Costums

De vegades, els hàbits adquirits ens fan males passades.
Encara que potser tinguis molt clar que no deus, o no vols fer una determinada cosa, el costum arrelat d’acceptar el que un altre vol fa que en moments de cansament o en hores baixes claudiquis sense pensar-hi massa.
A posteriori, amb el cap clar, t’adones de seguida que t’has equivocat. Però ja està fet!
Una gran amiga meva diu que ja hi ha fet un gran pas: encara que tard, ho veus.
De segur que és un pas endavant, però encara hi ha un llarg camí per recórrer....

Reflexions

La manca de seguretat en nosaltres mateixos és un dels motius més comuns pels quals podem fer moltes bestieses.
Sense voler fem molt de mal intentant controlar tothom qui tenim al voltant, buscant sempre un recer conegut.
Ofeguem fins a límits increïbles, arribant a coartar les aspiracions personals, cercenant molts dels camins a prendre, de soca rel.
Dividim en petits compartiments a la gent, per tal de fer-la més assequible a nosaltres, evitant la interacció entre grups coneguts.
Busquem problemes en les relacions, aprofitant qualsevol petitesa per aïllar-nos-en.
Patim, sobretot patim moltíssim, però el control ho val tot.
El pitjor ve quan qui més estimem esclata, perquè s’adona del lligam, de seda això sí, al que està sotmès, i se’ns allunya.
No ens ha deixat d’estimar, pateix molt per nosaltres però no pot seguir de cap de les maneres la nostra guia.
Si n’acabem sent conscients, fem grans esforços per redreçar l’error, però tot i guanyar petites batalles, la pitjor està per començar.
No es tracta de ser magnànims i donar més corda, sinó de estar bé amb nosaltres mateixos per entendre que tots tenim una vida pròpia, i gaudir-la.
Quan aconseguim aquesta fita, farem feliços als que ens estimen i que, per sobreviure, no tenen més remei que allunyar-se.

Cap de setmana a Serrateix

He collit mangranes.

Dies de fred, sol i boires
dies d’amics, relax i riures

Passejades i bolets
romaní i farigola

Pa de pagès, botifarres i brasa
brou, sopa i pilota

Bon beure i menjar
xerrar i descansar

Gossos que corren
salten i juguen

Amistat i companyia
gust per la vida

He collit mangranes

Josep Barri

En Josep Barri, el meu veí d'infantesa, ha estat una de les persones més decisives a la meva vida.
Home d'una intel·ligència notable, erudit i gran conversador, va saber poc a poc fer reflexionar a una nena que esdevingué una adolescent amb molta més consciència del mon que l'envoltava.
Patia una invalidesa molt severa ja que totes les seves articulacions estaven travades per una cruel malaltia reumàtica, però em donà una gran lliçó de vida amb l'acceptació de la seva condició i la seva fermesa en treure el màxim profit del temps de que gaudia, que prenia com un gran regal.
No va deixar mai d'estudiar. Era un bon químic i es posava al dia llegint publicacions científiques d'alçada. Aprofitava per practicar idiomes i reia molt mentre m'explicava les primeres lliçons d'anglès. Sempre escoltava bona música, llegia molts llibres i, com no, fullejava tot sencer l'Avui. Cada dia.
Encara recordo com em venia a buscar la mare, enfadada, ja que les hores al seu costat volaven vertiginosament i deixava de banda les meves obligacions de casa.
Qualsevol cosa era una excusa per anar a veure'l. Des de la compra d'un vestit nou al resum de la última classe al conservatori, passant per les mil anècdotes del dia a dia d'un infant.
Amb ell vaig aprendre a estimar als altres i a ser conscient de com era d'important cultivar l'esperit, passant per sobre de les banalitats.
Em va ensenyar a creure en un Déu alliberador, sense lligams moralistes.
Qui hauria dit llavors que em serien tant útils les seves paraules, sempre presents en els moments difícils, i qui hauria pensat que ens unirien estudis i malaltia.
Compartíem gustos musicals (bé, ell era defensor de Mozart i jo de Bach), pels bons llibres (n'he heretat uns quants dels seus) i pels dolços (vaja quins dos llaminers!)
Em va prometre que sempre que el necessités hi seria, que m'ho faria notar, i així ha estat.
Aquestes quatre ratlles són un petit homenatge a un gran home que va saber viure i deixar al seu voltant una empremta inesborrable

Molts!

El mateix neguit que proporciona el veure plorar a un nen petit desconsoladament, sense saber ben bé el que li passa ni com ajudar-lo, te'l fa sentir un amic que pateix. T'adones de com una persona que saps forta i amb empenta veu trontollar els seus ciments degut a causes diverses.
En ocasions, la mort d'un familiar proper, d'altres, el fet d'afrontar una nova etapa en la seva vida, a priori difícil; també un cúmul de circumstàncies adverses poden fer que el cansament venci a la voluntat.
Ells, que tantes vegades t'han ajudat, tanta empenta i optimisme t'han contagiat, ara pateixen.
I tu, voldries trobar la vareta màgica amb que esborrar els núvols; fer que el mal temps marxi i torni a lluir un sol radiant.
Procures ser allà, escoltar i donar mostres generoses d'afecte. En ocasions, fer riure.
Però no coneixes el catalitzador adequat per que la reacció prosperi.
Només pots estimar, estimar amb molta força, i esperar que aquest afecte esdevingui una engruna més per a crear la fórmula convenient que guareixi la pena.
Et sents petit i insignificant per la manca de mitjans, però alhora saps que pots ajudar. I allà que vas! Amb totes les ganes!
Va per tota la gent que m'estimo i m'estima.
Sóc afortunada, en són molts!

Nous camins, vells temps

Tota la vida m'ha agradat llegir llibres d'epistolaris. Sempre m'ha semblat fascinant com es pot conèixer molt d'una persona a través de les cartes enviades als altres. És molt personal, semblant a un poemari, però en prosa.
De petita envejava aquesta possibilitat d'escriure, ja que el telèfon s'ho havia menjat tot.
Ves per on, molts anys més tard, les noves tecnologies ens han ajudat a recuperar-ho.
Ja fa uns dos anys que mailejo amb un amic i company en un projecte engrescador, i vaig imprimint totes les converses, a manera d'un llibre (això sí, al revés, que sempre s'imprimeix primer la última resposta), per que penso que quan sigui vella m'agradarà reviure-ho, com si llegís la historia d'un altre.
Ara això del bloc, una eina fascinant a on tens la possibilitat de dedicar uns moments per a explicar coses a la manera antiga, amb una tranquil·litat i dedicació que el nostre entorn d'avui en dia no ens permet.
Jo que vinc d'un vessant científic, acullo amb afecte aquests avenços que ens fan acostar una miqueta al temps dels nostres avantpassats.

Condol per la mare de la meva amiga Olga

Mort i dol
dol i condol
condol i amistat
amistat i vida
vida i esperança

Les llumetes de Nadal

Quan arriben aquestes dates, tots els anys, comença el mateix cerimonial: els carrers s’omplen d’estructures metàl·liques que, amb més o menys fortuna, figuren motius nadalencs.

Cap a finals de novembre, tot ja enllestit, se’n fa l’encesa.

Que algú m’expliqui què coi té a veure aquest muntatge amb el Nadal. Ja sabem que avui en dia hem banalitzat totes les celebracions i qualsevol festa s’ha convertit en un moment d’esbarjo i de gresca, i ha quedat quasi sense sentit la intenció inicial de la diada, que en alguns casos era de recolliment i introspecció. També sabem que tot es comercialitza, i que qualsevol esdeveniment és motiu per treure el pastís commemoratiu adient i, sobretot, per obrir les botigues.

Val que el comerç aprofiti l’avinentesa. Val que ens hi afegim amb més o menys fervor, però hi ha coses de les que penso se’n fa un gra massa: no esperen ni tant sols a vinclar el desembre per entaforar-nos per la vista totes aquelles pampallugues de colors i per l’oïda unes nadales de dubtosa qualitat, amb la clara intenció d’abocar-nos a un consum desaforat.

Potser hauríem de plantejar-nos fins a quin punt ens deixem manipular.

Jo, ja fa uns anys m’he negat a anar de compres tots aquests festius engalanats.

Qui pensa en els treballadors que, tenallats per unes condicions laborals precàries, es veuen obligats a no gaudir d’un sol dia de festa des de l’inici de desembre fins passat Reis!

Que no podem comprar la resta dels dies?

Deixem-nos de bestieses i, en aquesta època de crisi energètica exigim que se’n faci un ús responsable i moderat d’aquests artefactes lluminosos que per a res ens fan pensar en la joia del Nadal.

Fragment de la felicitació per al casament de la Marga i el Joan

Durant la vida, i en molt contades ocasions, et trobes amb persones amb qui, no saps ben bé el perquè, hi ha un feeling especial: no calen gaires paraules per entendre’t, rius amb i de les mateixes coses, i els seus consells et fan el pes.
T’hi trobes molt a gust, moltíssim, i saps que hi pots confiar plenament.

Tu, Marga, ets un d’aquests éssers especials que omplen la meva vida.

Gràcies per ensenyar-me a anar endavant amb tota l’empenta necessària.

Sempre endavant!

A la empresa, des de fa poc temps, hi treballa un noi del Senegal.
Conyes a part, ja que de tots és coneguda la meva passió per als cossos de color, aprofito sempre que puc per establir-hi conversa. És una bona oportunitat per parlar anglès i francès i per saber d'altres mons, d'altres maneres de fer i de pensar.
Treballo amb bata curta i pantalons blancs, però quan porto mitges no m'acostumo a treure la faldilla i només duc la bata de l'uniforme.
Avui, d'aquesta fila (faldilla curta i botes de pell negra amb mitges de quadres grossos en tons marrons) m'he trobat al Bakary. Al mig de la conversa m'ha dit un "aujourd'hui tu est habillée comme une jeune fille" dolç i simpàtic. A mi m'ha sortit de l'ànima un potent "je en suis bien sûre que je ne suis pas une jeune fille".
Tinc 43 anys, i m'agrada molt tenir 43 anys.
Em sento en el millor moment de la meva vida i no els canviaria per cap altre edat.
Els últims anys han estat decisius, m'han succeït moltes coses, bones i dolentes, i he començat a créixer.
Tinc la impressió d'haver anat de puntetes per la vida, sempre dirigida per uns o altres, amb por de decidir i absolutament neguitejada per les meves circumstàncies.
Mai l'he donada aquesta imatge. He semblat forta i manaire però ja se sap, de portes en dins...
Ara començo de debò a trepitjar fort, a encaminar la meva vida de la manera que em fa més feliç, decidint, i tirant endavant amb fermesa.
No sempre és fàcil, i tinc molt clar que m'equivocaré molt pel camí, però això té solució: caminar buscant una nova drecera, amb empenta. Fins que l'encerti.
Em trobo bé amb mi mateixa i, tot i ser conscient de les limitacions del meu cos, n'ofereixo la imatge que vull donar, sentint-me atractiva per primer cop a la meva vida.
No tinc uns gustos gaire comuns però malgrat la broma fàcil que això comporta em sento molt segura amb el que vesteixo. Això sí, mai, MAI, se'm passa pel cap el semblar més jove.
Miro amb esperances renovades el futur, pensant que sóc capaç de viure molts anys amb energia, guanyant saviesa i temprança i triant, sobretot triant les passes a fer, envoltada d'una colla d'amics que m'ajuden a donar sentit a la vida.
Tinc 43 anys...