Vespre trist

Vespre gris, de pluja, amb una temperatura que em recorda la tardor.
Música, absolutament preciosa, de Tomás Luis de Victoria, amb bons intèrprets, que m'embolcalla.
Necessitava de la música. Necessitava guarir aquesta ànima atrotinada a la que no li agraden els adéus.
Els núvols cendrosos deixen pas a una lleugera capa de boira que acompanya aquesta pluja, lleugera i pertinaç alhora, que dóna un respir de frescor a la natura.
Jo, segueixo amb la tristesa que em venç des d'ahir al vespre; potser, pels camins amargs que hauràs de trepitjar, potser per aquest cos sense forces que t'engabia i empresona.
Però ara faràs el sopar, i, després, aniràs a cantar.
Potser vessaràs alguna llàgrima.

Tard

Massa tard.
Ja tens la infusió preparada, i només et queda prendre les pastilles de la nit i dur-la al llit.
Una mica de lectura, poca, que la son et pot, i tancar el llum.
Et sembla que el temps s'esmuny per qualsevol clivella.
Tot passa massa de pressa i no trobes el moment de descansar. Si més no, tant com necessites.
Però et sents feliç.
Malgrat tot, et sents feliç amb el que t'ofereix la vida.

Roure cruixit

Com a primer exercici extraordinari, el meu professor d'alemany em va passar aquest poema, per traduir-lo i comentar-lo:


Hermann Hesse, aus Gedichte des Malers, 1920
Gestutzte Eiche

Wie haben sie dich, Baum, verschnitten,
wie stehst du fremd und sonderbar!
Wie hast du hundertmal gelitten,
bis nichts in dir als Trotz und Wille war!
Ich bin wie du, mit dem verschnittnen,
gequälten Leben brach ich nicht
und tauche täglich aus durchlittnen
Rohheiten neu die Stirn ins Licht.
Was in mir weich und zart gewesen,
hat mir die Welt zu Tod gehöhnt,
doch unzerstörbar ist mein Wesen,
Ich bin zufrieden, bin versöhnt,
Geduldig neue Blätter treib ich
Aus Ästen hundertmal zerspellt,
und allem Weh zu Trotze bleib ich
verliebt in die verrückte Welt.

I aquí la meva traducció, que vaig haver de fer en castellà, versió que no posaré.

Hermann Hesse, Poemes del pintor, 1920
Roure cruixit

Com t'han tallat, roure,
com et sostens, desconegut i rar!
com has sofert centenars de vegades,
no queda més en tu que obstinació i voluntat!
Jo estic com tu, cruixit per ells,
la vida turmentada no em trenca
i a diari submergit en sofriment
encaro brutalment el front a la llum.
Allò que en mi ha estat delicat i suau
mortalment el món ho ha escarnit,
però el meu ésser és indestructible.
Estic satisfet, reconciliat,
pacient, noves fulles brotaran
a les meves branques cent vegades partides
i a pesar del lament obstinat em mantinc
en l'amor d'aquest boig món.

Til·la

Hi ha una persona, que treballa amb mi al laboratori, que es dedica a allargassar la seva feina tot el que pot, per tal de no arribar cap dia a acabar-la.
És algú que no es concentra, que tot el sant dia es dedica a escoltar les converses dels altres, a mirar les pantalles d'ordinador per veure què s'hi cou, i a ficar cullerada a base de constants comentaris al·lusius a qualsevol de les coses que passen al seu voltant.
Sempre posa l'excusa que no té temps, i em consta que en perd força cada matí a la seva ronda de feina per la fàbrica.
Ara disposa de vora cent minuts més al dia, i fins i tot aconsegueix realitzar menys treball amb aquesta actitud.
La hauríeu de sentir badallar en veu alta i molestar-se si se li fa el més mínim comentari al·lusiu.
Els papers es multipliquen, i les caixes també.
I ella ven a tort i a dret com de bona treballadora és.
Arriba a plorar desconsoladament si se li fa qualsevol retret, doncs exhibeix una succeptibilitat exacerbada.
Avui m'he arribat a posar molt nerviosa ja que en sentir el badall no he pogut evitar anar-me fixant en ella.
Poc tinc a fer, però de vegades la sang em bull i m'acabo tensant.
Hauré de prendre molta til·la.

Arbres

Avui per dues vegades se t'ha encongit el cor. Dues vegades.
I maldes per aconseguir que els ulls no et delatin.
Forma part de la vida l'adéu dels éssers estimats. Però es fa feixuc.
Aprofites les últimes fulles d'aquell arbre del que ja no esperes nous brots però cada minut de companyia s'escurça vertiginosament.
T'aferres en aquells cossos estimats sentint el seu escalf i mirant de donar tot el que pots.
Aquella engruna íntima plena del millor destil·lat d'amor, que has aconseguit gràcies a ells, a tot el que has rebut d'ells.
Perquè no series la mateixa sense tot el que has viscut al seu costat. De bo i de dolent. De dolç i d'amarg. De dur i de tendre. De camí de vida.
I et mires les fulles. Les recordes amb tota la seva verdor, penjant d'un arbre engalanat que sempre t'ha ofert la seva millor ombra, i que ara només et pot donar tendresa i companyia, que tu reps com un tresor.
Et sents afortunada de gaudir-los, però, alhora, infinitament trista per cada fulla marcida.

Amics

Ha estat una setmana dura. Com fa temps no recordo.
Sorprenentment, al contrari del que sempre em diu l'ànima, aquest cop no em ve de gust plasmar aquí els fets. Ho deixo per a la intimitat amb els meus millors amics.
És bonic saber que comptes amb aquest recer, a on pots deixar anar sense embuts el teu jo més intim. I t'escolten. I t'estimen escoltant-te.
És un nombre molt escàs, però més que suficient, de qui els consells són agraïts i a qui, quan es dóna el cas, també t'atreveixes a aconsellar, amb aquella confiança.
I te'ls estimes. Incondicional i particularment. Per voltes que doni la vida. Per anys que passin.
I et sents estimada. Amb aquella relació tan especial i diferent amb cada un d'ells.
Aquí el meu homenatge.

Primavera

Enyores deixar la lletra a l'aire
i avui la estens al sol
com un llençol que emblanquina.
Et guareix la llum i trobes,
en aquell recer conegut,
l'espurna que necessites,
com l'escalf de l'astre que t'il·lumina.
I camines reconfortada.
Ara ja pots tornar a casa.

Espera

Estic esperant, enmig d'una grisor i un vent fresc que no es corresponen als darrers dies, que el centrifugat acabi i així poder estendre la rentadora de llana que, delicada de per sí, conté un parell de peces de color fosc que encara s'entesten a donar la nota, i no es convenient deixar molta estona en repòs barrejades.
És un impàs abans de reiniciar el màster d'alemany que, en la provatura del primer dia, va tenir més de baixades de programes que d'estudi.
Clar que, ara que hi penso, avui ho treballo a casa, i potser el meu ordinador també sent la necessitat de demanar-me coses. A veure què passa.
Han estat uns dies de lluita intensa. De metges i de provatures amb el meu esquema de temps que, poc a poc vaig perfilant.
De moment, el que es ressenteix més és la dieta, ja que no estic per massa sacrificis quan em sento tan embolicada. Però bé, espero que la endocrina ho entengui el proper dilluns.
Em vaig trobant, i vaig trobant espais que fa uns dies em semblaven impossibles.
Petites victòries.
Crec que ja puc anar a estendre.
Properament hi torno. M'ho prometo.

Marc

Aquest cap de setmana ha girat al voltant d'una festa d'aniversari.
El Marc, el fill dels nostres amics de tota la vida, ha fet divuit anys, i els seus pares li varen muntar una festa sorpresa de les més boniques que he viscut mai.
Allà hi érem tots, família, amics del nano i dels pares, i algú molt, però que molt important per a ell.
El Marc és un noi molt especial. Ha heretat el tarannà del seu pare, obert, amb do de gents i molt amic dels seus amics.
El que més m'agrada d'ell, però, és la seva sensibilitat. Estima, i fa saber que estima, sense embuts; sense vergonya.
Jo tinc la gran sort d'haver connectat molt bé amb ell des de l'etapa d'adolescent, i confesso que em sento orgullosa de dir que més d'un cop m'ha fet confiança. Ha compartit amb mi qüestions importants.
Té molta ma amb la càmera de fotos i aquella manera d'agafar-la tan especial que poca gent aconsegueix i que fa tan orgullós al Tomàs.
Aquest cap de setmana ens ha fet emocionar una vegada rere l'altra, amb els seus sentiments a flor de pell, i aquest agraïment que ens ha vessat com un gran riu d'aigua fresca i neta.
És algú amb un gran futur a nivell humà i, si s'ho acaba de creure, també a nivell professional, doncs pot brillar amb llum pròpia dins d'aquest món artístic i pragmàtic alhora de la fotografia.
Li desitjo de tot cor que trobi el seu camí a la vida, i sigui sempre tan especial com ara.
Nosaltres però, l'estimarem sempre. Incondicionalment.