Pare

Aquest vespre he agafat el cotxe contenta. M'esperava una mitja hora bona de conducció per una ruta que m'agrada, ja que combino una mica de tot. El bon humor i l'alegria emplenaven tots i cada un dels meus racons.
Donades les dates que comencen, m'ha vingut al cap el pessebre que he de muntar, per al qual el diumenge varem trobar un segon caganer, aquest amb barretina.
També he pensat en aquell munt de figuretes de plàstic que conformaven el pessebre de la meva infantesa. Ara són en una capsa als baixos de casa, a Barcelona. I m'he plantejat també muntar-lo, a dins de la llar de foc, tal i com fèiem amb el pare.
Suposo que és inevitable, però en pensar en ell, he patit un atac sobtat de melangia, i m'he posat a plorar.
Ja que era al cotxe, he hagut de controlar la qüestió, però m'ha costat una estona.
Estic convençuda que, encara que fos un avi d'edat avançada, podria explicar-li les coses que em volten pel cap, i confiar-li els meus neguits.
Segur que trobaria una explicació planera, alegra. Sabria com fer-me somriure, com fer-me sentir bé. Com abans.
I potser podria plorar al seu costat quan em cal, agafada en aquelles mans grans que tinc tan presents, tal i com faig ara.
El seu record em dóna forces. La seva tendresa, em segueix il·lusionant, però de tant en tant, també em fa plorar.