Cant i aigua

Avui cantem i recitem.
Com sempre, amoïnada per la meva veu. És un desastre i em dona la impressió que, com més va, pitjor.
Tot va començar fa molts, molts anys.
Quan en tenia deu vaig començar, com tants altres nanos, a estudiar solfeig. Jo volia anar a nedar però, es clar, no era prou femení. Davant de la possibilitat del ballet, la música va ser una sortida engrescadora sàviament triada pel pare.
I va ser genial: m'ho passava d'allò més bé amb un professor jove i un altre alumne. Reia moltíssim i aprenia encara més. I cantava molt bé. La veu m'ajudava molt i el mestre, en acabar el curs, va proposar al pare d'entrar en una coral passat l'estiu. Una coral de gent més gran però en la que creien que hi tenia cabuda.
I van arribar les vacances. I amb elles, una altre gran passió, l'aigua.
Tots els migdies, entre setmana, en plegar a la plaça, em recollien i marxàvem a la platja.
Unes tardes genials en les que, només tocar la sorra, deixava tots els estris i corrents cap a l'aigua! Fins que em treien, arrugada i morada, tremolant i pregant insistentment de tornar-hi. I ho aconseguia pocs minuts després, minuts que a mi se'm feien eterns.
I el regal d'unes ulleres i un tub d'aquells per respirar de dins l'aigua estant. I vinga! Hores i hores respirant per la boca, tot l'estiu.
En arribar el primer fred, una faringitis que ràpidament es va cronificar i que va acabar per sempre més amb un cant de qualitat. I amb els gelats, es clar.
I fins aquí, en que encara gaudeixo de l'aigua com si fos el primer dia. En que m'emociono a la piscina en veure les bombolletes reflectides pel sol mentre nedo, però no en se gaire de cantar, perdent aire tota l'estona i arribant ofegada al final de frase. I no n'aprenc. No ho controlo.
Això sí, no em manquen l'entusiasme i les ganes i, sobretot, la paciència del mestre.
Patirem una mica, vocalitzant mentre estant....