Arròs amb llet

No m'agrada la llet.
Des que era petita que a casa varen passar penes i treballs per aconseguir que em mig begués un got de llet. Fins i tot m'havien dut a l'escola on aquella monja malhumorada me la feia beure d'un glop, escarnint-me davant les altres nenes. Eren altres èpoques.
El meu marit, en casar-se, es va acostumar a la llet condensada, que és la única amb la que soc capaç de fer un talladet, i, ara, a la llet de soja. Ves quin remei!
Fa uns dies, em vaig decidir a fer un pastís la recepta del qual demanava llet. I en vaig comprar un brik.
Un cop gastats els cent cinquanta mil•lilitres preceptius, em vaig trobar a les mans una quantitat ingent d'aquell líquid blanc, amb aquella olor tant especial que em tira endarrere.
I ahir vaig fer arròs amb llet.
Potser sorprendrà, però m'encanta. L'aroma de la canyella i la llimona, units al seu sabor penetrant, en fan una delícia per al meu paladar.
Però no en faig quasi bé mai, perquè em fa mal l'ànima.
L'arròs amb llet em porta directament al pare, gran llaminer.
A aquells diumenges en que la mare omplia aquella plata ovalada, de pyrex blanc amb unes margarides als costats, molt a la moda de l'època, d'aquelles postres excessivament dolces per al meu gust actual.
I començava la funció.
En repartia unes quantitats generoses a cada plat mentre el pare anava fent comentaris al respecte. Que si n'hi ha molt poquet, que si tu en tens més...
I ens ho menjàvem.
Llavors s'havia d'arrenglerar el que sobrava, i mai quedava prou recte. Fins que la mare s'enfadava.
És curiós com aquell home que menjava amb molta mesura, sempre tenia un gran forat per al dolç.
I jo m'hi assemblo. Com en tantes altres coses, m'hi assemblo.
Així que ahir al vespre vaig gaudir d'aquella menja amb un punt de malenconia.
I potser avui hi tornarem, fent més present, si cal, al pare.