Cansament

Aquests dies visc un cansament profund, existencial.
Confesso que estic amoïnada, doncs ni el cos ni el cap em porten.
M'he plantejat què faig malament, i estic decidida a intentar canviar un munt de coses que, en el seu conjunt, m'han portat en aquest límit.
Ja faig tractament, no us penseu, i prenc flors de Bach i homeopatia, per tal d'atemperar cos i ànima, però tot plegat és llarg.
Provo, sense massa èxit encara, de descansar una mica més, i prenc tota mena de remeis per ofegar d'una vegada per totes aquest refredat alhora que dono aire als meus pulmons.
De moment però, visc de cafè, i arribo al vespre en un estat lamentable.

Endreç

Ja no queda res per recordar.
Tot és embolcallat pel dubte,
escorça que amaga l'engany
llarg, massa llarg,
i no pots fer més que rebutjar
la memòria.
I endreces la casa.
Que no quedi res per recollir.
Que ningú es guardi la teva història.

Avui arròs

Vespre d'un dia bonic.
Avui hem fet l'arròs de sobres, aquella delícia que és costum de la colla.
Donat que el refredat és tancat amb pany i forrellat, estava convençuda que no hi podria anar.
Segur que m'hauria anat molt millor quedar-me al llit, però finalment m'he vist amb prou bufera com per sortir de casa.
I ha estat genial.
Les hores amb els amics passen volant, tot menjant i xerrant de mil coses.
I rient, és clar.
El concert d'ahir ha tingut la seva estona, així com totes les coses que hem fet aquests dies per celebrar el Nadal.
Ens tenim confiança i ens estimem. És important.
En deixo una imatge.

Cant

Ja hem cantat. Hi hem tornat.
Aquest vespre les nostres veus s'han tornat a unir per donar forma a la missa en do menor de Mozart.
Ha estat molt bonic. He gaudit molt de la música.
La emoció, però, no ha estat la mateixa del dissabte passat.
Segur que hi ha tingut a veure aquest refredat que, ara agafat al pit, m'ha fet dubtar fins a l'últim moment de si podria cantar. Fins i tot m'he embolicat en un xal negre de llana, gens del meu estil, per mantenir l'escalfor.
Les celebracions, tot i anar esplèndidament, encara em costen.
Ahir fins i tot em varen espurnejar els ulls en un moment en que no em veia la mama.
No m'hi faig a la seva davallada.
Espero que els tallers de memòria que ens han recomanat ajudin a mantenir el que queda. De fet, estem en una fase inicial de tot plegat. Encara podem fer feina.
Seguirem cantant i seguirem plorant d'amagat.

Demà és Nadal

Aprofito una estona per reposar el dinar, frugal, abans de tornar a entrar a la cuina per endreçar tot el que s'ha embrutat.
Ja he preparat el dinar de Sant Esteve.
Els flagells d'aquella música que és dins la nostra ànima aquests dies van ressonant per aquí tot demanant el perdó dels pecats.
I demà és Nadal.
Aquestes festes les començo amb il·lusió, però no amb aquella alegria.
Hem viscut un any complicat i sembla que els que venen poden ser-ho més.
L'ànima, trencada irremeiablement, encara no ha trobat la manera de dedicar tots els seus esforços a les molècules, que, amb tots els seus electrons esbojarrats però no gaire, sempre han estat una de les meves grans passions.
Ciència i música. Ves quina barreja.
Segura de mi mateixa, amb la certesa d'haver actuat sempre amb noblesa, aprofito aquests temps de joia i recés per meditar i desitjar el millor a tots els que m'estimo, que són molts.

Mare

Demà anem al neuròleg.
Un cert neguit, somort, apagat i amagat, ha seguit les meves passes aquests dies, tot i que m'he dedicat en cos i ànima a la música.
Un cop feta la última prova i com que tot el que es podia fer era esperar, vaig decidir aparcar el tema, encara que no he aconseguit del tot.
A les deu del matí el metge avaluarà tot plegat i em posarà en antecedents de la situació.
No vull fer cap mena d'alarmisme, però és evident que alguna cosa no rutlla alhora i he de saber com encarar-ho tot.
Ara necessito aprendre.
De tant en tant se'm passa pel cap que és una llàstima que tot s'espatlli ara que ens començàvem a entendre. De vegades també penso que potser per això mateix hem començat a encaixar.
Ves a saber.
En qualsevol cas, tot i que m'entristeix molt cada situació que ella ja no pot abordar, em sento feliç de cuidar-la. És curiós.
Potser hi té a veure aquest rol de mare que no he fet mai. Potser el vetllar per un altre és un paper molt femení. No ho tinc gens clar. Però em sento així.
Demà en alguna casa tocarà la grossa, i jo tindré un nou camí.
Espero saber-lo caminar amb paciència i molt d'afecte.

Concert

Com explicar el que representa per a un grup com el nostre un concert com el d'ahir.
Ha estat un camí llarg, molt llarg, i no sempre fàcil. Però hi hem arribat.
Hem arribat i hem cantat a un nivell molt digne, donades les nostres possibilitats i calendari.
En acabar, les abraçades i aquella sorpresa per el resultat obtingut.
Bo, molt bo.
Hem estat un centenar de persones unint esforços per una il·lusió en comú, estrenyent una mica més els llaços d'amistat entre les dues corals i posant el nostre petit gra de sorra que, entre tots, han bastit el castell que ahir varem poder oferir a un públic cada cop més entregat a la coral.
No ens ho acabàvem de creure, però ho varem aconseguir.
Ara, a pensar en el proper dissabte, Sant Esteve, en que hi tornarem a Martorell.

Tot recordant la Tere

Què li sembla Tere, què puc fer per a Sant Esteve?
Aquesta frase es repetia tot sovint per Festes, doncs la Tere era molt bona cuinera i, a més, avesada a preparar dinars familiars.
Era molt generosa i, tot i estar divorciada, seguia convidant la seva família política, la majoria de la qual acceptava.
Parava taula per a una trentena, amb aquella facilitat que li donaven els anys i les ganes de fer-ho. I bullia d'il·lusió tot mirant de fer contents els seus, amb aquells ulls clars solcats abundosament per les dificultats viscudes.
En arribar la loteria, amb l'escombra a la ma, em preguntava què voldria fer si em tocava i jo, tota poruga amb el tema econòmic, li deia que desitjava prou diners per enllestir la hipoteca. La seva resposta sempre era la mateixa: no t'hi amoïnis, que van passant els anys i la acabaràs pagant. Això sí, llavors hauràs de pensar un altre desig.
D'aquí a cinc mesos hauré finalitzat els pagaments i, tal i com deia ella, hauré d'anar pensant en una altra cosa.
La trobo molt a faltar, amb la seva bata blava, netejant arreu i compartint la seva vida amb nosaltres.
I quants sereu? I qui hi haurà? Doncs i si fas....
I em donava un munt d'idees per preparar.

Aiguaneu

Eren quarts d'una de la nit. En sortir de l'assaig, el que en entrar era pluja, havia esdevingut una aiguaneu que s'esclafava pesadament al vidre del cotxe.
Va crear un ambient agradable mentre fèiem la xerradeta habitual, aquella en què a més de parlar abundosament de música, ens confessem les vides.
És una estona bonica que posa un final adequat al goig de l'assaig, i en la que he tingut la sort de rebre molt bons consells.
Vaig marxar a casa amb la il·lusió d'una possible enfarinada, tot i que no era fàcil que succeís.
El dia avui tampoc s'ha aixecat, però ha deixat de ploure.
M'hauria agradat viure uns dies de pluges generoses, tancats i íntims, en els què assaborir encara més la felicitat que ens envolta. Dies en què ens esforcem per fer del nostre cant el millor de nosaltres i que mirarem de transmetre a tots els que ens vindran a escoltar el proper dissabte.

Fins demà!

Aquest ha estat un cap de setmana excepcional. Dels millors que he viscut últimament.
Clar que això no té massa mèrit si us explico que ho escric des de la perspectiva d'un cervell emboirat després d'un bon dinar, regat convenientment amb un gran conyac de sobretaula (a mi no m'agraden les begudes dolces que suposadament bevem les dones, però agraeixo, això sí, molt de tant de tant, un conyac d'alçada o un bon whisky), afegit al parell d'ampolles de cava que han obert uns bons amics per la tarda.
El matí, prou sentit, doncs hem estat a l'acte que ha fet "Begues decideix", la plataforma per la independència de Catalunya sorgida al poble a on visc.
He de confessar que en determinats moments m'ha corregut un calfred pell endins tot copsant el moment que vivim els catalans, tant dur i emocionant alhora.
Molta música aquest cap de setmana.
L'assaig de divendres, que ja he comentat, precedia al de dissabte, amb tota una orquestra inclosa.
El primer cop que em vaig trobar cantant amb una orquestra va ser molt més emocionant, per novedós, però ahir al matí vaig gaudir molt de les peces que varem cantar al seu recer.
No us podeu imaginar el que significa per uns cantaires amateurs el fer una gran obra al costat d'una orquestra com Déu mana.
Jo, que visc la música com un dels millors regals que t'ofereix la vida, he de dir que, tot i ser baixeta, no em cal posar-me de puntetes per tocar el cel. És el més meravellós que puc desitjar a qualsevol.
Ara, aniré a buscar un pijama net, amb aquella olor que li dóna el nou suavitzat que faig servir, i em ficaré dins d'uns llençols acabats de posar per llegir una mica tot esperant la son.
Fins demà a tothom!

Còctel

He gaudit del cant.
La nova disposició m'ha agradat. M'he sentit a gust amb els baixos del segon cor, el meu, al darrera. No m'han fet gens de nosa. A més, just a la meva esquena tinc algú amb un humor molt fi, d'aquells que a mi m'agraden. Poques paraules però molt ben clavades.
Ha estat sopant a casa una amiga que cada cop considero més especial, i he arribat a l'assaig amb l'ànim ben alt.
En arribar, un munt de gent em saludava i m'abraçava tot fent-me saber, com molt sovint fan, que m'aprecien.
Tinc una colla d'amics genial.
La vida et dóna moments meravellosos com aquest en què pots barrejar la passió per la música amb l'amistat. No hi pot haver millor còctel.
Seguirem bevent-ne!

Decepció

Arriba un dia en què els astres s'apiaden de tu i et fan fer coneixença de la baixesa moral de certes persones en qui confiaves.
Per una banda estupor, potser una mica de sorpresa, però sobretot la certesa de saber fins a quin punt has estat utilitzada.
Al llarg de la vida n'he viscut un parell de casos flagrants, i he de dir que el més antic, de fa uns anys, m'ha deixat una recança cap a l'altra persona que no és pròpia de mi.
Donat que el contacte és diari i obligat, he provat de mantenir un bon tracte, però ja no he pogut passar mai més d'aquest punt. En recelo profundament.
A més, per molt que m'hi esforci, ja no sóc capaç de reconèixer cap de les virtuts que li trobava. Ans al contrari, els defectes varen aflorar de tal manera que sempre m'esclaten al davant. I no hi puc trobar res més.
Espero que la saviesa que donen els anys m'ajudi a encarar millor aquesta nova gran decepció, i sàpiga destriar les coses bones, que segur que hi són.
Ja veurem si ho aconsegueixo.

La cara fosca

Avui ha estat un dia peculiar.
Avui m'he enfrontat a unes boires que fa molt de temps tenia ganes d'esvaïr, i així ha estat.
Ja de bon matí he enllestit la més important.
Amb educació i crec que bon fer, he exposat el meu punt de vista a algú que no admet crítica.
He de confessar que m'ha costat una mica, tot i que fa massa temps que ho volia fer.
El resultat, trist i de molta baixesa alhora que previsible, però sorprenentment alliberador.
M'ho he mirat de lluny i m'he quedat molt tranquil·la. Em calia.
Amb aquesta pau que m'ha acompanyat la resta del matí m'he disposat a encarar la nova reunió amb el comitè d'empresa.
Aquell sindicalista pretensiós i mal educat, exaltador de masses, que sempre m'ha posat nerviosa, avui m'ha tornat a posar a prova.
Me n'he sortit.
Fins i tot li he mantingut la mirada amb un posat fred, gèlid fins i tot, sense perdre ni un bocinet de tranquil·litat.
M'ho he tornat a mirar de lluny. I m'ha anat molt bé.
He hagut de menjar en poc més de deu minuts, però he tornat a treballar molt satisfeta.
Hi ha dies en què gaudeixes del millor de les persones. Avui no. Avui m'he enfrontat a la cara fosca.
Tots tenim neures, però és bàsic el saber respectar als que ens envolten.
Qui no ho fa així, no paga la pena. De cap de les maneres.
I encara que et costi, te n'allunyes. Sense complexos. Amb força i serenor, com jo he fet.
Per sempre més.

Música sense ànima

Encarem uns dies intensos.
El concert ja és a la cantonada i les anotacions d'assaig omplen molts dels dies de la meva agenda.
Hauria d'estar pletòrica, però no és així.
Un potent refredat em minva forces i la poca veu de que disposo, i, a més, podríem dir que no tinc l'ànim adequat.
Cantaré, segur, i segur que, un cop posada, m'oblidaré de les meves boires i em deixaré portar per la música, que de fet és el que em porta a l'assaig tots els vespres.
Ja veurem però com li poso ànima a tot plegat.

Essència

Recordo molt especialment els últims dies de vida del meu veí d'infantesa, el Josep Barri.
Ja he dit altres vegades que era esclau d'una cruel malaltia reumàtica que li travava totes les articulacions, fins al punt en que hi va haver una temporada en que quasi no podia obrir la boca i tenia grans dificultats per menjar. Sort en va tenir d'una nova medicació que va relaxar una mica aquesta gran exigència.
En la última època, i degut als problemes de circulació que tot plegat li comportava, va fer llagues als peus; i no es curaven.
El dolor va arribar a ser insuportable, i fins i tot el sentia cridar si es posava molt nerviós, doncs les nostres habitacions compartien paret.
Hi havia anat per tranquilitzar-lo algunes estones en que romania sol a casa seva, i mai va consentir a prendre calmants.
Deia que aquestes medicacions li emboiraven el cap, i allò no s'ho podia permetre de cap de les maneres, doncs llavors ja no li quedava res.
Van ser uns dies duríssims, però es va mantenir fins al final.
Tot i que estic convençuda que no vaig estar prou a l'alçada per dedicar més temps durant aquell tràngol a fer-li companyia, vaig interioritzar el seu missatge.
N'haviem parlat llargament i vaig entendre i recolzar la seva decisió.
Conservava l'important; la seva essència.
Per això ara em dol enormement quan la mama em demana qüestions bàsiques referents a la seva llibreta d'estalvis, per exemple, que no és capaç de comprendre.
M'he sentit forta per encarar els problemes cardíacs i la resta de dolències d'aquesta temporada, però, tot i que al seu davant no ho mostro gens, sento una infinita tristesa en albirar els camins que haurem de recórrer.
Potser m'avanço massa i la cosa es pot controlar una mica; potser no.
Però ja em direu què en queda, quan una persona perd el pensament i l'ànima.

Sense voler-ho

Ets al meu davant i ets molt lluny,
o potser no tant; no ho sabré mai.
No defugis la mirada i recupera el somriure.
Tot ha estat prou bonic
com per gaudir d'aquest record.
Molt a dins nostre sempre sobreviurà
un bocinet de tant d'amor que,
sense voler-ho,
encara ens vessa de l'ànima.

Aixopluc

L'adéu és amable
i per això ploro,
però que sigui per sempre.
El que ens queda,
gravat al foc en la memòria,
malgrat tot, bonic i tendre.
I per això ploro.
Obro el meu horitzó
per trobar nous paisatges
però no oblidis mai
que sempre trobaràs en mi
un recer amic
a on aixoplugar-te.

Bona música

El peix és al forn donant voltes, recolzat en un munt de patates i acomboiat per tallets de ceba i pebrot.
No hi havia posat mai pebrot al peix, però avui ha anat així. A veure què en sortirà.
Mentre ell va fent, aprofito per escriure quatre lletres sobre el passat cap de setmana.
Han estat un parell de dies molt intensos, plens a vessar de música.
Bona música, conduïda amb gust, energia i saviesa.
Treball; molt de treball. I profit, és clar.
Poc a poc, o fins i tot amb bon ritme, anem enfilant peces, i anem descobrint com fer-les més boniques. Cada una amb el seu aire, la seva personalitat, que fan un tot sorprenent que és aquesta magnífica missa de Mozart. Una genialitat que t'esclata a la cara en quant aprens a destriar-la.
Qualsevol diria que fins fa quatre dies aquest compositor no m'havia fet gaire el pes!
Ara tinc al costat el quadrant d'assaigs fins als concerts.
Ens esperen uns quants dies de ritme vertiginós, d'emocions, nervis i felicitat.
Una bona colla d'amics amb un repte comú, treballant per dur-lo a terme.
No canviaria aquestes aventures per res millor. Segur!