Jardinejant al sol

Es fa complicat escriure quan et bullen massa coses al cap.
Hem estat tres setmanes d'hospitals i encara no he retrobat el meu tempo.
Massa emocions i massa estrès.
Sortosament tot sembla que torna a una relativa calma.
Aquest matí, mogudes sobretot per la il·lusió que no per les energies, hem baixat a Barcelona a regar el jardí.
Hem estat totes dues un parell d'hores arrancant herbes i endreçant plantes.
Mentre érem allà, pensava en com de difícil m'hauria semblat tornar a jardinejar juntes només fa uns dies, i em sentia agraïda.
Ho ha aconseguit. Tot i el seu precari estat de salut, ha revifat en mig de testos i jardineres, de rascletes i tisores.
Finalment el meu toc d'escombra i la seva estona de regar.
I el sol, que ens ha fet companyia.

Trencada

Ets en un punt al que no imaginaves que hi podries tornar.
Amb alguna talla més i la cara creuada per un esbós del que en altres temps era un somriure permanent.
Hi ha alguna cosa que ha fet crec dins teu i, el que ara arriba, arriba tard.
Pressió laboral, desencant, i la sensació de ser un motor del que s'espera que no s'aturi les 24 hores del dia, enllaçant obligacions arreu.
Però sempre has estat fràgil; de cos i ànima. I t'has tornat a trencar.
I de moment no et planteges ni el buscar un adhesiu.
Ara només vols que arribin les estones de cant, en les que ets feliç i capaç de riure, i fins i tot de fer el pallasso i destarotar per uns moments el rigor de l'assaig.
Allà no hi ha més pressió que la que t'imposa la teva veu trencada, i voles amb les melodies cap a un món millor. I t'allunyes de la carcassa malmesa que t'empresona i de l'entorn angoixant que et toca viure.
Sort en tens de la música.

Música d'aigua

Tornes a escriure, en un dia plujós i gris però esperat, ja que tant els boscos com el jardí de la mare estaran agraïts per l'aigua rebuda.
T'acompanya l'agradable soroll de la pluja i també el fons d'aquelles empipadores cançons que sonen per la radio i que avui no s'adiuen gens amb el dia.
I ets aquí, així, mirant de retornar al ritme habitual, després de la parada forçada a que t'ha condemnat aquella caiguda, tot i que encara has de guarir moltes nafres.
Ahir vas tornar a treballar, amb il·lusions renovades malgrat les complicacions laborals. Creus fermament que, tot i els greus entrebancs, passarem aquests anys dolents i sortirem endavant. En cap moment et pots deixar vèncer per desànims i males vibracions.
Mires d'estar més tranquil·la a casa, acceptant que no tot és de color de rosa però tampoc gris, i proves de nedar per altres tons, buscant un entorn agradable.
I penses en què faràs per dinar, doncs avui no ha arribat ni una engruna de la inspiració humana o divina necessàries per confegir menges senzilles de preparar, el braç i l'espatlla encara no et permeten gaire cosa, però apetitoses alhora.
Hauràs d'anar a remenar per la nevera...

Amb un pam n'hi ha prou

Vius una temporada grisa, d'un gris ben fosc tirant a negre, i no trobes el desllorigador.
El cap i el cor moltes vegades no van en la mateixa direcció, i el cos va fent de les seves.
Has perdut aquell punt feliç i tendre que t'unia a la mare i, tot i que la convivència és amable, necessites fugir d'aquella espurna de recel. Potser t'havies creat un món de colors brillants i dolços que no corresponia del tot amb la realitat.
Tampoc trobes l'encaix amb qui t'acompanya, en la nova etapa encetada. Massa experiències viscudes i massa pors acumulades que han sortit a la llum, surant alegrement em mig del teu garbuix, i que no trobes com eliminar.
I el cos. Què dir d'aquest cos que sempre ha decidit emmalaltir en lloc d'ajudar quan hi ha neguits.
No el controles, com tampoc controles la teva vida.
I vas passant. Et fa la impressió que només vas passant per sobre de tot, vivint d'obligacions.
I et menges els anys i la vida sense assaborir-los.
Però saps que ho pots fer. No fa tant has viscut amb la dolçor al paladar que et dóna la música.
Potser massa mesos sense notes, i tot el que has de fer és cantar. Cantar per alliberar-te i cantar per ser feliç.
I ara en tornes a tenir una bona oportunitat. Has recomençat a la coral, amb la sensació que el nou mestre ens durà pel camí de les bones i ben fetes músiques, i t'ajudarà a enlairar els peus un pam del terra per així trobar novament la perspectiva adequada amb què enfocar de nou la teva vida.

Canícula

Hauries de mirar d'escriure per desfer boires. T'ho dius mil vegades, però no t'hi poses. Prefereixes perdre hores davant la pantalla per no pensar.
Mires cap una altra banda per tal de no topar amb una realitat que t'angunieja.
Saps que així no soluciones res, i també saps que el neguit no marxa, però et plantes un i altre cop, amb una dèria obstinada, al davant d'aquell joc d'origen xinès que et fa voltar el cervell per tal d'agilitzar neurones atrotinades.
Esperes que el mes vinent sigui millor, que les coses canviïn, però la teva fe no mou res més que quatre fitxes.
Reconeixes que la clau és l'espera, però et costa enormement, i les forces es fonen en mig d'aquesta calor aclaparadora que merma cossos i ànimes.
I t'aixeques per enllestir un dinar fresquet que ajudi a passar la canícula d'aquest estiu.

Beneïda aigua

Com sempre, l'aigua et fa miracles.
Ahir tornaves a casa al vespre, amb aquella mescla de cansament i atordiment tan coneguda que et pren forces. El cel era encapotat com el teu cap, però la temperatura convidava a un bany.
Reconeixes que et va costar, però finalment et vas canviar de roba i vas baixar.
Et va sorprendre l'aspecte de l'aigua, un punt tèrbol, contrastant amb la transparència habitual, però feia conjunt amb el vespre.
Et vas capbussar i vas començar a nedar amb aquella calma que prepara el cos, i, poc a poc, vas anar trobant el ritme.
Ets molt lluny del que podies fer, però, encara que lentament, vols aconseguir recuperar la forma física.
Així, la grisor t'envoltava per dins i per fora, però la sensació era agradable.
Si reposaves panxa amunt, tot el que veies era una massa espessa de núvol, amb els arbres a la vora, que no feien sinó acompanyar amb la foscor del seu verd vespral. I si et capbussaves, aquell punt tèrbol desdibuixava les rajoletes que de dia llueixen un garbuix de tons blau cel.
Però amb l'esforç i les braçades la teva grisor es va anar fonent amb el paisatge i, com en una osmosi, es va afegir a la resta, alliberant-te.
En tornar a casa les forces eren renovades i creus que mig veïnat et va sentir cantar al bany mentre banyaves a la mare.

Garbuix

Ets aquí provant, sense èxit, de posar en ordre els teus pensaments.
No saps si, com en aquell conte de Murakami, tu també tenies la panxa plena de cucs i has passat a l'altra banda del mur.
Tothom et diu el què, però només tu pots aclarir el garbuix que et fa ballar el cap.
I saltes de la feina a l'embolic sense adonar-te'n tot i que procures no perdre la concentració necessària.
Sort en tens d'aquestes lletres...

Calma

Quarts de sis de la tarda d'un divendres que, frenètic al dematí, em regala una estona de calma.
La mare i el gos dormen, i jo guardo la casa amb un cafè amb gel al costat.
Acostumada a gaudir la meva soledat, enyorava un moment com aquest.
Necessito descansar i he decidit que el cap de setmana serà calm, pausat i tranquil.
Així, els meus plans per a aquesta tarda passen per una estona de cosir i, quan baixi una mica més el sol, una estona d'herba i aigua.
Amb aquesta crisi tan cruel que ens tenalla, hi ha molts nervis a la feina. Males cares, comentaris fora de lloc i, fins i tot, crits.
Jo m'allunyo de tot això i procuro que la meva feina, tot i seguir un ritme delirant, segueixi envoltada de bon humor.
Les meves són potser les més sonores i abundants de les escasses rialles que se senten a l'empresa, i no deixaré que es fonguin fàcilment.
Crec fermament que encara tenim camí per recórrer. Per la meva part no quedarà.
Em sembla sentir passes. Posarem fil a l'agulla.

Lamentable

Abans d'ahir, mentre dinàvem al menjador de l'empresa, una companya explicava com la seva filla de vint anys fa temps que porta una alça en una de les sabates per tal de compensar una mica una escoliosi important a l'esquena que li provoca dolor de fa temps.
Va narrar com un metge de la seguretat social no li va fer el cas que calia tot i que ella duia a la nena, llavors adolescent, en una visita anual, i que finalment, en dur-la en un altre centre públic, li van dir que ja havia fet tard i que només li van proposar una fixació de l'esquena que no va acceptar per tal de no minvar la mobilitat de la noia.
També va comentar enfadada com el segon metge li va dir que no havia estat prou al cas.
Conec de ben aprop les escoliosis, i conec els problemes que arriben a patir els nens que les pateixen.
I vaig haver de callar.
No vaig dir res en absolut doncs recordava com, en aquells anys crucials per a la seva filla, en lloc de buscar ajuda mèdica encara que fos privada, aquella família s'havia comprat una torre als afores d'un poble de la comarca, i feien viatges espectaculars als estius i estades a la neu els hiverns.
No hi va haver l'atenció necessària, i ara aquesta noia en pateix les conseqüències mentre la mare s'espolsa la responsabilitat de l'esquena.
Lamentable.

Espurna

Creus que ja no és hora de posar-t'hi, però, com amb tantes altres coses, sents el neguit de tenir abandonat aquest espai que tant de tu diu i tant t'ha ajudat a escampar boires.
Et ballen massa coses al cap que podrien omplir un post, però el garbuix és important i no saps com triar.
I no ho fas. Solament plasmes el neguit per al poc temps que et dediques pell endins.
Vius amb força i, poc a poc, retrobes l'energia que et calia.
Penses que, a poc que el cuidis, el cos et donarà treva i retrobaràs espais i lletres.
De moment, però, només aquesta espurna.
Aviat hi haurà foguera.

Colors

Quarts de set del matí. Mitja setmana. Surts al safareig per estendre una d'aquelles rentadores de colors potents que no vols que s'estigui gaire estona reposant. Vas de pressa doncs, com sempre, corres esperitada per tal de sortir de casa a una hora adequada.
Ets embolcallada d'un granatós - violaci que fa un temps vas escollir per als llençols de sobre i gires les lames de pvc per tal que entri la llum del dia.I veus el paisatge. El jardí comunitari s'ha escapat a un país imaginari, amb els contorns desdibuixats per la boira. Els arbres semblen petrificats, immobilitzats per la massa densa que, en realitat, no és més que petites gotes d'aigua en suspensió.
Sembla una metàfora de la vida, doncs el que ens neguiteja i immobilitza acostuma a ser molt més eteri del que pensem, i potser només cal un bri de sol per esvair-ho.
I tornes als llençols poderosos mirant que quedin ben quadrats a l'estenedor.
I marxes, sense tornar a mirar el somni, tot esperant trobar, com cada matí, la llum de la ginesta al final del revolt.

Turmenta

La pluja ha arribat com una dansa.
Amb un inici suau, d'olor a temps antic, humitat i calor d'estiu, s'ha anat anunciant amb una remor sorda mentre ens dibuixava taques a la roba i el meu cap viatjava en aquella turmenta veneciana embolcallada de Mahler.
El que semblava un tentineig, s'ha començat a desplegar de forma robusta, netejant carrers i ànimes mentre la meva pell agraïa la calidesa del recer. De la terrassa estant, l'espectacle poderós em permetia romandre a tocar d'aigua sense rebre la mullena i he gaudit d'una estona de poder i força.
Finalment els dimonis han desplegat totes les armes i el brogit tronador i el terra mullat m'han fet fora de la plaça.
I, com en un final sorpresiu en què la orquestra ens deixa sense alè en aturar de cop la força de la música, tot allò s'ha acabat, amb un silenci incòmode. Amb aquella sensació de deixar despullada l'ànima mentre mires amb desgrat la blavor que torna al cel tot provant d'acompassar de nou la respiració al tempo.
I tot torna a la calma, desitjada o no, del ritme de les nostres vides.

Invents de fum

Fa uns dies que et sents diferent. Una d'aquelles baixades de defenses produïdes pel cansament i les tensions t'ha tornat a deixar baldada, i estàs una mica trista.
Avui has sabut de les males llengües que escampen noticies inventades, i has recordat aquell comentari que et va fer la mare en saber que anaves a viure a un poble petit, prevenint-te precisament d'això.
Sort que no els hi pots posar cara, i deixaràs que s'esvaeixin del teu voltant com el fum que elles mateixes creen.
I mires de fer la teva, duent la vida com creus que ho has de fer, i donant preferència a la família, que és el que el cor et demana.
Ahir vas dedicar la tarda a feinejar al jardí de la mare, i t'adones que t'hi assembles molt, doncs et poden passar hores endreçant testos, escombrant i regant.
Aprofites cada engruna d'aquest temps regalat i caduc de la seva companyia al lloc a on ella es reviu i troba la seva essència.
Tens al costat a qui treballa per aconseguir el somni d'una certa prosperitat i independència, barallant-se amb dissenys web per tal d'obtenir allò que digui tant d'ell com de la seva feina. I desprèn alegria, optimisme i paciència.
Vius un moment dolç de portes endins que potser no saps demostrar pell enfora, però que va fent pòsit.
Un pòsit d'estabilitat i satisfacció, de somriures i feina. D'aquella vida que creus que et mereixes.

Moments dolços

Primera hora del matí.
Saps l'esforç que et representa el llevar-te, doncs aquest cansament acumulat t'aclapara. Però, quan surts de casa, recordes que et trobaràs aquell regal abans d'arribar a la feina. I et fa feliç.
Sembla mentida com una planta tan senzilla com la ginesta et pugui evocar tantes coses bones.
Donada l'orografia de la zona, fa dies que va començar a florir abundosament a la zona de Gavà, i ara ja pren força a Begues.
I tens al cap el fer-ne un ram. Ara sí.
Potser demà, en sortir a passejar el Dolç, t'enduràs aquella navalla de butxaca que tanta por et feia quan eres petita i en colliràs. I la posaràs en un gerro al menjador.
I seguiràs evocant moments dolços.
Com quan arribes en aquell revolt, de camí cap al polígon industrial, i obres les dues finestres del cotxe per tal d'amarar-te d'aquella fragància de temps antic. D'infantesa.

Concert

Aquest matí hi ha hagut assaig. Dues peces curtes i conegudes per tancar el trentè aniversari de la coral amb antics cantaires.
I és que aquest any he cantat en una altra coral, a Molins de Rei.
Ha estat un curs diferent, en el que he mirat de passar desapercebuda, i tot just em conec el nom de la majoria de cantaires. Però necessitava fer-ho així. Dedicar-me només a la música, sense cap mena d'implicació personal. Gat escaldat...
He gaudit i he après molt, però que molt.
Un repertori clàssic, que és el que em va fer iniciar aquesta nova aventura, i la grata sorpresa d'un mestre excepcional amb el que, tot i que sóc un desastre controlant la veu, he après moltíssim.
Han estat moltes hores de vocalitzar, llegir partitures i aconseguir fer música.
D'emocionar-me quan poc o molt me'n sortia i d'amoïnar-me davant les meves mancances.
El passat dijous, una frase del mestre que va ser com un regal: "a mi m'agrada afinar els silencis, i aquest és molt important". I jo, bocabadada, vaig veure com, en funció de com acabes la última nota, el ressò que en queda dóna vida o no en aquell silenci.
I com aquest, tants detalls que m'han fet viure la música amb una intensitat que enyorava.
En quinze dies cantarem i, l'esforç fet en una època complicada a nivell familiar, tindrà encara més recompensa.

Intimitat

Ella obre la porta. Coneix molt bé allò que hi trobarà.
Parets antigues, paper pintat i persianes. Fogons, gas i plantes.
Primer ha de fer neteja. I no només de la pols acumulada, sinó d'objectes que ara ja no tenen sentit.
Necessita donar un aire nou al seu espai. Llum, pintura, despatx, llibres i música. Els mobles ja vindran. O no. Tant li val.
Necessita pau. Recomençar. Mai és tard.
I plorar dins la intimitat dels llençols.

Quatre lletres

Hi tornes. T'agrada assaborir el gust d'escriure quatre lletres i deixar anar boires.
Avui és un dia pla, gris i ventós. T'has apressat a rentar i eixugar roba, doncs la setmana vinent es preveu freda i potser plujosa.
Necessites que s'acabi el fred. Que aquests dies més amables no defalleixin i es deixin aclaparar pel fred.
No t'havia passat mai, doncs abans t'agradava, però vols que s'acabi el fred.
Ja no surts al matí gelat a estendre ni al vespre desapacible a preparar rentadores. Esperes les bones hores que et pots permetre al cap de setmana per fer aquesta feina.
Envelleixes. Et costa dur aquest ritme endimoniat que, a més, no permet un recer al teu cervell, i somnies amb un cap de setmana de relax, d'aquells de culte al cos i en el que cap de les circumstàncies que t'envolten necessitin del més petit gest o decisió per la teva part per rutllar sense entrebancs.
Relax, oblit i calma. Molta calma.

La foguera de l'oblit

Encara em costa d'acceptar el ritme de posts que publico últimament, però no puc renunciar al temps que em pren la vida, o la vida que em pren el temps; ves a saber quina és la bona.
Avui però, necessito tancar una porta que roman oberta una barbaritat d'anys, doncs tot va passar quan jo en tenia catorze.
Aquest migdia era amb la mare descansant uns minuts a la taula de la cuina, tot prenent una cervesa i xerrant abans de fer el dinar. M'ha obligat a prendre'm aquest temps, doncs eren quarts de quatre que he arribat a casa sense haver-me aturat gens.
Fèiem la xerradeta i, en parlar de l'hora, s'ha adonat que era a punt de començar aquell serial català que tant li agrada. Així, s'ha aixecat i, amb una ma a l'esquena i pas tentinejant però decidit, a anat a engegar el televisor.
Jo, una estona més tard, li he dut el got i no he pogut deixar de veure la cara d'un nou personatge.
Aquella cara la conec molt bé. Pertany a la noia prima i progre que es va adreçar a mi el primer dia d'escola de BUP, i que no va amagar mai el somriure burleta i certs comentaris sobre el meu aspecte.
Jo venia d'un ambient certament tancat, i ja tenia prou dubtes i pors tant per la meva aparença com pel tracte amb tanta gent diferent.
I em va fer molt mal.
Mai es va imaginar la lluita que vaig tenir amb la mare per tal de dur una roba més actual i del meu gust, i tampoc es va plantejar que va crear un problema allà a on no n'hi havia, ja que els meus cinquanta set kilos, amb un metre seixanta d'alçada, no es podien considerar un sobrepes.
Els seus orígens lliberals, neboda i filla d'artistes, la feien creure que estava per sobre de moltes consideracions.
Doncs bé, ara és una dona grassa amb els signes del temps ben marcats al rostre, però encara em fa una certa recança.
Segur que no em recorda, i jo la vull oblidar.
Per això escric aquí, per expressar aquells neguits d'adolescent i cremar-los més tard a la foguera de l'oblit.
No té cap sentit dur a l'esquena aquesta absurda motxilla.
Així, adéu Mònica! Que el fum esvaeixi neguit i ressentiment.

Fugida

Ets aquí a l'escriptori, amb un aspecte ridícul, mirant de dedicar-te uns minuts i deixar anar els crits que no saps ni pots treure. Tens fred als peus, doncs encara portes, a sota del davantal, la roba de carrer i, clar, tampoc t'has tret les botes dins les quals avui no has posat aquelles plantilles verdes de silicona que aïllen del fred, per sobre del cuir bo del calçat.
T'has posat a fer el sopar d'avui i el dinar de demà sense temps de canviar-te i posar-te còmoda.
Avui no has descansat ni un minut. Potser l'estona de recuperació funcional, amb aquell quart d'hora escàs d'infrarojos, ha estat el més semblant a una estona de relax.
I et sents a la vora de l'abisme, amb els peus apuntalant els talons a la terra sorrosa, i les puntes a l'aire, assaborint o patint, o totes dues coses alhora, el risc del penya segat.
No et pots llençar; no t'ho pots permetre, però et sent aclaparada per les circumstàncies.
I aquest fred, que t'omple de dolor...
El vertigen s'apodera de la teva ment i et bloqueja el pensament fins al punt en què la reacció ja no és espontània, i t'has d'esforçar en pensar cada pas a fer.
Però has d'estar al cas de tothom. Sense cap errada. Amatent als comentaris, sense deixar de somriure mentre respons a tot allò que, apressadament o no, et preguntin. Tant li fa que t'angoixis.
Però avui fugiràs.
I marxaràs a la Txèquia de la segona guerra mundial, mentre passes els fulls del llibre, embolcallada amb els llençols i amb la estoreta elèctrica de l'àvia, amb els comandaments de baquelita, a l'esquena, mirant de guarir amb escalfor les conseqüències de l'artrosi que fa estralls a unes quantes vèrtebres del teu coll.

Sota les heures

Fa massa dies que no em decideixo a entrar aquí, doncs sempre trobo mil coses útils per fer abans, però avui he tirat enrere la pàgina d'estudi per entrar aquí i deixar anar uns quants sentiments que m'afeixuguen.
És ben cert allò que diu un amic meu que això del bloc és un psiquiatre gratuït. Hi entres, hi aboques el que necessites deixar anar i obtens un descans immediat al moment precís en que el intro et mostra la pàgina publicada, sota les magnífiques heures que li fan de capçal. I ho tornes a llegir, i potser ho retoques una mica i, ara, amb el nou costum d'enganxar-ho al facebook, per fer-ho encara més present.
I ja pots passar pàgina i començar amb ànim renovat la feina, o l'estudi, o allò que convingui.

Aquests dies he rebut una noticia d'aquelles que costen d'encaixar, precedida d'un neguit provocat per la pressa que la metgessa em va donar per fer noves proves mèdiques a la mare.
La qüestió, tot i que no crec que urgent, és seriosa, i es preveu un camí complicat en el que necessitarem molta energia per mantenir l'ànim adequat.
I jo que, tot i que crec que ho tinc encaixat, estic més atabalada que de costum i em disperso sense treure tot el profit a la feina. Com a exemple dir que ahir vaig haver de deixar per tres vegades la cua de la caixa del supermercat i, tot i així, em vaig oblidar de comprar algunes coses.
Espero amb ànsia la reunió en privat amb la metgessa per aclarir camins i prendre decisions.
Tal i com soc jo, necessito conèixer bé el terra que trepitjo, sense nebuloses, per tirar endavant.

Nadals. Punt i final

Ja han acabat les festes de Nadal, encara que a casa s'allarguen fins al set, el meu aniversari.
Amb el dilluns, el retorn a la normalitat i aquelles intencions de dieta que tant he obviat aquests dies.
I nedar. Els dijous. Molt important.
Encara no m'han linkat al darrer quatrimestre del màster, però agraeixo aquest petit impàs, ja que la qüestió promet ser entretinguda. Espero treure'n profit i no arribar tan ajustada de temps al final.
No tinc del tot lligat el sopar de demà, i això que serem setze. Si algú mira per un forat, segur que em veurà tota atabalada, primer comprant menjar, i, després, cuinant. Però m'encanta omplir la casa de gent que m'estimo. Espero que surti bo i no quedi curt!
Amb sabatilles noves, que els reis han triat tan bé com si ho hagués fet jo mateixa, i un anell preciós que demà estrenaré. I dinerets, per comprar una mica de roba....
Han estat uns Nadals bonics, com feia temps que no es vivien a casa. En família. Sentint-nos família.
Desitjo que els propers estiguin a l'alçada.

Seguir

És tard i tens son, però esgarrapes uns minuts al descans per deixar-te passar per aquí.
Enyores aquest espai, però no tens temps per escriure-hi les coses que et van passant pel cap. I penses que és bo que qualsevol idea de seguida et faci venir ganes de tornar-hi. Ja vindran temps més descansats.
Avui has acabat el tercer quatrimestre del màster, i un amic opina que és una bona manera de començar l'any.
Donada la situació global que vivim, no esperes massa coses d'aquest 2012. Ans al contrari, com molta gent, el tems una mica i fins i tot desitges que sigui ràpid, tot passant de puntetes pel mig dels entrebancs que ens anirà portant.
Però bé, has començat amb un esprint final que ha estat possible tot i la gresca d'ahir.
Potser és una de les coses que desitges. Que aconsegueixis definitivament l'ànim adequat per seguir estudiant, i així obtenir aquelles fites que t'has anat proposant al llarg de la teva vida.