Tinc a les mans, bé, al costat, una enganxina rodona, de color blau elèctric, d'aquelles que donen a les sardanes per tal que col·laboris econòmicament.
Avui volia baixar a Barcelona, per veure a la mama, i m'he buscat com a excusa una activitat musical. Així, hem baixat al migdia i hem comprovat amb satisfacció que segueix contenta i està molt tranquil·la.
Després, hem marxat a dinar i, per la tarda, una passejada pel Gòtic, barri que mai deixa d'enamorar-me.
A la plaça Sant Jaume, sardanes.
Ens hi hem aturat una estona i mentre aprofitava per comentar els anys que fa que no en ballo, i que mai vaig aprendre a contar-les, m'ha vingut una senyora gran a oferir l'enganxina en rigorós castellà.
M'he quedat astorada.
Al sentir que el meu marit em preguntava al respecte, s'ha adonat que som catalans i ha canviat de llengua.
Li he fet saber la meva sorpresa i m'ha explicat que, com que hi ha gent tan diferent...
Jo he rigut tot dient-li que per la pela ella feia el que calgués, però m'ha fet sentir incòmoda. Era una dona gran i no he volgut polemitzar.
He pagat, és clar. S'ha d'ajudar als músics.
Mentre anava cap al concert, pensava com de complicada està la cosa, que fins i tot barregem les sardanes amb el castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada