Una certa melangia
s'asseu al meu costat
mentre enyoro el teu cant
i recordo la teva mirada
brillant
de vegades intensa
dijous, 31 de juliol del 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
Fred artificial
Avui estic una mica anguniejada. Necessito desesperadament que arribi el divendres. I no és que parli del cap de setmana, que també aniria bé, no, parlo de l'aire condicionat.
Hi ha persones que tenim una sensibilitat més acusada al respecte. I m'ha tocat!
Aquella fredor que cau del sostre, tot i que faig tots els possibles per desviar-ne el corrent, em produeix uns maldecaps potents, densos, que fins i tot es mantenen al llarg del cap de setmana. I què n'he de dir dels meus ossos! L'espondilitis, l'artrosi i una nova companya, l'artritis, em fan saber de la seva existència d'una manera generosa i contundent. I la veu es ressent, qüestió que és crítica al llarg de la setmana final d'assaigs.
Arribo a buscar mil excuses per anar a producció o al magatzem, i no rendeixo com caldria.
És un tema molt difícil de fer entendre als que només gaudeixen dels beneficis de la frescor i, per tant, un punt afegit de tensió.
La setmana vinent estaré sola al laboratori i us puc ben assegurar que no faré treballar gens tots aquells artefactes. Ans al contrari, obriré totes les finestres i, si cal, suaré una mica, tot netejant les toxines de la pell, ara de segur ben encastades.
Hi ha persones que tenim una sensibilitat més acusada al respecte. I m'ha tocat!
Aquella fredor que cau del sostre, tot i que faig tots els possibles per desviar-ne el corrent, em produeix uns maldecaps potents, densos, que fins i tot es mantenen al llarg del cap de setmana. I què n'he de dir dels meus ossos! L'espondilitis, l'artrosi i una nova companya, l'artritis, em fan saber de la seva existència d'una manera generosa i contundent. I la veu es ressent, qüestió que és crítica al llarg de la setmana final d'assaigs.
Arribo a buscar mil excuses per anar a producció o al magatzem, i no rendeixo com caldria.
És un tema molt difícil de fer entendre als que només gaudeixen dels beneficis de la frescor i, per tant, un punt afegit de tensió.
La setmana vinent estaré sola al laboratori i us puc ben assegurar que no faré treballar gens tots aquells artefactes. Ans al contrari, obriré totes les finestres i, si cal, suaré una mica, tot netejant les toxines de la pell, ara de segur ben encastades.
dimarts, 29 de juliol del 2008
Fi de festa
Ja s'han acabat les festes.
Una cantada d'havaneres, amb rom cremat inclòs, seguit d'uns focs artificials molt bonics, varen cloure una sèrie d'actes que potser aquest any és el que els he viscut més intensament.
És un any bonic per a mi. Molt intens. Potser el més intens de la meva vida.
Puc dir que des de finals de gener visc tant, tant, que no me'n se avenir de tanta vida.
No semblo la mateixa, i així m'ho fa saber molta gent de la que m'envolta.
Però és que no ho soc. M'he rejovenit. Tantes sensacions meravelloses, a més de cronificar un somriure somniador a la cara, m'han tornat molt més activa i feliç.
En cap moment parlo del físic, no us penseu! Per ell passa el temps inexorablement, com per al de tothom, però quan l'ànim és fort tots els problemes es relativitzen tant...
Ara m'anirà molt bé el fet de tenir uns dies de calma, per dormir una miqueta més, endreçar millor la casa i tenir temps per a totes aquelles coses tant engrescadores que, pacients, esperen torn a casa.
Una cantada d'havaneres, amb rom cremat inclòs, seguit d'uns focs artificials molt bonics, varen cloure una sèrie d'actes que potser aquest any és el que els he viscut més intensament.
És un any bonic per a mi. Molt intens. Potser el més intens de la meva vida.
Puc dir que des de finals de gener visc tant, tant, que no me'n se avenir de tanta vida.
No semblo la mateixa, i així m'ho fa saber molta gent de la que m'envolta.
Però és que no ho soc. M'he rejovenit. Tantes sensacions meravelloses, a més de cronificar un somriure somniador a la cara, m'han tornat molt més activa i feliç.
En cap moment parlo del físic, no us penseu! Per ell passa el temps inexorablement, com per al de tothom, però quan l'ànim és fort tots els problemes es relativitzen tant...
Ara m'anirà molt bé el fet de tenir uns dies de calma, per dormir una miqueta més, endreçar millor la casa i tenir temps per a totes aquelles coses tant engrescadores que, pacients, esperen torn a casa.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Brasa i caliu
Estem de Festa Major.
Aquests dies, al poble, tot un seguit d'actes han anat omplint espais i temps, donant encara més cabuda a les relacions personals. Bones estones i bones converses.
Aquest matí, ben d'hora malgrat la son, he anat a la coral amb un termo d'aigua calenta a les mans, per fer cafè, i moltes ganes de participar en la preparació de les botifarres i la cansalada que servim a tots aquells que acompanyen el gegant Martí.
M'agrada molt quan fem brasa a la coral. En tenim un grapat d'experts en fer foc, que a més controlen molt bé quan està la carn al seu punt.
Treballem de valent, tot fent broma i rient força, i esmorzem plegats.
Sempre hi ha alguna coseta especial per a l'esmorzar. Aquest any, un parell de cebes que encara duien la terra humida a sobre, i que he tingut el goig d'amanir. I ho he fet com li agradaven al pare: una miqueta de sal, força oli i un bon raig de vinagre. Boníssimes!
Recordo també uns tomàquets d'aquells de Montserrat, acabats de collir igualment, que vaig preparar en una altre ocasió.
I bevem cava en porró. He de dir que a l'inici em sorprenia molt això de posar al cava dins d'un porró, però ara, en aquestes ocasions me'l bec molt a gust.
Després de la neteja dels estris a la cuina, acabo fumada, amb olor de brasa, cansada i molt feliç, tot esperant que el proper any aquest dia sigui tant bo com el que acabem de deixar.
Aquests dies, al poble, tot un seguit d'actes han anat omplint espais i temps, donant encara més cabuda a les relacions personals. Bones estones i bones converses.
Aquest matí, ben d'hora malgrat la son, he anat a la coral amb un termo d'aigua calenta a les mans, per fer cafè, i moltes ganes de participar en la preparació de les botifarres i la cansalada que servim a tots aquells que acompanyen el gegant Martí.
M'agrada molt quan fem brasa a la coral. En tenim un grapat d'experts en fer foc, que a més controlen molt bé quan està la carn al seu punt.
Treballem de valent, tot fent broma i rient força, i esmorzem plegats.
Sempre hi ha alguna coseta especial per a l'esmorzar. Aquest any, un parell de cebes que encara duien la terra humida a sobre, i que he tingut el goig d'amanir. I ho he fet com li agradaven al pare: una miqueta de sal, força oli i un bon raig de vinagre. Boníssimes!
Recordo també uns tomàquets d'aquells de Montserrat, acabats de collir igualment, que vaig preparar en una altre ocasió.
I bevem cava en porró. He de dir que a l'inici em sorprenia molt això de posar al cava dins d'un porró, però ara, en aquestes ocasions me'l bec molt a gust.
Després de la neteja dels estris a la cuina, acabo fumada, amb olor de brasa, cansada i molt feliç, tot esperant que el proper any aquest dia sigui tant bo com el que acabem de deixar.
Frisança
M'imagino el cel
mentre els teus dits,
suaument,
ressegueixen la meva pell
i jo, veient el teu esguard
plaent, oh amor,
m'estremeixo dolçament
mentre els teus dits,
suaument,
ressegueixen la meva pell
i jo, veient el teu esguard
plaent, oh amor,
m'estremeixo dolçament
divendres, 25 de juliol del 2008
Llàgrimes
Alegres, indiscretes
esclaten als meus ulls
mentre aquella mescla
indissoluble
de pau i enyor
de felicitat i vida
s’escampa al voltant
del teu record
esclaten als meus ulls
mentre aquella mescla
indissoluble
de pau i enyor
de felicitat i vida
s’escampa al voltant
del teu record
dijous, 24 de juliol del 2008
Lligams
Ja fa un parell de setmanes, aquell noi polac que treballa amb nosaltres i del que altres vegades n'he parlat, molt amable, em va dur un parell de cerveses de la seva terra. Dues ampolles de vidre de 600ml., capacitat habitual allà.
Vaig voler compartir-ne una amb ell i petar una mica la xerrada, per agrair-li el gest i també per conèixer-lo una miqueta més.
Mentre anàvem bevent dels vasos de plàstic dels que disposàvem, acompanyats per uns palets salats, d'aquells llargaruts i torradets, molt primets, em va anar explicant una mica la seva situació actual. Divorciat, amb la ex-dona i les dues filles a l'altre banda de Barcelona, i, bàsicament, amb una fita: buscar parella.
En parlar-ne una mica, no em vaig poder estar de dir-li que aquí, amb les idees que té al cap, no li serà gaire fàcil, doncs veu bàsicament la dona com algú que ha de cuidar del marit, la casa, la intendència.... vaja, com aquí fa cinquanta anys!
Accepta, tot ell magnànim, que ella treballi, però és clar, en una feina menor, ja que ell, això sí, es declara garant de la seguretat de la família, a tots nivells.
L'endemà al vespre, tot sopant a casa, ens varem beure l'altre ampolla, de nom Wojak, mentre reflexionava al respecte, tot pensant que com a mínim ell és franc declarant les condicions. Potser millor així, que la noia en qüestió sabrà del cert a on es fica, i no es trobarà, de cop i volta, embolicada amb sedes, però lligada al cap i a la fi.
Vaig voler compartir-ne una amb ell i petar una mica la xerrada, per agrair-li el gest i també per conèixer-lo una miqueta més.
Mentre anàvem bevent dels vasos de plàstic dels que disposàvem, acompanyats per uns palets salats, d'aquells llargaruts i torradets, molt primets, em va anar explicant una mica la seva situació actual. Divorciat, amb la ex-dona i les dues filles a l'altre banda de Barcelona, i, bàsicament, amb una fita: buscar parella.
En parlar-ne una mica, no em vaig poder estar de dir-li que aquí, amb les idees que té al cap, no li serà gaire fàcil, doncs veu bàsicament la dona com algú que ha de cuidar del marit, la casa, la intendència.... vaja, com aquí fa cinquanta anys!
Accepta, tot ell magnànim, que ella treballi, però és clar, en una feina menor, ja que ell, això sí, es declara garant de la seguretat de la família, a tots nivells.
L'endemà al vespre, tot sopant a casa, ens varem beure l'altre ampolla, de nom Wojak, mentre reflexionava al respecte, tot pensant que com a mínim ell és franc declarant les condicions. Potser millor així, que la noia en qüestió sabrà del cert a on es fica, i no es trobarà, de cop i volta, embolicada amb sedes, però lligada al cap i a la fi.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Enyor
Enyor, has arribat massa d'hora.
Coneixedor dels costums, previsor,
has trucat a la porta
i t'has instal.lat, confortable,
dins la meva estança.
Seràs el meu company
mentre el sol, ben alt,
esgoti els camps i la vida arribi,
amb plenitud, als capvespres.
Canta bé i escolta'm pacientment,
mentre duri la travessa.
Coneixedor dels costums, previsor,
has trucat a la porta
i t'has instal.lat, confortable,
dins la meva estança.
Seràs el meu company
mentre el sol, ben alt,
esgoti els camps i la vida arribi,
amb plenitud, als capvespres.
Canta bé i escolta'm pacientment,
mentre duri la travessa.
Quanta alegria!
Ahir al vespre, en tornar de Barcelona a on havíem celebrat l'aniversari de la mama, tranquil.la i cansada anava pensant en les meves coses quan, de cop i volta, sento la veu del meu marit preguntant-me en què estava pensant. Al interrogar-lo em va dir que hi havia un somriure plàcid al meu rostre.
I és que encara no m'he pogut empassar tanta felicitat. I no és que me la begui en petites glopades, no. Ben al contrari, l'assaboreixo en grans quantitats. Però és que en tinc molta.
Dissabte va ser el dia dels regals.
De bon matí, al trucar a la mama per felicitar-la, em vaig adonar que estava contenta. Esperava amb alegria el dinar de l'endemà. Primer regal.
Una estona més tard, en anar a buscar un encàrrec al forn, va resultar que ja estava pagat. Ni us imagineu la cara que vaig fer. Sorpresa total. El millor de tot va estar quan vaig trucar a la persona en qüestió per agrair-ho. Sorpressiu i emocionant. Segon regal.
El neguit que em va moure tot el matí, ja que era el gran dia. El concert per fi arribava. Vaig feinejar, cuinar i estudiar amb un cuc a la panxa, mescla d'alegria i tensió. Tercer regal.
Dinar agradable a la pizzeria, sense males cares ni neguits. Quart regal.
Un bon assaig a mitja tarda, ajustant detalls i saludant després a gent. Cinquè regal.
Un concert formidable, en que el mestre es va entregar d'aquella manera en que ho sap fer, tant emocionant, i del que no vaig deixar de gaudir ni una sola nota. Us ho ben asseguro, ni una! Sisè regal.
Els comentaris dels amics i coneguts, en els que tots coincidien a dir que se'm veia molt feliç i entregada. Ja us ho deia! Setè regal.
Sopar en colla, xerrant tota l'estona. No vaig seure ni un moment! Una munió de converses, de vegades entrecreuades, amb l'alegria com a comú denominador. A més, un disc d'uns altres cantaires, regalat per una bona amiga, que em dedicarà en exclusiva! Vuitè regal, que val per dos!
Uns quants agraïments, no tant merescuts com pretenien, per la feina feta. Afalagadors, això sí! Novè regal.
Uns ulls càlids, un somriure tendre i un petó. Desè regal.
Uns quants comiats, tant d'amics com de nous coneguts, en que em tractaven de trempada i divertida. Onzè regal.
Un parell de converses, molt agradables i personals, amb dues de les companyes, una de les quals m'havia obsequiat amb una gran abraçada just abans de sopar. Dotzè regal.
Trucades i missatges d'ànim, comunió i felicitació tant dissabte com diumenge. Tretzè regal.
I segueix. Avui a la feina, força comentaris i mails. Tot molt bonic. Catorzè regal.
Agafaré un gran empatx, i necessitaré uns quants dies intensius d'infusions, per tal de digerir tanta alegria!!!
I és que encara no m'he pogut empassar tanta felicitat. I no és que me la begui en petites glopades, no. Ben al contrari, l'assaboreixo en grans quantitats. Però és que en tinc molta.
Dissabte va ser el dia dels regals.
De bon matí, al trucar a la mama per felicitar-la, em vaig adonar que estava contenta. Esperava amb alegria el dinar de l'endemà. Primer regal.
Una estona més tard, en anar a buscar un encàrrec al forn, va resultar que ja estava pagat. Ni us imagineu la cara que vaig fer. Sorpresa total. El millor de tot va estar quan vaig trucar a la persona en qüestió per agrair-ho. Sorpressiu i emocionant. Segon regal.
El neguit que em va moure tot el matí, ja que era el gran dia. El concert per fi arribava. Vaig feinejar, cuinar i estudiar amb un cuc a la panxa, mescla d'alegria i tensió. Tercer regal.
Dinar agradable a la pizzeria, sense males cares ni neguits. Quart regal.
Un bon assaig a mitja tarda, ajustant detalls i saludant després a gent. Cinquè regal.
Un concert formidable, en que el mestre es va entregar d'aquella manera en que ho sap fer, tant emocionant, i del que no vaig deixar de gaudir ni una sola nota. Us ho ben asseguro, ni una! Sisè regal.
Els comentaris dels amics i coneguts, en els que tots coincidien a dir que se'm veia molt feliç i entregada. Ja us ho deia! Setè regal.
Sopar en colla, xerrant tota l'estona. No vaig seure ni un moment! Una munió de converses, de vegades entrecreuades, amb l'alegria com a comú denominador. A més, un disc d'uns altres cantaires, regalat per una bona amiga, que em dedicarà en exclusiva! Vuitè regal, que val per dos!
Uns quants agraïments, no tant merescuts com pretenien, per la feina feta. Afalagadors, això sí! Novè regal.
Uns ulls càlids, un somriure tendre i un petó. Desè regal.
Uns quants comiats, tant d'amics com de nous coneguts, en que em tractaven de trempada i divertida. Onzè regal.
Un parell de converses, molt agradables i personals, amb dues de les companyes, una de les quals m'havia obsequiat amb una gran abraçada just abans de sopar. Dotzè regal.
Trucades i missatges d'ànim, comunió i felicitació tant dissabte com diumenge. Tretzè regal.
I segueix. Avui a la feina, força comentaris i mails. Tot molt bonic. Catorzè regal.
Agafaré un gran empatx, i necessitaré uns quants dies intensius d'infusions, per tal de digerir tanta alegria!!!
dissabte, 19 de juliol del 2008
Concert d'estiu 2008
Ha arribat el dia. Avui, finalment, cantem.
Ha estat una setmana intensa. Assaig fins molt tard de dilluns a dijous, provant de fer-nos a l'espai, a la seva sonoritat i a tot l'espectacle que ens envoltarà.
Jo, a més, hi he afegit uns dies feixucs de feina ja que la dedicació intensa a la passada auditoria més un parell de dies a fora varen donar com a resultat inevitable un retard en moltes feines que ara he hagut d'enllestir.
I he arribat molt cansada. Fins al punt que el passat dijous els nervis em varen trair.
Suposo que un assaig general no gaire bo és el preludi inevitable d'un concert reeixit. Sempre ha estat així entre nosaltres. Esperem-ho.
Crec que l'espectacle ha estat ben pensat. Música, ball, lectures i una certa posada en escena, han donat fruit en un concert interessant, diferent si més no.
Els que ens vingueu a veure ja me'n fareu cinc cèntims del que us ha semblat!
Ara, a seguir descansant una mica, preparar el menjar de la farreta post-cant que sempre fem a la coral i fer una última llegida, meditada i tranquil·la, a tot plegat.
Fet això, ja només queda gaudir, i molt intensament, d'aquest gran vespre.
Ha estat una setmana intensa. Assaig fins molt tard de dilluns a dijous, provant de fer-nos a l'espai, a la seva sonoritat i a tot l'espectacle que ens envoltarà.
Jo, a més, hi he afegit uns dies feixucs de feina ja que la dedicació intensa a la passada auditoria més un parell de dies a fora varen donar com a resultat inevitable un retard en moltes feines que ara he hagut d'enllestir.
I he arribat molt cansada. Fins al punt que el passat dijous els nervis em varen trair.
Suposo que un assaig general no gaire bo és el preludi inevitable d'un concert reeixit. Sempre ha estat així entre nosaltres. Esperem-ho.
Crec que l'espectacle ha estat ben pensat. Música, ball, lectures i una certa posada en escena, han donat fruit en un concert interessant, diferent si més no.
Els que ens vingueu a veure ja me'n fareu cinc cèntims del que us ha semblat!
Ara, a seguir descansant una mica, preparar el menjar de la farreta post-cant que sempre fem a la coral i fer una última llegida, meditada i tranquil·la, a tot plegat.
Fet això, ja només queda gaudir, i molt intensament, d'aquest gran vespre.
diumenge, 13 de juliol del 2008
Recta final
Primer ha estat la Missa en Do menor de Mozart, després, les "Canciones y villanescas espirituales" de la Trulla de Bozes, bé de Guerrero. Ha seguit el Miserere d'Alegri amb la Missa del Papa Marcelli, cantats per els Tallis Scholars i, finalment, unes sonates per traverso de Bach.
I és que he estat cosint, tota la tarda. Una peça negra, de la que no donaré gaires explicacions, ha hagut de ser muntada avui ja que la necessito per al proper cap de setmana. I, si no fos perquè sóc baixeta i li he de fer tota la vora per escurçar, la feina ja estaria enllestida.
La peça en qüestió la necessito per al concert de la coral. Per això la manca d'explicacions. Per mantenir una mica de sorpresa.
Demà comença la recta final. Tota la feina que hem estat fent la lligarem aquesta setmana.
Una mescla d'emoció i respecte, amanides amb moltes ganes de treballar per fer-ho bé, em fan encarar aquesta setmana especial en la que posarem a prova les nostres forces i la paciència del mestre per tal de gaudir d'un concert final reeixit.
Ha estat un any diferent, una mica especial, del qual espero haver-ne tret el profit adequat, i haver après a cantar una miqueta més, que de fet és del que es tracta, de cantar i cantar el màxim de bé possible.
S'acaba un cap de setmana en el que a més de descansar força he gaudit d'un vespre de dissabte molt agradable amb soparet i teatre, aprofitant la temporada del Grec. Això sí, passat per molta però que molta aigua!
I és que he estat cosint, tota la tarda. Una peça negra, de la que no donaré gaires explicacions, ha hagut de ser muntada avui ja que la necessito per al proper cap de setmana. I, si no fos perquè sóc baixeta i li he de fer tota la vora per escurçar, la feina ja estaria enllestida.
La peça en qüestió la necessito per al concert de la coral. Per això la manca d'explicacions. Per mantenir una mica de sorpresa.
Demà comença la recta final. Tota la feina que hem estat fent la lligarem aquesta setmana.
Una mescla d'emoció i respecte, amanides amb moltes ganes de treballar per fer-ho bé, em fan encarar aquesta setmana especial en la que posarem a prova les nostres forces i la paciència del mestre per tal de gaudir d'un concert final reeixit.
Ha estat un any diferent, una mica especial, del qual espero haver-ne tret el profit adequat, i haver après a cantar una miqueta més, que de fet és del que es tracta, de cantar i cantar el màxim de bé possible.
S'acaba un cap de setmana en el que a més de descansar força he gaudit d'un vespre de dissabte molt agradable amb soparet i teatre, aprofitant la temporada del Grec. Això sí, passat per molta però que molta aigua!
dissabte, 12 de juliol del 2008
Colors per viure
Les persones tenim moltes mancances, i jo en sóc un bon exemple.
Semblo ferma i decidida i potser ho sóc en moltes coses importants de la vida, però n’hi ha d’altres que no les se fer prosperar.
Quan em toquen els sentiments i quan més importants són aquests per a mi, més inútil em torno.
He aconseguit treure’m moltes pors de sobre, acceptar moltes circumstàncies i tirar del carro endavant amb un gran somriure, que no tant sols omple la meva cara, sinó també el interior, que és el més important, però hi ha coses que em superen.
Per molt clares que tingui les idees, per molt meditades que siguin les decisions, arriba el moment i no reacciono.
Tot allò que era tant clar feia una estona, s’omple de por i fracassa.
Després, inevitablement, arriben els neguits i, amb ells, la por a les èpoques grises.
En se molt de viure èpoques grises i tot el meu desig es centra ara mateix en no deixar de trobar tots els colors que m’omplien fa uns dies.
Algú que de segur m’estima em va deixar escrit que tornaré a trobar el camí per tornar a estimar-me i la manera de ser altre vegada la persona que sempre s’ha agradat.
Espero seguir trobant l’escalf necessari per tirar-ho tot endavant.
Semblo ferma i decidida i potser ho sóc en moltes coses importants de la vida, però n’hi ha d’altres que no les se fer prosperar.
Quan em toquen els sentiments i quan més importants són aquests per a mi, més inútil em torno.
He aconseguit treure’m moltes pors de sobre, acceptar moltes circumstàncies i tirar del carro endavant amb un gran somriure, que no tant sols omple la meva cara, sinó també el interior, que és el més important, però hi ha coses que em superen.
Per molt clares que tingui les idees, per molt meditades que siguin les decisions, arriba el moment i no reacciono.
Tot allò que era tant clar feia una estona, s’omple de por i fracassa.
Després, inevitablement, arriben els neguits i, amb ells, la por a les èpoques grises.
En se molt de viure èpoques grises i tot el meu desig es centra ara mateix en no deixar de trobar tots els colors que m’omplien fa uns dies.
Algú que de segur m’estima em va deixar escrit que tornaré a trobar el camí per tornar a estimar-me i la manera de ser altre vegada la persona que sempre s’ha agradat.
Espero seguir trobant l’escalf necessari per tirar-ho tot endavant.
divendres, 11 de juliol del 2008
Formigues
Tot aixafant formigues
al pedrís, on érem asseguts
mentre la teva veu, alegre
omplia el paisatge
buscava el gest
Tot aixafant formigues
al pedrís, on érem asseguts
mentre la teva veu, alegre
omplia el paisatge
buscava el gest
Tot aixafant formigues
dijous, 10 de juliol del 2008
Abundor
El dissabte passat vaig estar en una festa d'aniversari.
El celebrant en qüestió, és un nen de tres anys, fill d'uns amics nostres.
Un jardí ple a vessar de globus i garlandes de coloraines, ja visibles des del carrer, donava pas a una zona, la del darrera, amb tres grans taules amb quantitats ingents de menjar.
Safates d'entrepans, de tres tipus diferents, amb farcits variats; panada gallega, patates xips i cosetes d'aquestes de picar, olives, altres tipus de farcits de pastisseria i de segur més coses que no recordo, envoltats de bols amb gel plens de llaunes de refrescos, tot molt ben presentat.
Una bona colla de nens, diria que una vintena, entre familiars i amics de la guarderia, tots amb els corresponents pares, més la família i els amics de sempre com nosaltres.
Una noia vestida de pallasso va dur potser més de tres hores tota una colla d'espectacles i jocs, va fer bufar les espelmes i va ajudar a obrir els regals.
Es varen acumular caixes i més caixes de tot tipus de joguines, puzles i alguna peça de roba.
De casa, un regal diferent: un àlbum de fotografies muntat amb el motiu de la primera visita al zoo del nen.
A la nit, els familiars i amics més propers ens varem quedar amb els pares, bevent cava i xerrant una bona estona, envoltats de safates mig plenes de menjar i totes les caixes de les joguines.
Tant d'excés m'atabala.
Tot i que els meus amics ho fan amb la millor voluntat i amb la convicció que tot plegat és el més correcte, no puc deixar de pensar que està sobredimensionat.
Avui en dia, moltes coses d'aquestes estan fora de lloc.
Recordo amb molt d'afecte els meus aniversaris de petita, que consistien bàsicament, en convidar els veins, crec que potser no sempre, i menjar pastís.
Una Sara, que encara ara és el meu preferit. Al caure en ple hivern, les ametlles i la combinació de mantega dolça em semblen molt escaients.
I no hi havia regals, doncs era l'endemà de Reis, i ja hi havia prou joguines.
L'endemà, a l'escola, repartia un caramel a cada nena de la classe.
No necessitàvem res més, i érem molt però que molt feliços.
Sempre he pensat que vaig néixer en una època molt bona, ja que no ens mancava res important, però tampoc hi havia excessos.
Potser els nens d’avui dia recordaran amb la mateixa il•lusió que jo els seus aniversaris, potser amb molta més, o potser, avesats a tanta abundor, no hi donaran cap importància.
El celebrant en qüestió, és un nen de tres anys, fill d'uns amics nostres.
Un jardí ple a vessar de globus i garlandes de coloraines, ja visibles des del carrer, donava pas a una zona, la del darrera, amb tres grans taules amb quantitats ingents de menjar.
Safates d'entrepans, de tres tipus diferents, amb farcits variats; panada gallega, patates xips i cosetes d'aquestes de picar, olives, altres tipus de farcits de pastisseria i de segur més coses que no recordo, envoltats de bols amb gel plens de llaunes de refrescos, tot molt ben presentat.
Una bona colla de nens, diria que una vintena, entre familiars i amics de la guarderia, tots amb els corresponents pares, més la família i els amics de sempre com nosaltres.
Una noia vestida de pallasso va dur potser més de tres hores tota una colla d'espectacles i jocs, va fer bufar les espelmes i va ajudar a obrir els regals.
Es varen acumular caixes i més caixes de tot tipus de joguines, puzles i alguna peça de roba.
De casa, un regal diferent: un àlbum de fotografies muntat amb el motiu de la primera visita al zoo del nen.
A la nit, els familiars i amics més propers ens varem quedar amb els pares, bevent cava i xerrant una bona estona, envoltats de safates mig plenes de menjar i totes les caixes de les joguines.
Tant d'excés m'atabala.
Tot i que els meus amics ho fan amb la millor voluntat i amb la convicció que tot plegat és el més correcte, no puc deixar de pensar que està sobredimensionat.
Avui en dia, moltes coses d'aquestes estan fora de lloc.
Recordo amb molt d'afecte els meus aniversaris de petita, que consistien bàsicament, en convidar els veins, crec que potser no sempre, i menjar pastís.
Una Sara, que encara ara és el meu preferit. Al caure en ple hivern, les ametlles i la combinació de mantega dolça em semblen molt escaients.
I no hi havia regals, doncs era l'endemà de Reis, i ja hi havia prou joguines.
L'endemà, a l'escola, repartia un caramel a cada nena de la classe.
No necessitàvem res més, i érem molt però que molt feliços.
Sempre he pensat que vaig néixer en una època molt bona, ja que no ens mancava res important, però tampoc hi havia excessos.
Potser els nens d’avui dia recordaran amb la mateixa il•lusió que jo els seus aniversaris, potser amb molta més, o potser, avesats a tanta abundor, no hi donaran cap importància.
dimecres, 9 de juliol del 2008
dissabte, 5 de juliol del 2008
Cadells
Ahir el Floc va començar una nova aventura.
Des de fa vora un any, estem tots plegats esperant que la Neu tingui el cel.
La Neu és també una West Higland, menudeta i bonica, més moguda que el Floc, i els seus amos la volen fer criar.
Quan ens ho varen proposar no vaig dubtar gens en acceptar la proposta.
Em mouen dues raons a tirar-ho endavant.
La primera, la veritat, no m'agradaria que el meu gos passés per aquest món sense conèixer, encara que només sigui un cop, unes relacions sexuals.
Potser l'equiparo massa a les persones, però penso que és una part més de la vida, encara que per a ell, evidentment, gens te a veure amb tendresa, amor, passió...
Instint, i a més a més, primari. Tot i així...
La segona és que tenim uns amics als que els agradaria tenir el cadell que em correspon.
Jo visc en un pis i, amb un sol gos n'hi ha ben bé prou.
A més, els conec bé i veig com cuiden la seva gossa. Estic segura que seria un cadell feliç i estimat.
No us penseu, hi ha tot un seguit d'emocions que em costaran de pair ja que, aquelles cosetes rodonetes, blanquetes i peludetes et fan remoure una colla de sentiments.
Estic corrent massa. De fet, ja porten vora 24 hores junts i la cosa sembla més que dubtosa. No se'ls veu gaire engrescats.
En qualsevol cas, ho haurem provat. I sempre podrem esperar el proper cel...
Des de fa vora un any, estem tots plegats esperant que la Neu tingui el cel.
La Neu és també una West Higland, menudeta i bonica, més moguda que el Floc, i els seus amos la volen fer criar.
Quan ens ho varen proposar no vaig dubtar gens en acceptar la proposta.
Em mouen dues raons a tirar-ho endavant.
La primera, la veritat, no m'agradaria que el meu gos passés per aquest món sense conèixer, encara que només sigui un cop, unes relacions sexuals.
Potser l'equiparo massa a les persones, però penso que és una part més de la vida, encara que per a ell, evidentment, gens te a veure amb tendresa, amor, passió...
Instint, i a més a més, primari. Tot i així...
La segona és que tenim uns amics als que els agradaria tenir el cadell que em correspon.
Jo visc en un pis i, amb un sol gos n'hi ha ben bé prou.
A més, els conec bé i veig com cuiden la seva gossa. Estic segura que seria un cadell feliç i estimat.
No us penseu, hi ha tot un seguit d'emocions que em costaran de pair ja que, aquelles cosetes rodonetes, blanquetes i peludetes et fan remoure una colla de sentiments.
Estic corrent massa. De fet, ja porten vora 24 hores junts i la cosa sembla més que dubtosa. No se'ls veu gaire engrescats.
En qualsevol cas, ho haurem provat. I sempre podrem esperar el proper cel...
dijous, 3 de juliol del 2008
Serrells i esfilagarsades
Avui estic tremendament cansada. La setmana laboral s'ha complicat força ja que estic deixant enllestida tota la documentació necessària per a la auditoria del proper dijous.
Sembla mentida però, quan més quadrat et sembla que ho tens tot, surten esfilagarsades d'última hora que et fan estar estones discutint la conveniència o no d'una determinada decisió.
I aquest any, creieu-me, he estat treballant molts mesos fent assaigs per tal que no hi hagués cap mena de problema.
Doncs no! No han deixat de sortir serrells i serrellets, detalls de vegades subtils que et fan prémer el cervell fins a l'últim moment.
A més, potser per tot plegat, o potser no, una altre nit amb tres hores de son i una colla de voltes.
Necessito un bon descans. Desconnectar. Allunyar-me de tot plegat i retrobar el meu nord. Higiene mental.
Ara, abans de recollir la compra del supermercat i barallar-me amb la roba, vaig a fer com la meva mare: una volteta entre les meves plantes, encara que no són gaires, regant, fumigant (el cuc per ara no ha arribat, però sí una espècie de pugó petitet i blanc), i tallant les flors marcides. Tot plegat em relaxa i m'esboira.
Les plantes sempre m'han fet feliç. Ho dec de portar als gens!
Sembla mentida però, quan més quadrat et sembla que ho tens tot, surten esfilagarsades d'última hora que et fan estar estones discutint la conveniència o no d'una determinada decisió.
I aquest any, creieu-me, he estat treballant molts mesos fent assaigs per tal que no hi hagués cap mena de problema.
Doncs no! No han deixat de sortir serrells i serrellets, detalls de vegades subtils que et fan prémer el cervell fins a l'últim moment.
A més, potser per tot plegat, o potser no, una altre nit amb tres hores de son i una colla de voltes.
Necessito un bon descans. Desconnectar. Allunyar-me de tot plegat i retrobar el meu nord. Higiene mental.
Ara, abans de recollir la compra del supermercat i barallar-me amb la roba, vaig a fer com la meva mare: una volteta entre les meves plantes, encara que no són gaires, regant, fumigant (el cuc per ara no ha arribat, però sí una espècie de pugó petitet i blanc), i tallant les flors marcides. Tot plegat em relaxa i m'esboira.
Les plantes sempre m'han fet feliç. Ho dec de portar als gens!
dimarts, 1 de juliol del 2008
Ahir
Ahir vaig gaudir d’un dia de festa.
Treballo a Gavà, ciutat de la qual Sant Pere n’és el patró.
És un dia del que en guardo un regust dolç. Calmat, sense presses, però ben aprofitat.
Amb la llibertat que et dóna el fet de estar sola, em vaig organitzar i, a més de fer les inevitables feines que sempre porta una casa, vaig poder llegir, conversar, passejar tranquil•lament amb el gos, mailejar amb un bon amic i estudiar força.
El fet d’estar preparant el concert final, està determinant força el lleure d’aquesta última temporada ja que, sempre que puc, aprofito l’estona per posar-me en aquell teclat que m’han prestat, o bé escolto els cd, partitures en ma.
I és que, si tinc distorsió al costat, perdo l’afinació. És el que més em costa mantenir.
Ritmes i lletres no són mai gaire problema, però l’afinació pot anar-se’n en orris en qualsevol moment si em distreuen. I vull anar segura, i així aprofitar aquestes estones d’assaig en grup en que, a més de patir força, suposo que en aquestes dates és inevitable, m’ho passo molt bé.
M’agrada molt el que fem i amb qui ho fem. Confio plenament en la feina del mestre. Sempre tinc la sensació que ens porta algú que sap molt però que molt bé el que fa i provo d'estar a l'alçada.
I així vaig passar una colla d’hores en que un relax apropiat em va envair, posant punt i final a un llarg i molt intens cap de setmana.
Treballo a Gavà, ciutat de la qual Sant Pere n’és el patró.
És un dia del que en guardo un regust dolç. Calmat, sense presses, però ben aprofitat.
Amb la llibertat que et dóna el fet de estar sola, em vaig organitzar i, a més de fer les inevitables feines que sempre porta una casa, vaig poder llegir, conversar, passejar tranquil•lament amb el gos, mailejar amb un bon amic i estudiar força.
El fet d’estar preparant el concert final, està determinant força el lleure d’aquesta última temporada ja que, sempre que puc, aprofito l’estona per posar-me en aquell teclat que m’han prestat, o bé escolto els cd, partitures en ma.
I és que, si tinc distorsió al costat, perdo l’afinació. És el que més em costa mantenir.
Ritmes i lletres no són mai gaire problema, però l’afinació pot anar-se’n en orris en qualsevol moment si em distreuen. I vull anar segura, i així aprofitar aquestes estones d’assaig en grup en que, a més de patir força, suposo que en aquestes dates és inevitable, m’ho passo molt bé.
M’agrada molt el que fem i amb qui ho fem. Confio plenament en la feina del mestre. Sempre tinc la sensació que ens porta algú que sap molt però que molt bé el que fa i provo d'estar a l'alçada.
I així vaig passar una colla d’hores en que un relax apropiat em va envair, posant punt i final a un llarg i molt intens cap de setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)