Arriba Cap d'Any.
Aquest cop no tinc ganes de fer bons propòsits, però sí que tinc moltes ganes de deixar enrere aquest 2013.
Ha estat un any duríssim, que va començar de manera tràgica i ha seguit ple d'entrebancs, tristeses i buidors. I el vull oblidar. Que quedi esmorteït dins del llarg feix d'anys que ja acumulo.
Segur que si ho penso amb cura li puc trobar coses bones, sobretot moltes lliçons apreses, però no el vull remenar gaire.
Quiet, aturat, amb un rictus discret que no el permeti fer-se veure.
I recomençar. Sense gaires plantejaments. Només tirar endavant mirant de ser feliç per dins, sobretot per dins, i també per fora.
Així, benvingut, 2014!!
dimarts, 31 de desembre del 2013
dijous, 19 de desembre del 2013
Mesclum
Avui m'han tret la bena de la ma i, com que tot anava com ha d'anar, m'han posat una gaseta embolicada amb un gran esparadrap (o una cosa semblant) i, el que és més important, m'han donat permís per poder-la fer servir, encara que amb una certa prudència.
Així, ja em podeu veure (o imaginar, jeje..) teclejant a dues mans. Tot un luxe!
La Montserrat, aquella veïna especial mitja mama meva, em va explicar aquest dia com fer una espatlla de be al forn, de manera que no hi quedi aquell regust especial que de vegades deixa aquesta carn, i ho vull compartir aquí.
En comptes de brou, vi, o qualsevol altre líquid, el que li convé al xai és un got de vinagre, a més d'una bona branca de romaní.
Diu que queda tan bo!
Jo no hi hauria pensat de posar vinagre, però ho penso provar. Ja explicaré com va la cosa.
Això de la cuina és tan personal! Jo, amb els arrossos, sempre he procurat fer-los com la mare, doncs és un dels plats que millor li sortia però, tot i que feia el sofregit tal i com em deia ella, amb tots els passos, mai em quedaven igual.
L'estiu de l'any passat em va dir que el que no feia bé era la part de bullir, i em va donar la recepta, que vaig enganxar a la nevera per tal de no oblidar-la mai: quatre tasses d'arròs, set cullerots d'aigua i deu minuts de bullir amb la cassola tapada, amb un bull viu. Després, es retira del foc, es destapa i es deixa reposar uns cinc minuts. Les quantitats d'arròs i aigua, és clar, s'eixamplen o s'estrenyen proporcionalment en funció de la gent, però amb aquest sistema de cocció em queda gairebé a l'alçada dels de la mare.
De moment, i potser sense la ajuda del meu "mindundi" particular, em dedicaré a fer la pasta de les croquetes. També són ben bones!
Així, ja em podeu veure (o imaginar, jeje..) teclejant a dues mans. Tot un luxe!
La Montserrat, aquella veïna especial mitja mama meva, em va explicar aquest dia com fer una espatlla de be al forn, de manera que no hi quedi aquell regust especial que de vegades deixa aquesta carn, i ho vull compartir aquí.
En comptes de brou, vi, o qualsevol altre líquid, el que li convé al xai és un got de vinagre, a més d'una bona branca de romaní.
Diu que queda tan bo!
Jo no hi hauria pensat de posar vinagre, però ho penso provar. Ja explicaré com va la cosa.
Això de la cuina és tan personal! Jo, amb els arrossos, sempre he procurat fer-los com la mare, doncs és un dels plats que millor li sortia però, tot i que feia el sofregit tal i com em deia ella, amb tots els passos, mai em quedaven igual.
L'estiu de l'any passat em va dir que el que no feia bé era la part de bullir, i em va donar la recepta, que vaig enganxar a la nevera per tal de no oblidar-la mai: quatre tasses d'arròs, set cullerots d'aigua i deu minuts de bullir amb la cassola tapada, amb un bull viu. Després, es retira del foc, es destapa i es deixa reposar uns cinc minuts. Les quantitats d'arròs i aigua, és clar, s'eixamplen o s'estrenyen proporcionalment en funció de la gent, però amb aquest sistema de cocció em queda gairebé a l'alçada dels de la mare.
De moment, i potser sense la ajuda del meu "mindundi" particular, em dedicaré a fer la pasta de les croquetes. També són ben bones!
dimarts, 17 de desembre del 2013
De brous
Avui la casa fa olor d'antic; olor de l'àvia.
De bon matí he posat a fer un brou d'aquells d'hivern que m'agraden molt.
Així, ja fa una estona que el peu de porc, els ossos de vedella, la cuixa de gallina i les carcasses de pollastre han iniciat una dansa amb els porros, les pastanagues, l'api i la mitja col d'acompanyants.
Cap al migdia, s'hi afegiran cigrons i patates, i la pilota.
Mmmmmm! Ben desgreixat, omple uns quants àpats d'una o altra manera.
I demà, croquetes! Ja us podeu imaginar que tot plegat no seria possible aquests dies sense el "mindundi", com a ell li agrada dir-se. A veure quin art demostra demà!
La iaia Ignasia va ser qui, durant molts anys, es va encarregar de fer els brous a casa.
Era cuinera d'ofici i tenia molt bona ma als fogons.
Els seus brous, molt més consistents que els meus, agradaven a tothom i, encara que jo era una llepafils, menjava cigrons i pilota, i em prenia uns plats de sopa que, com deia la meva mare, duien tot l'aliment que els costava tant que jo prengués d'altres maneres. Quatre fideus de cabell d'àngel feien meravelles!
Així, aquests dies, menjars de fred barrejats amb records d'hiverns antics, amb l'àvia pelant patates i jo demanant-li que em deixés ajudar-la, entre joc i joc.
De bon matí he posat a fer un brou d'aquells d'hivern que m'agraden molt.
Així, ja fa una estona que el peu de porc, els ossos de vedella, la cuixa de gallina i les carcasses de pollastre han iniciat una dansa amb els porros, les pastanagues, l'api i la mitja col d'acompanyants.
Cap al migdia, s'hi afegiran cigrons i patates, i la pilota.
Mmmmmm! Ben desgreixat, omple uns quants àpats d'una o altra manera.
I demà, croquetes! Ja us podeu imaginar que tot plegat no seria possible aquests dies sense el "mindundi", com a ell li agrada dir-se. A veure quin art demostra demà!
La iaia Ignasia va ser qui, durant molts anys, es va encarregar de fer els brous a casa.
Era cuinera d'ofici i tenia molt bona ma als fogons.
Els seus brous, molt més consistents que els meus, agradaven a tothom i, encara que jo era una llepafils, menjava cigrons i pilota, i em prenia uns plats de sopa que, com deia la meva mare, duien tot l'aliment que els costava tant que jo prengués d'altres maneres. Quatre fideus de cabell d'àngel feien meravelles!
Així, aquests dies, menjars de fred barrejats amb records d'hiverns antics, amb l'àvia pelant patates i jo demanant-li que em deixés ajudar-la, entre joc i joc.
dilluns, 16 de desembre del 2013
Com un somriure
Avui ha estat un dia feixuc.
En contrast amb el cap de setmana, amb un solet agradable, avui s'ha llevat gris per dins i per fora. Fred i desapacible.
No m'ha vingut de gust sortir a la terrassa a endreçar plantes. Ja és prou empipador haver-ho de fer tot amb una sola ma, tot i que sigui la dreta, per afegir-hi grisor i fred.
Potser demà.
Aquests dies estic de baixa a causa d'una petita intervenció que, tot i no ser res important, em fa tenir la ma esquerra en repòs, penjant d'un mocador de coll com si fos un guarniment. I clar, qualsevol tasca es fa més llarga i, de vegades, complicada.
Potser demà acabaré de podar les branques dels geranis malmeses per aquells maleïts cucs que, curiosament, són d'un color verd ben bonic.
Quina guerra aquesta dels cucs! Porto anys lluitant i, és clar, he perdut algunes plantes, però també aconsegueixo mantenir-ne altres que lluiten per brotar i rebrotar després de cada desastre.
Són supervivents com tots nosaltres, que ens aixequem una i altra vegada després de cada batalla perduda. Que donen flors de colors ben vius igual que nosaltres regalem somriures, tot i que de vegades sigui molt difícil.
Però ens seguim il·lusionant. Amb pujades i baixades, però seguim trobant petites coses per les que viure.
Com una flor. Com una paraula amable. Com un somriure.
En contrast amb el cap de setmana, amb un solet agradable, avui s'ha llevat gris per dins i per fora. Fred i desapacible.
No m'ha vingut de gust sortir a la terrassa a endreçar plantes. Ja és prou empipador haver-ho de fer tot amb una sola ma, tot i que sigui la dreta, per afegir-hi grisor i fred.
Potser demà.
Aquests dies estic de baixa a causa d'una petita intervenció que, tot i no ser res important, em fa tenir la ma esquerra en repòs, penjant d'un mocador de coll com si fos un guarniment. I clar, qualsevol tasca es fa més llarga i, de vegades, complicada.
Potser demà acabaré de podar les branques dels geranis malmeses per aquells maleïts cucs que, curiosament, són d'un color verd ben bonic.
Quina guerra aquesta dels cucs! Porto anys lluitant i, és clar, he perdut algunes plantes, però també aconsegueixo mantenir-ne altres que lluiten per brotar i rebrotar després de cada desastre.
Són supervivents com tots nosaltres, que ens aixequem una i altra vegada després de cada batalla perduda. Que donen flors de colors ben vius igual que nosaltres regalem somriures, tot i que de vegades sigui molt difícil.
Però ens seguim il·lusionant. Amb pujades i baixades, però seguim trobant petites coses per les que viure.
Com una flor. Com una paraula amable. Com un somriure.
diumenge, 15 de desembre del 2013
Fa 50 anys...
Des de fa força més de trenta anys estic subscrita a una publicació de divulgació científica.
Al seu interior hi ha un apartat que sempre m'ha interessat força, en el que es fan unes petites ressenyes de les novetats científiques i tecnològiques de fa 50, 100 i 150 anys publicades en el seu moment.
Quan era jove m'encuriosia el saber què hi hauria hagut d'interessant al mes del meu naixement i, bé, ja arriba. La propera revista explicarà coses d'aquell gener de 1964.
Tot i que, segons com, em sembla impossible que m'arribin els 50 anys, ja són a la porta, empenyent.
El 2013 ha estat un any complicat però fructífer, en que la lluita i el creixement personal han donat fruit, però encara deixa temes importants per resoldre. Ha estat un any en el que, per primer cop, m'he sentit vella. Sí, vella. Però no us espanteu, que aquest sentiment desapareix poc a poc, i el vaig col·locant a l'edat que em correspon.
I tot i que el 50 sembla una quantitat considerable, tinc per endavant molt d'interessant per fer i per gaudir. Molt camí i molta feina, i ganes, sobretot ganes de caminar.
Així, i gràcies en aquella revista que també forma part de la meva trajectòria, en pocs dies sabré una mica més d'aquell temps en que em va correspondre començar a viure.
Al seu interior hi ha un apartat que sempre m'ha interessat força, en el que es fan unes petites ressenyes de les novetats científiques i tecnològiques de fa 50, 100 i 150 anys publicades en el seu moment.
Quan era jove m'encuriosia el saber què hi hauria hagut d'interessant al mes del meu naixement i, bé, ja arriba. La propera revista explicarà coses d'aquell gener de 1964.
Tot i que, segons com, em sembla impossible que m'arribin els 50 anys, ja són a la porta, empenyent.
El 2013 ha estat un any complicat però fructífer, en que la lluita i el creixement personal han donat fruit, però encara deixa temes importants per resoldre. Ha estat un any en el que, per primer cop, m'he sentit vella. Sí, vella. Però no us espanteu, que aquest sentiment desapareix poc a poc, i el vaig col·locant a l'edat que em correspon.
I tot i que el 50 sembla una quantitat considerable, tinc per endavant molt d'interessant per fer i per gaudir. Molt camí i molta feina, i ganes, sobretot ganes de caminar.
Així, i gràcies en aquella revista que també forma part de la meva trajectòria, en pocs dies sabré una mica més d'aquell temps en que em va correspondre començar a viure.
dilluns, 6 de maig del 2013
Punxa de cactus
Aquests dies estic contenta.
Per primer cop en molts mesos he estat capaç de fer broma i riure lliurement, i això és bo; molt bo.
Començo a tenir el pati de casa dels pares com jo volia. Sense arbustos, o gairebé; sense fileres de testos arreu, i amb una quantitat de plantes raonable que penso podré cuidar.
La taula i les cadires en un racó ombrívol que permeti aperitius i dinars, i un espai central desconegut per mi de fa molts anys, en el que penso desplegar una gandula per llegir a la fresca.
Encara hi ha molta feina a fer, però ja se li veu el meu aire, i això em motiva profondament.
Estic segura que la mare estaria contenta del resultat tot i que no fos ben bé del seu gust.
Allà em passen les hores volant, i soc feliç.
S'han de tenir il·lusions que et permetin tirar endavant, i per a mi aquell espai és molt important.
Avui, tot treballant, notava de tant en tant la molèstia d'una petita punxa de cactus que duc en un dels dits de la ma, i no podia fer altra cosa que somriure, doncs em traslladava en aquelles estones i espais que em donen tanta vida.
Per primer cop en molts mesos he estat capaç de fer broma i riure lliurement, i això és bo; molt bo.
Començo a tenir el pati de casa dels pares com jo volia. Sense arbustos, o gairebé; sense fileres de testos arreu, i amb una quantitat de plantes raonable que penso podré cuidar.
La taula i les cadires en un racó ombrívol que permeti aperitius i dinars, i un espai central desconegut per mi de fa molts anys, en el que penso desplegar una gandula per llegir a la fresca.
Encara hi ha molta feina a fer, però ja se li veu el meu aire, i això em motiva profondament.
Estic segura que la mare estaria contenta del resultat tot i que no fos ben bé del seu gust.
Allà em passen les hores volant, i soc feliç.
S'han de tenir il·lusions que et permetin tirar endavant, i per a mi aquell espai és molt important.
Avui, tot treballant, notava de tant en tant la molèstia d'una petita punxa de cactus que duc en un dels dits de la ma, i no podia fer altra cosa que somriure, doncs em traslladava en aquelles estones i espais que em donen tanta vida.
dimarts, 30 d’abril del 2013
Dues roses
Avui he explicat a algú molt conegut que a casa hi ha dues roses de Sant Jordi, i com de precioses que encara es mostren tot i fer una setmana que són a casa.
El Tomàs, el meu marit, sempre que compra flors mira d'anar a una botiga del mercat de la Concepció, a Barcelona i, tot i que aquest Sant Jordi va ser diferent, amb temes hospitalaris, en sortir al vespre de la clínica vam travessar la ciutat per anar allà, a on ell tria i remena amb confiança.
Jo m'esperava al cotxe, en una cantonada, i el vaig veure venir amb dues roses ben boniques. Una, és clar, per a mi i l'altra, com sempre des de fa trenta anys, per la mare.
Imagineu-vos quina emoció.
Ara la seva rosa llueix dins d'un gerro a la que va ser la seva habitació, davant d'una foto d'ella i del pare, i estic segura que, allà a on és ara, la contempla ben cofoia.
És bonic saber que qui t'acompanya també estima i enyora la teva mare, i que el temps de convivència ha deixat tan bona petja.
El Tomàs, el meu marit, sempre que compra flors mira d'anar a una botiga del mercat de la Concepció, a Barcelona i, tot i que aquest Sant Jordi va ser diferent, amb temes hospitalaris, en sortir al vespre de la clínica vam travessar la ciutat per anar allà, a on ell tria i remena amb confiança.
Jo m'esperava al cotxe, en una cantonada, i el vaig veure venir amb dues roses ben boniques. Una, és clar, per a mi i l'altra, com sempre des de fa trenta anys, per la mare.
Imagineu-vos quina emoció.
Ara la seva rosa llueix dins d'un gerro a la que va ser la seva habitació, davant d'una foto d'ella i del pare, i estic segura que, allà a on és ara, la contempla ben cofoia.
És bonic saber que qui t'acompanya també estima i enyora la teva mare, i que el temps de convivència ha deixat tan bona petja.
dilluns, 29 d’abril del 2013
Concert
Aquests dies han tornat fred i pluja, i aquest temps m'entristeix i em torna enyoradissa.
Ahir vaig cantar. Des del passat mes de maig que no havia pogut cantar a cap concert. I vaig estar contenta. Però no amb aquella fal·lera, aquella emoció que et pessigolleja esquena amunt i, en sortir, fa que siguis un graó més amunt en el camí del cel.
Va ser una felicitat tranquil·la, barrejada amb massa emocions que encara no he acabat de pair. Però va ser bonic.
Un repertori elegant, dedicat als poetes catalans, amb molt bones músiques i partitures d'una certa dificultat que ens han dut de corcoll alhora que ens emocionaven per la seva bellesa.
Ainx! No me'n puc estar d'alabar el director, que em transmet com pocs tècnica, sensibilitat i gust alhora de bastir cada peça. I em fa sentir que faig bona música, malgrat les limitacions individuals i col·lectives.
No sé què seria de mi sense la música. És un dels puntals que m'ajuden a bastir aquesta vida tan plena d'absències.
I m'espurnegen els ulls, potser per fondre's amb aquest dia on tot és mullat i regalima, o potser per fer palès tot l'enyor que em vessa.
Ahir vaig cantar. Des del passat mes de maig que no havia pogut cantar a cap concert. I vaig estar contenta. Però no amb aquella fal·lera, aquella emoció que et pessigolleja esquena amunt i, en sortir, fa que siguis un graó més amunt en el camí del cel.
Va ser una felicitat tranquil·la, barrejada amb massa emocions que encara no he acabat de pair. Però va ser bonic.
Un repertori elegant, dedicat als poetes catalans, amb molt bones músiques i partitures d'una certa dificultat que ens han dut de corcoll alhora que ens emocionaven per la seva bellesa.
Ainx! No me'n puc estar d'alabar el director, que em transmet com pocs tècnica, sensibilitat i gust alhora de bastir cada peça. I em fa sentir que faig bona música, malgrat les limitacions individuals i col·lectives.
No sé què seria de mi sense la música. És un dels puntals que m'ajuden a bastir aquesta vida tan plena d'absències.
I m'espurnegen els ulls, potser per fondre's amb aquest dia on tot és mullat i regalima, o potser per fer palès tot l'enyor que em vessa.
dimecres, 3 d’abril del 2013
Fa solet
Aquests dies de vacances han estat inmillorables, tot i que van començar amb un daltabaix digestiu que em va fer estar dos dies dins el llit en dejuni. Però fins i tot això va estar bé, ja que em va permetre un descans que necessitava.
Començo a somriure per dins i per fora. Tinc molts amics al costat i això es nota.
Reconec que la primavera també m'ajuda. Totes les plantes reaccionen, fent brots i flors arreu, i la temperatura és molt més agradable. Ahir vaig jardinejar un parell d'hores al solet. Quina delícia!
He llegit molt. Hores de distracció tranquil·la que també m'ha permès reposar.
Ara he de saber mantenir aquest ànim. Miraré de descansar i d'allunyar-me tot el que pugui d'aquest entorn desfavorable que laboralment em toca viure. Cada vegada ho faig millor.
Ningú va dir-me que viure fos fàcil.
Sort de la música, les flors i qui m'acompanya, que cada cop aconsegueix fer-me sentir més a gust.
Començo a somriure per dins i per fora. Tinc molts amics al costat i això es nota.
Reconec que la primavera també m'ajuda. Totes les plantes reaccionen, fent brots i flors arreu, i la temperatura és molt més agradable. Ahir vaig jardinejar un parell d'hores al solet. Quina delícia!
He llegit molt. Hores de distracció tranquil·la que també m'ha permès reposar.
Ara he de saber mantenir aquest ànim. Miraré de descansar i d'allunyar-me tot el que pugui d'aquest entorn desfavorable que laboralment em toca viure. Cada vegada ho faig millor.
Ningú va dir-me que viure fos fàcil.
Sort de la música, les flors i qui m'acompanya, que cada cop aconsegueix fer-me sentir més a gust.
dilluns, 11 de març del 2013
Divendres
Arrossegues tristesa.
Potser no et sents dins d'aquell pou d'una fondària immensa, però encara arrossegues tristesa.
No deixes de sentir que els que t'estimes marxen i et trobes en mig d'una gran solitud que, tot i que els que t'envolten miren d'esborrar, no et deixa.
Et sents afortunada per tenir tanta gent al voltant que t'estima i mira per tu, però et costa molt el pensar que els pares ja no hi són.
No deixa de ser curiós que ara trobis tant a faltar al pare, doncs ja fa trenta anys que va haver de marxar, però al no ser-hi la mare la seva absència encara es fa més palesa.
Tens problemes per veure el teclat; les llàgrimes brollen incontroladament mentre escrius. Quina incomoditat.
Però de tot et queda present la part trista
Vas collir violetes i feia un sol espaterrant. Vas ser feliç una bona estona feinejant al jardí, però ara només veus aquell pom de floretes marcides. Quanta bellesa atrapada en una vida tan curta!
Tot i així, vas fer bonic un raconet del jardí.
Vas tallar un arbust que et feia nosa i vas poder tallar i lligar un gerani immens que es menjava tot l'espai. Vas arrencar força herbes i t'agrada el resultat. Ample i lliure.
Tens moltes ganes de veure-ho com tu vols, i poc a poc es veuen les millores.
Vas llençar quatre piles ben altes de testos de plàstic, i ara miraràs d'endreçar tots els de fang, abaix al pati, en un racó adient.
I necessites ajuda per traginar segons quines plantes, però aprofitaràs els dies de festa de Setmana Santa per a això.
I vols comprar alguna cosa; geranis de penjar per als testos de la barana que duu al terrat i potser alguna altra planta.
I les llàgrimes ja no brollen. Penses en les hortènsies d'hivern encara tan florides, i en les mates de violetes amarades de flors. I en tots aquells bulbs que ara floreixen arreu amb un munt de flors grogues, blanques i liles. També en aquell racó ombrívol al que li canvies l'aire, i en les palmeres fetes d'uns dàtils que va demanar la mare a una amiga teva.
I en la colla de cactus que et punxen mentre mires d'arreglar-los, i en les grans plantes d'ombra que hi ha abaix al pati.
I tornes a ser una mica més feliç. I esperes el proper divendres per tornar-hi.
Potser no et sents dins d'aquell pou d'una fondària immensa, però encara arrossegues tristesa.
No deixes de sentir que els que t'estimes marxen i et trobes en mig d'una gran solitud que, tot i que els que t'envolten miren d'esborrar, no et deixa.
Et sents afortunada per tenir tanta gent al voltant que t'estima i mira per tu, però et costa molt el pensar que els pares ja no hi són.
No deixa de ser curiós que ara trobis tant a faltar al pare, doncs ja fa trenta anys que va haver de marxar, però al no ser-hi la mare la seva absència encara es fa més palesa.
Tens problemes per veure el teclat; les llàgrimes brollen incontroladament mentre escrius. Quina incomoditat.
Però de tot et queda present la part trista
Vas collir violetes i feia un sol espaterrant. Vas ser feliç una bona estona feinejant al jardí, però ara només veus aquell pom de floretes marcides. Quanta bellesa atrapada en una vida tan curta!
Tot i així, vas fer bonic un raconet del jardí.
Vas tallar un arbust que et feia nosa i vas poder tallar i lligar un gerani immens que es menjava tot l'espai. Vas arrencar força herbes i t'agrada el resultat. Ample i lliure.
Tens moltes ganes de veure-ho com tu vols, i poc a poc es veuen les millores.
Vas llençar quatre piles ben altes de testos de plàstic, i ara miraràs d'endreçar tots els de fang, abaix al pati, en un racó adient.
I necessites ajuda per traginar segons quines plantes, però aprofitaràs els dies de festa de Setmana Santa per a això.
I vols comprar alguna cosa; geranis de penjar per als testos de la barana que duu al terrat i potser alguna altra planta.
I les llàgrimes ja no brollen. Penses en les hortènsies d'hivern encara tan florides, i en les mates de violetes amarades de flors. I en tots aquells bulbs que ara floreixen arreu amb un munt de flors grogues, blanques i liles. També en aquell racó ombrívol al que li canvies l'aire, i en les palmeres fetes d'uns dàtils que va demanar la mare a una amiga teva.
I en la colla de cactus que et punxen mentre mires d'arreglar-los, i en les grans plantes d'ombra que hi ha abaix al pati.
I tornes a ser una mica més feliç. I esperes el proper divendres per tornar-hi.
dimecres, 6 de març del 2013
Violetes
Estàs trista. Immensament trista. Amb una tristesa fonda, que ve de molt endins, i et rossega fins els racons més desconeguts de cos i ànima.
No parles. No en parles gaire doncs tothom diu que és normal, que forma part del procés del dol.
I t'amagues. Només tens ganes d'aïllar-te, de tancar-te en aquelles parets que et duen a una vida antiga, i cuidar les plantes a l'hora del sol.
Però no fa sol. Núvols, aigua, fred i vent és el que t'ofereix la natura encara que necessitis l'escalf del sol a l'esquena per sobre de totes les coses.
I cuses. Penses que el resultat serà bonic -ja n'has fet la prova-, però ara els fils són més feixucs que fa uns dies, i les vores massa llargues.
Demà nedaràs abans del cant, o es quedarà en un intent de posar en marxa el cos que t'ha tocat i que cada dia necessita més i més pastilles per funcionar, però et fas el propòsit de mirar-te les bombolles buscant engrunes de felicitat. I després miraràs de treure la veu a l'hora que expulses uns quants dimonis carregats de pena.
Provaràs de tornar a casa alleugerida.
I potser farà sol el divendres mentre culls un pom de violetes.
No parles. No en parles gaire doncs tothom diu que és normal, que forma part del procés del dol.
I t'amagues. Només tens ganes d'aïllar-te, de tancar-te en aquelles parets que et duen a una vida antiga, i cuidar les plantes a l'hora del sol.
Però no fa sol. Núvols, aigua, fred i vent és el que t'ofereix la natura encara que necessitis l'escalf del sol a l'esquena per sobre de totes les coses.
I cuses. Penses que el resultat serà bonic -ja n'has fet la prova-, però ara els fils són més feixucs que fa uns dies, i les vores massa llargues.
Demà nedaràs abans del cant, o es quedarà en un intent de posar en marxa el cos que t'ha tocat i que cada dia necessita més i més pastilles per funcionar, però et fas el propòsit de mirar-te les bombolles buscant engrunes de felicitat. I després miraràs de treure la veu a l'hora que expulses uns quants dimonis carregats de pena.
Provaràs de tornar a casa alleugerida.
I potser farà sol el divendres mentre culls un pom de violetes.
diumenge, 17 de febrer del 2013
Llum interna
Ha estat un cap de setmana apagat per fora, però no pas per dins.
Els matins, grisos i boirosos, no han deixat pas a un sol que lluitava per deixar-se veure, sense gaire èxit, entre els núvols i la suau capa filosa que ho cobria tot pel matí.
La roba no s'ha eixugat gaire, però encara he aconseguit un bon percentatge de peces endreçades. Millor del que em pensava.
La calma. La calma ha aconseguit un dissabte de descans i un diumenge tranquil.
I em convenia. La setmana havia estat intensa i la vaig rematar amb una tarda de jardí d'allò més atrafegada. Encara hi queda molta feina, però poc a poc va agafant aquell aire espaiós que jo volia.
Les hortènsies d'hivern ja arrenquen una segona florida, i les violetes esclaten de color i perfum.
I vaig fent les cortines. Finalment he pogut encarregar els suports que necessito, que són d'una mida massa petita per ser habituals i he dedicat un parell d'hores d'aquest vespre a cosir les vores, mentre unes simfonies de Mahler embolcallaven l'ambient.
I ara miraré d'acabar el vespre d'una forma tranquil·la. Per no perdre aquest tempo.
Els matins, grisos i boirosos, no han deixat pas a un sol que lluitava per deixar-se veure, sense gaire èxit, entre els núvols i la suau capa filosa que ho cobria tot pel matí.
La roba no s'ha eixugat gaire, però encara he aconseguit un bon percentatge de peces endreçades. Millor del que em pensava.
La calma. La calma ha aconseguit un dissabte de descans i un diumenge tranquil.
I em convenia. La setmana havia estat intensa i la vaig rematar amb una tarda de jardí d'allò més atrafegada. Encara hi queda molta feina, però poc a poc va agafant aquell aire espaiós que jo volia.
Les hortènsies d'hivern ja arrenquen una segona florida, i les violetes esclaten de color i perfum.
I vaig fent les cortines. Finalment he pogut encarregar els suports que necessito, que són d'una mida massa petita per ser habituals i he dedicat un parell d'hores d'aquest vespre a cosir les vores, mentre unes simfonies de Mahler embolcallaven l'ambient.
I ara miraré d'acabar el vespre d'una forma tranquil·la. Per no perdre aquest tempo.
dimecres, 30 de gener del 2013
Rostre fosc
Avui és un dia gris. Amb una grisor d'aquelles que tot ho empastifen, enganxosa i bruta.
De bon matí ja s'ha esquitxat i, com una onada imparable que tot ho nega, l'esquitx s'ha convertit en un maremot que no ha deixat ni una guspira de llum clara.
I jo, al bell mig d'aquesta pasta infecta, mirant de surar en aquest fangar.
I a on collons és la sortida? No veig ni la porta, ni un trist passadís que m'hi condueixi.
Els regalims de grisor m'embruten les galtes i la seva pudor m'ofen.
I m'emprenyo, però no puc cridar.
Sortosament, demà començarà un nou dia en que el sol m'allunyarà de la teva part fosca, i podré mirar calmadament les profundes clivelles que et solquen el rostre.
De bon matí ja s'ha esquitxat i, com una onada imparable que tot ho nega, l'esquitx s'ha convertit en un maremot que no ha deixat ni una guspira de llum clara.
I jo, al bell mig d'aquesta pasta infecta, mirant de surar en aquest fangar.
I a on collons és la sortida? No veig ni la porta, ni un trist passadís que m'hi condueixi.
Els regalims de grisor m'embruten les galtes i la seva pudor m'ofen.
I m'emprenyo, però no puc cridar.
Sortosament, demà començarà un nou dia en que el sol m'allunyarà de la teva part fosca, i podré mirar calmadament les profundes clivelles que et solquen el rostre.
diumenge, 27 de gener del 2013
Dansa
Quatre lletres en aquesta hora tardana, tot i les ganes d'anar a dormir.
Aquests dies ets en mig d'una espiral gegantina, que no et deixa parar de fer més i més coses.
T'angunieja que les tardes de divendres siguin tan curtes, doncs vols endreçar la casa sencera.
Fas una estona de jardí, una estona d'endreça exterior i una altra a dins de la casa, això si no has de perdre el temps anant a fer gestions.
Divendres passat una bona amiga et va proporcionar uns trossos de roba molt bonics, que et serviran per fer unes cortinetes per a les finestres que donen al carrer, entre els porticons i el vidre. Així, que el proper cap de setmana ja tens feina d'agulla.
I a Begues et passa el mateix. No pares de moure coses, de netejar racons i alts de prestatgeries. De rentar gerros i recol·locar coses.
Suposes que és part del teu dol. Ara tens més temps i necessites estar ocupada. Molt ocupada.
I tens la planxa al dia com mai, i marxes a dormir baldada.
I tornes a estudiar. No podia ser de cap altra manera.
I fas camí. I busques la calma.
I estimes. I enyores. Gairebé ja no plores.
I balles la dansa.
Aquests dies ets en mig d'una espiral gegantina, que no et deixa parar de fer més i més coses.
T'angunieja que les tardes de divendres siguin tan curtes, doncs vols endreçar la casa sencera.
Fas una estona de jardí, una estona d'endreça exterior i una altra a dins de la casa, això si no has de perdre el temps anant a fer gestions.
Divendres passat una bona amiga et va proporcionar uns trossos de roba molt bonics, que et serviran per fer unes cortinetes per a les finestres que donen al carrer, entre els porticons i el vidre. Així, que el proper cap de setmana ja tens feina d'agulla.
I a Begues et passa el mateix. No pares de moure coses, de netejar racons i alts de prestatgeries. De rentar gerros i recol·locar coses.
Suposes que és part del teu dol. Ara tens més temps i necessites estar ocupada. Molt ocupada.
I tens la planxa al dia com mai, i marxes a dormir baldada.
I tornes a estudiar. No podia ser de cap altra manera.
I fas camí. I busques la calma.
I estimes. I enyores. Gairebé ja no plores.
I balles la dansa.
diumenge, 20 de gener del 2013
Hora nova
Avui el dia s'ha llevat ventós. Els tendals dels veïns ballen una dansa nerviosa i desacompassada mentre els núvols, amb el seu pas calm, travessen l'espai i fan la punyeta al sol que va deixant ullades de tant en tant.
Jo, aquí al despatx, intentant posar la vida en hora nova i lluitant amb les absències.
Absències que omplen i embafen, que ofeguen i entristeixen.
Però, poc a poc, tot engrana novament. Buides espais i calaixos per omplir-los de nova vida, però alhora deixes deixes molta arrel antiga, per tal que no mori mai la planta de tants records.
I vas deixant que aquesta alegria suau de les coses ben fetes es vagi obrint pas en mig de la tristesa.
I camines. I refàs la vida amb l'ajuda de tants, família i amics, que et fan costat.
Jo, aquí al despatx, intentant posar la vida en hora nova i lluitant amb les absències.
Absències que omplen i embafen, que ofeguen i entristeixen.
Però, poc a poc, tot engrana novament. Buides espais i calaixos per omplir-los de nova vida, però alhora deixes deixes molta arrel antiga, per tal que no mori mai la planta de tants records.
I vas deixant que aquesta alegria suau de les coses ben fetes es vagi obrint pas en mig de la tristesa.
I camines. I refàs la vida amb l'ajuda de tants, família i amics, que et fan costat.
diumenge, 6 de gener del 2013
Comiat
Marxes mama, però em guardo el millor de tu.
Aquests últims anys han estat generosos i dolços, i han omplert de records bonics les nostres vides.
I em quedo amb això. Amb els tips de cantar i riure que ens hem fet a la dutxa, amb les estones de plantes i jardí, amb els cafès amb llet que mai vaig arribar a fer tan bons com el teu gendre, i amb la bona convivència que ens ha dut felicitat a casa.
Això sí, allà a on siguis que es preparin, que els hi ompliràs de testos l'estança.
T'enyorem Rosi.
T'estimem mama.
Aquests últims anys han estat generosos i dolços, i han omplert de records bonics les nostres vides.
I em quedo amb això. Amb els tips de cantar i riure que ens hem fet a la dutxa, amb les estones de plantes i jardí, amb els cafès amb llet que mai vaig arribar a fer tan bons com el teu gendre, i amb la bona convivència que ens ha dut felicitat a casa.
Això sí, allà a on siguis que es preparin, que els hi ompliràs de testos l'estança.
T'enyorem Rosi.
T'estimem mama.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)