Pau

Em trobo recollida
dins d'aquesta pau.
L'ànima, feliç,
espera, calmada,
l'esclat de vida.

M'has fet feliç

De vegades peco de massa optimista.
Era massa d'hora. Han passat massa pocs dies des de l'incident, i la inflamació no s'ha retirat prou com per deixar-me anar a nedar. Tot i que la feina pràcticament s'ha limitat a seure davant l'ordinador tot practicant amb el test d'aquell programa nou, i aprofitant per endreçar aquella pila inacabable de mails que no sempre tinc ben classificats, en quan ha arribat mitja tarda he sabut que no podria anar a la piscina.
En tornar a casa he provat de veure sencera aquella gravació del Rèquiem de Mozart que varem cantar a Begues, però no ha estat possible. Fins a tres trucades de telèfon que, si bé molt agradables, s'han menjat bona part del temps de que disposava, doncs s'havia d'anar al supermercat en quan el Tomi arribés. En qualsevol cas, ha estat una estona de descans i lleure.
Ja tinc el cava i el raïm. També el sorbet de llimona que em servirà per preparar les postres, i alguns licors que ens calien.
Tot és per al Cap d'Any. Aquest cop toca a casa.
Els amics portaran el sopar, i jo poso la casa i aquestes coses que he descrit.
Muntaré una gran taula, feta afegint la de la terrassa a la del menjador, tota desplegada, i la posaré llarga al mig. Hauré de recol·locar algunes coses.
De fet, per moure els mobles, necessitaré la col·laboració de la secció masculina de casa, però tota la resta és cosa meva.
És un dia bonic per treure estovalles d'aquelles brodades que tant m'agraden, tot i la feina de planxa que donen.
Em fa il·lusió que quedi bonic, que faci festa, ja que vull deixar com Déu mana un any que no puc més que qualificar com un dels millors que he viscut.
Intens, molt intens. Viscut amb força, empenta i alegria, amb neguits, és clar, però sabent que ha estat un punt d'inflexió en la meva vida.
Així com el 1983 em va girar la vida a pitjor en molts aspectes, el 2008 m'ha donat vivències que mai hagués pogut somniar. M'ha fet feliç.

Arròs de sobres

Aquesta nit he dormit. Un munt d'hores de son adequada, relaxant, com poques vegades aconsegueixo.
Espero que aquest descans em doni la energia necessària per sortir de la profunda grisor en la que ahir estava submergida. No em vaig trobar en tot el dia.
Moltes vegades somatitzo els disgustos, i aquest cop no ha estat diferent. He afegit als meus problemes físics una potent contractura a l'esquena, d'aquelles que t'inutilitzen les mans amb un dolor intens, però tot i així me'n vaig sortir amb la feina que m'havia proposat.
No hi ha res més decebedor que no poder fer coses per culpa d'un cos xacrat.
Demà, després de treballar, aniré a nedar, encara que sigui molt poc i molt suaument. Segur que m'ajudarà.
Ahir al vespre, una bona passejada sota l'aigua, que provaré de repetir avui.
Ara, una tradició entre els amics: l'arròs de sobres. Dit així, sembla qualsevol cosa, però és dels arrossos més bons que he menjat mai. És fet amb tot el menjar que ha sobrat de Nadal i Sant Esteve, i tant t'hi pots trobar un trosset d'ànec, com un llagostí o una pruna. Avui, potser garrinet.
Una barreja de gustos genial (he de dir que fins que no el vaig provar no m'ho podia acabar de creure), i una bona excusa per festejar tots junts.
Tot i la grisor del cel, crec que dins meu comencen a obrir-se clarianes.
Espero saber fer tornar l'ànima de les seves vacances.

Amagada

Avui em sento mig buida.
El cos no em porta gaire, i no acabo de rutllar.
M'acabo de prendre un cafè amb una d'aquelles pastilles antiinflamatòries que són habituals en la meva dieta i ara només em queda esperar que, en una estona, em facin reeixir.
Com aquelles plantes assedegades que, vençudes, es marceixen i, en rebre la tan esperada aigua, poc a poc, tornen a posar enlaire totes les fulles.
El que més m'amoïna però, és la manca d'emocions interiors d'aquests dies.
Suposo que és cansament, massa cansament, o potser també s'hi afegeixen algunes connotacions que no acabo de processar adequadament, que fan que la meva ànima estigui de vacances.
I no me la imagino pas esquiant a Andorra, amb tota la energia concentrada en una altra activitat.
Me la imagino amagada, a les fosques, provant de descansar sense processar gaires sensacions.
I em sento com un peix bullit, sense poder emocionar-me gaire, i trobo a faltar tot aquell garbuix interior que em fa feliç i també em fa patir. Vaja, el que em fa viure per dins.
Ara, provaré de fer front en aquella tensió que, tot garratibant-me l'esquena un pam per sota del coll, fa que els meus dits siguin uns espais dolorosos i maldestres, doncs vull cosir una mica.
M'agradaria enllestir un parell de llençolets per al nou cabàs del Floc tot aprofitant-ne un de vell, de cotó, d'aquells que ja tenen els brodats trencats per l'ús i fa temps que ja no puc posar al llit.

Extraterrestre

Avui és Sant Esteve. Ja plou.
Celebrem a casa. Un bon aperitiu i sarsuela.
Ja la tinc feta, la sarsuela. Dono gràcies mil i una vegades d'haver-me decidit a fer-la el passat dimecres, tal i com em van dir les peixateres, doncs el peix era molt fresquet i era una llàstima, segons elles, que perdés ni una miqueta.
Així que, a part de posar la casa a punt, doncs sembla mentida les coses que sempre hi ha per fer, no em queda més que parar taula amb els entrants i donar l'últim toc al plat en escalfar-lo.
No estic contenta. Gens. Tinc por, desconcert i nervis.
Tot plegat és clar, no té res a veure amb el dinar, sinó amb un fet desafortunat d'ahir a la tarda, que em condicionarà la resta de les festes i potser una bona part del mes entrant.
Ahir, algú molt proper, em va voler fer una "brometa", que m'ha produït un important episodi de dolor. D'aquells sonats.
No ho entenc.
Sempre procuro explicar a la gent que tinc certs problemes de salut, per evitar cops i gestos desafortunats, ja que aparentment ningú ho diria.
Però els més propers ho han conegut des de l'inici, i ho coneixen prou bé. No cal donar explicacions. O això em pensava.
Vint-i-cinc anys de conviure amb la malaltia sembla que no han servit per gaire.
Ara, por i nervis, ja que conec molt bé el que em toca patir, i a més, en una època plena d'activitat.
Només a casa, tinc tres celebracions, i ja veurem com ho porto.
El pitjor de tot, el desconcert.
Si tot plegat no s'entén, si sembla producte de la meva exageració, o bé no ens coneixem o, el que és pitjor, potser no interessa gaire.
Em sento com un extraterrestre al que se li ha espatllat la nau i ha fet cap aquí, de casualitat.

Boletes

Aquest matí, mentre era al bany amb la radio posada, com sempre, m'he fixat en un anunci d'un centre de jardineria que casualment és molt a prop de la meva feina.
Provaven de vendre tot d'articles de Nadal d'aquells per guarnir la casa, i venien a dir que cada any has de fer una cosa diferent, una decoració nova.
Immediatament m'han vingut al cap una colla de boletes brillants i petites, que a casa penjàvem sempre a l'arbre.
Les més grans, més tard o més d'hora, s'acabaven trencant, però aquestes, no sé si degut a la seva mida o potser que són fetes d'un material més fort, aguantaven. De fet, crec que encara n'he vist alguna aquests dies a casa de la mama.
Recordo que cada any celebrava tornar-les a trobar. Era bonic i entranyable.
No entenc aquesta dèria de la novetat.
Les coses que m'agraden em fa feliç que durin molts anys, tant si és un objecte de Nadal com una peça de roba. Me les estimo. Em fan sentir bé.
Avui en dia es viu amb una immediatesa gens perdurable, que no té a on agafar-se, que no deixa pòsit.
Per a moltes coses, el pòsit és necessari.
Segur que no recordo cap guarniment d'aquells tan espectaculars que hi havia a la cistella de Nadal, i que aprofitava potser per al pany de la porta, però dubto que s'esborrin mai del meu cervell aquelles boletes, senzilles i petites, que tot rient amb el pare tornàvem a penjar, any rere any, de l'arbre i de la nostra ànima.

Hora tardana

En sortir de l'assaig de les nadales per a la Missa del Gall, els carrers eren gebrats. S'havia de caminar amb molt de compte per no relliscar.
El vidre del darrere del cotxe, igual, i el del davant, tot just em permetia una visió adequada.
Fred intens; quietud.
En arribar a casa una aroma dolça i agradable ho impregnava tot, producte del brioix que he cuinat abans de marxar, i que em vaig oferir a portar per fer l'últim esmorzar d'abans del Nadal a la feina.
Com que ja era fred, l'he farcit amb melmelada i, un cop preparat, he posat a fer unes herbes.
Una bona infusió de til·la i Mª Lluïsa, amb uns pessiguets de boldo, camamilla i alguna altre coseta.
Tot plegat, una mescla típica de les que faig per anar a dormir. Per preparar la son.
Necessito trobar la calma, respirar a fons i gaudir d'aquest temps tan bonic de fred i festes.
Potser massa coses a fer, potser massa preparatius, i, de segur, poca calma i introspecció.
Demà plego de la feina per uns dies i, malgrat que hi faré cap el 29 i el 30, no hi tornaré fins passat Reis. Espero que això em permeti posar l'espai mental necessari per poder afrontar amb serenor la disbauxa que suposa el canvi del programa que fa rutllar tota la empresa, i en el qual jo aporto una part de feina prou important com per necessitar estar molt al cas.
El cor, feliç; l'ànima, tranquil·la; el cos, resistint.
Ara, una bona estona de lectura, tot provant de retrobar-me dins d'aquesta hora tardana.

El Llibre Vermell de Montserrat

Ahir varem fer el concert.
Una instrumentació bonica, molt acurada, ens va ajudar a donar aire i empenta a unes peces precioses que encara m'emocionen.
Feina feta, i satisfacció.
De vegades em sembla mentida que una seixantena llarga de persones, amb vides i maneres de fer tan diferents, siguem capaços de unir-nos per cantar.
Amb il·lusió. Amb molta il·lusió.
És la màgia de la música. Uneix persones.
Una vegada més, els coneixements, la paciència i el bon fer del mestre ens han fet reeixir.
Crec que mai podré agrair-li prou els moments tan intensos que vivim al seu costat.
A més, aquest cop, hem donat a conèixer una música molt nostrada. Hem fet País.
I això m'omple encara més de joia.
Passat festes hi tornarem.
Tornarem a assajar per tal d'assolir els nous reptes que ja tenim entre mans. I tornarem a ser feliços tots junts, cantant.

Espera

En mig de la pau que em dóna
aquesta estona serena
mentre arriba aquell moment bonic
tan esperat
m'embolcallo d'aquella melodia màgica
que em transporta sempre
al bell mig de la teva ànima
i et recordo, feliç,
mentre tremolo per dins
i tanco els ulls imaginant el teu tacte

Avui

Hauria d'haver estat a un quart de set, però semblava impossible. A tres quarts ho he aconseguit. M'he llevat.
Got d'aigua, kiwi, llet de soja amb molt de cafè, preparar esmorzars i la bossa amb el dinar.
Safareig. Aquella rentadora no m'ha fet cas, només perquè m'he deixat un botó de la programació...
Dents, dutxa, tovallola i cremes.
Roba no massa gruixuda, que avui ets en una sala a oficines.
Arracades, anells, perfum i mocador. Rellotge.
Jaqueta i pàrquing. Cotxe.
Carretera. Arribo deu minuts tard. Bata, llapis i bolígraf a la butxaca. Cafè.
Mail i repassada de feina mentre em menjo l'entrepà.
Tres quarts de nou. Oficines. Reunió de programació.
Cafè i mail. Més reunió.
Tres quarts d'una. Metge.
Torno a la feina.
Mail, dinar, cafè i més reunió, fins a l'hora de plegar. Cap embotat.
Cotxe fins a Begues.
Galetes. Floc. Passejada i veterinari. Bach sona.
Torno a casa. Correu. Descongelo el brou i la pasta de croquetes.
No resisteixo la temptació i aprofito els deu minuts que em queden per fer una ullada a la gravació del Rèquiem. Emoció. Molta emoció. Felicitat.
Marxo a ballar. Adéu fins el vuit de gener.
Torno a casa. Correu, dutxa, pijama net i una mica de colònia fresca.
Cuina. Preparo el sopar. Se li cauen aquelles carmanyoles...
Sopar.
Blog i bona nit!!

Concert de Nadal

Avui sóc una barreja d'activitat frenètica, felicitat i cansament.
Finalment he acabat els exàmens d'aquell curs de francès on-line que, per sort, era només de nivell intermedi doncs no disposaven de l'avançat, però que ha quedat reduït a sis setmanes quan la durada original era de sis mesos.
La meva companya i jo ens hem vis immerses en un munt de corredisses per tal de fer tots els exercicis. Sort que era com un repàs, tot esperant l'altre nivell per posar-nos més al dia.
Poc, molt poc temps per dormir, que per sort he aprofitat força, molta feina i un munt d'emocions, intenses, que, tot i fer-me sentir molt bé, fan que el meu cos, ja cansat, perdi una mica més d'energia.
Aquesta nit, assaig general a l'església.
Finalment veuré com ha quedat tota la instrumentació que, de segur, farà encara més boniques totes aquelles peces del Llibre vermell.
M'emocionaré; ja ho estic una mica ara.
De segur que, si em poso de puntetes, per un moment tocaré el cel.
Ja cal que descansi tot el que pugui doncs la meva veu, com sempre, va molt justeta. Ara, pràcticament no he pogut assajar.
Un concert, que, com els altres, arxivaré dins d'aquell bagul de moments inoblidables que omplen la meva vida.

Sempre amb mi

L'aigua de la teva font
és la meva força
em sadolla d'emocions
sempre intenses
d'alegries i tristeses

Arribarà el dia en que
tot cantant plegats
els acords prendran vida
i aquella cançó
la nostra cançó, reeixirà
i moriré de felicitat
arrecerada
dins la teva abraçada

K 482

M'ho miro de lluny
Com una pel·lícula muda acompanyada
per aquella música de piano que ara sona
i em costa
Sense passió
I em sorprèn
He vist altre cop com el cap
ha tornat a negar-te
l'ànima

Regals

Hem començat a comprar regals.
Malgrat la llista de casa és molt reduïda, tots plegats som tres, tinc una colla de nebots, postissos si parlem de sang, però veritables quan els sentiments són els que manen, als que m'agrada molt regalar per als Reis.
N'hi ha de totes les edats. Dels tres anys, menys de dos si hi afegim el meu fillol, fins als vint-i un, passant per tres adolescents.
No tinc gaire traça comprant regals. Sempre dubto si aquell objecte serà del gust del nano, i procuro que els pares em donin idees.
Com que tots ens estimen, sempre estan contents en rebre el nostre detall, però la veritat és que a mi em preocupa força el fet d'encertar-lo.
Per al fillol, com que me'n sento una mica responsable, vaig decidir des d'un inici, que els Reis sempre portarien llibres a casa, i música per l'aniversari. Per anar fent camí.
Així, ja hem començat a posar paquets en aquell armari del despatx, que per una temporada s'omple de coloraines, llaços i etiquetes llampants, per tal que els Reis d'Orient tinguin una mica menys de feina i no s'oblidin de portar presents a tota aquella colla de gent jove que ens omple una mica més la vida.

Cos

Avui el cos no em porta.
No hi trobo cap motiu clar, però, des d'ahir a la tarda, que no em porta.
Es fa neguitós, ja que estic en un moment ple d'activitats, en un moment en que necessito, a més, molta força per mantenir-me en mig del boicot que em trobo ja fa temps a la feina. Vaig guanyant la partida, però no puc defallir.
I demà el dinar de Nadal, i la setmana vinent, el concert amb la coral.
I les menges que he de preparar per a les festes, que em fan molta il·lusió.
Espero que tot plegat sigui només una qüestió puntual.
Ara, ja m'he desfogat.

Pare

Aquest vespre he agafat el cotxe contenta. M'esperava una mitja hora bona de conducció per una ruta que m'agrada, ja que combino una mica de tot. El bon humor i l'alegria emplenaven tots i cada un dels meus racons.
Donades les dates que comencen, m'ha vingut al cap el pessebre que he de muntar, per al qual el diumenge varem trobar un segon caganer, aquest amb barretina.
També he pensat en aquell munt de figuretes de plàstic que conformaven el pessebre de la meva infantesa. Ara són en una capsa als baixos de casa, a Barcelona. I m'he plantejat també muntar-lo, a dins de la llar de foc, tal i com fèiem amb el pare.
Suposo que és inevitable, però en pensar en ell, he patit un atac sobtat de melangia, i m'he posat a plorar.
Ja que era al cotxe, he hagut de controlar la qüestió, però m'ha costat una estona.
Estic convençuda que, encara que fos un avi d'edat avançada, podria explicar-li les coses que em volten pel cap, i confiar-li els meus neguits.
Segur que trobaria una explicació planera, alegra. Sabria com fer-me somriure, com fer-me sentir bé. Com abans.
I potser podria plorar al seu costat quan em cal, agafada en aquelles mans grans que tinc tan presents, tal i com faig ara.
El seu record em dóna forces. La seva tendresa, em segueix il·lusionant, però de tant en tant, també em fa plorar.

Força

Miraré endavant
fins a trobar la llum
de noves albades
i somriuré tot sabent
com de bonic ha estat
aquest temps donat
aquest bocinet de glòria

Sense casa

Em quedo sense casa
No hi haurà parets
que em protegeixin del vent
no hi haurà sostre
que m'arreceri de l'aigua
Sobreviuré, eixorca
fins que l'eteri
vulgui endur-se'n
aquesta ànima morta

Carta als Reis

Jo no vull només records
vull viure amb esperança
i vull creure, fermament
que arribarà el temps del nosaltres
quan facis, valent i feliç
la tan esperada
última passa

Dilluns diumenge

Avui espero un dia tranquil.
Plantaré aquells pensaments tan menuts que vaig comprar, i canviaré de test una planteta força estranya que la mama em va regalar fa unes quantes setmanes. Li he comprat un test molt modern i bonic, gruixut i pesant, de fang, amb la base quadrada i força estret i llarg, i amb la vora pintada d'un marró més pujat. El col·locaré al terra, a prop de la llar de foc.
També vull fer una bona batuda per la zona de la planxa, a veure si soc capaç de reduir considerablement les existències abans o després de fer ressonàncies.
I repassaré amb el teclat, que em caldrà per demà.
Desitjo estona de lectura al sofà i música variada, de la que a mi m'agrada. I reflexió, i pau interior, i passar pàgina.
I gaudir, per dins, de tota la passió que m'ha estat donada.

Conec una ànima

No cal caminar gaire enllà
per saber del teu cos
per saber de la teva ànima
Aquella força aparent
que amaga la davallada
Aquell pom de flors, boniques
guarnides amb tanta por
que ofereixes amb massa punxes
i que fan sagnar tota esperança
Però també hi ha tendresa
sensibilitat i bellesa
genialitat i ànima
i un lligam fet amb tant d'amor
que dubto que mai el trenqui
ni la tempesta més brava

Deixem-ho en peculiar

Aquesta ha estat una setmana peculiar.
Avui, que ja som a divendres, puc escollir aquest adjectiu. Al seu inici, n'hauria triat d'altres, segur!
Tot va començar venint d'un cap de setmana fantàstic, curull d'activitats, un parell de les quals, i per motius ben diferents, m'il·lusionaven molt especialment.
El primer moment de relax va arribar el vespre de diumenge i, és clar, encara que extremadament feliç, el cansament em tenia esclava.
El dilluns, molt complicat a la feina, es va enfonsar cap allà a les sis, en què em vaig enfurismar com feia temps que no em passava.
L'enuig, de dimensions descomunals, incontrolable, es va apoderar de la meva voluntat, ja que davant de daltabaixos d'aquest tipus acostumo a ser molt més moderada, i puc dir que ben bé, fins ahir al vespre, no el vaig poder acotar.
Fins i tot a mi em va sorprendre la fúria amb què m'ho he pres.
Tot plegat, enervant i esgotador.
Curiosament, el ball em va fer girar.
Tot tornant de Barcelona, ahir al vespre vaig decidir que anava a ballar.
Feia un mes que no hi anava, degut al greu procés de dolor que he patit, i no n'estava segura de reeixir.
A més, no estava a temps d'anar a casa a canviar-me de roba, i vaig haver de ballar amb una faldilla negra que té un folre força estret. I amb botes, que relliscaven.
Em vaig deixar anar tot i haver de controlar molt especialment els moviments dels meus malucs, per tal de no fer-me més mal.
I vaig riure, i vaig ballar, deslliurada, tots aquells ritmes que ahir fins i tot m'agradaven força.
I he dormit convenientment, per primer cop en tota la setmana.
Avui, feina, classe no gaire reeixida potser pel cansament però molt agradable, cafè i conversa, supermercat, piscina i passejada del Floc que, encara que amb vent i fred, ha estat distreta.
Ara, prepararé un sopar bonic, amb bon vi i menges d'aquelles especials, per tal d'entrar al cap de setmana amb alegria i empenta.

Por

I no puc plorar
de tant de mal
com em fan les entranyes
I veig la mort
i tinc por
Sense tu, no sé com fer
sobreviure l'ànima

Preludi de mort

M'has glaçat el cor
i encara insisteixes
He fet malbé les sabates
de tant ballar els teus acords
Ara, no trobo camí ni melodia
Desorientada, busco
a les palpentes
com refer aquesta
carcassa trencada

Explosió

Can Espinós és un barri marginal que queda als afores de Gavà, amb entrada restringida als veïns.
Cada dia passo amb el cotxe per davant de les dues entrades d'aquest barri.
Una d'elles està a la carretera que baixa de Begues, i l'altra en una rotonda que queda a la dreta, tot entrant a Gavà, en aquella circumval·lació per la que acostumo a passar per no travessar el nucli urbà.
L'estiu passat, i a causa d'un accident que tallava la carretera, tots els que teníem de pujar a Begues varem passar pel mig d'aquest barri, custodiats fortament pels mossos.
Em va impressionar, ja no per les cases que, tot i ser senzilles eren correctes, sinó per l'ambient que s'hi respirava.
Els veïns miraven amb desconfiança tota aquella corrua de cotxes que, òbviament, encuriosits, ens fixàvem en tot.
Per a això puc dir que penso quins són els pisos que han patit la explosió que tant de mal ha fet aquesta matinada. Uns pisos que crec que es varen construir per tal d'eradicar les barraques que encara quedaven. Eren força nous.
A mig matí, m'ha arribat la notícia que, un treballador de la nostra empresa que es veu que viu allà no ha vingut a treballar.
Han provat de trobar-lo, però no hi ha hagut manera de localitzar-lo.
Tots pensem que potser algun membre de la seva família o bé ell mateix poden estar malferits.
Sembla que hi ha cremats en estat molt greu.
Sigui quina sigui la situació en què es troba, espero que trobi la força necessària per sortir-ne de la millor manera possible.

Brutícia

Ara, no tocava

L'enuig vessa per
tots els meus espais
i m'embruta la casa

Jo, ja la tenia endreçada

No tornis mai més
No diguis paraules que
de debò no sents
No em destorbis l'ànima

Ara, no tocava

Comença la bogeria

Ara, en tornar cap a casa, he passat per dins de Gavà, per a anar al súper.
Potser ha estat casualitat, ja que sempre faig la volta per fora del poble, o potser ha estat amb motiu del canvi de mes, però avui he vist les primeres llumetes de Nadal.
Dins del súper, aquella música de fons tan empipadora, ja que acostuma a no ser mai del meu gust, avui molt baixeta, eren nadales.
Ja ha començat aquella època de l'any que tan m'incomoda, de la felicitat obligada, del consumisme portat a l'extrem i de la solitud.
No puc deixar de pensar en la gent que està sola, potser d'edat avançada i amb pocs recursos, que només podran mirar des de fora tot aquell munt de coses que no tenen a l'abast, que sentiran el dringar de les copes dels veïns en les dates més senyalades i que segur que se sentiran, si és possible, encara més tristos i desemparats.
Procuraré, com sempre, fer unes compres el més racionals possible, i provaré de gaudir tot el que pugui de la companyia dels que m'estimen i m'estimo.