Obligacions

Dissabte hi va haver concert a Martorell i diumenge missa cantada a Begues i reunió familiar.
Pensant en tot plegat, i perquè no fos feixuc a casa, vaig pensar que un soparet de divendres a fora aniria bé. I així va estar.
Al migdia ja havia vist mal humor, i a l'endemà la cosa ja era important.
Preveient problemes, li vaig comentar d'agafar els dos cotxes, per estalviar-li l'assaig. No ho va voler però, a l'últim moment abans de marxar,va haver de gravar unes coses de l'ordinador per a algú a qui podia veure en qualsevol altre moment. I varem marxar nerviosos.
Abans del concert vaig provar de donar mostres d'afecte, però res. Mentre va durar el soparet de després no es va relacionar amb cap dels nombrosos amics que hi eren. Tampoc va interaccionar gaire quan li vaig presentar gent.
A última hora varem quedar amb uns amics per fer una copa de cava a casa seva, però aquell dissabte hi havia hagut una trobada especial per a mi. Una noia a la que coneixia per sobre i amb la que, degut als blocs, he fet molt bona relació. I teníem moltes ganes de veure'ns. Com que no havíem pogut xerrar gaire em va convidar a prendre una copa amb un parell d'amics seus més. Em va fer tanta il.lusió que ràpidament vaig trucar als altres deixant una explicació a totes les bústies de veu que vaig trobar, i allà que varem anar.
Una conversa animada va donar fi a un dia realment especial.
A l'endemà, males cares. L'excusa va ser que al lloc on es va sopar hi havia massa soroll i a l'altre massa fum.
Ahir em vaig haver de sentir dels meus amics que no tinc paraula. Tant els hi va fer que fos una trobada especial per a mi, amb una gent a la que no tinc gaire ocasions de veure.
Perquè em sento tant lligada?
Si no li agrada el que faig, perquè ve?
I perquè els amics han estat tant durs?
Provaré de respirar una mica....

Tinc família!

Us pot semblar força estrany, però sempre he tingut la sensació de no tenir família.
Les últimes reunions familiars que recordo son, per part de la mare, quan anava a buscar la mona a casa del seu germà, ja que el meu cosí m’és padrí, i per part del pare, potser una mica més enllà per celebrar el seu sant i els dels seus germans; però tot plegat es va acabar en la meva primera adolescència.
Sempre explico, amb una mica de pena encara que no ho faci veure, que a casa, quan ens reunim tots, som tres.
I ho enyoro. Enyoro els riures i fins i tot les discussions, el munt de copes i plats per fregar i totes aquelles coses que faig amb els amics quan ens trobem.
Avui ha estat un dia molt especial. Els cosins Peix, (per part de mare), hem aconseguit reunir a la família. Hem aprofitat l’avinentesa que el meu tiet avui ha fet vuitanta tres anys i que a més la meva cosina es diu Montserrat per trobar-nos a casa seva.
Les abraçades, els petons i alguna que altre llagrimeta s’han succeït una bona estona, per retornar a l’hora de marxar.
I hem dinat junts, i hem xerrat força, i ens hem conegut una miqueta.
Ha estat emocionant el veure els dos germans mirant-se amb tendresa i xerrant de les seves coses. Tot i que els dos tenen problemes de memòria per als esdeveniments recents, tenen gravades profundament totes les vivències de petits. I he descobert coses de la família.
El millor de tot, és que ho farem perdurable. Ja hem establert que a l’octubre, per Sant Francesc, ens veurem a casa nostra i a l’abril, com avui, a casa seva.
I em sento acompanyada...

Punt de llibre

El dimecres passat, en sortir de la feina, em vaig atansar al centre de Gavà, ja que jo hi treballo al polígon industrial, per gaudir de la festa de Sant Jordi i comprar un llibre.
M’havien parlat d’una llibreria, no gaire gran, en la que t’aconsellen força bé.
És una botiga curulla de llibres en la que, malgrat la disbauxa pròpia del dia i la munió de gent que l’emplenava, em va semblar veure, a més de quatre grans èxits, una selecció de qualitat.
Vaig poder parlar una estoneta amb l’amo i en vaig marxar, convençuda, amb el Goncourt 2007; una edició de butxaca de vora mil dues-centes fulles, amb una temàtica molt crua però que m’interessa i la promesa d’una gran descriptiva. M’agraden els llibres que s’entretenen molt en les descripcions, malgrat que això n’alenteixi l’acció.
Amb el llibre, un punt de regal.
Sempre m’han agradat els punts de llibre i aquesta gent n’ha fet un força personal, amb una frase bonica amb la que potser no hi estic massa d’acord, i la fotografia d’una rosa vermella, que ja he començat a usar, aprofitant que encetava aquesta nova lectura.
En tinc un, de punt, que és el que acostumo a posar al llibre que més m’atrau dels que estic llegint, doncs tinc el vici, encara que no sempre, de portar un parell de llibres a l’hora.
És un punt de cuiro amb un dibuix una mica infantil i una frase especial per als nens “un amic fa que et sentis immensament feliç”, que em va comprar la mare ara fa trenta anys.
Érem buscant regals per a uns nens a la casa dels quals, a Sevilla, anava a passar la Setmana Santa i la mare, entre altres coses, va trobar que aquests punts eren adequats. I no me’n vaig poder estar de demanar-ne un. I recordo que li va semblar molt bé que el volgués.
N’ha viscut molts, de llibres, i espero que m’acompanyi en la lectura de molts més!

Tant sols una paraula

Fa una colla de dies, de fet, ja molts, que vaig rebre un mail titulat “Tant sols una paraula” que et proposava un joc que em va semblar interessant: es tractava de definir al remitent amb una sola paraula, alhora que aquest et definia a tu.
Donat que la meva vida ha fet un tomb molt important en els últims temps, vaig sentir curiositat sobre com em veuen els meus amics . I ho vaig enviar.
Aquí en teniu el resultat:

Intensitat: ve de algú que em coneix de fa poc més de tres anys; qui em va proposar el joc; dona .
Riallera: de la colla de Begues; també uns tres anys; dona
Alegria: dues dones més de la colla de Begues
Divertida: el meu perruquer; fa uns dos anys que em pentina
Fogositat: amiga de tota la vida; més de vint i cinc anys de relació. Em va aclarir que no vol dir el que tots esteu pensant, je, sinó per la empenta e intensitat amb que em prenc la vida ara.
Adaptació: un adolescent, quinze anys, fill de la amiga anterior. Creu que m’he tornat una persona molt actual!
Canvi: amiga més llunyana, però a la que també fa vint i cinc anys que conec
Bona: home; amic molt especial de fa uns tres anys. No m’he atrevit a preguntar-li quina accepció de bona ha triat, je, je.... i encara no se quina prefereixo!!! (és broma)
Sorprenent: de dos homes. Un d’ells va ser company d’escola de fa trenta anys. L’altre, fa uns deu o dotze anys que em coneix. Tots dos van coincidir a parlar del canvi que he fet.
Extraordinària: dona; potser fa menys d’un any que ens tractem força, però crec que en deu de fer un parell que ens varem adonar que ens avenim molt
Crisàlida: dona; amiga molt especial, que em coneix potser fins i tot millor que jo a mi mateixa, des de fa uns tres anys. Creu que encara estic en procés de canvi.
Trapella: home; el causant de tot el retard! Em coneix també de fa uns tres anys. Increïblement, fins i tot em va portar un esquema per definir-ho tot. Molt divertit! Us l’explico: segons ell, soc una mescla de: inquieta, simpàtica, sensual (uauuuu), marxosa, intel•ligent, dolça e intrèpida.

Bé, la conclusió que en puc treure, a part de que tinc uns amics que em miren amb molt bons ulls, és que he exterioritzat enormement les ganes de viure. També veig, pel que m’han anat dient, que no només reben aquesta part divertida, sinó que també surten els meus sentiments, la part més íntima i personal.

Una abraçada a tots ells i moltes gràcies per la paciència i ganes de respondre!

Garden

Ahir a la tarda, en sortir de la feina, em vaig decidir a anar al garden.
No us penseu, ha estat una decisió difícil, ja que no tenia gens clar què coi faria amb el tema de l'aigua.
Com alguns ja sabeu, l'aigua de les verdures és la meva aliada, i el bol gran de plàstic ja no marxa d'aquell raconet del marbre, entre els estris de fusta i la nevera. Segons què esbandeixo, l'aigua cap al bol!
A més, ja que la meva terrassa te el sostre cobert i no puc recollir aigua de la pluja, un cubell petit i grisós que dormita al safareig, ja que te poca utilitat, anirà de pet al meu bany a on servirà de dipòsit de la primera aigua de la dutxa, sempre freda.
Entre l'un i l'altre, penso que n'hi haurà prou de moment.
Amb aquests càlculs fets, vaig voler omplir l'espai que aquella gardènia "made in mama" que no es va saber acostumar a Begues ha deixat, i també una jardinera del darrera, nord 100%, que també era buida.
Un cop dins del garden, em va sorprendre el canvi de missatge dels lletrerets que anuncien totes les plantes. En lletres grosses, el primer que es veu és: no necessita gaire aigua, i coses per l'estil.
I arreu hi ha consells per estalviar aigua.
Es troben en un gran embolic aquests negocis! Ja he sentit uns quants comentaris sobre les pèrdues que arrosseguen, i els llocs de treball que perillen.
Potser si tots fem una bona gestió dels nostres recursos, millorarà.
Finalment, un altre gerani, ara d'un rosa claret, per a la terrassa, un parell d'alegries per la jardinera (tot i el nord, en aquesta època m'hi acostumen a viure), i un petit cactus per al testet de l'habitació, s'han afegit a la família verda de casa.

Record

En el recolliment del capvespre
gaudeixo del teu record.
Aquella música emocionant i sentida,
compositor maleït,
m'embolcalla i em porta
cap al teu somriure tranquil,
mirada brillant i serena,
mentre una llàgrima fugissera
malda per escapar de mi

Supervivent

Tinc un gerani que és tot un exemple de supervivència.
De seguida que el vaig comprar, crec que ara fa tres primaveres, va començar a patir aquells empipadors cucs que, vinguts de l'Àfrica, diuen, es mengen per dins aquestes plantes.
Cada any, quan més bonic està, tornem-hi! I no trobo més solució que escapçar.
Em sento com un monstre retallant i retallant totes les branques malmeses, fins a trobar un bocí sa, i deixant la pobre planta reduïda a la mínima expressió.
Però ell tira, sempre endavant! (je! quina frase!), tornant a rebrotar i regalant-me flors constantment.
Ara està bonic i sa, però ja pateixo buscant entre les fulles la més mínima senyal del problema.
Algú coneix una solució millor? He provat insecticides i algun que altre remei casolà, però no em funcionen.

Cant i aigua

Avui cantem i recitem.
Com sempre, amoïnada per la meva veu. És un desastre i em dona la impressió que, com més va, pitjor.
Tot va començar fa molts, molts anys.
Quan en tenia deu vaig començar, com tants altres nanos, a estudiar solfeig. Jo volia anar a nedar però, es clar, no era prou femení. Davant de la possibilitat del ballet, la música va ser una sortida engrescadora sàviament triada pel pare.
I va ser genial: m'ho passava d'allò més bé amb un professor jove i un altre alumne. Reia moltíssim i aprenia encara més. I cantava molt bé. La veu m'ajudava molt i el mestre, en acabar el curs, va proposar al pare d'entrar en una coral passat l'estiu. Una coral de gent més gran però en la que creien que hi tenia cabuda.
I van arribar les vacances. I amb elles, una altre gran passió, l'aigua.
Tots els migdies, entre setmana, en plegar a la plaça, em recollien i marxàvem a la platja.
Unes tardes genials en les que, només tocar la sorra, deixava tots els estris i corrents cap a l'aigua! Fins que em treien, arrugada i morada, tremolant i pregant insistentment de tornar-hi. I ho aconseguia pocs minuts després, minuts que a mi se'm feien eterns.
I el regal d'unes ulleres i un tub d'aquells per respirar de dins l'aigua estant. I vinga! Hores i hores respirant per la boca, tot l'estiu.
En arribar el primer fred, una faringitis que ràpidament es va cronificar i que va acabar per sempre més amb un cant de qualitat. I amb els gelats, es clar.
I fins aquí, en que encara gaudeixo de l'aigua com si fos el primer dia. En que m'emociono a la piscina en veure les bombolletes reflectides pel sol mentre nedo, però no en se gaire de cantar, perdent aire tota l'estona i arribant ofegada al final de frase. I no n'aprenc. No ho controlo.
Això sí, no em manquen l'entusiasme i les ganes i, sobretot, la paciència del mestre.
Patirem una mica, vocalitzant mentre estant....

Estàs contenta?

Pluja a la cara de bon matí
alegria continguda.

Bata, cafè i feina
començo amb tota l'empenta.

Amor, passió i lletres
Quina vida més bella!

Estàs contenta?
Sí, ho estic

Futbol

És curiós com el futbol està ficat dins les nostres vides.
Jo encara recordo els diumenges a la tarda en que el meu pare veia el partit, del sofà estant. I jo, amunt i avall, passant sempre pel davant del televisor, i, com no, entorpint la vista d'aquells nois que, en calces curtes, aixecaven passions dins d'una societat apagada.
D'es que ell no hi és, no s'ha tornat a veure un sol partit a casa de la mare.
I nosaltres, no en som gens d'amants del futbol. Amb saber com han quedat els equips de casa, si, ho dic en plural, ja en tenim prou. Potser un o dos Barça-Madrid importants en una colla d'anys, i bé, el meu aterratge al Camp Nou de fa un any en que, sota la pluja, vaig cridar com una boja i m'ho vaig passar genial, tot i que malauradament varen perdre contra el Saragossa.
Avui, en una conversa en que debatia un tema important amb un bon amic, ha fet servir un símil futbolístic. Amb un ample somriure que ell no veia ja que parlàvem per telèfon, li he hagut de demanar que me l'expliqués. I l'he entès. No ha costat gaire.
Però m'ha fet molta gràcia, perquè, com a gran ignorant del tema, mai se m'hagués pogut ocórrer fer-lo servir.
Potser hauré de recórrer a un amic de tota la vida per que me'n faci cinc cèntims de tot plegat. Per estar al dia....

Bosses del súper i ecologisme

Des de fa una bona colla d'anys tinc una contractura cervical important. Tot és tensional, doncs no hi ha cap mena de lesió vertebral. Això és una bona noticia, però, és clar, sempre que tinc determinat tipus de problemes, somatitzo tensionant fins a l'infinit, i no m'ho sembla pas, gaire bona.
Avui és un dia d'aquells crítics, que gràcies a Déu poques vegades es donen, en que les fiblades surten repartides per tot el meu crani i arriben al coll, concentrant-s'hi, deixant-lo fet una peça garratibada, i a més es ramifiquen fins a les mans, sobretot la dreta, fent-me perdre fins i tot el tacte en alguns dits, amb un dolor intens a la resta, que m'obliga a treure'm els anells.
Ostres! sona molt dramàtic, però seguim fent vida normal, sense dir res a ningú. Bé, fins arribar aquí, al bloc, a on descarrego fins a l'última engruna d'angoixa i, collons!, que bé que va!
Doncs bé, així estant, he anat al súper a comprar. Una mica de fruita i verdures, uns quants cartrons de llet de soja, cerveses, tòniques... i tot un seguit de coses que van sumant kilos, i penses, sort que tinc el cotxe dins mateix del pàrquing!
A l'hora de passar per caixa, la mateixa història de fa una temporada: unes bosses molt més primes que de costum, que no hi ha manera d'obrir. Et fan perdre molt de temps, i acabes fent el comentari a la caixera. Quina llauna, aquestes bosses! I, ella, tota feliç, va i et contesta: "pues las van a sacar". Com que les trauran!
"Pues sí, se comprará como antes, con bolsas de tela. Siempre se había comprado así y no pasaba nada."
Com us podeu imaginar, la pu.. contractura no em deixa pensar massa en l'ecologisme.
Tant me fot si el plàstic contamina, com coi ho farem sense les maleïdes bossetes!!! (He de dir, en descàrrec meu, que els plàstics d'aquestes bossetes es degraden fàcilment amb la llum, i que sempre les reciclo)
Que no s'adonen que quan les dones anaven a plaça amb una bossa de roba podien anar-hi cada dia! Quantes dones hi ha que es puguin permetre aquest dispendi de temps!!!! Impossible! La majoria, hi anem quan és imprescindible i omplim el cotxe fins a la bandera, per tal de no tornar-hi si no és estrictament necessari.
I tot això amb una bosseta de roba?????
Es poden fotre l'ecologisme a on els hi càpiga aquests senyors del súper. De segur que muntaran una fórmula amb la que, pagant una miqueta més, et solucionen el problema....

Miquel Martí i Pol

En Miquel Martí i Pol és un dels meus poetes preferits.
És una d’aquelles persones que no han necessitat fer el que avui considerem grans coses per saber que han gaudit d’una vida intensa i plena.
Els seus poemes així ho demostren.
Crec que la intensitat de la vida no es mesura per la quantitat d’àlbums de grans viatges que podem lluir davant els amics, ni tampoc per les coses físiques que hem aconseguit amb diners. Ni tant sols, tot i que són molt importants, per el nombre d’amics que sovint veiem.
Si heu vist la pel•lícula “Tous les matins du monde” , hi ha un moment en que en Marais creu que St. Colombe s’ha tornat boig ja que està tancat en una caseta de jardí, dedicant tot el seu temps a compondre i tocar per la seva esposa, ja morta. En quant el qüestiona, St. Colombe li parla de la intensitat de la vida que porta. I no, no està boig, només gaudeix dels seus records de la millor manera que sap, amb música.
El millor exemple que he tingut d’aquest tipus és el Josep Barri, algú de qui ja he escrit i que, tot i viure una malaltia cruel, va conservar fins al final la capacitat d’engrescar els que l’envoltàvem i, sobretot, de fer-nos pensar.
Les paraules de Martí i Pol sempre m’asserenen. Tenen el punt just que necessito; m’ajuden a trobar el camí.
Un llenguatge planer i una expressió franca t’atrapen, t’endinsen en el seu món, que també és el teu. T’omplen de vida interior.
El proper dissabte tindré el goig de llegir-ne un d’aquests poemes dins la celebració de Sant Jordi que fa la coral.
Provaré d’estar a l’alçada i transmetre el que volen dir les seves paraules.

Tresa

Els migdies, a l'hora de dinar, aprofito normalment d'una bona estona de tranquil·litat al laboratori. M'assec a l'ordinador i, a més de llegir tota la pila de correus de tot tipus que els amics em van enviant pel matí, entro al bloc. Bé, entro al meu i a uns quants més que m'agraden força.
És una estona distreta en que m'aïllo d'aquella colla de cartutxos de silicona que sempre m'acompanya, i de la paperassa. Sobretot de la paperassa.
Aquest migdia, en intentar entrar al bloc, l'ordinador no m'ha deixat. He intentat d'entrar a d'altres blocs, i tampoc. He anat a un altre ordinador, que bàsicament està connectat a un aparell i te una altre configuració, i tampoc. Ooohhh!!!
Desprès d'insistir unes quantes vegades, per fi hi he entrat, però tota l'estona ha anat lentíssim. Quina llauna! De seguida m'ha vingut al cap tota la problemàtica de blocat i m'he esverat. Mira que si aquests ara tampoc funcionen?
Com sempre que tinc problemes d'aquest tipus, he enviat un mail a un bon amic amb qui he compartit alguna que altre guerra tècnica de bloc, per veure què passava, i he començat a treballar.
Poca estona després, he hagut de baixar a la zona de la recepció de l'empresa.
Per casualitat, quan baixava les escales, he vist a la Tresa.
La Tresa és aquella companya de la que ja vaig escriure, que està lluitant contra el càncer, i a la que feia dies que no veia.
He baixat corrents les escales i la he abraçat, tot fent-li un petó d'aquells ben forts. I m'ha mirat amb tristesa, girant el cap a dreta i esquerra.
El seu fill gran també hi era, i els seus ulls també eren tristos, molt tristos.
Els hi acabaven de donar una mala noticia. Un altre tumor, ara força gran, ha crescut ràpidament dins el seu cervell, i han de tornar a obrir. Ràpidament.
He fet el cor fort, però no he sabut dir gaires coses. Estava aclaparada.
Una altre gran abraçada i un petó han segellat el que semblava un comiat, en mig d'un munt de gent.
I he tornat al laboratori.
Llavors he vist la contesta diligent del meu amic, que ha provat ràpidament el funcionament del seu bloc.
I m'he sentit estúpida i superficial.
Com podia estar molt poca estona abans amoïnada per aquella fotesa? I per allò he emprenyat un amic?
Fins i tot he hagut de pensar la resposta, que era el mínim que podia fer, ja que no em sortia. No sabia què escriure.
He trigat un parell d'hores en desfer aquell nus a la gola, provant de no pensar gaire en el perquè a algunes persones la vida sempre els és difícil. Perquè per a ells la prova és molt més dura.
Confio en que la recompensa estarà a l'alçada.

Arròs amb llet

No m'agrada la llet.
Des que era petita que a casa varen passar penes i treballs per aconseguir que em mig begués un got de llet. Fins i tot m'havien dut a l'escola on aquella monja malhumorada me la feia beure d'un glop, escarnint-me davant les altres nenes. Eren altres èpoques.
El meu marit, en casar-se, es va acostumar a la llet condensada, que és la única amb la que soc capaç de fer un talladet, i, ara, a la llet de soja. Ves quin remei!
Fa uns dies, em vaig decidir a fer un pastís la recepta del qual demanava llet. I en vaig comprar un brik.
Un cop gastats els cent cinquanta mil•lilitres preceptius, em vaig trobar a les mans una quantitat ingent d'aquell líquid blanc, amb aquella olor tant especial que em tira endarrere.
I ahir vaig fer arròs amb llet.
Potser sorprendrà, però m'encanta. L'aroma de la canyella i la llimona, units al seu sabor penetrant, en fan una delícia per al meu paladar.
Però no en faig quasi bé mai, perquè em fa mal l'ànima.
L'arròs amb llet em porta directament al pare, gran llaminer.
A aquells diumenges en que la mare omplia aquella plata ovalada, de pyrex blanc amb unes margarides als costats, molt a la moda de l'època, d'aquelles postres excessivament dolces per al meu gust actual.
I començava la funció.
En repartia unes quantitats generoses a cada plat mentre el pare anava fent comentaris al respecte. Que si n'hi ha molt poquet, que si tu en tens més...
I ens ho menjàvem.
Llavors s'havia d'arrenglerar el que sobrava, i mai quedava prou recte. Fins que la mare s'enfadava.
És curiós com aquell home que menjava amb molta mesura, sempre tenia un gran forat per al dolç.
I jo m'hi assemblo. Com en tantes altres coses, m'hi assemblo.
Així que ahir al vespre vaig gaudir d'aquella menja amb un punt de malenconia.
I potser avui hi tornarem, fent més present, si cal, al pare.

Presència

Mentre aquells mots, bellíssims,
provaven d’emplenar l’estança,
he sabut de la teva presència

I se m’ha encongit la veu
I se m’ha eixamplat l’ànima

Les meves farres

En els últims mesos he portat un ritme força vertiginós de farres.
Era una etapa que calia passar.
No us explicaré els detalls de la meva història, però en tenia necessitat de sortir i entrar, de fer i desfer amb amics, sopars a casa meva o no fins a altes hores, sortides a fora amb uns i altres, cines, restaurants, copes...
Bé. Ara ja n'he fet una colla, i sembla que s'acaba.
S'acaba no perquè hagi deixat de veure els amics o perquè estigui esgotada, que ho estic, sinó perquè estic arribant a un equilibri.
Començo a enyorar els vespres adolescents amb bona lectura i millor música. I silenci. Sobretot silenci.
Començo a sentir-me a gust a casa ara que el meu interior sembla que ha trobat el seu camí. Camí amb una promesa perdurable.
Ara necessito assaborir tots aquells llibres i revistes que sempre m'esperen, fent pila, i que em miro amb un enyor contingut.
I ho faré. Llegiré tot el que em cal per a ser feliç, i fruiré de la millor música, sabent-me acompanyada per dins i per fora. Omplint-me de vida.
Però no penseu tampoc que ho deixo tot, no. No deixaria mai els meus amics, que son una de les millors coses que tinc en la vida. Només ho espaiaré tot una mica, triant les sortides amb un pel més de moderació i una mica més de marge.
De segur que aconseguiré un bon equilibri!

Un sonet per a tu

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

Miquel Martí i Pol

N'hi ha que no canviem mai!

A l'empresa, als del laboratori, a més de la roba d'uniforme, ens donen calçat. Unes sabates blaves, de molt bona qualitat, còmodes i ergonòmiques, que podem triar en dues versions: tipus sabata, tancada amb velcro, o bé tipus esclop.
Com que, en funció de l'època de l'any, m'agrada usar-les ambdues, cada any en renovo unes, alternativament. Així, aquest any, els ha tocat als esclops, que fins ara no havien sortit de la capsa.
Avui al matí ha fet força calor i encara ens costa engegar l'aire condicionat.
Tot estant, treballava incòmoda i m'he decidit a canviar-me de calçat. He anat al vestuari i n'he sortit amb uns peus còmodes i frescos dins d'un blau lluent.
Amb un somriure d'orella a orella he tornat al laboratori i, en entrar, el meu cap hi era rentant-se les mans.
I no ho he pogut evitar. Instintivament m'he arremangat els pantalons i he començat a fer giragonses mentre reia i me'l mirava.
Palplantat, ell al final ha reaccionat i m'ha dit ¿que son nuevos? Sí, li he contestat mentre reia i ell marxava com si res...
M'agrada gaudir de les petites coses i, per molt que ho provi, sempre ho acabo exterioritzant. Quin poc control, je, je...
Serà que em sento immensament feliç!
Serà!

Les meves plantes

Ja se n'ha parlat molt de la greu manca d'aigua que estem patint actualment.
Per sobre de fets, declaracions i polítics, una sensació: aquests només se'n recorden de Santa Bàrbara quan trona i, és clar, com que no plou i aquí no en patim gaire de tempestes seques...
Bé, en mig de tot aquest merder, nosaltres carregant amb tot el problema.
Jo, personalment, emprenyada això sí, no se què he de fer amb les quatre plantes que em fan el favor de viure a la meva terrassa.
La mare, que n'és una experta, no ha trobat encara, en tretze anys, com fer-hi créixer les begònies, que són la meva passió, però tot i així, un parell de jardineres i quatre testos van omplint de color i natura aquest espai.
Ara, la prohibició de regar.
Ja m'està be el fet de guardar l'aigua de bullir les verdures, que a més segur que els hi afegeix nutrients, però com fas bo que no estàs fent servir aigua de boca? Qui collons sap el que hi ha a la regadora?
Em considero una persona responsable i no se'm passa pel cap malbaratar de cap manera l'aigua, però perquè ho han de pagar les meves plantes quan ningú pot controlar per exemple, l'aigua que consumeixo a la dutxa, o la que faig servir per rentar el terra?
Perquè han de morir només pel fet que son a la vista de tothom?
Refotuts polítics, ni us imagineu la quantitat de verdura que menjo!

Flor de cirerer

Blanca, com la neu
que no he vist aquest any,
llum de lluna plena,
tornes a lluir,
flor de cirerer.

Brot novençà
que m'omple d'alegria.