Extraterrestre

Avui és Sant Esteve. Ja plou.
Celebrem a casa. Un bon aperitiu i sarsuela.
Ja la tinc feta, la sarsuela. Dono gràcies mil i una vegades d'haver-me decidit a fer-la el passat dimecres, tal i com em van dir les peixateres, doncs el peix era molt fresquet i era una llàstima, segons elles, que perdés ni una miqueta.
Així que, a part de posar la casa a punt, doncs sembla mentida les coses que sempre hi ha per fer, no em queda més que parar taula amb els entrants i donar l'últim toc al plat en escalfar-lo.
No estic contenta. Gens. Tinc por, desconcert i nervis.
Tot plegat és clar, no té res a veure amb el dinar, sinó amb un fet desafortunat d'ahir a la tarda, que em condicionarà la resta de les festes i potser una bona part del mes entrant.
Ahir, algú molt proper, em va voler fer una "brometa", que m'ha produït un important episodi de dolor. D'aquells sonats.
No ho entenc.
Sempre procuro explicar a la gent que tinc certs problemes de salut, per evitar cops i gestos desafortunats, ja que aparentment ningú ho diria.
Però els més propers ho han conegut des de l'inici, i ho coneixen prou bé. No cal donar explicacions. O això em pensava.
Vint-i-cinc anys de conviure amb la malaltia sembla que no han servit per gaire.
Ara, por i nervis, ja que conec molt bé el que em toca patir, i a més, en una època plena d'activitat.
Només a casa, tinc tres celebracions, i ja veurem com ho porto.
El pitjor de tot, el desconcert.
Si tot plegat no s'entén, si sembla producte de la meva exageració, o bé no ens coneixem o, el que és pitjor, potser no interessa gaire.
Em sento com un extraterrestre al que se li ha espatllat la nau i ha fet cap aquí, de casualitat.