Mare

Demà anem al neuròleg.
Un cert neguit, somort, apagat i amagat, ha seguit les meves passes aquests dies, tot i que m'he dedicat en cos i ànima a la música.
Un cop feta la última prova i com que tot el que es podia fer era esperar, vaig decidir aparcar el tema, encara que no he aconseguit del tot.
A les deu del matí el metge avaluarà tot plegat i em posarà en antecedents de la situació.
No vull fer cap mena d'alarmisme, però és evident que alguna cosa no rutlla alhora i he de saber com encarar-ho tot.
Ara necessito aprendre.
De tant en tant se'm passa pel cap que és una llàstima que tot s'espatlli ara que ens començàvem a entendre. De vegades també penso que potser per això mateix hem començat a encaixar.
Ves a saber.
En qualsevol cas, tot i que m'entristeix molt cada situació que ella ja no pot abordar, em sento feliç de cuidar-la. És curiós.
Potser hi té a veure aquest rol de mare que no he fet mai. Potser el vetllar per un altre és un paper molt femení. No ho tinc gens clar. Però em sento així.
Demà en alguna casa tocarà la grossa, i jo tindré un nou camí.
Espero saber-lo caminar amb paciència i molt d'afecte.