Recordo molt especialment els últims dies de vida del meu veí d'infantesa, el Josep Barri.
Ja he dit altres vegades que era esclau d'una cruel malaltia reumàtica que li travava totes les articulacions, fins al punt en que hi va haver una temporada en que quasi no podia obrir la boca i tenia grans dificultats per menjar. Sort en va tenir d'una nova medicació que va relaxar una mica aquesta gran exigència.
En la última època, i degut als problemes de circulació que tot plegat li comportava, va fer llagues als peus; i no es curaven.
El dolor va arribar a ser insuportable, i fins i tot el sentia cridar si es posava molt nerviós, doncs les nostres habitacions compartien paret.
Hi havia anat per tranquilitzar-lo algunes estones en que romania sol a casa seva, i mai va consentir a prendre calmants.
Deia que aquestes medicacions li emboiraven el cap, i allò no s'ho podia permetre de cap de les maneres, doncs llavors ja no li quedava res.
Van ser uns dies duríssims, però es va mantenir fins al final.
Tot i que estic convençuda que no vaig estar prou a l'alçada per dedicar més temps durant aquell tràngol a fer-li companyia, vaig interioritzar el seu missatge.
N'haviem parlat llargament i vaig entendre i recolzar la seva decisió.
Conservava l'important; la seva essència.
Per això ara em dol enormement quan la mama em demana qüestions bàsiques referents a la seva llibreta d'estalvis, per exemple, que no és capaç de comprendre.
M'he sentit forta per encarar els problemes cardíacs i la resta de dolències d'aquesta temporada, però, tot i que al seu davant no ho mostro gens, sento una infinita tristesa en albirar els camins que haurem de recórrer.
Potser m'avanço massa i la cosa es pot controlar una mica; potser no.
Però ja em direu què en queda, quan una persona perd el pensament i l'ànima.
2 comentaris:
Ànims Cesca. No és mai fàcil però cal seguir avançant. En queda molt de la persna, sempre. L´ànima és un intengible que se´n presenta sempre com quelcom misteriós i jo crec que guarda tot allò viscut, tot allò après, tot allò rigut, tot allò plorat .... i ho manté viu per sempre. I això es el que hem de veure els que tenim persones amb aquesta situació al voltant. Mirar més enllà del que tenim davant, més enllà de la immediatesa. El marit d´una amiga meva té Alzheimer. Un antic campió de lluita greco-romana, un home fort , al que la vida l´ha fet lluitar sempre. I ara en molts moments està absent i la cosa anirà a més. Però riu. Transmet felicitat. Transmet pau. Quina contradicció, quina ironia, dirien altres. Cal buscar sempre més enllà.
Anims un altre cop.
Moltes gràcies Capeltard, les teves lletres són guaridores.
Segur que m'aniré fent a tot plegat, i segur que gaudiré dels bons moments, pocs o molts, que s'esdevinguin.
Tot i així, és una situació que em sap molt de greu, i m'entristeix una mica.
Molts petonets!!
Publica un comentari a l'entrada