La Mª Josep, MªJo pels amics, és la dona del millor amic del meu marit, i alhora una gran amiga meva.
Té una memòria prodigiosa, i sempre em sorprèn explicant-me fets viscuts per nosaltres que jo no soc capaç de recordar, amb una precisió increïble.
Quan la temporada és calma, procurem quedar totes dues un cop al mes, un divendres, i ens passem hores i hores xerrant tot sopant o prenent una copeta de cava.
En una ocasió, tot parlant d'aquest bloc, em va comentar que a casa seva hi ha guardat un poema que vaig escriure per felicitar el seu marit.
La meva cara de sorpresa no oferia cap mena de dubte. Estava convençuda que la meva "estrena" havia estat aquí.
Jo només recordo papers que acabava estripant a la meva habitació, ja que no valien ni un borrall.
Doncs avui, tot endreçant a casa, s'ha trobat un àlbum en el que hi ha arxivades aquelles lletres.
I me les ha llegit telefònicament.
És indubtable que és meu, l'estil em delata, però també és clar que és infinitament més fresc que el que puc escriure ara.
Parlem de febrer del 1983, quan jo tenia 19 anys i encara gaudia de bona salut i de la companyia del pare. I això es nota. Molt.
El proper divendres veuré aquest paper escrit amb la meva lletra, i m'ha promès una còpia escanejada.
Em fa il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada