canviar, doncs tot i que no era xopa, les espatlles eren força humides.
La tronada ha estat important, i el següent embat ha deixat anar durant una bona estona una quantitat molt abundant d'aigua.
Hem decidit dinar a la terrassa, asseguts una mica més lluny de la barana del que tenim costum, i l'espectacle ha estat d'allò més plaent.
Els llamps i, sobretot, els trons, sempre he pensat que aquí a Begues agafen una dimensió que no es pot viure a ciutat.
El bosc, mig esborrat degut a la cortina d'aigua, juntament amb aquell cel carregat, el soroll de la pluja i les olors de bosc humit ens han acompanyat mentre fèiem un àpat especialment agradable.
La natura, amb la seva grandesa, sempre ens proporciona moments màgics.
divendres, 11 de setembre del 2009
Un bon dia
Avui no he viscut la Diada.
Avui ha estat la culminació d'un procés que ja fa dies que va en dansa, un procés que m'ha dut a una mena d'esgotament físic i mental i m'ha reduït a una dona neguitosa i plorosa.
He tingut la sort, però, de poder-ho expressar amb claredat, i qui sempre m'acompanya ho ha entès perfectament.
I ha muntat un dia especial, i absolutament encertat, en el que he aconseguit, tot i la deixadesa del meu cos, un relax senzill, planer, que poc m'imaginava donades les circumstàncies d'aquests últims dies.
Ha estat un dia viscut endins, però amb companyia. Un dia en que hem improvisat tot un seguit d'activitats calmes que han estat un regal per als sentits i l'esperit.
Una exposició fotogràfica al Mnac. He de dir que és una delícia veure fotografies amb algú que, a més de mostrar-te el seu parer estètic, et fa comentaris tècnics d'alçada que t'ajuden a copsar millor les sensacions d'aquell instant.
Un dinar en un restaurant tranquil, de cuina japonesa que, tot i no ser la meva preferida, he triat personalment. Adient i agradable.
Un cafè de tarda en un bon hotel. Una gran sala modernista, amb aquell luxe discret i contingut que tant m'agrada, amb bona música d'ambient i un tracte exquisit que han arribat al punt àlgid quan un pianista ha pres el relleu de l'aparell electrònic.
Senzillament deliciós.
Una pel·lícula de cinema amb un tempo llarg, d'aquelles que potser avorreixen a molta gent però que a mi, com sempre, m'atrapen.
I la companyia, que ha sabut trobar la distància adequada i m'ha fet sentir recolzada.
Una Diada sense Diada, però un bon dia al cap i a la fi.
Avui ha estat la culminació d'un procés que ja fa dies que va en dansa, un procés que m'ha dut a una mena d'esgotament físic i mental i m'ha reduït a una dona neguitosa i plorosa.
He tingut la sort, però, de poder-ho expressar amb claredat, i qui sempre m'acompanya ho ha entès perfectament.
I ha muntat un dia especial, i absolutament encertat, en el que he aconseguit, tot i la deixadesa del meu cos, un relax senzill, planer, que poc m'imaginava donades les circumstàncies d'aquests últims dies.
Ha estat un dia viscut endins, però amb companyia. Un dia en que hem improvisat tot un seguit d'activitats calmes que han estat un regal per als sentits i l'esperit.
Una exposició fotogràfica al Mnac. He de dir que és una delícia veure fotografies amb algú que, a més de mostrar-te el seu parer estètic, et fa comentaris tècnics d'alçada que t'ajuden a copsar millor les sensacions d'aquell instant.
Un dinar en un restaurant tranquil, de cuina japonesa que, tot i no ser la meva preferida, he triat personalment. Adient i agradable.
Un cafè de tarda en un bon hotel. Una gran sala modernista, amb aquell luxe discret i contingut que tant m'agrada, amb bona música d'ambient i un tracte exquisit que han arribat al punt àlgid quan un pianista ha pres el relleu de l'aparell electrònic.
Senzillament deliciós.
Una pel·lícula de cinema amb un tempo llarg, d'aquelles que potser avorreixen a molta gent però que a mi, com sempre, m'atrapen.
I la companyia, que ha sabut trobar la distància adequada i m'ha fet sentir recolzada.
Una Diada sense Diada, però un bon dia al cap i a la fi.
dimecres, 9 de setembre del 2009
Sempre tornen
Estic en baixa forma.
Com no podia ser de cap altra manera, hem tornat en aquella època en què els refredats són molt presents en el meu dia a dia.
L'aire condicionat del laboratori, la calor del migdia i la fresca dels vespres, que a Begues ja és important, aconsegueixen que perdi la poca veu de que disposo, esternudi i moqui tot sovint i, aquest cop, a més, les meves angines decideixin que volen ocupar molt més espai del que tenen destinat habitualment.
El dilluns, a l'assaig, ja vaig veure que la cosa no rutllava, i vaig entendre l'origen dels potents maldecaps d'aquests últims dies.
El que més m'incomoda de tot plegat és l'esforç extra que necessito per treballar acuradament per sobre de l'embotament del meu cervell.
Sort en tinc del cafè i els analgèsics!
Ara, m'acostaré en aquella màquina a la que, un cop li has introduït la teva clau, li pots demanar un got d'aquell líquid de color fosc i olor penetrant, que em prendré amb tota la calma mentre aprofito l'estona de descans que encara em queda.
Com no podia ser de cap altra manera, hem tornat en aquella època en què els refredats són molt presents en el meu dia a dia.
L'aire condicionat del laboratori, la calor del migdia i la fresca dels vespres, que a Begues ja és important, aconsegueixen que perdi la poca veu de que disposo, esternudi i moqui tot sovint i, aquest cop, a més, les meves angines decideixin que volen ocupar molt més espai del que tenen destinat habitualment.
El dilluns, a l'assaig, ja vaig veure que la cosa no rutllava, i vaig entendre l'origen dels potents maldecaps d'aquests últims dies.
El que més m'incomoda de tot plegat és l'esforç extra que necessito per treballar acuradament per sobre de l'embotament del meu cervell.
Sort en tinc del cafè i els analgèsics!
Ara, m'acostaré en aquella màquina a la que, un cop li has introduït la teva clau, li pots demanar un got d'aquell líquid de color fosc i olor penetrant, que em prendré amb tota la calma mentre aprofito l'estona de descans que encara em queda.
diumenge, 6 de setembre del 2009
Repòs
En aquesta hora llarga
tardana
em retrobo amb mi mateixa
tot buscant repòs
La pau de l'ànima
fa el recolliment plaent
i l'olor de roba neta
embolcalla el meu descans
tardana
em retrobo amb mi mateixa
tot buscant repòs
La pau de l'ànima
fa el recolliment plaent
i l'olor de roba neta
embolcalla el meu descans
divendres, 4 de setembre del 2009
Qüestió d'espai
El despatx de casa és una habitació petita. De fet, és la habitació més petita de la casa.
Hi tenim dues taules de metre i mig, tot d'estanteries i calaixeres, i un armari encastat.
Els mobles són els que teníem a Barcelona, i no aprofiten bé l'espai.
De fa molts anys tenim el projecte de moblar-ho a mida, amb mobles senzills i funcionals, per tal de poder organitzar millor el munt de llibres i carpetes que l'omplen. I per poder portar l'altre munt d'ambdues coses que encara tinc a casa de la mama.
En quan hi hagi pressupost. Ja se sap!
Doncs bé, amb la represa dels estudis, he hagut de posar a l'abast una colla d'apunts que necessito.
N'hi ha hagut uns però, que no els trobava.
Porto dies que, de tant en tant, m'agafa aquella fúria endreçadora i em passo una bona estona netejant i tornant a col·locar aquest material.
Avui ha estat una tarda d'aquestes.
He posat la Passió segons Sant Mateu de Teleman per començar a estudiar i, a la poca estona, la meva activitat contrastava vivament amb l'aire d'aquella música.
Ara en pateixo les conseqüències doncs he patit un atac de dolor, però he quedat ben cofoia del resultat.
Els apunts però, es resistien.
Quan ja tenia la intenció de desistir un cop més, m'he fixat en un bagul de canya d'un color verd oliva que hi ha en un espai mort entre les dues taules.
En obrir-lo he vist que era ple de carpetes, llibretes i, sí senyor!, els papers que tant em calien.
Llavors he recordat que vaig canviar la utilitat d'aquell bagul en un moment d'aquells en què trobar espai per les coses sembla missió impossible.
Ara, la música que sona és ben diferent. Cant d'aquell que mai em deixarà d'estremir; que afegeix una mica més de felicitat encara.
Hi tenim dues taules de metre i mig, tot d'estanteries i calaixeres, i un armari encastat.
Els mobles són els que teníem a Barcelona, i no aprofiten bé l'espai.
De fa molts anys tenim el projecte de moblar-ho a mida, amb mobles senzills i funcionals, per tal de poder organitzar millor el munt de llibres i carpetes que l'omplen. I per poder portar l'altre munt d'ambdues coses que encara tinc a casa de la mama.
En quan hi hagi pressupost. Ja se sap!
Doncs bé, amb la represa dels estudis, he hagut de posar a l'abast una colla d'apunts que necessito.
N'hi ha hagut uns però, que no els trobava.
Porto dies que, de tant en tant, m'agafa aquella fúria endreçadora i em passo una bona estona netejant i tornant a col·locar aquest material.
Avui ha estat una tarda d'aquestes.
He posat la Passió segons Sant Mateu de Teleman per començar a estudiar i, a la poca estona, la meva activitat contrastava vivament amb l'aire d'aquella música.
Ara en pateixo les conseqüències doncs he patit un atac de dolor, però he quedat ben cofoia del resultat.
Els apunts però, es resistien.
Quan ja tenia la intenció de desistir un cop més, m'he fixat en un bagul de canya d'un color verd oliva que hi ha en un espai mort entre les dues taules.
En obrir-lo he vist que era ple de carpetes, llibretes i, sí senyor!, els papers que tant em calien.
Llavors he recordat que vaig canviar la utilitat d'aquell bagul en un moment d'aquells en què trobar espai per les coses sembla missió impossible.
Ara, la música que sona és ben diferent. Cant d'aquell que mai em deixarà d'estremir; que afegeix una mica més de felicitat encara.
dijous, 3 de setembre del 2009
Erms
Retornen els dies en que
el camí de corbes s'acaba en
un acord
I potser, per primer cop,
he dubtat de recórrer-les
El goig que vindrà no ha d'atiar
noves flames que només saben
cremar l'ànima
Potser restarem erms,
però això ja no importa
el camí de corbes s'acaba en
un acord
I potser, per primer cop,
he dubtat de recórrer-les
El goig que vindrà no ha d'atiar
noves flames que només saben
cremar l'ànima
Potser restarem erms,
però això ja no importa
dilluns, 31 d’agost del 2009
Grans persones
M'ha passat una cosa ben curiosa.
Ahir vaig rebre un mail d'aquells que avisen que algú ha penjat un comentari al bloc.
La cosa sorprenent és que era en un post que vaig publicar el 22 de Novembre del 2007, un dels primers.
És un post dedicat al meu veí, el Josep Barri, algú molt especial per a mi.
Qui ho ha escrit, amb qui posteriorment m'he comunicat per mail i que finalment he reconegut, també té un record molt especial d'aquesta persona.
Això m'ha fet pensar en com les grans persones no necessiten fer grans coses per deixar una gran empremta en els altres.
Ell, des del seu reduït àmbit, i amb unes traves extremadament, severes, ha fet molt més per als demés que la majoria de nosaltres.
És un punt important de reflexió.
Tot i els vint anys que fa que és mort, encara em fa de guia, i em fa pensar.
Crec que sóc molt afortunada, doncs en la meva vida n'hi ha unes quantes d'aquestes grans persones que, amb la seva senzillesa i la seva gran capacitat d'estimar, em fan reflexionar i m'ajuden a trobar les millors dreceres en el camí de la vida.
(no me'n he sortit per fer l'enllaç. Algú em pot explicar com he de seleccionar el text?)
Ahir vaig rebre un mail d'aquells que avisen que algú ha penjat un comentari al bloc.
La cosa sorprenent és que era en un post que vaig publicar el 22 de Novembre del 2007, un dels primers.
És un post dedicat al meu veí, el Josep Barri, algú molt especial per a mi.
Qui ho ha escrit, amb qui posteriorment m'he comunicat per mail i que finalment he reconegut, també té un record molt especial d'aquesta persona.
Això m'ha fet pensar en com les grans persones no necessiten fer grans coses per deixar una gran empremta en els altres.
Ell, des del seu reduït àmbit, i amb unes traves extremadament, severes, ha fet molt més per als demés que la majoria de nosaltres.
És un punt important de reflexió.
Tot i els vint anys que fa que és mort, encara em fa de guia, i em fa pensar.
Crec que sóc molt afortunada, doncs en la meva vida n'hi ha unes quantes d'aquestes grans persones que, amb la seva senzillesa i la seva gran capacitat d'estimar, em fan reflexionar i m'ajuden a trobar les millors dreceres en el camí de la vida.
(no me'n he sortit per fer l'enllaç. Algú em pot explicar com he de seleccionar el text?)
dissabte, 29 d’agost del 2009
Estiu diferent
Aquest estiu que ara acaba, està essent un estiu diferent del que esperava.
En un inici, el viatge que s'havia planejat des de febrer, va haver de ser anul·lat per part nostra.
Tot i així, l'alternativa escollida va anar força bé.
A casa les coses no rutllaven gaire, però, i jo en sóc la primera sorpresa, tot ha girat.
Ja en vaig parlar aquest dia de les noves il·lusions.
Tot i que hem de ser molt prudents, per primera vegada en molt de temps penso que hi pot haver un futur per a nosaltres.
Aquesta matinada ens ha deixat el Llorenç, i tampoc m'ho esperava.
Sí que és veritat que en els últims mesos havia tingut problemes importants, però res feia pensar en un final tan imminent.
Recordo el Llorenç sempre amb eines a les mans, arranjant coses al jardí de la Marga.
També el recordo en moltes celebracions, a taula.
El que més recordo però, és un comentari que em feia sovint, i és que estava molt content de la colla d'amics de la seva filla.
L'il·lusionava veure com buscàvem qualsevol excusa per trobar-nos i fer un bon sopar, i reia tot mirant-nos.
Miraré de fer costat a la meva amiga, i, en la propera trobada, proposaré un brindis a la memòria del Llorenç.
En un inici, el viatge que s'havia planejat des de febrer, va haver de ser anul·lat per part nostra.
Tot i així, l'alternativa escollida va anar força bé.
A casa les coses no rutllaven gaire, però, i jo en sóc la primera sorpresa, tot ha girat.
Ja en vaig parlar aquest dia de les noves il·lusions.
Tot i que hem de ser molt prudents, per primera vegada en molt de temps penso que hi pot haver un futur per a nosaltres.
Aquesta matinada ens ha deixat el Llorenç, i tampoc m'ho esperava.
Sí que és veritat que en els últims mesos havia tingut problemes importants, però res feia pensar en un final tan imminent.
Recordo el Llorenç sempre amb eines a les mans, arranjant coses al jardí de la Marga.
També el recordo en moltes celebracions, a taula.
El que més recordo però, és un comentari que em feia sovint, i és que estava molt content de la colla d'amics de la seva filla.
L'il·lusionava veure com buscàvem qualsevol excusa per trobar-nos i fer un bon sopar, i reia tot mirant-nos.
Miraré de fer costat a la meva amiga, i, en la propera trobada, proposaré un brindis a la memòria del Llorenç.
divendres, 28 d’agost del 2009
Boix grèvol
Heu vist que n'és de bonic?
És el meu nou boix-grèvol. I dic nou perquè va arribar ahir a casa per substituir en aquell que tanta il·lusió em va fer quan el vaig comprar el passat Desembre.
No el vaig saber cuidar gaire bé i, finalment, es va morir.
A la jardineria em varen dir que tenia garantia d'un any, i me'n han donat un altre.
Em va atendre el mateix jardiner i varem xerrar més de mitja hora.
És un noi força agradable que gaudeix parlant de plantes, i em va donar molts consells.
He arribat a la conclusió que en un inici el tenia massa sec i després no vaig saber trobar el punt just. Tot i que havia fet uns quants brots ben macos, crec que li vaig donar massa aigua.
Tinc el costum de posar un plat a sota dels testos per no llençar aigua al jardí de sota, per no embrutar la roba que de vegades tenen en un estenedor plegable, i segur que li vaig deixar una humitat excessiva.
El jardiner m'ha aconsellat una bona regada, que escoli bé l'aigua, i no tornar a regar fins que la terra comenci a estar seca una mica endins. Crec que vaig entendre bé el punt adequat.
A finals de Setembre anirà bé que el trasplanti a un test gran, i li posi terra de castanyer, que és àcida i és la que li convé. Llavors li consultaré quin tipus d'adob és el més adequat.
Ara, tot i el disgust que vaig tenir en perdre l'altre, penso que ho faré bé i viurà. Sóc optimista!
dimarts, 25 d’agost del 2009
Tardes
Tot i que porto dos dies treballats, aquesta setmana sembla potser un pont entre les vacances i la vida laboral.
Aquests dies només treballo fins a les dues, i això permet que les tardes siguin pràcticament una continuació de l'estiu.
Ahir, en arribar, banyet a la piscina i una mica de sol, poquet, que no em convé gaire. Avui, hi havia més gana que calor i he dinat sense nedar. Potser després.
El dia és núvol i he escoltat les tronades no tant llunyanes que descarreguen amb força.
Tot i la humitat que es fa sentir en els meus ossos, ha estat una treva per la temperatura. Molts ho agrairan.
Ara, aniré a fer-me un cafè, per tal d'agafar amb molts ànims els apunts.
Aquests dies només treballo fins a les dues, i això permet que les tardes siguin pràcticament una continuació de l'estiu.
Ahir, en arribar, banyet a la piscina i una mica de sol, poquet, que no em convé gaire. Avui, hi havia més gana que calor i he dinat sense nedar. Potser després.
El dia és núvol i he escoltat les tronades no tant llunyanes que descarreguen amb força.
Tot i la humitat que es fa sentir en els meus ossos, ha estat una treva per la temperatura. Molts ho agrairan.
Ara, aniré a fer-me un cafè, per tal d'agafar amb molts ànims els apunts.
diumenge, 23 d’agost del 2009
Fi de vacances
Han estat uns dies tranquils. Potser massa calorosos, però recorreguts amb un tempo adequat que els ha fet agradables.
Han estat unes nits de sopar a la terrassa, de conversa i música de fons. De menges fresques per ajudar a temperar el cos.
Han estat uns dies profitosos. Sorprenentment profitosos.
Tot i fer-se difícil l'estudi als seus inicis, ha agafat un ritme i un tremp que ja s'acosta al que volia.
També han estat profitoses aquelles feines empipadores que es fan de tant en tant. Qui troba mai el moment de netejar els entapissats de les cadires? Doncs ja n'he enllestit dos!
Han estat uns dies de reflexió. Uns dies en que he anat processant força coses. Coses que han estat producte normal dels esdeveniments viscuts, i d'altres que no esperava.
I tot, finalment, gira en positiu. A qui no li agrada la il·lusió?
En prendrem potser la millor part de tot plegat, i veurem com es desenvolupen les coses.
Han estat uns dies tranquils. Ara acaben, però han estat bonics.
Han estat unes nits de sopar a la terrassa, de conversa i música de fons. De menges fresques per ajudar a temperar el cos.
Han estat uns dies profitosos. Sorprenentment profitosos.
Tot i fer-se difícil l'estudi als seus inicis, ha agafat un ritme i un tremp que ja s'acosta al que volia.
També han estat profitoses aquelles feines empipadores que es fan de tant en tant. Qui troba mai el moment de netejar els entapissats de les cadires? Doncs ja n'he enllestit dos!
Han estat uns dies de reflexió. Uns dies en que he anat processant força coses. Coses que han estat producte normal dels esdeveniments viscuts, i d'altres que no esperava.
I tot, finalment, gira en positiu. A qui no li agrada la il·lusió?
En prendrem potser la millor part de tot plegat, i veurem com es desenvolupen les coses.
Han estat uns dies tranquils. Ara acaben, però han estat bonics.
divendres, 21 d’agost del 2009
Llibres
Ahir vaig veure la Maria del Mar, la meva amiga de tota la vida.
A més de xerrar pels colzes al llarg de més de tres hores, vaig aprofitar per donar-li un llibre que havia comprat per a ella.
Un llibre de poemes l'autor del qual molts dels que passeu per aquí coneixeu, i a qui vaig demanar que, tot i no conèixer-la, li fes una petita dedicatòria.
Ell, amable com sempre, així ho va fer.
Em va semblar que a ella li faria gràcia. I li va fer.
He de dir que, unes pàgines endins, en un lloc que em va semblar apropiat, jo també vaig aprofitar per posar-hi unes lletres.
Sempre que ens hem fet regals els hem personalitzat.
Em sembla bonic trobar-me les seves dedicatòries en llibres i discs que potser fa trenta anys que són a casa. Bonic i emocionant.
Doncs bé, en quan va arribar en aquell lloc, va fer una expressió d'alegria, doncs aquell llibre quedava lligat a mi.
També vaig rebre un llibre d'ella; un llibre que ella pensa que ara és un bon moment per llegir i que vaig encetar ahir mateix. I amb la corresponent dedicatòria. Molt maca i molt del seu estil.
Ara en són tres els que són a mitges. Bé, i un parell d'en Martí i Pol que vaig rellegint, però potser aquests no conten ja que quasi bé sempre el rellegeixo.
Jo, com sempre, barrejant.
Som dues persones ben diferents.
Jo molt més extravertida, ella molt més continguda.
Ella rossa i amb cabells llisos, jo morena i amb rinxols amples (només quan duia els cabells llargs, és clar).
Ella més d'art, jo més de ciència.
Amb vides força diferents, però mai ens hem deixat d'entendre. Sempre hem connectat. Sempre.
Ara procurem estar més en contacte, encara que només sigui a través del fil telefònic, però xarrem força de les nostres coses, amb aquella intimitat i confiança extraordinàries que mai hem perdut.
I ens seguim regalant llibres.
I que per molt temps així sigui.
A més de xerrar pels colzes al llarg de més de tres hores, vaig aprofitar per donar-li un llibre que havia comprat per a ella.
Un llibre de poemes l'autor del qual molts dels que passeu per aquí coneixeu, i a qui vaig demanar que, tot i no conèixer-la, li fes una petita dedicatòria.
Ell, amable com sempre, així ho va fer.
Em va semblar que a ella li faria gràcia. I li va fer.
He de dir que, unes pàgines endins, en un lloc que em va semblar apropiat, jo també vaig aprofitar per posar-hi unes lletres.
Sempre que ens hem fet regals els hem personalitzat.
Em sembla bonic trobar-me les seves dedicatòries en llibres i discs que potser fa trenta anys que són a casa. Bonic i emocionant.
Doncs bé, en quan va arribar en aquell lloc, va fer una expressió d'alegria, doncs aquell llibre quedava lligat a mi.
També vaig rebre un llibre d'ella; un llibre que ella pensa que ara és un bon moment per llegir i que vaig encetar ahir mateix. I amb la corresponent dedicatòria. Molt maca i molt del seu estil.
Ara en són tres els que són a mitges. Bé, i un parell d'en Martí i Pol que vaig rellegint, però potser aquests no conten ja que quasi bé sempre el rellegeixo.
Jo, com sempre, barrejant.
Som dues persones ben diferents.
Jo molt més extravertida, ella molt més continguda.
Ella rossa i amb cabells llisos, jo morena i amb rinxols amples (només quan duia els cabells llargs, és clar).
Ella més d'art, jo més de ciència.
Amb vides força diferents, però mai ens hem deixat d'entendre. Sempre hem connectat. Sempre.
Ara procurem estar més en contacte, encara que només sigui a través del fil telefònic, però xarrem força de les nostres coses, amb aquella intimitat i confiança extraordinàries que mai hem perdut.
I ens seguim regalant llibres.
I que per molt temps així sigui.
dijous, 20 d’agost del 2009
Geranis en guerra
Estic recuperant els geranis.
Aquelles preciositats que varen deixar bocabadada a la mama han patit no només la calor, sinó també, un altre cop, la plaga infernal d'aquells cucs verds, curts i gruixudets, que se les mengen per dins.
Hem lluitat, tisora en una ma i insecticida a l'altra, controlant els brots més tendres, doncs són els que més els hi agraden.
No n'estic segura, però sembla que la batalla ha girat al meu favor, doncs una bona colla de brots i poncelles esclaten arreu i no trobo nous senyals de vida dels cucs. Fins i tot un parell de bocins escapçats sembla que també han agafat.
Espero que guanyem la guerra, si més no la campanya d'aquest any.
Aquelles preciositats que varen deixar bocabadada a la mama han patit no només la calor, sinó també, un altre cop, la plaga infernal d'aquells cucs verds, curts i gruixudets, que se les mengen per dins.
Hem lluitat, tisora en una ma i insecticida a l'altra, controlant els brots més tendres, doncs són els que més els hi agraden.
No n'estic segura, però sembla que la batalla ha girat al meu favor, doncs una bona colla de brots i poncelles esclaten arreu i no trobo nous senyals de vida dels cucs. Fins i tot un parell de bocins escapçats sembla que també han agafat.
Espero que guanyem la guerra, si més no la campanya d'aquest any.
dimecres, 19 d’agost del 2009
Massa calor
Dies massa llargs
i neguits que retornen
amb una cadència coneguda
Camins trepitjats que no arriben
a cap recer acollidor
T'atures per mirar les
teves plantes
Poca flor i no gaire verdor
Massa calor
i neguits que retornen
amb una cadència coneguda
Camins trepitjats que no arriben
a cap recer acollidor
T'atures per mirar les
teves plantes
Poca flor i no gaire verdor
Massa calor
dimarts, 18 d’agost del 2009
Plomes
Aquests dies estic a casa sola, aprofitant la última setmana de vacances.
A més de passar molta calor i barallar-me amb l'estructura de les molècules aprofito per fer algunes de les feines que encara s'han resistit.
Avui li ha tocat al sofà.
Mai hauria dit que aquest cop em donaria tanta feina i, a més, em divertiria això de rentar les fundes del sofà.
Resulta que els coixins que fan de braços són farcits de plomes, moltes plomes.
Jo tinc el costum de moure'ls amb força per tal que recuperin el seu volum i ves aquí que, amb el pas dels anys, les costures internes han cedit.
En obrir-los un núvol de plomes ha voleiat per tot el menjador, i fins i tot sortien a la terrassa.
Ja em veus a mi perseguint i escombrant plomes sense saber si riure o emprenyar-me.
He necessitat una bona estona per reduir-les al seu espai original, bé, original des que varen entrar a casa meva dins d'un sofà, i anar cosint els estrips de les costures.
Ha estat una situació còmica, d'aquelles en que m'agradaria haver vist les cares que he anat fent.
De la sorpresa a l'enuig i a les ganes de riure.
Recordaré aquest episodi uns quants dies ja que, tot i que he escombrat unes quantes vegades, encara veig alguna petita ploma pels racons.
Encara mantinc el somriure d'orella a orella en pensar-hi.
A més de passar molta calor i barallar-me amb l'estructura de les molècules aprofito per fer algunes de les feines que encara s'han resistit.
Avui li ha tocat al sofà.
Mai hauria dit que aquest cop em donaria tanta feina i, a més, em divertiria això de rentar les fundes del sofà.
Resulta que els coixins que fan de braços són farcits de plomes, moltes plomes.
Jo tinc el costum de moure'ls amb força per tal que recuperin el seu volum i ves aquí que, amb el pas dels anys, les costures internes han cedit.
En obrir-los un núvol de plomes ha voleiat per tot el menjador, i fins i tot sortien a la terrassa.
Ja em veus a mi perseguint i escombrant plomes sense saber si riure o emprenyar-me.
He necessitat una bona estona per reduir-les al seu espai original, bé, original des que varen entrar a casa meva dins d'un sofà, i anar cosint els estrips de les costures.
Ha estat una situació còmica, d'aquelles en que m'agradaria haver vist les cares que he anat fent.
De la sorpresa a l'enuig i a les ganes de riure.
Recordaré aquest episodi uns quants dies ja que, tot i que he escombrat unes quantes vegades, encara veig alguna petita ploma pels racons.
Encara mantinc el somriure d'orella a orella en pensar-hi.
diumenge, 16 d’agost del 2009
Mar endins
Ja no hi són aquells dies
amb gust de sal
No retrobo l'alegria
de nedar mar endins
tot jugant amb les onades
L'horitzó és gris
Tinc recança de l'onatge
amb gust de sal
No retrobo l'alegria
de nedar mar endins
tot jugant amb les onades
L'horitzó és gris
Tinc recança de l'onatge
Platja
Ahir al vespre varem baixar a la platja.
Ja no en sabem de baixar a la platja.
Puc dir que en els últims vint i cinc anys m'hauré banyat a l'aigua de mar poc més d'una mitja dotzena de vegades.
A casa no agrada el sol ni la sorra, tampoc agrada gaire l'aigua.
Recordo amb un cert enyor aquells estius en que, de dilluns a dijous, doncs eren els dies de menys feina a plaça, menjàvem un entrepà i marxàvem cap a Caldetes.
Tots i cada un d'aquells dies es repetia el mateix: en arribar, la mare triava el millor lloc, mentre jo rondinava doncs tenia força pressa per llençar-me a l'aigua.
Un cop deixades les coses a la sorra i la tovallola era estesa amb no gaire gràcia em posava a córrer fins l'aigua. I m'hi estava força estona. Molta. Fins al punt en que els dits s'arrugaven i els llavis eren morats.
Llavors havia de venir el pare i posar-se una mica seriós per tal que sortís una mica.
Tot just m'eixugava mentre prenia una mica de fruita i, au!, tornem a l'aigua!
Eren unes tardes genials que recordaré sempre.
Ahir m'envaïa una certa incomoditat i no em vaig asseure a la sorra.
Vaig nedar, això sí, una bona estona, gaudint de nou d'aquella felicitat recordada.
Ja no en sabem de baixar a la platja.
Ja no en sabem de baixar a la platja.
Puc dir que en els últims vint i cinc anys m'hauré banyat a l'aigua de mar poc més d'una mitja dotzena de vegades.
A casa no agrada el sol ni la sorra, tampoc agrada gaire l'aigua.
Recordo amb un cert enyor aquells estius en que, de dilluns a dijous, doncs eren els dies de menys feina a plaça, menjàvem un entrepà i marxàvem cap a Caldetes.
Tots i cada un d'aquells dies es repetia el mateix: en arribar, la mare triava el millor lloc, mentre jo rondinava doncs tenia força pressa per llençar-me a l'aigua.
Un cop deixades les coses a la sorra i la tovallola era estesa amb no gaire gràcia em posava a córrer fins l'aigua. I m'hi estava força estona. Molta. Fins al punt en que els dits s'arrugaven i els llavis eren morats.
Llavors havia de venir el pare i posar-se una mica seriós per tal que sortís una mica.
Tot just m'eixugava mentre prenia una mica de fruita i, au!, tornem a l'aigua!
Eren unes tardes genials que recordaré sempre.
Ahir m'envaïa una certa incomoditat i no em vaig asseure a la sorra.
Vaig nedar, això sí, una bona estona, gaudint de nou d'aquella felicitat recordada.
Ja no en sabem de baixar a la platja.
dimarts, 11 d’agost del 2009
Bones noticies
Avui és un dia especial.
Avui he rebut bones noticies. I no noticies d'aquelles només agradables, sinó noticies importants.
A les vuit del matí teníem visita amb la metgessa de la mama. Ens fa un seguiment molt acurat i constant de fetge i ronyons, que sembla que poc a poc s'estabilitzen dins de la seva patologia.
La bona notícia ha arribat quan m'ha explicat que bona part de l'aturament cognitiu que estem patint es pot millorar amb un laxant específic. Es veu que aquest medicament arrossega unes toxines que genera el seu fetge i que van directament al cervell produint aquest problema que jo confonia amb un inici de demència senil.
Sembla que en uns dies la he de veure molt més espavilada!!
Una altra gran noticia ha arribat fa poca estona quan la Montserrat, aquesta segona mama tan especial que tinc, m'ha dit que el seu marit sortirà el proper dijous de l'hospital.
Ha patit una operació molt complicada, i penso que ni els millors pronòstics preveien una recuperació tan bona i ràpida com la que està tenint.
La Montserrat era exultant, i tot plegat m'ha fet molt feliç. Molt!!
A tot això hi puc afegir que algú a qui també m'estimo força i que està passant un mal moment ha trobat algunes sortides als seus maldecaps. Visca!!
Dies com aquest recarreguen les piles, i de quina manera!!
Avui he rebut bones noticies. I no noticies d'aquelles només agradables, sinó noticies importants.
A les vuit del matí teníem visita amb la metgessa de la mama. Ens fa un seguiment molt acurat i constant de fetge i ronyons, que sembla que poc a poc s'estabilitzen dins de la seva patologia.
La bona notícia ha arribat quan m'ha explicat que bona part de l'aturament cognitiu que estem patint es pot millorar amb un laxant específic. Es veu que aquest medicament arrossega unes toxines que genera el seu fetge i que van directament al cervell produint aquest problema que jo confonia amb un inici de demència senil.
Sembla que en uns dies la he de veure molt més espavilada!!
Una altra gran noticia ha arribat fa poca estona quan la Montserrat, aquesta segona mama tan especial que tinc, m'ha dit que el seu marit sortirà el proper dijous de l'hospital.
Ha patit una operació molt complicada, i penso que ni els millors pronòstics preveien una recuperació tan bona i ràpida com la que està tenint.
La Montserrat era exultant, i tot plegat m'ha fet molt feliç. Molt!!
A tot això hi puc afegir que algú a qui també m'estimo força i que està passant un mal moment ha trobat algunes sortides als seus maldecaps. Visca!!
Dies com aquest recarreguen les piles, i de quina manera!!
dilluns, 10 d’agost del 2009
L'últim plor
T'he plorat.
T'he plorat per últim cop
i ho sé segur.
En aquells instants emotius,
intensos, em vaig acabar
de buidar de tu.
Ara, ets un record estranyament
llunyà i distant,
però ja no hi ha marges que
m'empresonin l'ànima.
T'he plorat per últim cop
i ho sé segur.
En aquells instants emotius,
intensos, em vaig acabar
de buidar de tu.
Ara, ets un record estranyament
llunyà i distant,
però ja no hi ha marges que
m'empresonin l'ànima.
diumenge, 9 d’agost del 2009
Estiu a Andorra
Aquests dies he fet una mica de muntanya. He tornat a Andorra, país ple de racons que m'omplen l'esperit.
Tot i no ser unes vacances ben bé al nostre estil, doncs n'hem compartit una gran part amb uns bons amics més urbanites que nosaltres, hem fet un parell d'escapades d'aquelles de calçar-se les botes i pujar amunt.
Plantes, arbres, llacs i paisatges imponents han omplert les nostres retines, i he hagut de lluitar una mica per poder enfocar-ho bé amb aquestes ulleres noves a les que ja em vaig acostumant.
Tot i així, en ajustar les fotos a casa, m'he adonat que no sempre ho he aconseguit prou bé i n'he hagut de llençar algunes.
Ha quedat pendent una ruta que només feia una setmana que acabaven d'obrir, i espero poder fer una escapada abans que caigui la neu per caminar-la tota.
Afegeixo algunes imatges.
diumenge, 2 d’agost del 2009
Oblidada
Em miro amb distància
aquestes paraules amables
retrobades dins d'un llibre.
L'amargor del beuratge
perdura.
L'adéu, ferm i fred.
L'ànima, oblidada.
aquestes paraules amables
retrobades dins d'un llibre.
L'amargor del beuratge
perdura.
L'adéu, ferm i fred.
L'ànima, oblidada.
dissabte, 1 d’agost del 2009
Reflexions antigues
Hem viscut.
Hem viscut bonic, intens.
Això nostre no ha estat debades.
Admeto neguits i angúnies
i una certa tristesa
en saber com s'allunyen els camins.
Però sempre en recordaré l'alegria
els ulls brillants
i les ànimes exaltades fins a tocar el cel.
Quan, temps enllà, rellegim la nostra història,
un somriure ample ens mudarà el gest
i ens tornarà a la boca
el regust dolç, amable,
de tantes hores.
Hem viscut bonic, intens.
Això nostre no ha estat debades.
Admeto neguits i angúnies
i una certa tristesa
en saber com s'allunyen els camins.
Però sempre en recordaré l'alegria
els ulls brillants
i les ànimes exaltades fins a tocar el cel.
Quan, temps enllà, rellegim la nostra història,
un somriure ample ens mudarà el gest
i ens tornarà a la boca
el regust dolç, amable,
de tantes hores.
Progressives
Diuen que el pas del temps és inexorable, i és ben veritat.
Poc a poc, o de vegades més ràpidament del que voldríem, el nostre cos va patint les conseqüències dels anys.
Avui, provo d'escriure aquestes lletres amb certes dificultats, doncs encara no tinc agafat al cent per cent el traç en els vidres progressius que vaig estrenar ahir al vespre.
Tota la vida que he dut ulleres. Tota. I m'agraden força. No han estat mai cap problema.
Però això dels multifocals requereix un petit aprenentatge; trobar amb facilitat el punt adequat del vidre necessari a cada distància.
A l'hora de sopar, hi va haver certs moments en que la taula s'ondulava i jo agafava un cert mareig.
Ara, tot i estar-hi pendent, la sensació en mirar el teclat mentre escric és incòmoda, i segons com també em fa rodar una mica el cap.
Segur que en un parell de dies m'hi hauré adaptat, doncs en les distàncies mitges ja he aconseguit aquest matí que la cosa funcioni molt millor que la nit passada.
Com sempre, he buscat un model de muntura un pel atrevit, amb el que em senti a gust.
He tingut la gran sort que ara la moda gira cap a ulleres una mica més amples, que és el que necessitava, i he comprat un model una mica més sobri de color que les anteriors, però amb un cert estil que m'escau.
Ja anireu veient fotografies!
Poc a poc, o de vegades més ràpidament del que voldríem, el nostre cos va patint les conseqüències dels anys.
Avui, provo d'escriure aquestes lletres amb certes dificultats, doncs encara no tinc agafat al cent per cent el traç en els vidres progressius que vaig estrenar ahir al vespre.
Tota la vida que he dut ulleres. Tota. I m'agraden força. No han estat mai cap problema.
Però això dels multifocals requereix un petit aprenentatge; trobar amb facilitat el punt adequat del vidre necessari a cada distància.
A l'hora de sopar, hi va haver certs moments en que la taula s'ondulava i jo agafava un cert mareig.
Ara, tot i estar-hi pendent, la sensació en mirar el teclat mentre escric és incòmoda, i segons com també em fa rodar una mica el cap.
Segur que en un parell de dies m'hi hauré adaptat, doncs en les distàncies mitges ja he aconseguit aquest matí que la cosa funcioni molt millor que la nit passada.
Com sempre, he buscat un model de muntura un pel atrevit, amb el que em senti a gust.
He tingut la gran sort que ara la moda gira cap a ulleres una mica més amples, que és el que necessitava, i he comprat un model una mica més sobri de color que les anteriors, però amb un cert estil que m'escau.
Ja anireu veient fotografies!
dimarts, 28 de juliol del 2009
Malmesa
Em moc dins l'estricte límit
que m'empresona els sentiments
i lluito amb les meves angoixes
provant de reduir-les
en un no res discret.
Necessito un nou recer a on reposar
aquesta ànima malmesa.
que m'empresona els sentiments
i lluito amb les meves angoixes
provant de reduir-les
en un no res discret.
Necessito un nou recer a on reposar
aquesta ànima malmesa.
Platges desertes
Encara no he aconseguit
trobar el traç adequat
per refer la meva imatge.
El meu contorn
desdibuixat
busca una llum que li permeti
trobar els seus límits.
I vagarejo sense rumb
coneixent
únicament
les platges a on no vull
tornar a fondejar.
trobar el traç adequat
per refer la meva imatge.
El meu contorn
desdibuixat
busca una llum que li permeti
trobar els seus límits.
I vagarejo sense rumb
coneixent
únicament
les platges a on no vull
tornar a fondejar.
diumenge, 26 de juliol del 2009
Espardenyes
Ja he comentat que el passat dijous en vaig comprar unes espardenyes.
Virolades, com podeu veure a la imatge.
No em vaig poder estar de posar-me-les tot just vaig entrar a casa, i, en ajudar a la mama a la cuina, m'hi va caure una gota d'oli.
El problema es va solucionar fent unes quantes passades de pólvores de talc seguides d'una bona raspallada. Allò però, em va dur a la memòria un fet que va patir la meva avia materna, la iaia Ignasia.
Ella va néixer en un poble del Somontano, a l'Aragó, el 1896.
Podeu imaginar les dures condicions de vida.
Allà tothom anava amb espardenyes, de cintes, com les d'aquí, normalment negres.
No les rentaven, doncs deien que l'espart es podria, i, per tant, anaven agafant brutícia fins que les llençaven per velles.
La iaia, joveneta en aquell moment, tenia delit per unes espardenyes blanques.
A casa s'hi oposaven fermament, doncs ja us podeu imaginar el coloret que devien agafar en quatre dies.
Tot i així, suposo que va donar la barrila fins que les va aconseguir.
En estrenar-les m'imagino que devia caminar estranya, mirant de no embrutar-les, i, potser pel moviment una mica forçat, potser per una mica de mala sort, tot fent el dinar li va caure l'olla vessant part del menjar a sobre d'un peu.
I au!, sabatilles a la merda!!
I no li varen permetre el rentar-les. I va anar tot el temps que varen durar amb les taques.
I mai més les va comprar blanques.
La seva vida va ser dura, i les circumstàncies de tot tipus es varen anar encarregant d'escapçar-li moltes de les il·lusions.
Vaig compartir moltes estones amb ella, i l'anecdotari és important.
Ara, de gran, provo de posar-me en la seva pell per mirar de comprendre moltes de les seves reaccions.
Qui sap què hauria fet jo si m'hagués tocat viure una vida com la seva.
divendres, 24 de juliol del 2009
Mama
Ahir va ser un dia bonic. Molt bonic.
Tot aprofitant que teníem visita en un dels metges de la mama a un quart de nou del matí (quines hores!!) vaig triar-lo com el dia de ERE extra que encara em faltava.
Tot sortint del metge, la vaig dur a casa seva a on varem esmorzar pa amb tomàquet i pernil, que ella havia comprat especialment per a la ocasió.
Tot seguit, varem anar a buscar l'autobús, fins a la Plaça Catalunya.
Sabeu que un bitllet de bus val 1,35€? Com es nota que ara sóc de poble i només em moc per la ciutat amb cotxe!
Un cop allà, un moment a dins del Corte inglés per mirar unes cosetes i, tot seguit, cap al Portal de l'Àngel a mirar sabateries.
Jo necessitava unes espardenyes noves i, clar, com que les vull planes i un pel llampants...
Un cop aconseguides en aquella sabateria del carrer Comtal a on més d'un cop trobo el que m'agrada, la vaig convidar a menjar un gelat. Una cucurutxa (es veu que en català és femení!!) de mida mitjana, amb un parell de boles d'aquelles tan bones que fan en una gelateria de tota la vida, que a l'hivern ven torrons.
I ja ens veus a totes dues xafardejant tota mena de botigues tot llepant i mirant de no perdre cap regalim.
Al migdia, tranquil·lament, cap a casa a on la mama va preparar una bona amanida i calamarsons amb all i julivert. Mmmm!! I síndria, que m'agrada molt .
Una mica de migdiada compartint sofà i calorada, i una volta per les plantes tot prenent un cafè.
Hi va haver bon humor, i una mica d'aquella complicitat mare-filla que sempre ens ha mancat.
Ahir vaig tenir mama, i això és molt especial.
Tot aprofitant que teníem visita en un dels metges de la mama a un quart de nou del matí (quines hores!!) vaig triar-lo com el dia de ERE extra que encara em faltava.
Tot sortint del metge, la vaig dur a casa seva a on varem esmorzar pa amb tomàquet i pernil, que ella havia comprat especialment per a la ocasió.
Tot seguit, varem anar a buscar l'autobús, fins a la Plaça Catalunya.
Sabeu que un bitllet de bus val 1,35€? Com es nota que ara sóc de poble i només em moc per la ciutat amb cotxe!
Un cop allà, un moment a dins del Corte inglés per mirar unes cosetes i, tot seguit, cap al Portal de l'Àngel a mirar sabateries.
Jo necessitava unes espardenyes noves i, clar, com que les vull planes i un pel llampants...
Un cop aconseguides en aquella sabateria del carrer Comtal a on més d'un cop trobo el que m'agrada, la vaig convidar a menjar un gelat. Una cucurutxa (es veu que en català és femení!!) de mida mitjana, amb un parell de boles d'aquelles tan bones que fan en una gelateria de tota la vida, que a l'hivern ven torrons.
I ja ens veus a totes dues xafardejant tota mena de botigues tot llepant i mirant de no perdre cap regalim.
Al migdia, tranquil·lament, cap a casa a on la mama va preparar una bona amanida i calamarsons amb all i julivert. Mmmm!! I síndria, que m'agrada molt .
Una mica de migdiada compartint sofà i calorada, i una volta per les plantes tot prenent un cafè.
Hi va haver bon humor, i una mica d'aquella complicitat mare-filla que sempre ens ha mancat.
Ahir vaig tenir mama, i això és molt especial.
diumenge, 19 de juliol del 2009
Ahir
No m'he llevat massa tard. Potser la contractura de ca l'ample amb la que em llevo, que em limita molt els moviments i em fa perdre el tacte a les mans hi té a veure. Coi de ventada! A més de dificultar l'assaig general ens va fer passar un fred de mil dimonis!
El dia s'ha aixecat clar, assolellat. Un maldecap fora! Encara que el vent mou els arbres més del que voldria...
Faig coses. He d'acabar de fer aquelles coses d'última hora.
Al súper m'hi trobo companys de la coral, o les seves parelles, que també compren alguna cosa per preparar el menjar.
Tots bullim una mica.
Repasso al teclat que tinc a casa aquells quatre punts a on sé que perdo la afinació segons com, en cantar tots plegats, veient amb satisfacció que he recuperat una mica de veu. Ahir, amb el vent, era un desastre.
El cos no em porta gens, gens ni mica, i decidim d'anar a dinar pasta en aquella pizzeria del poble que ens agrada tant.
Ha estat una decisió encertada.
Relax després d'uns entrants adequats i un bon plat d'espaguetis als quatre formatges. I un geladet, és clar. Bé, i cafè.
Passem pel pati de les monges, el lloc a on cantem, ja que el meu marit col·labora en la creació d'un petit audiovisual. Xerradeta tot veient com s'enllesteixen els serrells finals.
Preparo el menjar i torno cap a allà, ara tot conversant amb l'Àngels, i el donem, el menjar, a la intendència.
Ara, a casa, una altra dutxa relaxant i guaridora i ja em poso aquella brusa groga que m'he comprat per la ocasió, doncs a sobre dels pantalons negres havíem de portar una brusa de color llis però llampant.
I marxo a cantar. Amb ganes.
Tot assajant veig que la cosa funciona. La meva veu manté la revifada i la actitud arreu és molt bona. Al meu voltant tothom assaja content.
I ja estem a punt, a dins d'una sala, preparats per sortir mentre sona el "viva la vida", cançó de fons de l'audiovisual. I em deixo anar. I ballo sense moure'm de la meva posició, exultant, tot dedicant-li aquell moment absolutament genial a la Montse. Volia que la recordéssim amb alegria, i ho he aconseguit.
El concert, uf!!, genial!
M'he deixat anar i aquella música, barrejada amb l'entusiasme del mestre, m'ha fet passar una estona fantàstica, que recordaré molt de temps. Molt.
Després, els amics. Salutacions i abraçades arreu, cava i coca. I ballaruca.
Rialles. Moltes rialles. Comentaris dels companys, que també ho han gaudit molt.
Satisfacció per la feina feta.
I un cafè a casa a quarts de tres de la matinada. Amb amics de fora.
I bona nit.
El dia s'ha aixecat clar, assolellat. Un maldecap fora! Encara que el vent mou els arbres més del que voldria...
Faig coses. He d'acabar de fer aquelles coses d'última hora.
Al súper m'hi trobo companys de la coral, o les seves parelles, que també compren alguna cosa per preparar el menjar.
Tots bullim una mica.
Repasso al teclat que tinc a casa aquells quatre punts a on sé que perdo la afinació segons com, en cantar tots plegats, veient amb satisfacció que he recuperat una mica de veu. Ahir, amb el vent, era un desastre.
El cos no em porta gens, gens ni mica, i decidim d'anar a dinar pasta en aquella pizzeria del poble que ens agrada tant.
Ha estat una decisió encertada.
Relax després d'uns entrants adequats i un bon plat d'espaguetis als quatre formatges. I un geladet, és clar. Bé, i cafè.
Passem pel pati de les monges, el lloc a on cantem, ja que el meu marit col·labora en la creació d'un petit audiovisual. Xerradeta tot veient com s'enllesteixen els serrells finals.
Preparo el menjar i torno cap a allà, ara tot conversant amb l'Àngels, i el donem, el menjar, a la intendència.
Ara, a casa, una altra dutxa relaxant i guaridora i ja em poso aquella brusa groga que m'he comprat per la ocasió, doncs a sobre dels pantalons negres havíem de portar una brusa de color llis però llampant.
I marxo a cantar. Amb ganes.
Tot assajant veig que la cosa funciona. La meva veu manté la revifada i la actitud arreu és molt bona. Al meu voltant tothom assaja content.
I ja estem a punt, a dins d'una sala, preparats per sortir mentre sona el "viva la vida", cançó de fons de l'audiovisual. I em deixo anar. I ballo sense moure'm de la meva posició, exultant, tot dedicant-li aquell moment absolutament genial a la Montse. Volia que la recordéssim amb alegria, i ho he aconseguit.
El concert, uf!!, genial!
M'he deixat anar i aquella música, barrejada amb l'entusiasme del mestre, m'ha fet passar una estona fantàstica, que recordaré molt de temps. Molt.
Després, els amics. Salutacions i abraçades arreu, cava i coca. I ballaruca.
Rialles. Moltes rialles. Comentaris dels companys, que també ho han gaudit molt.
Satisfacció per la feina feta.
I un cafè a casa a quarts de tres de la matinada. Amb amics de fora.
I bona nit.
divendres, 17 de juliol del 2009
De carpetes
Sempre hem cantat amb una carpeta vermella.
Són aquelles carpetes de plàstic rígid, amb bosses a dins que permeten posar-hi fulls. Les partitures.
Aquest cop toca carpeta negra.
Les tapes són menys fortes i, per tant, menys rígides.
Les bosses, a més de ser més justes de mida, rellisquen. I els papers tenen una tendència a tirar amunt, que fa que vegis serrells per dalt.
A més, ahir ho comentava amb un company de la coral, costen molt d'obrir.
Fins i tot varem riure tot explicant-nos les millors tàctiques per aconseguir desenganxar-les.
Sembla mentida com el sentit comú pot fer que es dissenyi un objecte pràctic o bé hi ha qui tira pel dret i no pensa en la utilitat real de les coses que fabrica.
Així tot en la vida.
Són aquelles carpetes de plàstic rígid, amb bosses a dins que permeten posar-hi fulls. Les partitures.
Aquest cop toca carpeta negra.
Les tapes són menys fortes i, per tant, menys rígides.
Les bosses, a més de ser més justes de mida, rellisquen. I els papers tenen una tendència a tirar amunt, que fa que vegis serrells per dalt.
A més, ahir ho comentava amb un company de la coral, costen molt d'obrir.
Fins i tot varem riure tot explicant-nos les millors tàctiques per aconseguir desenganxar-les.
Sembla mentida com el sentit comú pot fer que es dissenyi un objecte pràctic o bé hi ha qui tira pel dret i no pensa en la utilitat real de les coses que fabrica.
Així tot en la vida.
dijous, 16 de juliol del 2009
Cant, font de vida
Només uns moments per expressar aquest garbuix de cansament, felicitat i atabalament que omple aquests dies.
El sopar ja és a punt, i espero que els de casa tornin per seure a la taula de la cuina.
Aquesta és la setmana d'assaigs continuats ja que el dissabte finalment cantem.
És del tot especial això de cantar amb una munió d'amics.
Tot i que aquest cop el repertori no és gaire del meu gust, doncs jo sóc molt més clàssica i austera en els gustos musicals, ja fa temps que vaig aprendre a gaudir amb qualsevol de les músiques que fem a la coral.
Dono molt de mi mateixa, de molt endins, quan canto, i allibero felicitat.
Em sé en comunió i em sento plena.
Cant, font de vida.
El sopar ja és a punt, i espero que els de casa tornin per seure a la taula de la cuina.
Aquesta és la setmana d'assaigs continuats ja que el dissabte finalment cantem.
És del tot especial això de cantar amb una munió d'amics.
Tot i que aquest cop el repertori no és gaire del meu gust, doncs jo sóc molt més clàssica i austera en els gustos musicals, ja fa temps que vaig aprendre a gaudir amb qualsevol de les músiques que fem a la coral.
Dono molt de mi mateixa, de molt endins, quan canto, i allibero felicitat.
Em sé en comunió i em sento plena.
Cant, font de vida.
dimarts, 14 de juliol del 2009
Colònies
Aquest matí, mentre era al bany i a punt d'entrar a la dutxa, he sentit una notícia que m'ha sorprès.
Avui es commemora el tres cents aniversari de la creació de la primera colònia.
Es veu que la va fer un italià que vivia a la ciutat de Colònia, a Alemanya, en un intent de trobar una olor que li recordés els camps de la seva terra.
El que més m'ha sorprès de tot plegat és el fet que només faci tres cents anys que existeixen les colònies.
Sempre han estat presents en la meva vida, i una part molt important.
En ser adolescent eren un dels regals que més apreciava, i encara és així.
No m'imagino el fet de sortir de casa només amb l'olor de net. Em semblaria que surto mig despullada sense una mica "d'eau de parfum" d'alguna de les poques aromes que sovintejo.
Ara que hi penso, no sé si els perfums ja existien. No tinc idea del què devia ser primer.
Doncs bé, celebro el fet d'haver nascut en una època en la que podem gaudir d'aquest gran plaer que és el fet d'afegir a la pell una aroma que lligui amb la nostra personalitat i ens doni una sensació d'arrodoniment, d'haver completat la higiene diària amb satisfacció.
Avui es commemora el tres cents aniversari de la creació de la primera colònia.
Es veu que la va fer un italià que vivia a la ciutat de Colònia, a Alemanya, en un intent de trobar una olor que li recordés els camps de la seva terra.
El que més m'ha sorprès de tot plegat és el fet que només faci tres cents anys que existeixen les colònies.
Sempre han estat presents en la meva vida, i una part molt important.
En ser adolescent eren un dels regals que més apreciava, i encara és així.
No m'imagino el fet de sortir de casa només amb l'olor de net. Em semblaria que surto mig despullada sense una mica "d'eau de parfum" d'alguna de les poques aromes que sovintejo.
Ara que hi penso, no sé si els perfums ja existien. No tinc idea del què devia ser primer.
Doncs bé, celebro el fet d'haver nascut en una època en la que podem gaudir d'aquest gran plaer que és el fet d'afegir a la pell una aroma que lligui amb la nostra personalitat i ens doni una sensació d'arrodoniment, d'haver completat la higiene diària amb satisfacció.
dilluns, 13 de juliol del 2009
Imatge
M'he de redefinir.
Em desdibuixo
per tornar a pintar-me
de nou
en un procés dolorós
però alhora necessari.
I em despullo per dins
amb la cruesa que comporta
i em miro en un mirall sincer
per tal de trobar
la meva imatge
Em desdibuixo
per tornar a pintar-me
de nou
en un procés dolorós
però alhora necessari.
I em despullo per dins
amb la cruesa que comporta
i em miro en un mirall sincer
per tal de trobar
la meva imatge
divendres, 10 de juliol del 2009
Intens
Entristeixo
No em preguntis el perquè
però aquests dies entristeixo
Segur que aquest cos
complicat de mantenir
hi té molt a veure
Són temps de canvis
de massa certeses i pocs somnis
Però no callaré la veu
Trencada, potser poc afinada
tot i així valenta
et durà el meu cant
fins al racó més llunyà de la memòria
a on, malgrat els anys
reposarà tranquil per recordar-te
de tant en tant
com d'intens va ser estimar-me
No em preguntis el perquè
però aquests dies entristeixo
Segur que aquest cos
complicat de mantenir
hi té molt a veure
Són temps de canvis
de massa certeses i pocs somnis
Però no callaré la veu
Trencada, potser poc afinada
tot i així valenta
et durà el meu cant
fins al racó més llunyà de la memòria
a on, malgrat els anys
reposarà tranquil per recordar-te
de tant en tant
com d'intens va ser estimar-me
dijous, 9 de juliol del 2009
Tecla vermella
Ahir per la tarda, tot just quan havia arribat a casa i em disposava a baixar el correu va sonar el mòbil.
Em vaig haver d'aixecar doncs encara no l'havia tret de la bossa, per trobar-me amb una d'aquelles trucades tan empipadores de la companyia telefònica.
Vaig decidir despenjar, tot i les poques ganes, ja que així s'acaba abans amb les trucades recurrents.
Com sempre, algú va demanar per mi en castellà.
Educadament, i amb veu calmada, li vaig demanar que em parlés en català.
En aquella senyoreta li va costar una estona entendre què li estava demanant i, en adonar-se'n, va alçar la veu tot dient-me que jo era espanyola (aaaiiii!!!!) i que per tant, parlava espanyol.
Imagineu-vos com es deu de posar la dita senyoreta quan no és amb un client amb qui parla!
Jo, clar, mentre anava obrint els blocs que acostumo a seguir, vaig pitjar aquella tecla vermella tot esbossant un llarg i plàcid somriure...
Em vaig haver d'aixecar doncs encara no l'havia tret de la bossa, per trobar-me amb una d'aquelles trucades tan empipadores de la companyia telefònica.
Vaig decidir despenjar, tot i les poques ganes, ja que així s'acaba abans amb les trucades recurrents.
Com sempre, algú va demanar per mi en castellà.
Educadament, i amb veu calmada, li vaig demanar que em parlés en català.
En aquella senyoreta li va costar una estona entendre què li estava demanant i, en adonar-se'n, va alçar la veu tot dient-me que jo era espanyola (aaaiiii!!!!) i que per tant, parlava espanyol.
Imagineu-vos com es deu de posar la dita senyoreta quan no és amb un client amb qui parla!
Jo, clar, mentre anava obrint els blocs que acostumo a seguir, vaig pitjar aquella tecla vermella tot esbossant un llarg i plàcid somriure...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)