Com un somriure

Avui ha estat un dia feixuc.
En contrast amb el cap de setmana, amb un solet agradable, avui s'ha llevat gris per dins i per fora. Fred i desapacible.
No m'ha vingut de gust sortir a la terrassa a endreçar plantes. Ja és prou empipador haver-ho de fer tot amb una sola ma, tot i que sigui la dreta, per afegir-hi grisor i fred.
Potser demà.
Aquests dies estic de baixa a causa d'una petita intervenció que, tot i no ser res important, em fa tenir la ma esquerra en repòs, penjant d'un mocador de coll com si fos un guarniment. I clar, qualsevol tasca es fa més llarga i, de vegades, complicada.
Potser demà acabaré de podar les branques dels geranis malmeses per aquells maleïts cucs que, curiosament, són d'un color verd ben bonic.
Quina guerra aquesta dels cucs! Porto anys lluitant i, és clar, he perdut algunes plantes, però també aconsegueixo mantenir-ne altres que lluiten per brotar i rebrotar després de cada desastre.
Són supervivents com tots nosaltres, que ens aixequem una i altra vegada després de cada batalla perduda. Que donen flors de colors ben vius igual que nosaltres regalem somriures, tot i que de vegades sigui molt difícil.
Però ens seguim il·lusionant. Amb pujades i baixades, però seguim trobant petites coses per les que viure.
Com una flor. Com una paraula amable. Com un somriure.