Amagada

Avui em sento mig buida.
El cos no em porta gaire, i no acabo de rutllar.
M'acabo de prendre un cafè amb una d'aquelles pastilles antiinflamatòries que són habituals en la meva dieta i ara només em queda esperar que, en una estona, em facin reeixir.
Com aquelles plantes assedegades que, vençudes, es marceixen i, en rebre la tan esperada aigua, poc a poc, tornen a posar enlaire totes les fulles.
El que més m'amoïna però, és la manca d'emocions interiors d'aquests dies.
Suposo que és cansament, massa cansament, o potser també s'hi afegeixen algunes connotacions que no acabo de processar adequadament, que fan que la meva ànima estigui de vacances.
I no me la imagino pas esquiant a Andorra, amb tota la energia concentrada en una altra activitat.
Me la imagino amagada, a les fosques, provant de descansar sense processar gaires sensacions.
I em sento com un peix bullit, sense poder emocionar-me gaire, i trobo a faltar tot aquell garbuix interior que em fa feliç i també em fa patir. Vaja, el que em fa viure per dins.
Ara, provaré de fer front en aquella tensió que, tot garratibant-me l'esquena un pam per sota del coll, fa que els meus dits siguin uns espais dolorosos i maldestres, doncs vull cosir una mica.
M'agradaria enllestir un parell de llençolets per al nou cabàs del Floc tot aprofitant-ne un de vell, de cotó, d'aquells que ja tenen els brodats trencats per l'ús i fa temps que ja no puc posar al llit.