Futbol

És curiós com el futbol està ficat dins les nostres vides.
Jo encara recordo els diumenges a la tarda en que el meu pare veia el partit, del sofà estant. I jo, amunt i avall, passant sempre pel davant del televisor, i, com no, entorpint la vista d'aquells nois que, en calces curtes, aixecaven passions dins d'una societat apagada.
D'es que ell no hi és, no s'ha tornat a veure un sol partit a casa de la mare.
I nosaltres, no en som gens d'amants del futbol. Amb saber com han quedat els equips de casa, si, ho dic en plural, ja en tenim prou. Potser un o dos Barça-Madrid importants en una colla d'anys, i bé, el meu aterratge al Camp Nou de fa un any en que, sota la pluja, vaig cridar com una boja i m'ho vaig passar genial, tot i que malauradament varen perdre contra el Saragossa.
Avui, en una conversa en que debatia un tema important amb un bon amic, ha fet servir un símil futbolístic. Amb un ample somriure que ell no veia ja que parlàvem per telèfon, li he hagut de demanar que me l'expliqués. I l'he entès. No ha costat gaire.
Però m'ha fet molta gràcia, perquè, com a gran ignorant del tema, mai se m'hagués pogut ocórrer fer-lo servir.
Potser hauré de recórrer a un amic de tota la vida per que me'n faci cinc cèntims de tot plegat. Per estar al dia....