Tota la vida m'ha agradat llegir llibres d'epistolaris. Sempre m'ha semblat fascinant com es pot conèixer molt d'una persona a través de les cartes enviades als altres. És molt personal, semblant a un poemari, però en prosa.
De petita envejava aquesta possibilitat d'escriure, ja que el telèfon s'ho havia menjat tot.
Ves per on, molts anys més tard, les noves tecnologies ens han ajudat a recuperar-ho.
Ja fa uns dos anys que mailejo amb un amic i company en un projecte engrescador, i vaig imprimint totes les converses, a manera d'un llibre (això sí, al revés, que sempre s'imprimeix primer la última resposta), per que penso que quan sigui vella m'agradarà reviure-ho, com si llegís la historia d'un altre.
Ara això del bloc, una eina fascinant a on tens la possibilitat de dedicar uns moments per a explicar coses a la manera antiga, amb una tranquil·litat i dedicació que el nostre entorn d'avui en dia no ens permet.
Jo que vinc d'un vessant científic, acullo amb afecte aquests avenços que ens fan acostar una miqueta al temps dels nostres avantpassats.
1 comentari:
D’acord amb tu, jo sempre he dit que poc sabríem dels grans personatges de la historia sense les cartes que han escrit; allà hi reflecteixen una part de la seva personalitat.
A nivell personal, els meus tresors són les cartes dels pares que s’escrivien quan eren nuvis (mai podia sospitar la tendresa del meu pare) o de la mare quan jo estava estudiant, del meu marit o filla... les llegeixo i torno a reviure aquells moments.
Publica un comentari a l'entrada