La manca de seguretat en nosaltres mateixos és un dels motius més comuns pels quals podem fer moltes bestieses.
Sense voler fem molt de mal intentant controlar tothom qui tenim al voltant, buscant sempre un recer conegut.
Ofeguem fins a límits increïbles, arribant a coartar les aspiracions personals, cercenant molts dels camins a prendre, de soca rel.
Dividim en petits compartiments a la gent, per tal de fer-la més assequible a nosaltres, evitant la interacció entre grups coneguts.
Busquem problemes en les relacions, aprofitant qualsevol petitesa per aïllar-nos-en.
Patim, sobretot patim moltíssim, però el control ho val tot.
El pitjor ve quan qui més estimem esclata, perquè s’adona del lligam, de seda això sí, al que està sotmès, i se’ns allunya.
No ens ha deixat d’estimar, pateix molt per nosaltres però no pot seguir de cap de les maneres la nostra guia.
Si n’acabem sent conscients, fem grans esforços per redreçar l’error, però tot i guanyar petites batalles, la pitjor està per començar.
No es tracta de ser magnànims i donar més corda, sinó de estar bé amb nosaltres mateixos per entendre que tots tenim una vida pròpia, i gaudir-la.
Quan aconseguim aquesta fita, farem feliços als que ens estimen i que, per sobreviure, no tenen més remei que allunyar-se.
1 comentari:
Acceptar i acceptar-nos, crec que és la clau de moltes coses, que no vol dir claudicar en les nostres aspiracions i saber exactament el que volem. Tots tenim alguna classe de dependència, però crec que hauríem de procurar enriquir-nos més personalment i ser feliços, passant per la vida mirant les coses com si les descobríssim en aquell instant. La natura, aquest quadre de mil colors, la música, que ens transporta al cel... Llavors els altres estaran al lloc que els pertoca, i com dius, si aprenem a ser feliços nosaltres, ho transmetrem als demés.
Publica un comentari a l'entrada