Avui m'han tret la bena de la ma i, com que tot anava com ha d'anar, m'han posat una gaseta embolicada amb un gran esparadrap (o una cosa semblant) i, el que és més important, m'han donat permís per poder-la fer servir, encara que amb una certa prudència.
Així, ja em podeu veure (o imaginar, jeje..) teclejant a dues mans. Tot un luxe!
La Montserrat, aquella veïna especial mitja mama meva, em va explicar aquest dia com fer una espatlla de be al forn, de manera que no hi quedi aquell regust especial que de vegades deixa aquesta carn, i ho vull compartir aquí.
En comptes de brou, vi, o qualsevol altre líquid, el que li convé al xai és un got de vinagre, a més d'una bona branca de romaní.
Diu que queda tan bo!
Jo no hi hauria pensat de posar vinagre, però ho penso provar. Ja explicaré com va la cosa.
Això de la cuina és tan personal! Jo, amb els arrossos, sempre he procurat fer-los com la mare, doncs és un dels plats que millor li sortia però, tot i que feia el sofregit tal i com em deia ella, amb tots els passos, mai em quedaven igual.
L'estiu de l'any passat em va dir que el que no feia bé era la part de bullir, i em va donar la recepta, que vaig enganxar a la nevera per tal de no oblidar-la mai: quatre tasses d'arròs, set cullerots d'aigua i deu minuts de bullir amb la cassola tapada, amb un bull viu. Després, es retira del foc, es destapa i es deixa reposar uns cinc minuts. Les quantitats d'arròs i aigua, és clar, s'eixamplen o s'estrenyen proporcionalment en funció de la gent, però amb aquest sistema de cocció em queda gairebé a l'alçada dels de la mare.
De moment, i potser sense la ajuda del meu "mindundi" particular, em dedicaré a fer la pasta de les croquetes. També són ben bones!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada