Ja hem cantat. Hi hem tornat.
Aquest vespre les nostres veus s'han tornat a unir per donar forma a la missa en do menor de Mozart.
Ha estat molt bonic. He gaudit molt de la música.
La emoció, però, no ha estat la mateixa del dissabte passat.
Segur que hi ha tingut a veure aquest refredat que, ara agafat al pit, m'ha fet dubtar fins a l'últim moment de si podria cantar. Fins i tot m'he embolicat en un xal negre de llana, gens del meu estil, per mantenir l'escalfor.
Les celebracions, tot i anar esplèndidament, encara em costen.
Ahir fins i tot em varen espurnejar els ulls en un moment en que no em veia la mama.
No m'hi faig a la seva davallada.
Espero que els tallers de memòria que ens han recomanat ajudin a mantenir el que queda. De fet, estem en una fase inicial de tot plegat. Encara podem fer feina.
Seguirem cantant i seguirem plorant d'amagat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada