Hauries de mirar d'escriure per desfer boires. T'ho dius mil vegades, però no t'hi poses. Prefereixes perdre hores davant la pantalla per no pensar.
Mires cap una altra banda per tal de no topar amb una realitat que t'angunieja.
Saps que així no soluciones res, i també saps que el neguit no marxa, però et plantes un i altre cop, amb una dèria obstinada, al davant d'aquell joc d'origen xinès que et fa voltar el cervell per tal d'agilitzar neurones atrotinades.
Esperes que el mes vinent sigui millor, que les coses canviïn, però la teva fe no mou res més que quatre fitxes.
Reconeixes que la clau és l'espera, però et costa enormement, i les forces es fonen en mig d'aquesta calor aclaparadora que merma cossos i ànimes.
I t'aixeques per enllestir un dinar fresquet que ajudi a passar la canícula d'aquest estiu.
divendres, 24 d’agost del 2012
dissabte, 11 d’agost del 2012
Beneïda aigua
Com sempre, l'aigua et fa miracles.
Ahir tornaves a casa al vespre, amb aquella mescla de cansament i atordiment tan coneguda que et pren forces. El cel era encapotat com el teu cap, però la temperatura convidava a un bany.
Reconeixes que et va costar, però finalment et vas canviar de roba i vas baixar.
Et va sorprendre l'aspecte de l'aigua, un punt tèrbol, contrastant amb la transparència habitual, però feia conjunt amb el vespre.
Et vas capbussar i vas començar a nedar amb aquella calma que prepara el cos, i, poc a poc, vas anar trobant el ritme.
Ets molt lluny del que podies fer, però, encara que lentament, vols aconseguir recuperar la forma física.
Així, la grisor t'envoltava per dins i per fora, però la sensació era agradable.
Si reposaves panxa amunt, tot el que veies era una massa espessa de núvol, amb els arbres a la vora, que no feien sinó acompanyar amb la foscor del seu verd vespral. I si et capbussaves, aquell punt tèrbol desdibuixava les rajoletes que de dia llueixen un garbuix de tons blau cel.
Però amb l'esforç i les braçades la teva grisor es va anar fonent amb el paisatge i, com en una osmosi, es va afegir a la resta, alliberant-te.
En tornar a casa les forces eren renovades i creus que mig veïnat et va sentir cantar al bany mentre banyaves a la mare.
Ahir tornaves a casa al vespre, amb aquella mescla de cansament i atordiment tan coneguda que et pren forces. El cel era encapotat com el teu cap, però la temperatura convidava a un bany.
Reconeixes que et va costar, però finalment et vas canviar de roba i vas baixar.
Et va sorprendre l'aspecte de l'aigua, un punt tèrbol, contrastant amb la transparència habitual, però feia conjunt amb el vespre.
Et vas capbussar i vas començar a nedar amb aquella calma que prepara el cos, i, poc a poc, vas anar trobant el ritme.
Ets molt lluny del que podies fer, però, encara que lentament, vols aconseguir recuperar la forma física.
Així, la grisor t'envoltava per dins i per fora, però la sensació era agradable.
Si reposaves panxa amunt, tot el que veies era una massa espessa de núvol, amb els arbres a la vora, que no feien sinó acompanyar amb la foscor del seu verd vespral. I si et capbussaves, aquell punt tèrbol desdibuixava les rajoletes que de dia llueixen un garbuix de tons blau cel.
Però amb l'esforç i les braçades la teva grisor es va anar fonent amb el paisatge i, com en una osmosi, es va afegir a la resta, alliberant-te.
En tornar a casa les forces eren renovades i creus que mig veïnat et va sentir cantar al bany mentre banyaves a la mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)